El poble, l’abocador i la discòrdia (I)

La Guàrdia Pilosa ocupa l’extrem d’un pla enlairat, arrapat al turó que el culmina. Era un lloc de fàcil defensa. És probable que hi hagués un castell o una torre de guàrdia, almenys. Els vestigis d’aquesta torre i les muralles que l’envoltaven són a mig desenrunar. El pla davalla cap a Sant Martí Sesgueioles. A mig camí hi ha un esvoranc sensacional. Hi és des de finals del segle passat. Als anys cinquanta, a Calaf hi havia una indústria minera que va agafar una certa embranzida. Algunes geografies recullen que hi hagué moments en què s’extreia carbó en divuit llocs simultàniament, amb unes produccions de 30.000 tones l’any. No obstant, sembla que aquells lignits eren d’una qualitat pobre i les mines es van anar tancant. Més endavant, cap als vuitanta, en van obrir una a cel obert a la Guàrdia Pilosa perquè s’hi va trobar urani. Però també era de baixa qualitat i aviat la van plegar. Això sí, deixant un forat enorme i després d’haver malmès els camps que hi havia a sobre, els propietaris dels quals encara se’n dolen, com és lògic, i el vell camí de la Guàrdia a Sant Martí, que s’ha perdut. Des de fa uns anys, aquests esvorancs s’han començat a tapar, per a retornar els camps als pagesos i perquè, al marge dels danys mediambientals que suposa, són d’un perill físic evident. Un dels forats, el més petit, s’omple amb runes de construcció. Aviat estarà ple, i tal dia haurà fet unes quantes desenes d’anys. El segon, el més gran, s’ha començat a reomplir amb residus de tipus industrial. En principi, no s’hi ha d’abocar cap substància tòxica. L’abocador compleix la normativa vigent i hi ha una comissió que en fa el seguiment. Hem de creure i esperar que sigui així. És clar, com que aquest abocador és enmig del que he definit com a pla que s’enlaira des de Sant Martí fins a coronar en el turó des d’on guarda la Guàrdia Pilosa, els veïns de Sant Martí –no tots, però sí una majoria– s’hi van alçar en contra perquè temen que els contaminin les aigües. A mi, la polèmica per l’abocador m’interessa ben poc, la veritat. En canvi, la capacitat que tenim les persones per a fer-nos la guitza sempre m’ha fascinat.