I va ser llavors...

II

L'Eloi vivia en un casalici al bell mig de Falac. Els pares se li havien mort feia sis anys, amb només sis mesos de diferència. La mare, al març, a l'entrada de la primavera. El pare, a finals de setembre, tot just començada la tardor. Havia estat fill únic i no s'havia casat, de forma que des de feia mig any habitava tot sol el casal dels Alós. De la mare, filla d'un notari aragonès destinat a Falac, n'havia rebut el gust per la lectura, mentre que el pare, hereu de la fortuna de la nissaga més distingida d'aquella vila segarrenca, l'instint per a conservar i engrossir el patrimoni. L'Eloi, un fill que mai havia donat un disgust als pares, havia fet ambdues coses. Tenia el dia perfectament dividit. Al matí, es dedicava a guanyar diners. Els Alós eren terratinents; pagesos, s'autoanomenaven, malgrat que aquest era un qualificatiu que des de feia unes quantes generacions havia perdut sentit. Explotaven la terra sí, però sense que cap membre de la família la treballés directament. A més, havien estat prou llestos, el pare i l'avi de l'Eloi, per a diversificar el negoci amb inversions molt rendibles en els sectors de la maquinària agrícola i immobiliari. Seguint el seu exemple, l'Eloi s'havia endinsat ara en la indústria de les energies renovables, eòlica i solar, impulsant diversos parcs i projectes en un país tocat pel sol i el vent. La tarda la destinava a l'estudi. Li interessaven totes les branques del saber i s'havia organitzat la setmana per a donar-hi abast. Els dilluns, per a les ciències exactes. Els dimarts i els dimecres, per a les ciències socials, llevat de la història, a la qual reservava els dijous. Els divendres eren per a les arts plàstiques i la música, perquè també era el dia en què solia anar a Barcelona, per a comprar llibres, visitar alguna exposició o assistir a algun espectacle musical o de teatre. Els caps de setmana no solia treballar i els ocupava en la seva totalitat a la literatura, la seva gran passió. L'Eloi sempre havia estat feliç. La mort dels pares l'havia entristit i l'havia deixat sol, però havia superat el cop rebut en poca diferència de temps i la solitud, més que una nosa, era per a ell una companyia tendre i dolça.