I va ser llavors...

Ja feia molts dies que no podia dormir. Havia provat de resoldre-ho a còpia de llegir. No hi perdia res, al contrari. Si li venia la son, dormiria. I si no, passaria la nit fent el que més l'apassiona. Era un comprador de llibres compulsiu, n'adquiria més dels que podia llegir. Però aviat va descobrir que l'insomni no li deixava fer ni una cosa ni l'altra. Així que agafava un llibre, al cap d'haver-ne llegit cinc o deu pàgines, les lletres se li començaven a moure desenfocades. Mirava de resistir els primers embats de la son esperant que l'ataqués amb molta més força. Quan això succeïa, llavors, es deixava vèncer sense resistir-s'hi, tancava el llibre, o bé el deixava caure mandrós a un costat del cos esgotat, i es donava a la son tan desitjada. Una sensació de plaer l'omplia i s'hi rabejava, satisfet per fi. Però durava poc. De seguida es tornava a despertar. I tant era si reprenia la lectura. Moltes nits s'havien convertit en un constant agafar i deixar el llibre, adormint-se i desvetllant-se. Ni dormia, ni llegia. Per això, ja feia setmanes que havia deixat de provar de dormir. Ja no anava ni al llit. Es quedava al seu estudi, dret davant la taula d'escriptori neta de papers, sobre la qual havia situat un tauler de 2'5 metres per 2 metres, ocupat a confegir un immens trencaclosques de 10.000 peces i que representava La Rendició de Breda, de Diego Velázquez. Ni li interessaven els trencaclosques, ni li agradava Velázquez, però va pensar que l'ajudaria a passar les nits de vetlla. El de Velázquez era el més gran que tenien a la botiga i per això se'l va quedar. En cap moment havia pensat què en faria quan l'hagués resolt. Penjar-lo segur que no. A més, de parets netes a casa gairebé no n'hi quedava cap. Totes eren ocupades per biblioteques i lleixes, plenes de llibres. Desfer-lo per tornar-lo a fer, tampoc no tenia cap sentit. Tant se val, es deia, si mai aquell pensament li passava pel cap. Deixava el trencaclosques amb les primeres llums del dia. Ahir, ho va fer quan va sentir la pluja colpejant els vidres de la finestra. I va ser llavors quan se'n va adonar.