El poble, l’abocador i la discòrdia (i III)

A ciutat, aquelles querelles de tipus individual a què m’he referit en les dues anotacions anteriors, també es produeixen. És una obvietat que paga la pena recordar perquè més d’una vegada he sentit fer comentaris sobre algun episodi d’aquests que ens passen de tant en tant en aquests vorals, a alguna persona vinguda de ciutat –de fet, com jo, que sóc de Sabadell, però amb la diferència que jo m’hi he instal·lat, hi visc i hi he enfonsat arrels–, com si aquest tipus de baralles, que mai arriben al riu però que entrebanquen el ritme normal de la vida i amoïnen, fossin inherents a pagès. Van ben equivocats. A ciutat també es produeixen, indefectiblement. No podria ser d’una altra manera, és clar. El que succeeix és que la dimensió de l’escenari les globalitza i les despersonalitza i, a més a més, la ciutat té prou instruments com per a esmorteir-les i canalitzar-les. Diguem que a ciutat les discòrdies s’institucionalitzen. Ara: si per ventura baixem al pla dels clubs de futbol o d’un qualsevol altre esport, els casals, els ateneus, les entitats recreatives, etc., a qualsevol altre tipus d’associació, hi trobarem disputes pastades amb el mateix motllo. I és que em sembla que no hi ha res a fer. Em sembla que l’autor de la Divina comèdia, Dante Aligheri, era massa optimista quan concloïa que el motor de la vida humana era l’Amor, capaç de moure il sole e l'altre stelle. Potser en el terreny espiritual és així. Però, pel que fa els aspectes terrenals, els motors de veritat són l’afany de poder i diners, la vanitat i, per damunt encara, l’enveja. El més bo de tot plegat és que si algú pretén mantenir-se al marge dels bàndols, per una voluntat legítima d’independència, o per a estar a bé amb tothom, com que el que funciona és el si no estàs amb mi estàs contra mi, aquest individu que pretén no estar enfrontat amb ningú és vist com a sospitós i acaba estant contra tothom. És una situació estranya i absurda, però com ja hem dit mantes vegades, les coses són com són i no d’una altra manera. Mantenir-se ferm en els criteris propis sembla ser l’única forma d’entomar el xàfec.