De la legitimitat

El president del FC Barcelona, Joan Laporta, sembla que té decidit nomenar nous membres de la Junta Directiva a Xavier Sala Martín i a Magda Oranich. També és probable que la incorporació de l’economista conegut per l’originalitat de les seves americanes estigui pensat en clau successòria. És una de les incògnites que genera aquest moviment, quin és l’objectiu últim que amaga. N’hi ha d’altres. Per exemple, per què es planteja ara, en el moment més determinant de la temporada futbolística en què l’equip es juga aconseguir un triplet inèdit. Tant se val. Tampoc es tracta d’analitzar avui la capacitat de les persones proposades ni les dots de Sala Martín en cas que, efectivament, sigui el candidat designat per Laporta per a succeir-lo. Perquè el que és substancial d’aquesta decisió és que un i altre potencials directius són a l’actualitat el president de la Comissió Econòmica Estatutària i el Síndic dels Socis. És a dir, dos càrrecs independents de la Junta Directiva i que tenen com a principal missió la defensa dels drets dels socis del FC Barcelona. En el cas del Síndic, aquesta independència d’actuació queda clarament marcada quan els Estatuts del club li atorguen un mandat de cinc anys, un més dels que té estipulats la Junta Directiva. Tant Sala Martín com Oranich van rebre el mandat de l’Assemblea i és a ella a quin han de respondre anualment de la feina que tenen encomanada de part dels socis. Convertir-se ara en directius del club no sembla la millor manera de demostrar la independència d’actuació a què estan obligats i no deixa en bon lloc aquests dos organismes cabdals de la institució. Ni la Comissió Econòmica ni la sindicatura han estat pensades per a esdevenir un planter de futurs directius. Que els seus nomenaments són legals, és indiscutible. Però, d’un temps ençà, i cada vegada de manera més notòria, s’ha oblidat que legalitat no és sinònim de legitimitat i que la legitimitat no resideix en la literalitat de les normes; hi ha qüestions com la confiança en la conducta honorable dels dirigents que tenen tanta o més importància encara. Perquè, en democràcia, no tot s’hi val.