La cimera de Washington

La capacitat que tenen els Estats per a controlar l'economia mundial és proporcional a la capacitat que tenen les multinacionals i els mercats financers per a desempallegar-se de les normes amb què pretenen engavanyar-les.
Dissabte, l'anomenat G – 20 que agrupa les principals economies del món i els països emergents van reunir-se a Washington i van aprovar un document que pretén reorientar el sistema financer mundial. La recepta són més inversions públiques i retallada d'impostos, tot en funció de les possibilitats de cadascun.
És sabut que els governs tendeixen a la hipèrbole. De manera que no han dubtat a comparar-se amb la Conferència de Bretton Woods de l'any 1944. Vist que a Washington s'hi van estar 6 hores, que en va sortir una declaració de bones intencions i que va ser convocada a corre cuita i amb poca preparació, la referència sembla d'una gosadia fascinant.
Bretton Woods va durar tres setmanes i va estar precedida per més de dos anys de discussions tècniques. En va sortir el sistema econòmic i financer posterior a la Segona Guerra Mundial i la creació del Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial.
Bé, no es tracta ni de minimitzar les capacitats dels governs per a regular els mercats ni de menystenir els treballs de Washington que, certament, vénen precedits per mesures més o menys coordinades i que, forçosament, tindran continuïtat. Que les borses hagin seguit el seu vaivé tampoc no ha de predisposar-nos a veure els resultats com a un fiasco previsible.
Trobo que assistim a un episodi més de la resistència de l'Estat modern a cedir el poder i la sobirania de què gaudeix. Al llarg de la història, tots els sistemes polítics hegemònics han lluitat per la seva supervivència. Ara succeeix el mateix i, tot i que avui els períodes s'han escurçat molt, serà un procés de durada llarga. El món s'ha globalitzat, a tots els nivells, no només l'econòmic i el financer, llevat del poder polític que pretén regular-lo i que segueix fragmentat, sense voler-se'n adonar o adonant-se'n massa.