De memòries i de Maragall

Estiu i tardor de memòries i dietaris. Des de la relectura del Quadern gris de Josep Pla, a les Memòries d’un segle d’or, del Joan Triadú. Passant per les de Josep Benet, de Jordi Pujol, d’Amos Oz Una història d’amor i de foscor, i de Stefan Zweig El món d’ahir. Memòries d’un europeu. Entremig, algun assaig i alguna novel•la, per a greixar l’imaginari, com Cada castell i totes les ombres, la darrera de Baltasar Porcel, de polèmica absurda.
I ara, a punt d’agafar Abans del sis d’octubre, d’Amadeu Hurtado, apareix l’Oda inacabada de Pasqual Maragall. Benvinguda, és clar. Perquè sempre he pensat que els polítics i les persones que han tingut un paper destacat en la vida del país o, més modestament, d’una qualsevol associació o institució, tenen una certa obligació a deixar-nos escrit què van fer i, sobretot, per què ho van fer i quines circumstàncies expliquen el seu capteniment.
No som un país amb una tradició memorialística destacada. Tot i que, és cert, d’uns anys ençà em sembla observar un canvi de tendència positiu. Hi deu haver diversos factors que l’expliquen: la pressió de les editorials, la necessitat d’explicar-se o de defensar-se en alguns casos, els exemples que van fent escola, la consolidació de la democràcia, etc.
D’acord, unes memòries no són la veritat revelada dels fets que s’hi conten. Només, i és molt, en són la visió parcial i particular del qui els han viscut. Però són una font de coneixement excel•lent i imprescindible, pel present i pel futur, i és per aquesta raó que algunes en són tan necessàries.
Les ressenyes del qui ja han pogut llegir l’Oda inacabada confirmen que Pasqual Maragall va ser bandejat de la política pel president del govern espanyol, José Luís Zapatero, i per l’actual president de la Generalitat, José Montilla. És un fet que ja s’havia insinuat, primer, i afirmat, més tard, i que ha sortit publicat a bastament. No en teníem cap dubte. Tanmateix, el relat en primera persona li dóna valor absolut.
Som el que hem fet.