Els pagesos s’estimen la terra, sí

Un lector anònim d’aquest bloc va deixar un comentari a l’article Ara que els camps estan torrats en què es preguntava si els pagesos d’aquests verals s’estimen de veritat la terra atès que han deixat fer dos parcs eòlics i un abocador de residus industrials. Jo em penso que aquest lector anònim, al qual agraeixo que llegeixi el bloc i hi deixi comentaris, és de Sant Martí Sesgueioles; i si no ho és, tant se val. Fa unes quantes setmanes ja vaig parlar de la polèmica que hi tenim. Els veïns de Sant Martí temen que en aquest abocador no s’hi aboqui el que pertoca, que per la normativa que compleix no ha de ser res tòxic, i que els contaminin les aigües. Jo això ja ho comprenc. El que vull dir és que ni l’abocador ni els parcs eòlics tenen res a veure amb l’estimació que els pagesos puguin sentir per la terra, que sí que la senten. En el cas dels parcs eòlics és claríssim. El govern ha fet un pla de desenvolupament de l’energia eòlica i ha previst instal·lar els parcs que calen en els llocs en què, òbviament, hi fa prou vent. I als plans que hi entre la Guàrdia Pilosa, l’Astor, Pujalt i Conill n’hi fa molt. Teníem tots els números perquè ens en caiguessin un parell. A partir d’aquí, una altra cosa és que els pagesos s’hagin espavilat més o menys per a tenir com més molins millor als seus trossos perquè així podran guanyar els diners que no fan plantant-t’hi blat, ordi, colza o el cultiu de torn més subvencionat. I pel que fa l’abocador, tampoc cap pagès va demanar que els rebentessin els trossos per a buscar-hi urani i que després se n’anessin deixant un esvoranc enorme que és un atemptat ecològic i un perill físic evident, al marge del perjudici econòmic a què han estat sotmesos els propietaris del terreny. Per cert, que fa uns dies es va saber que un pagès, de Sant Martí Sesgueioles precisament, havia aprofitat per fer uns abocaments de despulles de conills al voltant de l’abocador pensant-se que tothom culparia els residus industrials de la pudor que desprenien. A mi em sembla que les coses són senzilles però que som les persones les que les anem complicant.