El rei de l’estret

En Pere Estatuet és un amic que dissabte va aconseguir una d’aquelles proeses que moltes persones consideren que no serveixen absolutament per a res i que requereixen desprendre una quantitat d’energia humana extraordinària. Va creuar per vuitena vegada l’Estret de Gibraltar i és el nedador que ho ha fet més vegades; fins fa un parell d’estius, hi havia un indi, em penso, que li anava a l’encalç, però ara ja li ha agafat unes quantes travessies d’avantatge. En Pere ho va fer en 3:41, un temps que no és el rècord de la prova però sí que és el seu rècord personal. En Pere s’havia preparat per a creuar l’estret dues vegades, anada i tornada, però com que la temperatura de l’aigua era molt freda (17 graus) i ell neda sense neoprè, va haver de desistir. A més ell no ha d’enganyar a cap espònsor, perquè s’ho paga tot ell i les ajudes que rep i agraeix són simbòliques, ni tenia un munt de periodistes pendents de la seva heroïcitat, i honest com és, ho va deixar a mig camí, pel risc d’hipotèrmia, i es va apuntar una travessia més al seu currículum, la que fa vuit. Ara deu fer uns deu anys que fa natació de llarga distància. S’hi va posar el 1999, després que una lesió al genoll el 1997 l’obligués a deixar els altres esports que feia i tancar-se a la piscina per a recuperar-se. Ja no n’ha sortit. La natació és la seva passió i l’estret de Gibraltar una dèria que diu que no l’abandonarà mentre tingui forces. També és un apassionat del Barça, per cert, del bàsquet i l’handbol sobretot. És probable que tinguin raó aquells que consideren que això que fa el Pere no serveix absolutament per a res i que tant d’esforç és un malbaratament d’energia que més valdria adreçar a qüestions de més profit. Personalment, no hi estic gens d’acord. Perquè penso que tot sovint la felicitat més íntima, aquella que sentim molt en dins nostre i que ens costa tant d’expressar que només els que en són més propers són capaços de copsar, la trobem fent un munt de coses que no serveixen absolutament per a res, vull dir que serveixen per a donar una mica de sentit a la nostra existència.