Ara que els camps estan torrats

Aquests dies, els camps ja tenen aquell punt torrat que, per als qui ens ho mirem amb ulls de badoc i prou, tan bé ens combina amb el verd de les clapes de bosc i el blau que agafa el cel a l’hora de tombar la tarda. Per als pagesos, en canvi, i es comprèn perfectament, aquest torrat se’l miren pensant en el rendiment econòmic que en trauran, i que sempre és massa poc. Cap a Sant Guim de Freixenet i una mica més enllà, pels voltants de les Oluges i de Sant Ramon, ja es veuen els primers camps de cereals segats. Almenys, la setmana passada ja em va semblar veure’n uns quants de collits. A la banda d’aquí al poble, en canvi, la campanya no ha començat encara. Per ara, només he sabut veure que s’hagi segat el farratge. Ara: que la collita és a prop es nota amb el neguit amb què els pagesos en parlen i veient-los com van amunt i avall, posant les màquines a punt, anant a cal ferrer per a què els arrangin aquella peça que es va fer malbé l’estiu passat i que va quedar per soldar, sentint-los remugar que van sempre tard i malament, o observant-los passejar entre els camps, mesurant el punt òptim del blat i l’ordi que els indiqui que ja és a punt per a començar a segar i, sobretot, mirant al cel i pregant perquè una pedregada no els engegui tota la collita a pastar fang. Una cosa que també he observat any rere any i que no he acabat d’entendre ni crec que ho arribi a fer mai és que sembla que ningú vulgui ser el primer a començar. Ara bé, així que la primera segadora surt –i que sempre acostuma a ser el mateix pagès és una dada irrefutable– a la resta els entra una pressa engavanyadora, com si els sabés greu no haver estat ells els primers a començar de segar. I a partir d’aquell moment en què surt el primer pagès muntant la seva segadora i fins ben entrat el juliol, aquests camps, camins i carreteres ja seran un no parar de segadores i tractors i remolcs i ginys de tota mena d’aquí cap allà. Enguany, sembla que la collita serà bona. Després de tres anys de sequera, potser ja tocava.