El primer dia d’hivern ha tingut una lluminositat inesperada. Les boires dels darrers dies, d’una tossuderia proverbial, se n’han anat. Tan sols se n’aprecien algunes sota la serra de Rubió, empastifant de blau la muntanya de Montserrat que es retalla borrosa al seu darrera i que tinc al meu davant. També el serè sembla cansat de l’esforç de les darreres setmanes i ara només esbufega amb un dolor fred. N’hi haurà prou per esbandir el cel. Ja les té aquestes contradiccions aquest país: si ahir era més hivern que avui, avui és més tardor que ahir.
Hem passat una tardor com cal. O potser una mica més de freda del compte. Ha plogut menys del que haurien volgut els pagesos, això és clar, però força més que d’altres tardors i que, en tot cas, ja no recordo. Hi ha hagut boires persistents, ha glaçat alguns dies, molt pocs, i ha nevat dues vegades, la darrera fou notable. Les estadístiques diuen que aquest hivern les pluges seran escasses. Que hauria de fer un fred rigorós, de la ratlla de 10 graus sota zero o més. Que hauria de glaçar gairebé cada dia fins arribar a la mitjana de 70 dies l’any. Que s’hauria d’entaular la boira gebradora un dia d’hora al matí i no aixecar-se fins al cap d’uns quants dies, després d’haver esberlat les pedres, els arbres, els pals i els fils de la llum i els altres mobles del paisatge. Ho diuen les estadístiques, però vés a saber.
El sol ha passat pel solstici d’hivern i hem canviat d’estació de l’any. Observar el pas del temps és un dels exercicis més entretinguts que es pot fer. Bona part dels camps han enverdit del blat i l’ordi primerencs. En uns altres més tardans, aquell verd tot just s’hi endevina o bé s’hi congria amagat en la terra que l’escalfa i el bressola. Observar com passa el temps a través dels colors del paisatge és adonar-se que la vida és ondulant. Vull dir que estem sotmesos a un moviment de vaivé constant i compassat. A vegades s’esdevé una qualsevol atzagaiada inoportuna i que trenca l’harmonia del gest. Sol durar poc. La tendència és arrecerar-nos en la suavitat, potser la tendresa, d’un dia d’hivern com el d’avui.
dimarts, 23 de desembre del 2008
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
.jpg)
Entrades
7 comentaris:
Observar el pas del temps, i com ens ha tractat, mereixeria una reflexió gairebé diària.
Segurament mitjançant el temps i el pasaissatge, podem identificar-nos amb el que ens passa en les nostres vides, i si tinguessim una mica de temps, fins hi tot trobariem similituts en l'estat d'ànim.
La primavera i la tardor, diuen que alteren el nostre comportament, i l'estiu i l'hivern marquen els nostres costums.
De tota manera, seria fantàstic que aquets hivern, tinguessim una mica d'escalfor al cor, i això ens apropés els uns als altres, encara que anem sempe curts de temps i siguem poc observadors ............
A les sis del matí us lleveu cada dia per escriure el post corresponent? O potser és que l'horari del bloc està descompensat?
Us desitjo un Bon Nadal, juntament amb la vostra família. A partir del dissabte o el diumenge ja vindrem a constatar "in situ" aquestes meravelles que apunteu en el vostre comentari.
@Jaume el Noi
Oi que els diaris arriben puntuals als quioscs a primera hora del matí per als més matiners? Doncs, el post també, sense horari descompensat.
@Jaume el Noi
Per cert, i no me n'oblidava: Bon Nadal i Bon Sant Esteve. El Bon any, com sempre, tocant les campanes que ja tenim a punt i ben greixades!
Jordi, no deixis de dir-nos el pas del temps, la intensitat de la gebrada, ni com el sol es fa present... estem molt lligats a la terra! Hi ha tantes coses que canvien per tornar a ser!
I, Jaume, fes sonar fort les campanes greixades que, encara que estiguem lluny, les sentirem (segur!) si porten alegria!
Molt bon Nadal i que disfruteu de les festes que celebren l'arribada de l'hivern!
SALUT!
moviment i harmonia del gest és el que ens has dibuixat en aquest article... segur que és una aquarel.la.
Publica un comentari a l'entrada