Canviar d'entrenador

Cessar l'entrenador és una solució gairebé tan vella com el futbol mateix. Gairebé només, perquè en els primers anys els equips encara no tenien entrenadors. L'Espanyol és el tercer club de la Lliga espanyola que ho ha fet en les 13 jornades que duem de temporada. Pretenen redreçar un rumb que els condueix al descens. L'Espanyol, després d'haver estat líder solitari a la segona jornada i d'haver tret el cap per les posicions de la UEFA, ha caigut estrepitosament i ara és a un punt dels llocs que l'enviarien a Segona Divisió. Estrenar l'Estadi de Cornellà jugant a la divisió de plata els fa una por tremenda, i és lògic.
Ara: trobo que per a clubs de la dimensió de l'Espanyol, canviar d'entrenador cada dos per tres esdevé un error colossal. El seu problema no és conjuntural, sinó estructural. Márquez és el dotzè entrenador dels darrers onze anys. Els equips d'aquesta mida, per a equilibrar el pressupost, necessiten traspassar cada temporada un o dos jugadors, generalment, els més cotitzats. No hi fa res; és clar, sempre que al darrera hi hagi una política esportiva previsora i sòlida per anar reposant les figures que se'n van. Cal no equivocar-se en els fitxatges i cal tenir un planter potent.
Aquest és el model de la majoria d'equips anglesos. L'Arsenal hi excel•leix. A França, l'exemple seria l'Olympique de Lió. Traspassen els seus millors jugadors quan ja n'han tret un rendiment òptim i quan tenen el substitut a punt. No sempre els surt bé, és clar, però se'n recuperen aviat i passen poques angúnies. L'estructura tècnica canvia molt poc i molt de tant en tant.
Els casos de l'Arsenal i l'Olympique no tenen parangó a la Lliga espanyola. Potser el Sevilla dels darrers anys s'hi acosta, i ben bé que li va. El seu secret no es diu Monchi, sinó la continuïtat i el criteri que li ha donat a la seva política esportiva. L'Espanyol té prou potencial i prou dimensió social i econòmica per a flirtejar amb les posicions europees cada temporada. Però haurien de posar ordre i seny. S'haurien de fer grans.