Del sofà a la taula

El president del govern espanyol, José Luís Rodríguez Zapatero, va rebre els banquers i caixers –deu ser aquest l’equivalent per al president de les caixes, suposo– més importants de l’Estat amb unes taules i unes cadires disposades en forma d’una u. Va ser dilluns, l’endemà d’haver-los renyat públicament per haver tingut massa beneficis l’any passat. Fa uns mesos, quan el sector bancari espanyol era el més solvent de tot el món, segons havia proclamat el mateix Zapatero, els havia rebut a la mateixa sala del Palau de la Moncloa, però moblada amb uns sofàs de pell de color blanc i una taula central de conjunt. Com que la imatge subliminal (o no) de la fotografia de dilluns era que s’havien reunit per a treballar, és de suposar que la vegada anterior només s’havien vist per a fer el cafè. Per televisió, la primera impressió em va dur a un comitè d’un partit polític d’esquerres, tipus IC o ERC, però veient les fotografies en detall resulta que les taules eren de disseny. A mi tot plegat em faria riure si no fos tan seriós. Trobo que de demagògia ja en tenim prou i massa.
Els bancs i les caixes i les empreses han de guanyar diners. Les quantitats que proclamen cada any, fins i tot les d’aquest any en què la crisi els ha queixalat fort els guanys, em semblen obscenes, però no sabria dir quants diners han de guanyar ni estaria a favor d’imposar cap límit. Tothom mira de guanyar tants diners com pot. La causa d’aquesta crisi no l’hem d’anar a buscar en l’avarícia dels banquers i els caixers d’aquí, ni en els de l’altre cantó de l’Atlàntic. Hi ha hagut un problema de model econòmic, basat en l’especulació immobiliària, en què tots els sectors i la mateixa administració hi han participat, i hi ha també un problema cultural, basat en la mentida del diner fàcil.
Fa uns anys, bastants anys de fet, quan miraves els pàrquings de les fàbriques tèxtils, per exemple, era força senzill jugar a dir quin era el cotxe de l’amo, els dels directius de més rang, els dels treballadors, etc. Avui, aquest exercici és impossible. Potser és un detall sense importància. O potser és una part de la resposta.