Un dels comentaris a l’article d’ahir En quin món viuen?, l’Eduard Padró apunta un tema que és oportú d’aprofundir-hi atesa la seva gravetat i transcendència més enllà del FC Barcelona. Em refereixo a l’educació que reben els nens del futbol base. Se suposa que tots ells s’integren en el sistema educatiu català basat en la immersió lingüística. Per tant, hem de creure que futbolistes com Iniesta, Messi, Motta, etc., que van venir al club de ben petits, han rebut l’escolarització en català. Ara, tot i que sabem que l’entenen a la perfecció, no els hem sentit mai fer una declaració en l’idioma oficial del seu club. No és un problema exclusiu del club blaugrana, però pels valors que el FC Barcelona representa, el fet és greu i trist.
Jo crec que aquest és un exemple clar del funcionament deficient de la política lingüística i que fa que el Barça, com a factor d’integració dels nouvinguts, hagi esdevingut un tòpic fals. El coneixement del català s’ha estès enormement, però el seu ús es bat en franca retirada. Es fa molt difícil resistir la pressió del castellà. Les persones tendim a la mandra i la comoditat i la defensa de la nostra llengua ens obliga a estar desperts tot el dia, sense deixar-nos anar en cap moment.
Hi ha un exemple que és més sagnant encara. Són les rodes de premsa. La proliferació dels mitjans audiovisuals ha canviat molt el panorama de la sala de premsa del FC Barcelona. Gairebé tots aquests mitjans són de parla castellana, malgrat que els seus periodistes siguin, majoritàriament, catalanoparlants. Doncs bé, si fins fa poc la sala de premsa del Barça era un dels pocs espais del club on el català gaudia d’una salut de ferro, avui també està sent conquerida pel castellà.
La resolució no és fàcil, però ens falta coratge i no deixar-nos engalipar. Sense deixar el cas del Barça, quan un jugador o un entrenador arriba acostuma a saludar-nos en català. Ens el mirem satisfets i ben pagats de nosaltres mateixos. Potser valdria més que li exigíssim que ho seguís fent mentre fos aquí. Començant per aquells a qui els hem pagat l’ensenyament.
dimecres, 11 de febrer del 2009
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
.jpg)
Entrades
10 comentaris:
Per fi algú que parla clar!!!
Tant de bo t'escoltin...
És un problema, sobre tot, social. I part de la culpa és de nosaltres, els catalans. És cert que durant molts anys el català va ser perseguit de manera ferotge. Ara ho és d'una manera més subtil, però al menys a Catalunya la vessant política del problema està superada, perquè el català és llengua oficial.
Però aquesta oficialitat no reflecteix la realitat social i la culpa és de molts ciutadans catalans que, al llarg de moltes generacions, no han respectat la llengua.
Em refereixo, per exemple, als burgesos que educaven els seus fills en castellà, durant el franquisme o abans, perquè era més fi. O al menyspreu amb què hem tractat els inmigrants, o com ens rèiem dels que parlaven malament el català dient-los 'xarnegos'. No hem sigut capaços de seduir els no-catalans perquè aprenguin la nostra llengua, o bé ens hem apuntat al carro del castellà per treure beneficis personals. Hem sigut sempre botiflers, gairebé per definició, i la sala de premsa del Camp Nou n'és un exemple més.
La idea nacional de Catalunya ha perdut la guerra fa ja uns quants anys. És qüestió de temps que es dilueixi per si mateixa. I juntament amb aquesta idea nacional, morirà el català.
Els nens juguen en castellà i fills de famílies catalanes, amb el català como a llengua materna, exigeixen mirar els DVD's en castellà.
Amics, hem perdut
@Trevinyo
Comparteixo gairebé tota l'anàlisi que fas de la situació del català. Només discrepo en un punt: jo encara no em dono per vençut. Hem viscut períodes pitjors i ens n'hem sortit, més bé o més malament.
O encara perquè només resistir sigui ja vèncer.
A poble, la immensa majoria parla en català.
El problema és més a Barcelona i cinturó, on gairebé tothom parla en castellà, siguin catalans, o no.
D'això en tenim molts exemples, només cal trucar a un hospital, o entrar a una botiga a comprar. Les primeres paraules sempre són en castellà, i si contestes en català, s'adapten i, a vegades, fins i tot es sorprenen.
Jo tampoc em dono per vençut!
I que vas fer mentre hi eres al Barça per donar-li la volta ? Perquè no vas donar prioritats als mitjans catalans ?
@ anònim.
I tant que ho vaig fer! Però la llengua és una qüestió personal moltes vegades i cal respectar-ho. Ara, quan s'ha tractat de mi, ho he tingut clar sempre. Et posaré un exemple: em vaig negar a fer una conferència a la Universitat Autònoma de Bellaterra perquè no me la deixaven fer en català.
Jordi,
Ja m'enrecordo d'això! De fet ho va denunciar el Desclot a la seva columna a l'Avui.
Que una universitat del país no deixi fer una conferència en català és una petita mostra del país que som i que tenim.
Jordi,
és cert que encara no ens hem de donar per vençuts però la situació és més preocupant que altres vegades, ja que si be és cert que la repressió va ser més dura el que realment ho fa preocupant és la voluntat dels parlants de fer perviure la llengua. Abans aquesta voluntat hi era, i ara?
@ tothom que hi estigui interessat.
Com que aquest article veig que ha generat un cert rebombori, sobretot perquè els amics del diari digital e-noticies n'han fet un extracte generós, em permeto suggerir la lectura de l'article que vaig publicar a l'Avui el 23 de desembre del 2008 sota el títol "Barça i integració, un tòpic". És la mateixa idea, òbviament, però molt més desenvolupada perquè hi tenia més espai. L'hemeroteca de l'Avui funciona molt bé. Si hi hagués algun problema o algú ho prefereix, penjo l'enllaç corresponent:
http://paper.avui.cat/article/dialeg/149238/barca/integracio/topic.html
No venç el temps, venç la voluntat!, no perdem la voluntat en nom de cap discurs que es basi en la "pseudollibertat personal".
Amb el bé que faria el Messi parlant català...
Publica un comentari a l'entrada