I doncs què?

A vegades es produeixen alguns fets i algunes reaccions que superen la meva capacitat de comprensió. En cap moment no dubto que el problema és meu. La darrera vegada que m’ha succeït ha estat a conseqüència dels crits de dimissió, dimissió! de dilluns adreçats al president del govern espanyol, José Luís Rodríguez Zapatero, durant la desfilada militar per a celebrar la diada nacional d’Espanya. Les càmeres de TVE van captar un diàleg informal de Zapatero amb l’alcalde de Madrid, Alberto Ruiz Gallardón, i la presidenta de la Comunidad, Esperanza Aguirre; em penso que hi havia algú més, la ministra Carme Chacón, potser. Gallardón va semblar disculpar-se amb Zapatero dient-li que no entenia aquelles protestes perquè no es tractava d’un acte del govern, sinó d’un acte d’Estat i que, per tant, aquella esbroncada estava fora de lloc. Després, han estat força comentaristes qui han considerat que eren uns crits inoportuns. I encara els qui els han defensat ho han argumentant dient que bé passa el mateix durant l’ofrena a Rafael Casanova l’Onze de Setembre. A mi em sembla que tot plegat és força més senzill i que aquells que es van posar a cridar contra el Zapatero ho van fer perquè en tenien ganes i com que no poden esperar a trobar-se’l un dilluns al matí a una estació de metro qualsevol, anant a treballar, perquè el president ja té el despatx a casa, doncs van aprofitar l’ocasió perquè vés a saber quan el tornaran a tenir a mà. És clar que podria ben bé ser que fos una protesta dirigida, organitzada més o menys per alguns partits o associacions, però llavors seria un altre debat que ja no tindria res a veure amb l’oportunitat o no de la protesta. Ara: en tot aquest mullader de pa sucat amb oli que s’ha muntat hi ha un fet que em sembla rellevant i és que, en el fons, aquesta mena de reaccions de la gent no haurien de sorprendre’ns tant. Jo no crec que tinguem els polítics que ens mereixem, com a voltes es diu, perquè no és veritat; en canvi, sí que crec que les societats, així en general, es comporten força semblantment a com ho fan els seus personatges públics.