En Millet i la hipocresia

El Dom Juan de Molière diu a l'acte cinquè i darrer de l'obra de teatre, defensant el capteniment escandalós que ha tingut, reconeixent-se en tots els enganys que ha perpetrat, que “la hipocresia és un vici que està de moda, i tots els vicis que estan de moda passen per ser virtuts” (L'hypocrisie est un vice à la mode, et tous les vices à la mode passent pour des vertus). És clar que el vici de la hipocresia, pel que fa el comportament de l'expresident de la Fundació del Palau de la Música i de l'Orfeó Català, Fèlix Millet, és el de menys gravetat a què s'ha lliurat, pel que se sap, durant la major part de la seva vida. Ha comès pecats força més mortals. Ara: aquests dies, observant el sidral que s'ha muntat al país, en gairebé totes les seves institucions, se'm fa cert que, com el Dom Juan de Molière, la societat que li ha permès actuar amb tanta hipocresia, autoritzant-lo i exhortant-lo fins i tot a tenir un comportament tan viciós, també n'és responsable i en una molt bona part. L'escena que aquestes darreres setmanes estant component els partits polítics, els jutges i els fiscals, amb la participació interessada dels mitjans de comunicació també, consistent a tirar-se els plats pel cap, a espolsar-se del damunt les culpes amb excuses de mal pagador, és molt pobre i lamentable i descoratja granment. Perquè cap dels propòsits d'esmena que s'escolten, s'endevinen ni prou sincers ni plausibles. En l'actuació dels fiscals s'hi aprecia un afany de distanciar-se del jutge i de notorietat excessives i improvisades, perquè sembla sobretot una reacció a cop calent, clarament provocada per la indignació i la incredulitat de la ciutadania que no pot entendre per què Millet continua campant lliurement per més que la decisió del jutge s'expliqui amb arguments de tècnica jurídica. I en els polítics se'ls veu d'una hora lluny el càlcul electoral que hi ha darrera de les acusacions que es llencen i la poca sinceritat i ganes de regenerar un sistema a què tots ja els va bé i que cap d'ells no tocarà de manera essencial. I és que quan es nega la moral, la distinció entre el que està bé i el que està malament deixa d'existir, i només adquireix sentit aquell comportament que ens produeix un plaer o un rèdit més o menys immediat, com li passa al Dom Juan de Molière.