Una badada inoportuna

El FC Barcelona ha empatat a 1 gols (Keita) al camp de l’Osasuna. El gol de l’empat l’ha encaixat a l’últim minut, en pròpia porta, de rebot i a conseqüència d’una badada. Malgrat la manera com s’ha produït, és un resultat que pot considerar-se plausible. El Sadar –o el Reino de Navarra, com ara n’hi diuen– no és un camp excessivament propici. És petit, i els equips osasunistes són enganxosos, molt pesats, i al Barça sempre li costa un munt trobar-s’hi còmode. De fet, em penso que el resultat més habitual entre aquests dos equips en aquest camp és l’empat a zero. Ara es porten disputades nou jornades del Campionat de la Lliga espanyola. El Barça ha guanyat set partits i n’ha empatat dos. És líder amb un punt d’avantatge sobre el Reial Madrid. És un bon balanç. L’altre empat ha estat al camp del València. És un altre resultat plausible. Ara: aquests dos empats s’han produït de manera consecutiva, en les dues darreres sortides de l’equip blaugrana; entre mig, hi ha hagut la golejada per 6 a 1 contra el Saragossa. Va ser una golejada molt ben acollida, lògicament. Cada partit constitueix una història diferent, amb un munt de circumstàncies que l’expliquen individualment. Aquesta és una afirmació que em sembla indiscutible i no pas un tòpic. De tota manera, sempre he cregut que la realitat l’afaiçonen uns corrents de fons que rarament són perceptibles i que, a vegades, queden completament submergits per fets que són totalment contradictoris. Distingir l’un de l’altre és summament delicat, sobretot quan es tracta de l’esport i del futbol. Però a mi em sembla que l’empat contra l’Osasuna, a pesar de ser un resultat plausible, és conseqüència, d’una banda, de les mancances de la plantilla, que no té prou efectius per a suplir les lesions i les baixes formes dels jugadors més determinants, i, d’una altra banda, de les dificultats físiques i tàctiques que té enguany l’equip per a imposar la seva qualitat. Per a mi, aquests serien dos corrents de fons que afaiçonen la realitat actual del FC Barcelona.

Emmanillats i acusats de corrupció

El Cas Pretòria té dues vessants molt ben marcades i, malgrat aquesta línia clara de divisió, el risc de barrejar-les és molt elevat. D'una banda, hi ha els càrrecs que s'imputen a les vuit persones acusades: formarien una trama de corrupció que hauria realitzat operacions urbanístiques a Santa Coloma de Gramenet, Badalona i Sant Andreu de Llavaneres. Aquesta trama hauria aconseguit la requalificació de sòl per a obtenir beneficis il·lícits, d'uns 45 milions d'euros. L'acte del jutge de l'Audiència Nacional, Baltasar Garzón, també informa que s'estan investigant altres operacions urbanístiques semblants. La decisió del jutge ha estat decretar la presó per a cinc de les vuit persones imputades, entre les quals hi ha els exalts càrrecs de la Generalitat, Macià Alavedra i Lluís Prenafeta, i l'alcalde de Santa Coloma, Bartomeu Muñoz, i ha fixat fiança per als tres empresaris implicats. Garzón afirma que, tot i no haver-hi risc de fuga, sí que hi ha el perill que els acusats, si queden en llibertat, aprofitin per a destruir proves. I, d'una altra banda, hi ha les imatges de Macià Alavedra i Bartomeu Muñoz emmanillats i, en general, el tracte que han rebut des que van ser detinguts, és a dir, el trasllat en els dos furgons de la Guàrdia Civil, l'esgotament dels terminis de presó preventiva, la mateixa presó preventiva i les seves condicions, etc. És el procediment habitual, però no per això deixa de colpir. Sempre que la persona ens és coneguda, familiar, reaccionem amb dolor quan la veiem sotmesa a l'acció de la justícia. Oimés, quan en el mateix moment una persona com Fèlix Millet, que ha confessat públicament haver-se apropiat de molts diners del Palau de la Música i l'Orfeó Català, ha rebut un tracte tan diferent. Els experts expliquen que, tècnicament, les dues actuacions tan diferents i contradictòries s'ajusten a les normes processals. Deu ser talment com ho diuen, però ni té cap mena de lògica ni s'entén, per més bona voluntat que s'hi posi. Per tant, és comprensible que un i altre aspectes se'ns barregin i que, a l'hora d'analitzar el cas, l'un influencïi l'altre. Però hauríem de procurar no fer-ho.

Presumpció d'innocència

Ja es veia a venir que aquest cas que han anomenat Pretòria i que té l'epicentre a Santa Coloma de Gramenet provocaria un daltabaix considerable al país. Els noms que hi surten implicats, començant pel del jutge que l'ha engegat, són prou pesants com per haver causat una commoció fenomenal. L'alcalde de Santa Coloma de Gramenent, Bartomeu Muñoz, o els exalts càrrecs de la Generalitat Macià Alavedra i Lluís Prenafeta ocupen espais molt centrals de la vida política catalana i tenen una carrera prou dilatada com per a haver teixit moltes amistats i complicitats. Ara: després de llegir i escoltar tants comentaris com he pogut i m'ha vagat, trobo que l'exacerbació que hi ha és excessiva i que aquells qui se senten més dolguts i afectats haurien de buscar el punt de serenor adient. És absolutament necessari respectar la presumpció d'innocència de les nou persones detingudes i no donar per fetes cap de les maleses de què se'ls acusa, des de les associacions de veïns, per exemple, de la mateixa manera que s'ha de respectar la feina del jutge de l'Audiència Nacional Baltasar Garzón, per més que aquest magistrat hagi protagonitzat més d'una actuació discutible i censurable i hagi comès més d'un fiasco judicial. Dimecres, em va colpir l'entrevista que TV3 li va fer al germà gran de Fèlix Millet. Parlava en nom de la família, segons va dir, i feia unes afirmacions d'una duresa i una sinceritat fulminants. Desconec quin tipus de relació tenen els dos germans, però per més dolenta que sigui, que per descomptat que ho deu ser, en el que va dir Xavier Millet hi havia molt de dolor. La resposta que més em va tocar va ser quan va dir amb una seguretat absoluta que si el seu pare ressuscités i veiés què ha fet el seu fill, es tornaria a morir de l'ensurt o, si més no, que ell mateix seria qui el posaria a la garjola entenent el mal que ha fet a la família, a l'Orfeó Català i al país. Si ara recupero aquesta entrevista és per mirar de subratllar com n'és de difícil mantenir la serenor quan les distàncies amb els fets o les persones són tan curtes, malgrat ser el moment en què es fa més necessària que mai.

Qüestió d’actitud

No em sembla que entre l’Alcorcón i la Cultural Lleonesa hi hagi gaire diferència, són dos equips d’un nivell semblant, ni tampoc crec que un i altre equip, ni que les aficions respectives, s’hagin pres l’eliminatòria amb el Reial Madrid i el FC Barcelona diferentment, una amb més entusiasme i decisió que l’altra. Per a tots dos equips, el resultat del sorteig de la Copa del Rei va ser com si els hagués tocat la grossa, ni que sigui la de tardor, pels diners que poden recaptar els clubs i per a la plantilla per l’al·licient de jugar contra els jugadors que veuen cada setmana per la televisió, als quals admiren, i per poder jugar en coliseus com el Santiago Bernabéu i el Camp Nou. De manera que els resultats que hi ha hagut en un i altre partit, el 4 a 0 de l’Alcorcón – Reial Madrid i el 0 a 2 del Cultural Lleonesa – FC Barcelona (gols de Pedro), han d’explicar-se a partir d’altres raonaments. I encara que aquest tipus de comparacions siguin sempre de mal fer i que no sigui, personalment, gens partidari de fixar-me en què fa i què li passa al Reial Madrid, aquesta vegada em semblen prou significatives les conclusions a què es pot arribar. Bàsicament, és una qüestió d’actitud global. Dels jugadors, en primer lloc, i de l’entrenador, en segon lloc, perquè han demostrat que no els fa gens de mandra haver-se d’enfrontar a un equip de la Segona B, però, encara més decisiu és el capteniment general del club, la seva manera d’entendre el futbol. Aquesta victòria del Barça contra la Cultural Lleonesa pot semblar no res, perquè és contra un rival d’inferior categoria. Però a mi em sembla que en té molta. Perquè l’ha aconseguida donant descans a uns quants jugadors claus, substituïts per joves del filial, i dos dies després d’haver recollit un munt de premis individuals, guanyats la temporada passada, un tipus de festes que moltes vegades provoquen que l’equip es despisti més del compte. En alguns partits, alguns períodes fins i tot, el Barça de Guardiola baixa el seu rendiment, per les raons que sigui, però fins ara mai ha cedit en l’esforç, el treball, el rigor, el respecte, un capteniment que omple d’orgull els barcelonistes.

La magnitud de la corrupció

El govern de la Generalitat, a través del seu conseller d'Interior, Joan Saura, ha demanat “confiança” als ciutadans davant dels “moments difícils” que s'estan vivint, en referència a l'operació anticorrupció dirigida pel jutge de l'Audiència Nacional Baltasar Garzón, en què s'han detingut, entre d'altres, l'alcalde de Santa Coloma de Gramenet, Bartomeu Muñoz, l'exconseller de la Generalitat Macià Alavedra i l'exsecretari de Presidència i mà dreta del president Jordi Pujol, Lluís Prenafeta, que s'afegeix al cas Millet, el qual continua en marxa i del que cada dia ens n'assabentem d'una de nova i ben galdosa. Tots aquests noms que hi ha implicats fan que aquesta darrera operació tingui un abast, una transcendència i unes derivades que ara mateix es fan difícils de preveure. Ara: és clar que de bo, no en sortirà pas res. Saura també ha dit que seran “intolerants” amb la corrupció. La majoria de partits polítics s'han expressat semblantment. El que succeeix és que aquesta “intolerància” sempre arriba com a reacció a l'acció de la justícia. No em ve present cap cas en què un partit hagi actuat abans que els fiscals o els jutges; el més normal és que ho facin a posteriori i, a més a més, resistint-s'hi tant com poden i no cedint fins que no veuen que encara hi tenen més a perdre. Per això, jo crec que el conseller Saura, o sigui, el Govern, més que confiança el que hauria de demanar és perdó. No hi confio gens, tampoc. I és que aquest és un mal molt lleig i d'una curació gairebé impossible -dic gairebé per a no perdre del tot l'esperança. Tal com ho veig jo, observo que hi ha dos fets que s'ajunten d'una manera fatal. En primer lloc, hi ha la cobdícia, l'afany de poder, la vanitat, etc., és a dir, hi ha la condició humana. I, en segon lloc, hi ha la dimensió del sistema, absolutament escandalosa, que propicia i magnifica tots aquests vicis que són tan antics com l'home. Les administracions públiques i els partits polítics han agafat unes magnituds excessives, desmesurades. I en aquest context, de necessitats financeres colossals, els pocavergonyes tenen unes condicions fetes a mida i les seves malifetes, els seus vicis, les connivències que troben i edifiquen, adquireixen unes proporcions també colossals, lògicament. La regeneració és necessària, però sembla impossible, malauradament. A Itàlia ho van intentar fa uns anys i van acabar en poder de Silvio Berlusconi.

La renovació de Puyol

Aquest cap de setmana ha estat molt positiu per al FC Barcelona. A la golejada per 6 a 1 al Saragossa i l'avantatge adquirit a la classificació de la Lliga espanyola, si ha d'afegir l'anunci de l'acord per a la renovació del capità Carles Puyol fins a l'any 2013, que, pràcticament, equival a dir que Puyol ha decidit acabar la seva carrera professional al club blaugrana. Aquesta renovació s'ha fet esperar uns quants mesos, però no hi fa res. És lògic que hagi trigat perquè no era una decisió fàcil, ni per al club ni per al jugador. Tot i que a mi em sembla que qui més s'ho havia de rumiar era el futbolista. Obvio les qüestions de diners i d'anys de durada del nou contracte, que evidentment és molt obviar, perquè són les dues clàusules bàsiques de qualsevol contrate, i probo de referir-me només a la renovació en si mateixa. Per al club, la dificultat era esbrinar si Puyol, amb 31 anys fets, podrà seguir sent un jugador vàlid per a l'equip tres temporades més. La resposta sembla clarament afirmativa. És molt probable que Puyol vagi perdent protagonisme a poc a poc en favor de Piqué, Txigrinski i els que puguin venir de nous o s'incorporin des del planter, malgrat que el de la Pobla de Segur sempre ha cuidat molt la seva forma física. No hi fa res. Perquè des de fa ja algun temps, la disminució del pes específic de Puyol en l'equip titular es va equilibrant per l'increment del seu pes com a capità del vestidor i exemple de comportament per a la resta dels seus companys i els nouvinguts. Aquests són valors que massa sovint es menystenen i que, en canvi, són fonamentals per a mantenir la unitat i connectar el present amb el passat més immediat, evitant trencaments complicats de suturar. Ara: per a Puyol, no havia de ser una decisió fàcil. S'ho havia de rumiar perquè era davant de l'última oportunitat de la seva carrera per a anar a un altre equip i gaudir d'una altra experiència que de ben segur l'enriquiria. I havia de valorar si se sent amb forces i ànims de lluitar per la titularitat amb els més joves i si, com és ben probable, serà capaç de dur amb dignitat la pèrdua de protagonisme. No tots els futbolistes s'hi veuen en cor. Però quan un jugador fa el pas que ha fet Carles Puyol, de donar tota la seva carrera futbolística al FC Barcelona, a mi em sembla que hi surten guanyant tant ell com el club i, en general, tot el futbol.

Constants vitals recuperades

El FC Barcelona ha golejat el Saragossa per 6 a 1 -gols de Keita (3), Ibrahimovic(2) i Messi; i de Jorge López- en un partit en què ha recuperat bona part dels arguments futbolístics a què ens tenia acostumats i que en els darrers quatre partits s'havien trobat a faltar. La primera part ha acabat amb un evidentíssim 3 a 0, que ja era curt pels mèrits fets en uns quaranta-cinc minuts molt complerts en totes les facetes; la segona part ha estat força més descontrolada i irregular, però han marcat tres gols més. El Saragossa ha fet un plantejament bastant semblant al de l'Almeria, el València o el Rubin Kazan, de tancar-se al seu camp fent dues línies molt juntes de quatre futbolistes, marcant de prop Xavi, fent faltes, etc., però no li ha funcionat perquè el Barça, ja des dels primers minuts, ha imposat un ritme de circulació de la pilota força més elevat respecte dels darrers partits; no ha arribat a ser tan aclaparador com ho era la temporada passada, però deunidó. De fet, el tret més notori del partit contra els aragonesos ha estat la recuperació de les constants vitals del joc blaugrana -velocitat alta de la pilota, pressió intensa i recuperació ràpida de la possessió, etc.- més que no pas el resultat, per bé que no hi ha manera de deslligar una cosa de l'altra, i no cal fer-ho, perquè la mitja dotzena de gols no deixa de ser conseqüència del futbol realitzat. Amb aquesta victoria el Barça recupera els tres punts d'avantatge sobre el Reial Madrid i amplia a sis la diferència respecte del Sevilla, tercer classificat. I, sobretot, tanca el debat que s'havia començat a obrir per l'ensopegada de dimarts contra el Rubin Kazan. Les darreres jornades, el joc blaugrana havia generat dubtes per la condició física dels jugadors, que donaven sensació de lentitud i cansament. Probablement, els serveis tècnics ho hagin planificat així, per assolir una punta de forma a finals de novembre i inicis de desembre, en què el Barça rebrà l'Inter, el Reial Madrid i disputarà el Mundial de Clubs. La golejada contra el Saragossa hauria de ser el punt d'arrencada per a recuperar aquelles sensacions de superioritat absoluta, física i futbolística.

Dubtar o no dubtar?

La derrota de dimecres del FC Barcelona contra el Rubin Kazan al Camp Nou ha generat més nerviosisme que no pas crítiques, tot i que les declaracions dels jugadors i alguns articles que s'han publicat, lamentant que es dubti de l'equip, puguin fer pensar que l'ordre dels factors és exactament l'invers. Personalment, vaig acabar l'article de dimarts sobre aquell partit, dient que “tenir alguns dubtes sobre la fiabilitat de l'equip, no és exagerat” perquè entenc que aquella va ser una derrota inoportuna contra l'equip que no tocava i perquè era conseqüència de la davallada observada les darreres jornades. Guanyar al Rubin Kazan hauria suposat deixar pràcticament sentenciada la classificació per als vuitens de final de la Lliga de Campions i, per tant, poder fer unes rotacions que ara mateix s'hauran d'esperar, o fer-les per causes de força major, tot i que són absolutament necessàries pel calendari tan exigent i per la plantilla tan curta. L'equip va deixar passar una oportunitat excel·lent i ara ho haurà de purgar. Durant les cinc primeres jornades de la Lliga espanyola, l'equip havia fet 16 gols, una mitjana per damunt dels 3 gols per partit. Un balanç extraordinari i difícil de mantenir, òbviament. En les dues darreres, només 1 gol, contra l'Almeria i cap gol contra el València. Aquests dos partits, junt amb el del Dinamo de Kiev -el primer de la sèrie- i el del Rubin Kazan han mostrat una caiguda progressiva de l'equip, no només en efectivitat golejadora sinó també en el domini del partit i la qualitat del joc, bàsicament, perquè físicament l'equip no és el seu estat més alt i òptim. Aquests fets són indiscutibles, com també ho és que, a pesar de tot, el rendiment de l'equip és boníssim, immillorable pel que fa els títols com pel que fa la classificació a les dues competicions. El problema que hi ha, el problema de fons, vull dir, és que en el futbol només compten les opinions de traç gruixut que no deixen espai per a veure els matisos. El Barça de Guardiola manté tot el crèdit guanyat la temporada passada i l'inici d'aquesta, però en els quatre darrers partits ha baixat el seu rendiment. Les dues afirmacions són compatibles.

En Millet i la hipocresia

El Dom Juan de Molière diu a l'acte cinquè i darrer de l'obra de teatre, defensant el capteniment escandalós que ha tingut, reconeixent-se en tots els enganys que ha perpetrat, que “la hipocresia és un vici que està de moda, i tots els vicis que estan de moda passen per ser virtuts” (L'hypocrisie est un vice à la mode, et tous les vices à la mode passent pour des vertus). És clar que el vici de la hipocresia, pel que fa el comportament de l'expresident de la Fundació del Palau de la Música i de l'Orfeó Català, Fèlix Millet, és el de menys gravetat a què s'ha lliurat, pel que se sap, durant la major part de la seva vida. Ha comès pecats força més mortals. Ara: aquests dies, observant el sidral que s'ha muntat al país, en gairebé totes les seves institucions, se'm fa cert que, com el Dom Juan de Molière, la societat que li ha permès actuar amb tanta hipocresia, autoritzant-lo i exhortant-lo fins i tot a tenir un comportament tan viciós, també n'és responsable i en una molt bona part. L'escena que aquestes darreres setmanes estant component els partits polítics, els jutges i els fiscals, amb la participació interessada dels mitjans de comunicació també, consistent a tirar-se els plats pel cap, a espolsar-se del damunt les culpes amb excuses de mal pagador, és molt pobre i lamentable i descoratja granment. Perquè cap dels propòsits d'esmena que s'escolten, s'endevinen ni prou sincers ni plausibles. En l'actuació dels fiscals s'hi aprecia un afany de distanciar-se del jutge i de notorietat excessives i improvisades, perquè sembla sobretot una reacció a cop calent, clarament provocada per la indignació i la incredulitat de la ciutadania que no pot entendre per què Millet continua campant lliurement per més que la decisió del jutge s'expliqui amb arguments de tècnica jurídica. I en els polítics se'ls veu d'una hora lluny el càlcul electoral que hi ha darrera de les acusacions que es llencen i la poca sinceritat i ganes de regenerar un sistema a què tots ja els va bé i que cap d'ells no tocarà de manera essencial. I és que quan es nega la moral, la distinció entre el que està bé i el que està malament deixa d'existir, i només adquireix sentit aquell comportament que ens produeix un plaer o un rèdit més o menys immediat, com li passa al Dom Juan de Molière.

De la decadència

De la decadència de què vull parlar no és pas la del moviment estètic i literari, de finals del segle XIX, que hi va haver a l'Europa occidental, i a França sobretot, una època de transició entre el Romanticisme i Modernisme, un terme que va ser usat primer com a crítica però que va ser adoptat pels mateixos escriptors contra els qui anava adreçat, com Charles Baudelaire. Aquella era una decadència amb un encant indiscutible. A l'esport, la decadència també pot arribar a ser atractiva. La clau és saber-la dur amb dignitat i intel·ligència, sent-ne en tot moment conscient. No m'ha semblat que fos el cas del Milan, malgrat que ha aconseguit guanyar, d'una manera tan justa com sorprenent i inesperada, al Reial Madrid al Santiago Bernabéu per 2 a 3. El Milan és un equip en decadència des de fa ja unes quantes temporades, sense que s'acabi d'entendre gaire què pretenen els seus propietaris i directius deixant que el seu equip es vagi envellint. I, probablement, Ronaldinho és el seu futbolista actual que la representa de manera més crua i trista. És un procés d'aperduament de les seves capacitats i del seu prestigi que costa molt de pair. Les raons són sabudes i són fàcils de comprendre. I, no obstant, de tant en tant, com en aquest retorn al Santiago Bernabéu, escenari d'una de les seves exhibicions més sonades, encara s'augura un renaixement que és del tot impossible. La decadència de Ronaldinho no genera cap mena d'encant, només fa molta pena. Contra el Reial Madrid, quan el seu equip s'ha posat pel davant a la segona part, remuntant el gol inicial de Raúl gràcies a una cantada monumental del porter Dida, Ronaldinho ha fet un parell de jugades d'un cert mèrit. Res més. La resta ha estat una actuació més pròpia d'un veterà que no pas la d'un jugador professional de primer nivell. De fet, tot el Milan ha fet l'efecte de ser un equip de veterans que tenen un parell de joves de qualitat per fer-los la feina, en aquest cas, el brasiler Pato. I contra aquest equip ha perdut el Reial Madrid, davant la incredulitat d'un públic que s'havia passat l'estona fotent-se de Ronaldinho, fent un paper d'aprofitat ben galdós.

En el guió hi havia un altre resultat

El Barça ha perdut, ho ha fet a casa i contra el Rubin Kazan per 1 a 2, a la tercera jornada de la Lliga de Campions. És un fet inesperat, desconcertant, però real. És un resultat relativament injust perquè el Barça ha xutat dues vegades al pal, en dues rematades de bastant a prop i franques, i ha tingut d’altres ocasions també bones. Però no ha estat un domini aclaparador. El més destacat d’aquest partit és que el Rubin Kazan n’ha tingut prou amb un gol fet al primer minut del partit, un gol de xiripa, d’un xut des de molt lluny, insòlit, boig, que ningú ha vist a venir i que el jugador rus ha engaltat sense pensar-s’ho, i amb una defensa practicada amb més bona voluntat que no pas ofici, relativament ben ordenada, per a destarotar l’excel·lència blaugrana. Aquest primer gol rus ha estat fonamental. El FC Barcelona ha trigat molts minuts a igualar-lo, fins al començament de la segona part no ho ha aconseguit Ibrahimovic. Llavors, és probable que tothom hagi pensat que el Rubin Kazan es desfaria com el sucre, perquè els seus futbolistes havien corregut molt, són manifestament inferiors i tenia lògica creure que s’espantarien davant del campió d’Europa. Però el partit ha continuat desenvolupant-se més o menys igual. Bàsicament, ha seguit adormit. Els blaugranes han seguit fent un joc mandrós, que no obstant semblava suficient per a guanyar. Tanmateix, en un contracop gairebé tan inesperat com aquell xut absurd de la primera part que ha acabat en gol, els russos s’han avançat un altre cop. Aquest clatellot sí que ha despertat els blaugranes que han accelerat el ritme i han fet els dos pals que he dit i d’altres ocasions, més o menys clares, però havien fet tard. Aquest era un partit d’aquests que fa molta mandra de jugar, contra un rival petit, que ningú sap d’on ha sortit i que totes les anàlisis i els informes tècnics conclouen que la diferència entre un i altre és massa gran com per a esperar res més que la victòria blaugrana. Però tot ha anat d’una altra manera, més negativa. El Barça ha perdut i ara la classificació per a la segona fase de la Lliga de Campions s’ha complicat d’una manera certa i notòria. L’haurà d’anar a buscar als camps del Dinamo de Kiev i del Rubin Kazan, en què hi fa un fred que pela. En circumstàncies normals, vull dir en les habituals de fins fa un parell o tres de partits, no hauria de ser cap repte insuperable. Però avui, tenir alguns dubtes sobre la fiabilitat de l’equip, no és exagerat.

La importància del llenguatge

Sempre m’ha semblat que cal esforçar-se per a parlar correctament i amb la precisió més absoluta possible, que no podem usar les paraules a la babalà i que ens hem de cenyir al seu significat estricte. És clar que hi ha un munt de recursos i figures retòriques que els escriptors fan servir per a expressar sentiments, imatges, pensaments, etc., que s’escapen del vocabulari existent i que fan evolucionar les llengües. El que vull dir és que, a vegades, no ens hi mirem gens a l’hora d’escriure o de parlar i agafem paraules o expressions d’uns àmbits que no tenen res a veure amb el que pretenem descriure i fem molt de mal; alguns exemples serien cròniques esportives que més aviat semblen comunicats de guerra, o quan diem que un tal jugador és el càncer del vestidor, o que tal altre personatge té l'Alzheimer, etc. Sempre m’ha semblat que era molt cert que el llenguatge determina el pensament i el condiciona, tal com va dir a les acaballes del segle XVII el filòsof alemany Gottfried Wilhelm Leibniz. Aquest filòsof deia que el pensament és llenguatge interioritzat i, en conseqüència, pensem i sentim a partir del que ens imposa i ens permet la llengua pròpia. Encara que sembli un doble salt mortal, he pensat en tot això llegint la notícia sobre el programa que ha desenvolupat l’empresa Lynce per a comptar els assistents a les manifestacions. El seu creador diu que ho va fer fart de sentir-se “estafat” escoltant com tothom diu les quantitats d’assistents que millor li sembla. Aquesta empresa, que no és la primera que fa una experiència així, s’ha estrenat aquest cap de setmana i ha provocat un cert rebombori. El nombre de manifestants contra la llei de l’avortament de dissabte havia anat dels 250.000 de la policia als 2 milions dels organitzadors. Doncs, aquesta empresa, usant un sistema molt sofisticat de recompte gairebé manual a partir de fotografies aèries, ha dit que n’hi va haver 55.000. Personalment, estic en contra d’aquesta recerca de la infal·libilitat. Perquè el llenguatge té una capacitat d’expressar sensacions que les matemàtiques no tenen. Per això penso que és tan necessari buscar la precisió en la veritat de les paraules i no pas en el rigor dels números, i que quan diem dos milions com podríem dir dos mil, estem malmeten d’una manera greu la nostra capacitat d’expressar-nos i entendre’ns.

Tant hi fa el rècord

El FC Barcelona va empatar a zero al camp del València CF, anit, i va fer un partit més aviat fluix. Va crear molt poques ocasions de gol i, llevat d’una estona curta a la segona part, en cap moment va donar la sensació de dominar el joc ni de ser capaç d’imposar-se i batre la porteria del veterà César. En canvi, el València va fer tres contracops molt ràpids, un parell a la primera part i dos a la segona, que van requerir de tres intervencions extraordinàries de Víctor Valdés. Anit, el porter blaugrana va donar el punt de l’empat a l’equip; aquest punt que permet al Barça mantenir-se líder en solitari, aquest punt de distància que li treu al Reial Madrid, el va guanyar Valdés fent tres aturades que si haguessin entrat no s’hagués pogut dir que eren culpa seva. Mestalla és un camp molt propici al Barça. De fet, hi ha guanyat tantes vegades com hi ha perdut, de forma que l’empat d’aquest any manté les taules en el balanç. Per tant, tenim que en un camp on el Barça hi sol guanyar, només hi va poder empatar, i tenim també el joc espès i apagat de tot l’equip, en què tret del porter, cap ni un dels futbolistes blaugranes va estar prou fi, ni els que havien jugat amb les seleccions a tocar del país, ni els que havien hagut d’anar-se’n a les quimbambes, ni tampoc els qui ningú els havia cridats i s’havien quedat a casa. I s’hi pot afegir que el València jugava amb algunes baixes sensibles, com la de Villa, que és el màxim golejador de la Lliga i una mena de bèstia negra per a Valdés. I, no obstant aquestes dades, aquest resultat és molt positiu. Mestalla era la primera sortida seriosa i l’equip n’ha sortit il·lès. Com que em penso i estic convençut que aquesta Lliga serà un pols entre el Barça i el Madrid, veig que el títol es decidirà en els dos enfrontaments directes i en les badades que facin l’un i l’altre. I avui, el Barça guanya per mitja ensopegada. El Sevilla, amb qui va caure el Madrid, va perdre al camp del Deportivo i ja es veu que només serà l’emprenyador de torn i no pas un candidat al títol. Ara: com que aquests quinze dies sense futbol els hem passat fent comptes, parlant del rècord de set victòries, ja es comprèn que aquest empat un pèl mediocre sigui una decepció. És el que passa quan les valoracions i les anàlisis es fan en funció de les estadístiques i els rècords.

La teoria dels vasos comunicants

Una de les teories més esteses entre els periodistes que ens dediquem a parlar del futbol i del FC Barcelona és la dels vasos comunicants, vol dir que allò que succeeix en el pla institucional acaba afectant, negativament o positiva, en el futbol, i vegades a l’inrevés i tot. La teoria l’hem usada de manera tan constant, que s’ha convertit en un tòpic. I això vol dir que moltes vegades ja la utilitzem sense ni pensar-hi, una mica d’esma. Però ara sembla que hi ha un situació que, efectivament, planteja aquest dilema d’una manera certa. El pas endavant que ha fet el president del FC Barcelona, Joan Laporta, en direcció a la política, amb la participació a la marxa de les torxes per a commemorar l’afusellament del president Lluís Companys ara ha fet seixanta-nou anys i el discurs tan radicalment i inequívocament polític, ha dut a molts barcelonistes a preguntar-se, legítimament, si aquesta deriva del president pot comportar algun tipus de conseqüència negativa per a l’equip de futbol. Volen dir si els jugadors no hauran de suportar encara més pressió de les aficions rivals, i qui sap si dels àrbitres, a la que ja haurien d’afrontar pel fet de ser els defensors del triplet i haver-se desenvolupat com a un conjunt imbatible des de fa una temporada llarga. Personalment, la qüestió de la pressió em sembla indubtable. L’equip tindrà més pressió. Hi haurà una pressió afegida, de la premsa i les aficions rivals, pel fet que Joan Laporta s’hagi pronunciat a favor de la independència de Catalunya. No en tinc cap dubte. Si els àrbitres també s’hi afegiran, s’haurà de veure però hauríem de confiar en què no ho facin. Tanmateix, aquesta no és la raó principal que ha d’alimentar la teoria dels vasos comunicants. El factor més important que cal controlar és l’intern. La Junta Directiva diu que ha tancat l’afer dels espies de Joan Oliver, però això no vol dir gaire res. És insignificant. Estic convençut que si l’equip manté el seu equilibri i és capaç de seguir aïllat i atrinxerat dins el vestidor i guanyant partits com fins ara, no succeirà res que alteri el comportament que és normal i propi d’un club de futbol. Ara: si, en algun moment, un seguit de resultats adversos capgiressin la tendència, llavors els barcelonistes s’haurien de començar a preocupar. Perquè la teoria dels vasos comunicants entre en acció quan els esdeveniments són extrems i ho fa accentuant d’una manera desproporcionada els efectes de les victòries i les derrotes. El partit d’aquesta nit contra el València té aquesta importància concreta.

En nom de qui?

El president del FC Barcelona, Joan Laporta, va participar ahir en la tradicional marxa de torxes que ERC organitza cada 15 d’octubre per a commemorar l’afusellament del president de la Generalitat Lluís Companys pel franquisme al Castell de Montjuïc. ERC convida cada any un personatge de la societat civil catalana a participar en aquesta marxa i per aquest motiu Laporta va tenir un protagonisme central, acompanyat sempre pel president d’ERC, Joan Puigcercós, i el portaveu d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona, Jordi Portabella, i fent-hi un discurs, de to suau –les sis de la matinada tampoc són hores per a elevar gaire la veu– però radical i contundent en el fons, fent una crida a “aixecar-se” davant “d’aquells que cada dia tracten amb intransigència Catalunya”. És clar que la invitació no és gens innocent en aquest moment, pocs dies després de la irrupció del Reagrupament de Joan Carretero i els seus intents d’acostament a Laporta. La reacció posterior a l’acte d’ahir, amb enquestes improvisades sobre les possibilitats de Laporta de saltar a la política o d’esdevenir president de la Generalitat, per exemple, demostra que el president del FC Barcelona genera unes expectatives i unes controvèrsies extraordinàries. Res de nou. A Laporta se li critica, per damunt de tot, que faci un discurs tan abrandadament independentista quan encara és president del club blaugrana i que estigui utilitzant aquest càrrec com a trampolí per a saltar a la política. Personalment, discrepo de les dues línies crítiques. De la primera, perquè no és el primer president que ho fa –Joan Gamper, Josep Sunyol i Agustí Montal, almenys, l’han precedit–; i de la segona perquè a mi em sembla que fa temps que el carisma de Laporta ha transcendit el seu càrrec de president blaugrana. Una altra cosa és que el seu discurs pugui acabar girant-se en contra de l’equip, però aquest és un tema que requereix un article sencer i ja el faré demà. Ara: el que sí que crec que Laporta hauria d’anar aclarint és en nom de qui fa aquest discurs, si d’ERC o Reagrupament o un altre partit, dels que hi ha o un altre que farà ell, o si en nom seu o en nom del FC Barcelona. Gamper i Montal el feien en nom del Barça, mentre que Sunyol, que compaginava política i futbol, el feia en nom d’ERC i del país. És clar que també s'ho pot estalviar si considera que estratègicament ja li va bé així. Però, aniria bé que Laporta digués en nom de qui, ni que sigui per saber-ho. I, llavors, endavant les atxes que el Cristo va a les fosques.

Amunt, amunt!

Avui anem de vídeos. La temporada passada, l’entrenador del FC Barcelona, Josep Guardiola, va motivar els seus jugadors, en un parell de partits, que se sabés, amb la projecció d’uns vídeos que buscaven tocar la fibra emotiva dels jugadors. Del que més se’n va parlar va ser del que van fer amb imatges de la pel·lícula Gladiator, per a preparar la final de la Lliga de Campions contra el Manchester United. Això dels vídeos no és més vell que l’anar a peu, per raons òbvies, però deunidó. Per tant, en principi, hem de descartar que l’entrenador del València i el de l’Uruguai s’hagin inspirat en aquella iniciativa quan han decidit passar als seus jugadors i aficionats un vídeo fet exprés pels partits que jugaran dissabte contra el FC Barcelona, en el cas del València, i que han disputat aquesta matinada contra l’Argentina, en el de l’Uruguai. A mi ja em sembla bé. Ara: en el cas del València, trobo que se’ls ha anat una mica la mà. Les imatges dels guerrers enardits, a punt per entrar en una lluita en què ja es veu a venir que hi haurà sang i fetge a cor què vols, cor què desitges, les han amanit, per si no n’hi havia prou i algú es perdia de què anava la cosa, amb imatges d’un enfrontament anterior entre valencianistes i barcelonistes però només del ball de bastons, trompada per aquí, trompada per allà. No sé exactament què pretén, si animar els seus o bé espantar els contraris. A més, el final és una frase en què s’anima a aquells guerrers ferotges que havíem vist al començament a lluitar fins a la mort. Ho trobo exagerat, francament, i d’un mal gust que tira d’esquena. Sempre he pensat que els qui formem part d’aquest entorn del futbol, que en parlem pels descosits i a tothora, si ens hi miréssim més a l’hora d’usar segons quines paraules i expressions, potser hi hauria una mica menys de violència, tant al camp com a les grades. Una altra lluita perduda, què hi farem. El vídeo de l’Uruguai m’ha agradat més, per bé que era d’aquells que et posen la pell de gallina. Un noi, nascut sense cames ni braços, amb només una ala de pollastre com extremitat inferior, segons se’n riu ell mateix, fa riure l’auditori tocant la bateria i fent broma sobre la seva condició. Després, es posa seriós, es llança a terra i diu que provarà d’aixecar-se tantes vegades com li calgui, fins que ho aconsegueixi. Ho fa, aprofitant un coixí que l’ajuda a fer de palanca i posar-se dret altre cop. Quan ho aconsegueix, l’auditori fa estona que plora. Trobo força més encertat apel·lar a l’esforç, a no donar-se mai per més malament que puguem estar, a aixecar-nos una i altra vegada cada cop que caiem, que no pas cridar com a guerrers posseïts a trencar les cames dels rivals.

I doncs què?

A vegades es produeixen alguns fets i algunes reaccions que superen la meva capacitat de comprensió. En cap moment no dubto que el problema és meu. La darrera vegada que m’ha succeït ha estat a conseqüència dels crits de dimissió, dimissió! de dilluns adreçats al president del govern espanyol, José Luís Rodríguez Zapatero, durant la desfilada militar per a celebrar la diada nacional d’Espanya. Les càmeres de TVE van captar un diàleg informal de Zapatero amb l’alcalde de Madrid, Alberto Ruiz Gallardón, i la presidenta de la Comunidad, Esperanza Aguirre; em penso que hi havia algú més, la ministra Carme Chacón, potser. Gallardón va semblar disculpar-se amb Zapatero dient-li que no entenia aquelles protestes perquè no es tractava d’un acte del govern, sinó d’un acte d’Estat i que, per tant, aquella esbroncada estava fora de lloc. Després, han estat força comentaristes qui han considerat que eren uns crits inoportuns. I encara els qui els han defensat ho han argumentant dient que bé passa el mateix durant l’ofrena a Rafael Casanova l’Onze de Setembre. A mi em sembla que tot plegat és força més senzill i que aquells que es van posar a cridar contra el Zapatero ho van fer perquè en tenien ganes i com que no poden esperar a trobar-se’l un dilluns al matí a una estació de metro qualsevol, anant a treballar, perquè el president ja té el despatx a casa, doncs van aprofitar l’ocasió perquè vés a saber quan el tornaran a tenir a mà. És clar que podria ben bé ser que fos una protesta dirigida, organitzada més o menys per alguns partits o associacions, però llavors seria un altre debat que ja no tindria res a veure amb l’oportunitat o no de la protesta. Ara: en tot aquest mullader de pa sucat amb oli que s’ha muntat hi ha un fet que em sembla rellevant i és que, en el fons, aquesta mena de reaccions de la gent no haurien de sorprendre’ns tant. Jo no crec que tinguem els polítics que ens mereixem, com a voltes es diu, perquè no és veritat; en canvi, sí que crec que les societats, així en general, es comporten força semblantment a com ho fan els seus personatges públics.

La 'polonització' del país

Ara fa uns quants dies, hi va haver un d’aquests debats estèrils que de tant en tant succeeixen i que tenen entretinguts durant una estona els polítics i els periodistes d’aquest país, i que em penso que la majoria de les persones se’ls miren amb una indiferència i un cansament preventius. Són debats que quan comencen tenen una certa profunditat de plantejament, però que de seguida cauen en l’anècdota i l’estirabot i en una deriva més aviat personal. No sé si amb aquesta descripció n’hi haurà hagut prou per a entendre que em refereixo a la picabaralla que s’ha fet a través de diversos mitjans de comunicació entre els periodistes Pilar Rahola i Toni Soler. Rahola va criticar un gag que s’havia fet al programa Polònia sobre Hitler. Jo no el vaig veure, però la crítica de Rahola era semblant a la que d’altres vegades s’ha fet pel tractament del general Franco, excessivament frívol. Rahola va rebre perdigonades des de diversos fronts. També el portaveu de CiU va escriure en aquells dies una carta al diari AVUI criticant la imatge que es dóna al Crakòvia de l’expresident del FC Barcelona Josep Lluís Núñez. Personalment, ni el Polònia ni el Crakòvia, m’agraden. Els segueixo amb molt poca regularitat. Hi ha alguns gags que em fan riure, és cert, però, en general, més aviat em molesten, els trobo molt poc enginyosos i amb un punt de mal gust. A mi em sembla que aquests programes no fan gens de bé a les persones que hi surten parodiades; es veu que molts polítics han demanat de sortir-hi, però jo segueixo pensant que la seva imatge surt molt perjudicada i que, en conseqüència, en queda malmesa la política del país, en general. Aquesta és una opinió personal i que, per tant, no té cap mena d’importància i, a més a més, sóc conscient que és molt poc compartida i encara menys públicament expressada. No hi fa res. De la mateixa manera que dic el que dic, també admeto que aquests programes són inevitables i ja està bé que es facin. Podríem discutir si s’han de fer amb diner públic, però tant se val. Ara: el que trobo del tot excessiu són les conseqüències, les seqüeles que deixen aquests programes perquè avui, els seus personatges o d’altres que els volen imitar, pul·lulen per la majoria dels programes de la televisió i de les ràdios d’una manera desmesurada. Vull dir que el que trobo perniciós és aquesta polonització del país que acaba convertint-se en una manera d'agafar-s'ho tot i a tothora. Perquè, al final, de tant tips de riure, ens convertirem en bufons de nosaltres mateixos i se'ns farà molt difícil distingir quan hem de posar-nos seriosos i fer cara d'emprenyats.

Homes de ferro

Fa una estona ha arribat el darrer home de ferro que ha participat en l’Ironman de Hawaii, el campionat del món de l’especialitat. S’hi ha estat 17 hores i 3 minuts i es diu Matt Hooover. S’havia llançat a l’aigua a les 6:50 del matí i ha recorregut els darrers metres de la marató una mica abans de la mitjanit, l’hora límit per a realitzar la cursa. Esperant-lo hi havia gairebé tants espectadors –si no més!– que a l’arribada del primer. En tota aquesta estona, ha nedat 3’8 quilòmetres, ha cobert en bicicleta 180 quilòmetres i ha corregut – caminat 42,1 quilòmetres. Quan ell ha arribat, feia gairebé nou hores que ho havia fet el primer: havia estat l’australià Craig Alexander, que ha fet la mateixa distància en 8:20:21 per a obtenir la seva segona victòria consecutiva. Entre tots dos, una mica menys de 1.700 atletes més vinguts d’arreu del món, de totes les edats, molt pocs són triatletes professionals (com els bascos Eneko Llanos, catorzè, i Virgínia Berasategui, tercera), però la majoria són persones a qui els agrada fer esport i que han trobat en el triatló de llarga distància una forma de vida, compaginant-ho amb la seva professió. Hawaii és la meca del triatló. És origen i final, a Hawaii va néixer el triatló i Hawaii és l’objectiu a què aspira tot triatleta que s’apassiona amb la llarga distància. Arribar-hi no és gens fàcil. A la duresa de l’entrenament que cal fer per a cobrir la distància en les tres especialitats, s’hi ha d’afegir que cal obtenir la classificació en un dels Ironman que durant l’any es van fent arreu i en què els millors de cada categoria i grups d'edat obtenen les places que hi ha en joc. Alguns triatletes obtenen la plaça a la primera vegada que ho intenten, però la majoria han de persistir i no ho aconsegueixen fins a cap de molts intents i anys. És el cas del Sergi Bermejo i del Carlos Santasusana, triatletes del Club Natació Manresa que aquesta temporada van obtenir l’slot per a Hawaii a Lanzarote i Àustria. Han acabat a Hawaii en un temps excel·lent: 9:57 i 9:58, respectivament.

Una degradació moral intolerable

Que el director general corporatiu del FC Barcelona, Joan Oliver, no havia dit la veritat quan va qualificar d’“auditoria de seguretat” les investigacions que havia encarregat fer a quatre vicepresidents del club, Joan Boix, Jaume Ferrer, Joan Franquesa i Rafael Yuste, era evident. De fet, va faltar a la veritat des del primer moment en què va justificar l’encàrrec d’aquella investigació a instàncies de Joan Franquesa. Personalment, ja vaig donar la meva versió aquella nit mateix, a El club de la mitjanit de Pere Escobar, a Catalunya Ràdio, i en una resposta a Jaume Padró, en l’article Mala peça al teler. Franquesa va saber que el Barça l’estava investigant. El director de seguretat, Xavier Martorell, amic i company polític a Sant Cugat, li ho va confirmar i li va dir que li ho havia manat Oliver i que havien investigat els altres tres vicepresidents. Tots quatre, amb els informes a la mà, van anar al despatx d’Oliver i a punt van estar d’estossinar-lo. El president, quan el van anar a trobar, els va dir que no en sabia res i van acordar tapar-ho perquè l’equip, en aquell abril, s’ho estava jugant tot. Avui, les edicions de El Periódico i La Vanguardia, que han tingut accés als informes que va fer l’empresa Metodo 3, demostren documentalment que Joan Oliver no va dir la veritat i que aquelles investigacions només pretenien obtenir informació per forçar, bàsicament a Jaume Ferrer, a que desistís de presentar-se com a candidat a la successió de Joan Laporta i donés el seu braç a tòrcer a favor de Xavier Sala Martín. Des de fa molts mesos, des d’abans de la moció de censura de juliol del 2008, tota l’activitat interna a dins del club està marcada per l’afer de la successió de Laporta.
També avui, El Mundo del Siglo XXI publica un incident que hi hauria hagut el 14 d’agost entre Joan Laporta i el president de la Junta d’Extremadura, Guillermo Fernández Vara. El president extremeny havia publicat un article al diari Marca en què demanava a Laporta que rebaixés el seu to polític perquè estava fent mal al Barça. Es veu que a Laporta no li va agradar gens, el va trucar al seu telèfon mòbil i li va etzibar una bronca tremenda, dient-li deu vegades “imbècil”, “barcelonista de merda”, “Visca Catalunya Terra Lliure”, “oblida’t de demanar res al Barça i no em tornis a parlar en tota la teva vida” i “ja t’ho trobaràs”. Jo no sé si aquesta conversa és certa. El que és cert és que un diari l’ha publicada. Per tant, si no és veritat, crec que Joan Laporta hauria de negar-ho immediatament i demanar una rectificació urgent perquè no poden quedar dubtes sobre un comportament tan impresentable. Les converses privades deixen de ser-ho així que es coneixen. Per això és tan important seguir aquella màxima a què ningú fa cas que diu que no diguis mai res que no vulguis veure publicat.
En tot cas, el que més em preocupa de tot plegat, és la degradació moral en què s’està caient, la facilitat amb què acceptem, ni que sigui per resignació, comportaments intolerables. Si ens n’adonéssim, ja fóra bo, perquè ho podríem convertir en el punt d’arrencada d’una regeneració necessària i urgent.

Agustí Benedito surt a l’arena

La campanya, o la precampanya per a les eleccions a la presidència del FC Barcelona de l’any que ve, potser encara no que no ha començat. Tècnicament, segur que no ho ha fet. Ara: des de fa molt temps, probablement massa, i d’aquí ens plora la criatura, les eleccions del 2010 marquen bona part del dia a dia del club i el de tots aquells qui s’hi volen presentar. La data d’inici la podem situar allà on més ens plagui perquè, d’arguments, en trobarem tants com vulguem per a fer començar el ball, sigui el dia en què Sandro Rosell va dimitir de vicepresident de la Junta Directiva del FC Barcelona i amb ell se’n van anar quatre directius més (Josep Maria Bartomeu, Jordi Monés, Jordi Moix i Xavier Faus) i uns quants executius, també en tongades diferents, alguns de grat, d’altres per força, o bé sigui ahir, dia en què Agustí Benedito, un dels fundadors de l’Elefant Blau i membre de la Comissió Social del FC Barcelona fins fa uns quants mesos, va anunciar que serà candidat a les eleccions de l’any que ve. Personalment, jo la situo uns quants mesos abans de la moció de censura, tampoc sabria precisar la data exacte, però sí fixar-la quan el president Joan Laporta va plantejar trobar un successor d’entre els membres de la seva Junta Directiva, per a ungir-lo com a continuador de la seva obra. Per a mi va ser llavors perquè va ser a partir d’aquell moment en què, almenys internament, van començar els moviments successoris i es van començar a fer bàndols, grups i grupets, en què els uns van començar a desconfiar dels altres, i d’aquell enverinament ens vénen els mals de panxa d’avui. Que hi ha pressa per anar agafant posicions, és evident. Dimarts al vespre, TV3 va informar que Sandro Rosell ja tenia l’equip enllestit, més o menys, i les línies del seu projecte ben decidides. Com que en la informació, que estava molt ben feta, de fet no hi havia res de nou i aquell mateix dia a La Vanguardia havia sortit que el jutge havia embargat els comptes de TV3 i AVS per l’afer del deute contret amb el FC Barcelona, em vaig pensar que no fos una mena de resposta contra Laporta. No ho devia ser, segur. Però ho vaig pensar. Tant se val. Per cert, que el deute l’ha pagat AVS i, per tant, els qui vam defensar que TV3 feia ben fet de no cedir a les pressions del FC Barcelona i el seu director general corporatiu, i que havia d’esperar a que el jutge dictaminés, es pot concloure que anàvem ben encaminats. I ahir Agustí Benedito va confirmar el que s’anava dient en compte gotes, que ha aplegat una bona colla de col·laboradors i que té decidit presentar-se a les eleccions. A mi em sembla bé. Vull dir que em sembla bé que es vagin aclarint les intencions de cadascú i que cadascú jugui les seves cartes com més bé sàpiga.

No els tornaran

Aquestes darreres setmanes, i mesos de fet, hi ha hagut tants escàndols, el grau de desvergonyiment a què hem arribat és tan elevat, que si el nivell de decència de les persones fos l’adequat, vull dir el que a mi em sembla que hauria de ser el més convenient, hi hauria un daltabaix considerable. Ara: no tinc cap mena de dubte que tots aquests casos que ara hi ha oberts i que cada dia que passa fan més gran la indignació envers els gestors de la cosa pública, i d’alguna de privada, per les revelacions i declaracions que anem coneixent i sentint, es tancaran amb un propòsit solemne d’esmena i, al capdavall, no haurà succeït res de decisiu. Algú hi perdrà algun càrrec i moltes de les prebendes i privilegis de què ha gaudit, és clar, però la salut del sistema mantindrà el seu vigor. I els ciutadans seguirem fent per manera de passar l’estona sense fer-nos-hi gaire mala sang i mirant de passar-ho tan bé com puguem, sapiguem i ens deixin. Que a aquestes alçades el president de la Generalitat valenciana, Francisco Camps, per exemple, encara no hagi dimitit, amb tot el que va sabent-se del cas Gürtel, és inaudit. O que els qui s’han beneficiat de l’espoli del Palau de la Música –fins a 10 milions d’euros almenys s’hauria endut Fèlix Millet, segons revela el sumari del seu cas– ara diguin que no pensen tornar ni un cèntim, és d’una barra que fa feredat. Que aquesta manera de comportar-se sigui l’habitual de fa temps i la que més s’estila per aquests entorns, no vol dir que no els haguem de considerar intolerables. De fet, veient la resignació creixent amb què reaccionem, encara ens passa poc. El president Jordi Pujol diu que el cas Millet és un cop molt dur que afecta la moral del país, però que no val per a concloure que tot és un desastre. Doncs, jo penso que, com que miris on miris, si fa no fa, veus la mateixa cobdícia i prepotència –aquests dies, a la fi, s’ha obert el judici pel cas hisenda, en què hi ha implicats uns quants senyors més de Barcelona i algun empresari model–, si tot no és un desastre, com a mínim, el camí que hem agafat ens hi mena de pet.

El debat sobre els SMS

La publicació per part dels diaris AVUI i Público de sengles missatges SMS del conseller Joan Saura i l’expresident i diputat del PPC Daniel Sirera, respectivament, a d’altres companys de l’hemicicle, en què l’un deia que el discurs del president José Montilla era una llauna i l’altre que el seu partit era una merda, tot i ser una anècdota que hauríem d’oblidar ràpidament, genera un debat força interessant sobre els límits de la privacitat i l’ètica periodística. El Parlament ha “reprovat” oficialment la feta, perquè considera que s’ha vulnerat el dret a la intimitat, però deixa la decisió de presentar una demanda contra els dos mitjans de comunicació als diputats violats. Personalment, el debat sobre si s’ha vulnerat o no la intimitat d’aquestes dues persones, com que en el fons és més aviat tècnic, el deixo per als juristes. En canvi, l’altre vessant, el de l’ètica periodística, per la part que em toca, m’interessa molt més. Tot i que ja sé que és una qüestió completament resolta i sobre la qual ja no hi ha marxa enrere possible. Tots els debats, o gairebé, quan es plantegen en termes ètics, són debats completament inútils perquè, en el fons, l’ètica és individual i qualsevol discussió que es planteja en aquests termes acaba derivant-se cap a la vessant jurídica i resolent-se en si s’ha vulnerat cap llei. De fet, d’aquest tema, no em preocupa el problema ètic en què es pugui incórrer, per aquest motiu que dic, sinó l’estació final a què es va encaminant el periodisme. Per a que quedi clar, si hagués estat el cas de trobar-me en qualssevol dels consells de redacció en què es va discutir la idoneïtat de publicar aquells SMS, jo m’hi hagués pronunciat en contra. I no per una qüestió ètica. Jo no sé si amb aquests missatges, Saura i Sirera van voler fer una gràcia o bé mostren el seu estat d’ànim d’aquell moment concret, o bé, efectivament, expressen un malestar profund i són símptoma d’una tensió en el tripartit i en el PPC que, d’altra banda, tampoc no és cap novetat. Ara: em sembla que no puc basar cap conclusió a partir d’aquests missatges. Per aquesta raó no els hagués publicat.

L’opció Carretero

La setmana política, la passada em refereixo, havia de ser intensa. I, de fet, ho va ser, però la intensitat havia de ser de tota una altra naturalesa. Era una setmana dedicada al Debat de Política General, que potser no és l’acte més transcendent del Parlament però sí el més solemne amb caràcter anual, i a la constitució del Reagrupament de Joan Carretero, un partit que pretén agitar les aigües estancades de la política catalana. I, no obstant, a banda del degoteig constant de revelacions referides al cas Millet hem assistit al descobriment d’un nou tipus d’investigació periodística i que consisteix en agafar una càmera de fer fotografies, amb un bon teleobjectiu, i anar retratant els telèfons mòbils dels honorables diputats en el moment en què, del seu escó estant, envien missatges SMS. I així hem sabut que el conseller Joan Saura, número 3 del Govern, considera que el discurs del president José Montilla va ser “una llauna” –ell n’hi va dir tostón, però què hi farem!– i que el diputat i expresident del PPC Daniel Sirera ha arribat a la conclusió que el seu partit “és una merda”. Aquest tipus de recerca periodística ha generat un debat ètic en què ara no hi entraré. Però, en tot cas, és una evidència que contribueix a l’embrutiment general de la política nacional catalana. En aquest context, el missatge de Carretero ha destacat per la seva cruesa. El Reagrupament neix amb dos objectius: la independència de Catalunya i la regeneració democràtica. Carretero no és un nouvingut a la política, ha estat a ERC i ha estat conseller del Govern. No pot actuar amb ingenuïtat, doncs. Carretero pretén refer el camí que la pràctica política més habitual ha dut a una desafecció creixent i preocupant, amb un missatge simple i carregat d’il·lusió. El seu repte és extraordinari. Sobretot perquè pretén fer forat en un sistema complex, per dir-ho d’alguna manera, i molt consolidat. Per al catalanisme, representa una opció nova i engrescadora. La qüestió clau és saber si aquesta formació sumarà adeptes o tan sols dividirà.

La Lliga: de dos o de tres? (o d’un?)

L’enfrontament entre el Sevilla i el Reial Madrid al Sánchez Pizjuán havia de resoldre una incògnita i era, malgrat que tot just som a la sisena jornada del campionat de Lliga espanyola, si el títol serà una lluita entre dos equips, el FC Barcelona i el Reial Madrid, o bé, ni que sigui durant una part més o menys llarga del campionat, si hi haurà un tercer equip, en aquest cas el Sevilla –de moment no fa l’efecte que cap dels altres estigui capacitat per a fer-ho–, que s’hi ficarà pel mig, ni que sigui per a molestar a un i altre. I vist el resultat, de victòria dels andalusos per 2 a 1, la conclusió resultant, si la incògnita estava ben plantejada, ha de ser que el títol tindrà més de dos candidats. És clar que també hi ha una tercera lectura possible i és que veient el desenvolupament del partit del Sánchez Pizjuán, no hauríem de descartar que el títol sigui cosa d’un equip i prou, el FC Barcelona. Evidentment, aquesta és una interpretació agraïda a l’òptica barcelonista i feta a destemps, perquè encara és molt aviat i els blaugranes trobaran un munt d’entrebancs en el camí. Però és una lectura que no es basa en el fet que el Barça s’hagi situat líder amb tres punts d’avantatge respecte el Reial Madrid i el Sevilla, circumstància puntual, sinó en el joc dels uns i els altres. Avui, el FC Barcelona és un equip molt més sòlid, amb una consistència defensiva i amb una capacitat de controlar totes les facetes del partit un punt per sobre dels seus dos rivals. Madrid i Sevilla hi podran oposar qualitat individual i entusiasme i sacrifici, respectivament, és clar, i s’haurà de veure si amb aquestes virtuts en tindran prou quan s’enfrontin al Barça. La feblesa d’aquest raonament rau en la temporalitat, vull dir que val avui però vés a saber si demà tindrà la mateixa validesa, i depèn també de factors incontrolables però que poden ser puntualment molt decisius, com són les lesions, les sancions, els arbitratges, etc. Ara: que avui el títol de la Lliga espanyola sembla dependre únicament del FC Barcelona és indiscutible (o gairebé).

Sis de sis

Els qui dimarts van considerar que el FC Barcelona, contra el Dinamo de Kiev, no havia fet un bon partit, avui, si s’han mirat el partit contra l’Almeria amb els mateixos ulls estaran força decebuts. Dimarts, després del partit, vaig discutir aquella versió crítica amb el joc blaugrana i avui hi tornaré, tot i que miraré d’explicar-me millor perquè, ho reconec, avui és un pèl més difícil. A mi em sembla que si comparem els dos darrers partits del Barça amb els que porta disputats des de fa un any, és veritat que el joc de l’equip contra els ucraïnesos i els andalusos ha estat per sota del nivell mitjà. Ara bé, si fem l’esforç de no fer cap mena de comparació, llavors, i ja sé que és complicat, crec que hem de considerar que els blaugrana han fet dos partits prou bons. Contra el Dinamo, el Barça va xutar 19 vegades a porteria (9 entre els tres pals) i contra l’Almeria, 13 vegades (6 entre els tres pals) i, a diferència del que va succeir dimarts, els andalusos no han xutat ni una vegada a porta. El domini del FC Barcelona és aclaparador. Els rivals surten obsessionats, amb la preocupació única de com parar l’allau ofensiu i de no encaixar una golejada. Aquesta temporada ja n’hem tingut uns quants exemples. Potser el més exagerat ha estat el del Racing de Santander al seu camp. L’Almeria ho ha provat amb una innovació tàctica que és més vella que l’anar peu i que consisteix en fer marcatges individuals als millors de l’equip. Com que només ha perdut per 1 a 0 (gol de Pedro), l’exemple el poden seguir els pròxims rivals. Ara: n’ha estat un com en podien ser tres o quatre i, a canvi, l’Almeria no ha xutat ni un sol cop. Continuo pensant que els dos problemes majors a què haurà de fer front el FC Barcelona aquesta temporada són l’horitzó d’expectatives que ha generat aquest equip, i que el fa no només favorit per a guanyar-ho tot sinó per a admirar amb el seu joc també, i, el segon repte a superar, el desgast físic que patirà una plantilla que és curta i que haurà de jugar més partits que l’any passat, en menys setmanes i més intensos i decisius (tres finals més, segur). Per això crec que valorar les sis victòries en sis jornades de Lliga és la manera més encertada de mirar-s’ho, avui.

En el triomf de Rio de Janeiro

Els Jocs Olímpics són un esdeveniment extraordinari. Les ciutats que els organitzen tenen un efecte dinamitzador indiscutible. Hi ha molts aspectes que s’haurien de millorar, és clar, però, en general, els Jocs Olímpics són summament positius. Ara: sempre m’ha semblat sobrera i desmesurada la parafernàlia que s’organitza per a proclamar la candidatura guanyadora. No recordo exactament què va succeir a l’edició anterior, en què va sortir guanyadora Londres, però l’espectacle que al llarg d’aquesta setmana s’ha ofert a Copenhaguen m’ha semblat de molt mal gust i més inoportú que mai. És probable que m’hagi passat de llest i ara és molt fàcil dir-ho, però en cap moment he dubtat que la candidatura guanyadora seria la de Rio de Janeiro. La raó era molt simple: ni Tòquio ni Madrid ho podien ser per la proximitat amb els Jocs de Pequín i Londres, perquè és lògic que es vagin alternant d’un continent a l’altre. Chicago havia de tenir alguna possibilitat, però cap país de l’Amèrica Llatina no ha organitzat mai uns jocs, de manera que Rio de Janeiro gaudia d’un avantatge decisiu; sobretot, perquè en aquests darrers anys el Brasil ha tingut un creixement notori, s’ha modernitzat força i bé, i ja albergarà el Campionat del Món de Futbol, el 2014. Però, tant se val. Encara que la decisió no estigués presa d’abans, trobo del tot excessiu fer anar les quatre delegacions finalistes a passar aquest examen final, sobretot, perquè aquestes ciutats es gasten un munt de diners per agradar els membres del COI, fent-hi anar els presidents dels seus governs, els seus esportistes més llorejats i de més renom, etc., tres de les quals per a no res. Sempre m’ha semblat malament, ho he considerat una exhibició de luxe innecessària, però en aquest moment de crisi econòmica i moral greu, perquè és conseqüència de la cobdícia més desaforada, a més a més, ho trobo obscè. El COI ha de fer un procés de selecció molt rigorós, perquè ha de garantir una organització dels Jocs adequada, i entenc que un acte com el d’ahir genera un ressò extraordinari a tot el món, però no cal que els dirigents de les ciutats i països aspirants, la majoria escollits democràticament, hagin d’anar a retre’ls acatament per a quedar-se després amb un pam de nas.

Embrutits

Des de fa unes setmanes, el debat públic s’ha anat embrutint d’una manera que em sembla excessiva. Ja s’entén que hi ha hagut uns quants successos prou gruixuts, que han alterat els ànims de gairebé tothom, però, personalment, aquesta deriva que està agafant la discussió em produeix molta pena. Em refereixo als casos Millet i de l’espionatge al FC Barcelona, bàsicament, perquè són els darrers i els que més alarma i comentaris han generat, i també hi hem d’afegir el dels informes encarregats pel Govern, especialment el que anava destinat a conèixer el pensament polític d’uns quants periodistes notables. Encara que siguin de naturalesa distinta, els casos de Millet i del FC Barcelona, només pel fet d’haver-se produït simultàniament, ja es fa inevitable trobar-hi punts de comparació, que a mi em sembla que hi són, tal com vaig afirmar en una anterior entrada. No hi tornaré pas ara, doncs. Del cas Millet cada dia en sabem algun detall més, que tan sols serveix per a ratificar-nos en la indignació i per a confirmar-nos que l’abast de la ignomínia és colossal. Pel que fa el FC Barcelona, també es van sabent detalls que proven que el cas no està tancat internament, per més que els responsables insisteixin a donar-lo per conclòs; el president Laporta i el vicepresident Ferrer van protagonitzar un incident a la Llotja del Camp Nou prou desagradable, segons ha revelat El Mundo Deportivo, i les declaracions de les darreres hores de Laporta no fan pensar que les emocions s’hagin apaivagat. De l’afer Millet, la darrera cosa que s’ha sabut és que va donar molts milions a Àngel Colom per a fer una fundació i que aquells diners, una bona part, van servir per eixugar els deutes que havia contret el PI. Tot aquest batibull està generant un soroll molt desagradable. Les persones que s’hi veuen implicades, sigui d’una manera més o menys directa o sigui d’una manera emocional, vull dir els diferents portaveus polítics i els periodistes i comentaristes de l’actualitat en general, en molts casos, més que analitzar i debatre sobre aquests afers tan greus, es dediquen a treure’s les puces de sobre, tirar-se els plats pel cap i passar comptes personals. Trobo que no anem gens bé.

Patriotes professionals

Fa uns quants anys, en el transcurs d’un dinar convocat per la Federació Catalana de Futbol, un periodista amb càrrec directiu en un diari esportiu de Barcelona, es va definir com a “culer professional”. Era una taula llarga i em penso que van ser força comensals els que ho van escoltar. La definició em va sobtar perquè ni l’havia sentida mai ni mai se m’havia acudit res de semblant. Però la vaig trobar molt precisa i la vaig retenir immediatament. La conversa no va anar gaire més enllà i no recordo prou bé quina de les dues accepcions que es poden donar al culer professional esqueia exactament a aquell periodista. Un culer professional pot voler dir dues coses complementàries, almenys. En primer lloc, es pot tractar d’un periodista que no s’identifica com a aficionat i seguidor culer però que treballa en un mitjà de comunicació que sí que se’n defineix. O, en segon lloc, es pot donar el cas que el periodista, essent aficionat i seguidor culer, en el moment d’exercir la seva professió, deixi de banda el seu esperit crític i formuli les seves opinions i comentaris en funció dels interessos o bé del club o bé del seu mitjà. Aquesta definició de culer professional l’he tinguda sempre al cap. Ja sé que és extensible a d’altres vessants del periodisme i a d’altres professions i tot. Però trobo que hi ha una diferència fonamental i és que en el periodisme esportiu la parcialitat envers un equip no només és acceptada, també és ben vista, fins al punt que a un periodista d’un mitjà que es defineix com a culer, per principi, se l’identifica també com a aficionat culer. I ja es veu que no sempre ha de ser així, que és possible que exerceixi de culer per raons professionals. No hi tinc res a dir. Però hi he pensat aquestes darreres setmanes en què hi ha hagut una febrada independentista notable a partir del referèndum celebrat a Arenys de Munt i dels flirtejos de Joan Laporta amb les formacions independentistes i amb la política. I se m’acut que de la mateixa manera que hi ha periodistes que són culers professionals, tècnicament, també n'hi pot haver que siguin patriotes professionals. Només era això el que volia observar.