L’exemple de Rossi

Aquest cap de setmana ha acabat el Mundial de motociclisme, al circuit de Xest. Estaven tots els títols decidits i el desenvolupament de la cursa, especialment la de Moto GP tampoc no va ser gaire espectacular. El campió Valentino Rossi diu que l’electrònica hi juga un paper excessiu; vol dir que el pilotatge perd pes i que bona part del resultat es determina des dels ordinadors, que reben de manera precisa l’estat de tots els components i els analitzen per a condicionar el comportament del pilot.
El cap de setmana que ve, al Brasil, s’acaba el Mundial de Fórmula 1. Hi ha en joc el títol. Hauria de ser, per tant, una cursa espectacular i emotiva entre els dos pilots que poden obtenir-lo, Lewis Hamilton de McLaren i Felipe Massa de Ferrari. Però no en tenim cap garantia. Per a que la incertesa s’allargui durant la major part de la cursa, és necessari que algun fet inesperat alteri els càlculs dels ordinadors. La tecnologia redueix al mínim el marge del pilot per a espifiar-la.
No obstant, el títol de Rossi demostra que el paper dels pilots encara pot ser decisiu. Potser no el dia de la cursa, però sí en el transcurs de la temporada. L’italià se’n va anar de Honda a Yamaha, d’una escuderia campiona a una que feia molts anys que ho havia deixat de ser, i l’ha tornada a dalt de tot del podi. El seu treball hi ha estat determinant per a fer una moto competitiva. La feina de Fernando Alonso a Renault s’ha notat a les darreres curses, com fa uns anys Michael Schumacher ho va fer a Ferrari. El problema per al motociclisme i la F1 és que aquesta feina es fa entre setmana i, una part, en els entrenaments classificatoris i és invisible.
Hi ha molts pilots que es passen la temporada queixant-se del material que tenen, a vegades amb raó, d’altres per a justificar la seva inferioritat. No és un capteniment que els sigui exclusiu. Generalment, amaguem la nostra mediocritat en una suposada poca traça dels altres o a circumstàncies adverses. Esforçar-se al màxim potser no garanteix cap èxit, però dóna la satisfacció d’haver buscat i, algun cop, haver trobat els límits personals.