El CT Manresa, un cas paradigmàtic?

Em perdonareu que avui parli del Club Triatló Manresa, el club en el qual estic federat; el meu club, doncs. Però si goso parlar-ne és perquè em fa tot l’efecte que el seu cas pot ser paradigmàtic dels efectes que la crisi econòmica pot provocar en molts clubs esportius del país els pròxims mesos, potser anys.
El CT Manresa és, bàsicament, un club d’amics que tenen en comú l’afició pel triatló, en totes les seves modalitats. Hi ha triatletes de tots els nivells. I hi ha el Xavi Llobet, olímpic a Atenes. Aquesta temporada, tot just acabada, l’equip ha quedat Campió de Catalunya. Tot i que la majoria d’atletes sufraga les seves despeses, hi ha un mínim de pressupost necessari que cada any han cobert patrocinadors diversos, l’Ajuntament de la ciutat i els beneficis obtinguts de l’organització del duatló i el triatló de Manresa. No obstant, la temporada que ve es presenta complicada perquè molts espònsors es retiren i l’Ajuntament no sap quan podrà aportar, però serà una subvenció inferior.
No he tingut ocasió de testar-ho, però no crec que m’equivoqui molt si dic que aquesta deu ser una situació força comuna, i no només en els clubs d’aquesta dimensió. Els problemes per a cobrir el pressupost afecta tots els esports i totes les categories. Ja veiem que Girona no dóna per a tenir un equip de bàsquet a la Lliga ACB i, amb penes i treballs, tot just arriba a tenir-ne un de futbol a la Segona divisió.
És un mal que té un mal remei. Segur que les administracions públiques podrien distribuir els pocs recursos de què disposen d’una manera més justa i equilibrada. Però no tinc gens clar que la solució hagi de ser la subvenció. Sempre he pensat que el problema és que a Catalunya l’esport planteja una equació irresoluble. Hi ha molts més esports, clubs i esportistes, que no pas empreses. I els mitjans de comunicació no reflecteixen aquesta riquesa, concentrats com estan en el Barça, el futbol, el bàsquet i tres o quatre esports més a tot estirar. Sense retorn possible, les empreses, per a no quedar malament amb tothom, no ajuden ningú. I així anem fent.