Que plogui a Interlagos!

És difícil ser espectador d'un esdeveniment esportiu sense prendre partit per cap dels contendents. La neutralitat és complicada. No sé si li passa a tothom o només als qui hem fet esport de competició sempre; ni que sigui per a fer-ho contra un mateix. De manera que diumenge, a partir de les cinc de la tarda, quan els semàfors del circuit d'Interlagos es posin en verd, l'interès per a la darrera cursa del mundial de Fórmula 1 anirà més enllà de voler veure una carrera entretinguda i emocionant: voldré veure un doblet de Ferrari.
Els 11 punts d'avantatge que du l'escuderia italiana semblen suficients per a aconseguir el setzè títol de constructors. Els 7 de desavantatge de Felipe Massa respecte Lewis Hamilton, en canvi, apareixen com a excessius per a confiar en un desenllaç com el de la temporada passada. El pilot anglès arriba al circuit de Sao Paulo amb l'experiència acumulada l'any passat. És veritat que al Japó la va tornar a espifiar, però fa quinze dies, a la Xina, no va fer el ruc en cap moment i va dominar el GP des del primer dia fins a la darrera volta.
Diuen que la pluja li va millor a Hamilton que a Massa. I que els Ferrari rendeixen més quan fa molta calor, com l'any passat, que no pas quan el dia és rúfol. No obstant, és segur que si plou la cursa s'obrirà molt, no només als dos o tres pilots de tota la temporada. Fernando Alonso podria entrar llavors també en la lluita per la victòria, de manera que la classificació s'obriria fins al sisè o al setè lloc. Per a ser campió, Massa necessita guanyar i que Hamilton no passi del sisè lloc. Un resultat molt complicat per al brasiler si la cursa és plana.
Diumenge, doncs, aniré amb Massa i els Ferrari. Amb el mateix interès amb què puc seguir, quan toca, els Lakers o el Liverpool. Sense saber massa bé ni per què ni per quin motiu. És probable que hi hagi alguna raó oculta que ens acosta a actors molt allunyats del nostre entorn més immediat. A vegades són deduïbles fàcilment. D'altres, el fil que ens hi du és molt prim i imperceptible. No hi fa res. Són motius sense cap mena d'importància.

Periodisme: de Segarra a Obama

Deu ser cert que el periodisme està en crisi, la qüestió és fixar-ne la data d’inici. Aquest matí, tafanejant l’hemeroteca digital de La Vanguardia, he topat amb un article de Josep Maria de Segarra escrit el 10 de gener del 1958, que es titula Periodismo vivo, en què posa en dubte que els avenços tècnics i culturals hagin servit per a millorar la qualitat del periodisme. Segarra entén per qualitat un periodisme viu que interessi als lectors i considera que aquells avenços l’han empitjorat. En concret, critica la pretesa objectivitat que busca el periodisme, perquè avorreix els lectors, i posa com a exemple la tendència que s’apuntava llavors de publicar sencers els discursos.
Des d’aquell començament del 1958, el periodisme ha seguit evolucionant. Teòricament, les noves tecnologies han d’ajudar a uns professionals que surten cada cop més ben preparats d’unes facultats inexistents en aquells anys de què parla Segarra. No obstant, el periodisme segueix en crisi. Diumenge, a l’AVUI, Joaquim Maria Puyal advertia de la “decadència” de la professió. I fa uns mesos, va fer un manifest en què parlava de l’ofici amenaçat pels poders que no només ens controlen sinó que també pretenen substituir-nos a través dels gabinets de comunicació.
Ho he lligat tot després de veure l’anunci que ha fet el candidat demòcrata a la presidència dels Estats Units, Barack Obama, de 30 minuts, a l’hora de màxima audiència, a la CBS, l’NBC i Univisión. Perquè s’hi condensen les dues crítiques que he exposat. Obama, a través del seu gabinet, ha fet la seva pròpia crònica i ha comprat un espai per a difondre’l directament als nord-americans, prescindint dels intermediaris. I la premsa, a través de les seves versions digitals, ho ha explicat i ha penjat el vídeo sencer.
El periodisme ha evolucionat molt, però l’essència roman inalterada: vés-hi, mira-ho i explica-ho. Per exercir l’ofici cal dominar la llengua, és clar, i treballar amb independència, rigor, honestedat i modèstia. Dit així, sembla fàcil, però és extremament difícil i fer-ho bé té un mèrit extraordinari.

No cal mortificar-se

Trobo que tota aquesta qüestió de l’eufòria i el desencís, vull dir aquesta mania de passar d’un estat anímic a l’altre, sense fer estada en un punt d’equilibri, tan pròpia dels culers, no l’acabem d’analitzar correctament. El president del FC Barcelona, Joan Laporta, té raó quan demana que aquells que ara es desfan en elogis cap a l’equip, el dia que es perdi, no s’hi acarnissin, que és el que sol passar. Ho va fer dimarts, a Berga, després de la Junta directiva itinerant. Però, al meu entendre, Laporta s’equivoca quan qualifica el patiment com el punt d’ànim mig que cal tenir i, és clar, se li surt de mare el raonament quan el du fins a l’estadi de la mortificació. El futbol és per a passar-ho bé. Per a patir ja hi ha la vida.
Sempre he pensat que el problema no se situa tant en l’estat d’ànim de cada moment, sinó en la pressa que tenim per a cremar les etapes que encara cal córrer. És a dir: el problema no és que en aquests moments els culers estiguin eufòrics per l’estat de forma de l’equip, pels seus bons resultats i el seu joc espectacular; el problema és l’angoixa de voler-ne deduir uns títols que no es resoldran fins d’aquí a força mesos.
Forçant un pèl el símil, podríem considerar que una temporada de futbol és com una cursa de fons. Fins avui, el Barça ha corregut tot just els primers quilòmetres. És en el grup capdavanter i la impressió és que fa millor cara que els seus rivals. Però no hi ha cap senyal que ens permeti dir que acabarà arribant primer a la meta. No tenim cap manera de saber-ho. Ja ho veurem, dependrà de molts factors que s’han de produir i dels quals en desconeixem el desenllaç. No tinguem pressa.
Ara és l’hora de passar-ho bé. Perquè el moment de l’equip és molt bo i perquè sempre hem de buscar el plaer en el camí que fem, i no només en el port a què ens du. A vegades, el lloc a què arribem no ens agrada. No obstant, el viatge ens ha valgut la pena quan han estat plaents les passes que hem recorregut per arribar-hi. I és que, tot sovint, el camí que iniciem té molt més sentit que no pas la clariana a què ens trasllada.

El cotxe de Benach

Certament: el cas del cotxe oficial del president del Parlament, Ernest Benach, es presta a la demagògia. Se n’ha fet i se n’està fent molta. Tant pels qui s’hi han abraonat com si tinguessin alguna factura pendent de cobrar a la segona autoritat de Catalunya, com els qui s’han posat en primera línia de defensa. I molt probablement se’n farà més, de demagògia, perquè el seu cas, el fet de desplaçar-se cada dia a Barcelona, vull dir, dóna per a burxar-hi molt més.
Trobo que tant els que l’ataquen com els que el defensen obliden que la demagògia és part essencial de la política, i els polítics són els primers a recórrer-hi constantment. Aquest és el principal error que ha comès Benach en aquest cas. Havia d’anar més compte a l’hora de fer-ho perquè convertir el seu cotxe oficial en una oficina mòbil, com ell ha qualificat l’operació, just després de presumir d’austeritat, podia ser objecte d’un atac populista.
És veritat, a Esquerra Republicana no se li’n perdona una. Tothom s’hi atreveix. Ernest Benach s’ha posat uns accessoris al cotxe oficial –un televisor, una taula - escriptori i un reposa peus– per valor de 9.276 euros. Es passa moltes hores al cotxe i, per tant, hi treballa i li calen aquestes o altres eines. Hi ha comportaments pitjors que passen desapercebuts. Per exemple, que alguns alcaldes visquin fora de la seva ciutat, en zones més acomodades, o que el president de la Generalitat, socialista a més a més, no dugui els fills a l’escola pública o, com a mínim, a la concertada.
Acceptar un càrrec públic, o un de privat però amb gran transcendència pública, tant li fa, té unes servituds que no es poden obviar. Han de ser un model de comportament perquè, a banda del servei públic a què es comprometen, hi ha també una part molt substancial de lideratge que han d’exercir. Han de comportar-se de manera coherent amb el que defensen i el que representen. Demagògia? Sí, però que no sigui el més habitual, que ens hàgim acostumat a què els polítics no facin ben bé el que diuen que faran, no vol dir que no sigui el comportament que els hauríem d'exigir.

L’exemple de Rossi

Aquest cap de setmana ha acabat el Mundial de motociclisme, al circuit de Xest. Estaven tots els títols decidits i el desenvolupament de la cursa, especialment la de Moto GP tampoc no va ser gaire espectacular. El campió Valentino Rossi diu que l’electrònica hi juga un paper excessiu; vol dir que el pilotatge perd pes i que bona part del resultat es determina des dels ordinadors, que reben de manera precisa l’estat de tots els components i els analitzen per a condicionar el comportament del pilot.
El cap de setmana que ve, al Brasil, s’acaba el Mundial de Fórmula 1. Hi ha en joc el títol. Hauria de ser, per tant, una cursa espectacular i emotiva entre els dos pilots que poden obtenir-lo, Lewis Hamilton de McLaren i Felipe Massa de Ferrari. Però no en tenim cap garantia. Per a que la incertesa s’allargui durant la major part de la cursa, és necessari que algun fet inesperat alteri els càlculs dels ordinadors. La tecnologia redueix al mínim el marge del pilot per a espifiar-la.
No obstant, el títol de Rossi demostra que el paper dels pilots encara pot ser decisiu. Potser no el dia de la cursa, però sí en el transcurs de la temporada. L’italià se’n va anar de Honda a Yamaha, d’una escuderia campiona a una que feia molts anys que ho havia deixat de ser, i l’ha tornada a dalt de tot del podi. El seu treball hi ha estat determinant per a fer una moto competitiva. La feina de Fernando Alonso a Renault s’ha notat a les darreres curses, com fa uns anys Michael Schumacher ho va fer a Ferrari. El problema per al motociclisme i la F1 és que aquesta feina es fa entre setmana i, una part, en els entrenaments classificatoris i és invisible.
Hi ha molts pilots que es passen la temporada queixant-se del material que tenen, a vegades amb raó, d’altres per a justificar la seva inferioritat. No és un capteniment que els sigui exclusiu. Generalment, amaguem la nostra mediocritat en una suposada poca traça dels altres o a circumstàncies adverses. Esforçar-se al màxim potser no garanteix cap èxit, però dóna la satisfacció d’haver buscat i, algun cop, haver trobat els límits personals.

Són els mateixos de l’any passat

L’equip que dissabte va golejar l’Almeria es pot considerar que és el mateix de la temporada passada, amb l’únic canvi de Zambrotta per Alves al lateral dret. És un punt de partida per a analitzar què ha passat en només quatre mesos. Perquè el 5 a 0 d’ahir no és casualitat. Una altra vegada va aconseguir que el partit durés, fet i fet, només 25 minuts, i aquest cop sense la col•laboració del rival, com va succeir contra l’Atlètic de Madrid. Dissabte, l’Almeria va plantar cara i els gols que va anar encaixant van ser deguts més a l’encert dels blaugranes que no pas per les seves errades.
Però encara hi ha una altra comparació que, al meu entendre, és molt més significativa per a copsar quina és la clau d’una metamorfosi tan completa. I és que l’equip d’ahir és, jugador per jugador, el mateix que va inaugurar el campionat de Lliga espanyola i que va perdre al camp del Numància per 1 a 0. Des d’aquell partit, els sorians només han estat capaços d’obtenir un empat, contra l’Osasuna, i són cuers. El Barça, només ha perdut aquell partit i des de la jornada número tres tots els partits els ha resolt amb victòria, amb una mitjana golejadora superior al tres gols.
L’únic canvi visible que s’ha produït, respecte la temporada passada, és el del tècnic. Un canvi prou significatiu, és evident. No obstant, Guardiola també s’asseia a la banqueta visitant de Sòria. Per tant, la clau de la transformació ha de ser més profunda. És la feina, que des de mitjans de juliol s’està fent, i que contra el Numància i el Racing la jornada següent, encara no hi havia hagut temps d’assimilar. Hi ha una mentalitat de treball que dura set dies a la setmana i noranta minuts cada partit. El talent dels jugadors i dels tècnics hi fa la resta.
Una pega, o dues, ni que sigui per posar una mica d’aigua al vi de l’eufòria: que la forma no s’hagi agafat abans d’hora (no ho sembla perquè les rotacions s’estan fent amb molt de criteri i encert) i que el nivell sigui el necessari per afrontar els rivals de veritat (com que no s’hi ha jugat, és impossible saber-ho).

El CT Manresa, un cas paradigmàtic?

Em perdonareu que avui parli del Club Triatló Manresa, el club en el qual estic federat; el meu club, doncs. Però si goso parlar-ne és perquè em fa tot l’efecte que el seu cas pot ser paradigmàtic dels efectes que la crisi econòmica pot provocar en molts clubs esportius del país els pròxims mesos, potser anys.
El CT Manresa és, bàsicament, un club d’amics que tenen en comú l’afició pel triatló, en totes les seves modalitats. Hi ha triatletes de tots els nivells. I hi ha el Xavi Llobet, olímpic a Atenes. Aquesta temporada, tot just acabada, l’equip ha quedat Campió de Catalunya. Tot i que la majoria d’atletes sufraga les seves despeses, hi ha un mínim de pressupost necessari que cada any han cobert patrocinadors diversos, l’Ajuntament de la ciutat i els beneficis obtinguts de l’organització del duatló i el triatló de Manresa. No obstant, la temporada que ve es presenta complicada perquè molts espònsors es retiren i l’Ajuntament no sap quan podrà aportar, però serà una subvenció inferior.
No he tingut ocasió de testar-ho, però no crec que m’equivoqui molt si dic que aquesta deu ser una situació força comuna, i no només en els clubs d’aquesta dimensió. Els problemes per a cobrir el pressupost afecta tots els esports i totes les categories. Ja veiem que Girona no dóna per a tenir un equip de bàsquet a la Lliga ACB i, amb penes i treballs, tot just arriba a tenir-ne un de futbol a la Segona divisió.
És un mal que té un mal remei. Segur que les administracions públiques podrien distribuir els pocs recursos de què disposen d’una manera més justa i equilibrada. Però no tinc gens clar que la solució hagi de ser la subvenció. Sempre he pensat que el problema és que a Catalunya l’esport planteja una equació irresoluble. Hi ha molts més esports, clubs i esportistes, que no pas empreses. I els mitjans de comunicació no reflecteixen aquesta riquesa, concentrats com estan en el Barça, el futbol, el bàsquet i tres o quatre esports més a tot estirar. Sense retorn possible, les empreses, per a no quedar malament amb tothom, no ajuden ningú. I així anem fent.

Rebaixar l’eufòria

Fa tot just dos anys, la qüestió era batejar l’equip que acabava de guanyar dues Lligues espanyoles i la Lliga de campions. Es tractava de trobar-li un nom a imatge i semblança del que a començaments dels anys 90, després de guanyar també dues lligues espanyoles i la primera Copa d’Europa de futbol del club, havia estat batejat com a Dream Team. La història és força coneguda: el nom el va suggerir Lluís Canut, durant el trofeu Teresa Herrera, i el va deixar anar en referència a l’equip de bàsquet dels Estats Units que acabaven de guanyar la medalla d’or a Barcelona’92. De fet, el Dream Team original era aquell equip format per les millors estrelles de l’NBA i el qualificatiu se’l va empescar, si no ho recordo malament, un periodista del Sports Illustrated. El Barça de començament dels anys 90 va fer honor al nom i, malgrat que va provocar més ensurts que els índexs de les borses aquests dies, va guanyar dues lligues espanyoles més per a tancar la que es pot considerar tercera edat d’or del FC Barcelona.
Fa dos anys, doncs, en un període d’eufòria justificadíssima, es tractava de trobar l’adjectiu més adient al team blaugrana que feia tot l’efecte que estava a punt per a consolidar una època dilatada de domini a la lliga espanyola, segur, i a Europa, probablement. Se’n van dir una bona colla. El que més èxit va tenir va ser el de Samba Team. No va quallar segurament perquè no era el més indicat però, sobretot, perquè ben aviat es va veure que el que més li esqueia era el de Xauxa Team. Com va acabar ja se sap i no cal rabejar-s’hi.
Avui, després d’haver capgirat la dinàmica negativa de les dues darreres temporades, el pèndol blaugrana s’acosta al límit de l’eufòria. Encara ningú ha començat a suggerir noms, no almenys d’una manera organitzada, però ja s’ha pogut llegir i sentir el Pep Team. Com que el pes del planter és molt alt i s’està destacant, no ens hauria d’estranyar que sorgís el de Barretina Team, o algun de semblant. És un entreteniment com un altre, que no serveix per a res i que sembla inofensiu.

Ni per a tancar debats

El FC Barcelona va sortir al camp del FC Basilea concentrat, sense menystenir un rival molt inferior, amb l’actitud que havia demanat el seu tècnic, Josep Guardiola. I en un tres i no res, cap al minut 22, l’equip ja havia fet tres gols i deixat claríssim que la diferència de qualitat entre els dos rivals era excessiva. La segona part va començar amb la mateixa intensitat, i van caure dos gols més. D’haver-s’ho proposat, segur que hagués batut uns quants rècords. Però els blaugranes van optar per no humiliar l’equip suís i van mantenir un ritme adequat a les circumstàncies.
Aquesta mena de partits treuen a debat la rendibilitat de la Lliga de campions tal com està muntada. Quan parlo de rendibilitat em refereixo a la dels clubs més grans i de més potencial, no a la dels més modestos i a la de la UEFA. Perquè partits com el d'ahir no tenen gaire sentit, des d’un punt de vista competitiu. No el tenia ni per al FC Barcelona ni per al FC Basilea. Era un tràmit que ambdós clubs havien de resoldre amb la dignitat més gran possible. D’aquí a quinze dies, al Camp Nou, es repetirà exactament la mateixa situació. O pitjor, perquè ja s’haurà vist quin és el pa que s’hi dóna. Muntar una primera i una segona divisió europees, de setze equips cadascuna, amb ascensos i descensos, seria molt més interessant i atractiu. Sembla un projecte lògic i adequat al nivell que ha arribat el futbol a Europa, però no és damunt de cap taula.
El partit d’ahir, per a no servir, no serveix ni per a tancar el debat que s’havia generat al voltant de Bojan Krkic. Tallat d’arrel, vull dir momentàniament, el de la porteria després de l’actuació de Valdés a Bilbao, que Bojan no hagués estat encara titular començava a fer cert mullader. Guardiola el va posar ahir a l’onze inicial i va fer dos gols. Per als seus defensors, és la prova de la qualitat del noi. Per als qui creuen que està sobrevalorat, només hagués faltat que contra el Basilea no hagués marcat. “Bé, l’Henry no ho va fer”, podran dir alguns. “Cert, i de l’Henry fa dies que no se’n sent a dir res! Som-hi?”

En memòria de Ricard Maxenchs

Jo no vaig fer periodisme esportiu fins a l’any 1998, i encara d’aquella manera. Aquell any vaig entrar a formar part de l’equip de l’Aquest any, Cent!, com a guionista. Llavors, al cap d’un any curt, un cop tornat al diari AVUI, sí que m’hi vaig ficar de ple. Vull dir que quan vaig conèixer el Ricard Maxenchs ell ja no era el cap de premsa del FC Barcelona. N’havia esdevingut el secretari general i, aviat, amb Joan Gaspart de president, director general adjunt. El seu àmbit d’actuació havia derivat cap a les relacions externes i el protocol. Ni ell ocupava llavors el càrrec adient, ni jo era en el mitjà més adequat per a establir una relació sovintejada. Els meus interlocutors van ser el Domingo Garcia, el Lluís Hernández, el Ferran Márquez i el Toni Ruiz.
Amb tot, seguidor de sempre de l’actualitat blaugrana, el Ricard Maxenchs formava part del meu paisatge. Quan vaig tenir l’oportunitat de conèixer-lo, ja me n’havia format una opinió sòlida. No m’era una persona gens estranya. Em va rebre al seu despatx. No vam estar-hi gaire estona. Se’l veia molt atrafegat i no hi havia massa coses a dir. M’havia volgut presentar i prou, res més. Havia era dit. Va ser una trobada breu, molt cordial i educada.
Crec que el Ricard mai em va concedir res del que li havia demanat. L’AVUI era un diari no gaire ben tractat, ni per Josep Lluís Núñez ni per Joan Gaspart. No ens veien amb simpatia i, especialment, no m’hi veien a mi. I, fins a cert punt, era normal. Defensàvem models de club molt allunyats.
I, no obstant, del Ricard Maxenchs en tinc un record excel•lent. Penso en un esmorzar a què ens va convidar Joan Gaspart. Hi vaig anar amb el director del diari, Vicent Sanchis. També hi era el Ricard. Jo havia escrit un article força dur contra Gaspart retraient-li no sé quin comportament. Em va dir que ja havia rectificat i que jo no li ho havia reconegut. Li vaig dir que no era cert. El Ricard va sortir a defensar-me i li va fer a mans la fotocòpia del segon article. Ho va fer sense deixar ningú en evidència, amb delicadesa. Va ser un gest ple d’honestedat. És així com el recordo.

Un Barça hispà? Per què (encara)?

El director general corporatiu del FC Barcelona, Joan Oliver, va informar ahir de la proposta per a optar a una de les dues franquícies que la MLS ha tret a subhasta per al 2010. Oliver havia acompanyat el president Laporta per a presentar l’oferta amb un grup d’inversors liderats per l’empresari bolivià Marcelo Claure. Després d’escoltar Oliver, es susciten tres reflexions al voltant d’aquesta aventura americana que té com a dades bàsiques conegudes: seu a Miami, cost de 40 milions de dòlars i el camp de la universitat de Florida.
La primera reflexió té a veure amb la informació donada. La compareixença no desfà l’anomalia del procés. Oliver va dir que els directius n’estaven al corrent. No obstant, fonts de la directiva van ratificar-me minuts després de la compareixença que desconeixien la presentació de l’oferta. L’excusa oficial que s’ha donat internament és que no sabien que el termini finalitzava dimecres i van haver de córrer. Trobo que és un excusa de mal pagador. Segons va explicar Albert Vicens, el president en porta parlant amb Claure almenys des de juny i és dubtós que una qüestió d’aquesta transcendència es pugui enllestir a corre cuita.
La segona reflexió es refereix als riscos financers. Oliver va dir que “al club no li costarà ni un cèntim”. Vol dir que l’aportació del FC Barcelona al capital de l’empresa que seria propietària de la franquícia no serà monetària. Ara bé, cal saber si tenir el percentatge d’entre un 30 i un 50 per cent equival a adquirir també el mateix grau de responsabilitat.
I la tercera, i última. No es tracta d’una inversió comercial, ni esportiva. L’objectiu és d’imatge. Els Estats Units són un mercat atractiu i el FC Barcelona ja té un acord amb la MLS força ampli en aquest sentit. Adquirir una franquícia sembla un pas desproporcionat atès que no s’aprecia quin retorn hi pot haver si la presència del FC Barcelona no és ni directa ni evident. I, sobretot, perquè el valor de la marca Barça és superior al de tota la MLS junta. En canvi, que hi guanyen la MLS, Miami i Claure es veu molt clar.

Avui toca sociovergència

- Ja ho sap?, avui es veu que hem de parlar de la sociovergència!
- Ho diu per això del Duran Lleida, oi?
- Sí, senyor Martí, és la pregunta del dia, sembla que tots els mitjans s’hagin posat d’acord a demanar-ho.
- A mi tot plegat, que vol que li digui, em sembla una comèdia, oi? I a vostè, senyor Badia?
- Home, que posats a fer, que hi convidin també els del PP, i així ja hi seran tots!
- Sí, així es repartiran les misses entre tots, oi?
- Seriosament: un govern de coalició nacional, o de gran coalició, per dir-ho en termes polítics, té sentit en moments de crisi o d’emergència nacional, i ara em sembla que no és el cas.
- Però potser ho diuen per la crisi econòmica que hi ha, no troba?
- D’acord, però no justifica una coalició d’aquesta mena. Una altra cosa ben diferent és que els partits que són al govern i els de l’oposició deixin de fer càlculs partidistes a tothora i que en les qüestions més transcendents facin un exercici de responsabilitat i es posin d’acord en el programa de mínims que la situació requereix. I aquest hauria de ser un comportament que haurien de tenir sempre, no només en els moments de crisi greu com la que tenim a sobre.
- Vol dir que s’haurien de posar d’acord en aquelles qüestions que són essencials per al bon funcionament del país i la societat, oi?, si no l’interpreto malament, vaja.
- No, senyor Martí, no s’equivoca, vostè fa una interpretació exacte de les meves paraules.
- I quines són, segons vostè, aquestes qüestions essencials?
- No crec que triguéssim gaire a posar-nos d’acord. Miri, n’hi diré cinc que em semblen fonamentals i que ja començaria a ser hora que els nostres polítics hi fessin alguna cosa més que una pensada: el finançament, la llei electoral, l’organització territorial, la llei d’ensenyament (o d’educació, com n’hi vulguin dir) i la política lingüística. Aquestes cinc qüestions, i n’hi podríem afegir unes quantes més que potser són més menors, a banda que ja haurien d’estar resoltes de fa temps, no haurien de ser mai objecte de la tàctica partidista.
- I per què creu que no ho han resolt?
- Perquè la política s’ha convertit en una professió i ha perdut bona part, per ser generosos, del sentit de servei públic que tenia als seus orígens. Fer de polític s’ha convertit en una carrera com una altra; el primer objectiu és guanyar les eleccions i el segon conservar el poder. El servei públic és secundari.
- Caram! Déu n’hi do, oi?
- Sí, miri, jo ho veig així i així li ho explico. Sap què li dic, que avui m’apunto al vermut!

La importància de San Mamés

En un campionat de la regularitat, com és la Lliga espanyola, tots els partits són importants. No obstant, cada temporada el caprici del calendari defineix uns períodes que són més determinants que d’altres. El d’aquesta temporada apareix especialment ben definit.
Les primeres set jornades han servit per aclarir quins equips es jugaran les primeres posicions: Vila-real, València, Sevilla, Reial Madrid i FC Barcelona hi ha arribat separats per només tres punts. Vol dir que aquests cinc equips han fet bé la feina en el primer tram de la temporada. D’altres, com l’Atlètic de Madrid, han badat més del compte i han quedat despenjats (l'Atlètic era setè a 7 punts del líder).
A pesar que tots els partits valen o costen tres punts, és també veritat que el títol es decideix gairebé sempre en els enfrontaments directes entre els candidats, perquè les diferències finals solen ser relativament curtes (la darrera temporada, en què el Madrid va treure 8 punts al Vila-real i 18 al FC Barcelona és força excepcional). És una obvietat matemàtica dir que el Barça, a qui suposem entre els cinc primers, es jugarà amb els altres 4 equips 24 punts, un botí d’un pes decisiu.
Doncs bé, el calendari d’enguany ha volgut que els enfrontaments directes entre el quintet es produeixin des de la jornada 12 (23 de novembre), en què hi ha programat un Sevilla – València, fins a la 18 (11 de gener), amb un València – Vila-real. Per al Barça, és més intens: comença a la jornada 13 (30 de novembre), amb la visita a Sevilla, i en les tres jornades següents rep el Reial Madrid i el València i va a Vila-real.
Des d’aquesta jornada setena i fins a la tretzena, el Barça té sis partits (Athletic, Almeria, Màlaga, Valladolid, Recreativo i Getafe), és a dir, disputarà 18 punts per a no perdre posicions i arribar al primer moment decisiu de la temporada en condicions òptimes. Vol dir no despenjat de punts i amb la plantilla el més llarga possible i el més en forma possible. Aquesta és la importància exacte que té la victòria a San Mamés.

Un Barça hispà? Quina legitimitat?

Certament: no podem parlar de les bondats de la iniciativa del president del FC Barcelona, Joan Laporta, de fer una oferta per a quedar-se una de les dues franquícies que la MLS (la lliga de futbol professional dels Estats Units) ha tret a subhasta de cara a l’any 2010. Ara bé: tampoc no podem parlar de les seves maldats. Simplement, perquè no en sabem l’entrellat. Vull dir que no sabem què se li ha perdut al Barça a Miami ni perquè el president se n’hi ha anat, sense encomanar-se ni als socis ni als seus directius, de la mà d’un empresari bolivià, Marcelo Claure, de qui no se n’havia sentit parlar. Perquè ningú no ho ha explicat.
Sí que en podem subratllar les anomalies. I ho hem de fer. La primera anomalia és una esmena a la totalitat. Perquè el que Joan Laporta ha fet és el primer pas per a crear un club de futbol professional als Estats Uni, ts del qual el FC Barcelona en seria el copropietari. L’anomalia resideix en què aquesta iniciativa, d’una transcendència jurídica, un abast i un cost incerts, s’ha llançat sense informació als socis i, segons tots els indicis, tampoc a la Junta. Dimarts, el vicepresident econòmic, Joan Boix, va ser entrevistat pel Bernat Soler a Els millors anys de la nostra vida, de Catalunya Ràdio. Va respondre amb evasives i va dir que el president ja els informaria a la seva tornada. No va saber donar-ne cap detall. I a Miami no hi va anar el vicepresident de màrqueting, Jaume Ferrer, que fins ara havia estat implicat en els acords amb l’MLS.
La doctrina política estableix dues dimensions fonamentals per a donar suport a les autoritats: la legitimitat i la confiança. La legitimitat veu de tres fonts distintes: ideològica, jurídica i carismàtica. La confiança neix de la creença que els governants faran un ús adequat del poder atorgat. En els darrers tres mesos, el president ha estat censurat pel 60% dels votants d’una moció, ha patit la dimissió del 50% dels seus directius i ha estat ratificat amb el 40% de vots contraris a l’Assemblea. Són resultats que posen límits clars tant a la legitimitat com a la confiança.

Amb el PNB, el BNG i el PSC!

Per a poder-nos entendre, va bé parlar el més clar possible. Aquest migdia ha acabat el termini per a presentar esmenes a la llei de pressupostos. Qui més qui menys, ha fet els deures a l’hora i no s’ho ha deixat per al final. Llevat del PNB (i el BNG), que fins al darrer moment ha estat negociant amb el govern del PSOE. Tenien la seva esmena a la totalitat a punt per a ser presentada, però estaven disposats a deixar-la al calaix a canvi d’uns traspassos de competències que tenen encallats des de fa un munt d’anys. Òbviament, se n’han sortit.
Per a aprovar els pressupostos, al PSOE li faltaven poc més de trenta vots, si no és que m’he descomptat durant tota la tramitació, llarga i feixuga de seguir; vull dir, des que van començar les escaramusses polítiques força mesos enrere. És clar, aquesta trentena curta de vots els havia d’anar a buscar, bàsicament, a Catalunya, perquè a la resta de territoris podia sumar de dígit en dígit, mai en tindria prou per a fer la suma requerida, només li servirien per a arrodonir la xifra final.
Els mesos d’estiu van ser molt moguts. El govern espanyol va incomplir els terminis sobre el finançament establerts per l’Estatut i tos els partits catalans es van posar més a prop del no als pressupostos que no pas del sí. Els socialistes, tant des de la Generalitat com des del seu partit, van dir de manera molt clara i directa al govern espanyol que l’interès de Catalunya estava per sobre de la seva estima al PSOE. El PSC disposa de 25 diputats i, per tant, són la peça clau per als socialistes espanyols.
Al final, els 25 diputats socialistes donaran suport als pressupostos. Els de CiU, ERC i IC –també els del PPC– hi votaran en contra. Segons els socialistes, els pressupostos serveixen per a afrontar la crisi i resolen els problemes de finançament i d’inversió que li calen a Catalunya. Els de CiU, ERC i IC, consideren que no ho fa.
Aquesta deu ser una lectura simple i ingènua. Però, sovint, és des de la simplicitat i la ingenuïtat que podem entendre més bé qui fa què i, en conseqüència, distribuir responsabilitats.

Un Barça hispà? Per què?

Des de fa anys, els equips de futbol europeus més potents busquen el millor sistema per a introduir-se en el mercat nord-americà. Allí, el futbol –ells n’hi diuen soccer– no acaba d’arrencar. Però, hi ha perspectives que ho faci atès que la comunitat hispana, cada vegada més nombrosa, hi és força afeccionada. És un mercat amb un poder adquisitiu molt alt i amb una cultura de consum elevat en els esdeveniments esportius, encara que aquesta és una característica dels ciutadans anglosaxons més que no pas dels hispans. Fins ara, els equips europeus s’hi han acostat amb timidesa: partits amistosos, gires, convenis i moltes converses i plans d’estudi, però sense decidir-se a jugar-hi tan fort com voldria l’organitzadora i propietària del campionat, la Major League Soccer (MLS), que malda per a que s’hi impliquin comprant o creant franquícies. Ningú ho veu clar. Hi ha massa riscos, encara.
El FC Barcelona també hi va al darrera fa temps i ara ha decidit fer un pas valent. Ha presentat una oferta per a fer-se amb una de les dues franquícies noves que la MLS traurà per a partir del 2010. La franquícia tindria la seu a Miami i el FC Barcelona en seria copropietari, juntament amb l’empresari bolivià, Marcelo Claure. Sembla que l’Ajuntament de Miami posarà força diners per a la construcció d’un estadi nou. El president del FC Barcelona, Joan Laporta, hi ha viatjat amb el director general, Joan Oliver, però sense el responsable de màrqueting, el vicepresident Jaume Ferrer.
Per a comprendre la bondat de l’operació calen dades que ara mateix no s’han fet públiques. Almenys, hi ha tres aspectes que caldrà valorar. En primer lloc, s’ha d’entendre per què el FC Barcelona no afronta l’operació en solitari. Llavors, en segon lloc, cal conèixer quin tipus de relació s’estableix amb Marcelo Claure, els detalls de la copropietat i a quins interessos respon. I, en tercer lloc, cal veure el pla de negoci que avala l’aventura hispana. Perquè, a diferència de l’Argentina, on hi ha un mercat de jugadors clar, als Estats Units només s’hi van a buscar diners.

Companys, molt malament

Fa seixanta-vuit anys de l’afusellament del president de la Generalitat, Lluís Companys. No tinc cap dada per a adjuntar-hi, però em penso que no hi deu haver gaires països que hagin hagut de viure un fet tan cruel, dolorós i humiliant com l’afusellament del seu president, i com a conseqüència de la derrota en una guerra. En tot cas, tant se val, perquè el fet ja és prou transcendent com per a que els seus successors se’l prenguin amb la solemnitat que mereix i honorin el càrrec amb la memòria i el respecte deguts. I, tanmateix, no és el cas.
Sí, és clar, l’ofrena floral ja l’han feta puntuals a la seva tomba i s’han organitzat els actes periòdics al fossar del Castell de Montjuïc, on fou assassinat. Però han tenyit l’aniversari amb la polèmica que des de fa dies tenen entretinguts IC i ERC sobre la conveniència d’aprofitar la llei de memòria històrica per a obtenir la revisió del judici. El president José Montilla s’hi ha referit de resquitllada dient que el govern aprofitarà totes les escletxes jurídiques i polítiques per a rehabilitar la figura de Companys i l’anul•lació del judici.
No entenc què ens aporta com a país i a la figura de Lluís Companys que el govern espanyol rehabiliti el president màrtir. A Lluís Companys ja l’hem rehabilitat els catalans, no cal que ho facin els espanyols si no volen. Els governs francès i alemany, en el seu moment, van demanar perdó per la seva col•laboració amb la detenció i lliurament a la dictadura franquista del president de la Generalitat. Benvingut el penediment i moltes gràcies. El govern espanyol va dir fa quatre anys que es comprometia a “rehabilitar amb honor” Companys en el termini d’un any. No ho ha fet, doncs tant se val, ja s’ho faran ells i la seva consciència. És clar que els ho hem de recordar periòdicament, però per què hem d’estar tan pendents de Madrid?
Em sembla que els partits catalans i la Generalitat servirien millor la memòria de Lluís Companys si tot l’esforç que dediquen a discutir-se l’adrecessin a aconseguir que la figura del president afusellat fos degudament estudiada a les escoles del país.

Les eleccions als Estats Units

El ciutadans d’aquest país són, en general, antiamericans. Em sembla que aquesta és una afirmació irrefutable. L’antiamericanisme està ben vist perquè fa progressista i d’aquí ve el seu èxit social. Ara, em sembla que és un posat més de paraula que no pas de fets, perquè la música i les pel•lícules que ens vénen de l’altre cantó de l’Atlàntic són d’una evidència tal que no cal insistir-hi. Vull dir que, fet i fet, tenim amb els nord-americans els mateixos referents diaris, i les diferències, que n’hi ha i són apreciables, són irrisòries.
D’aquí a tres setmanes els Estats Units escolliran el seu nou president. És clar, el candidat que més simpaties desperta, no caldria ni dir-ho, és el demòcrata Barack Obama, molt per sobre del republicà John McCain. Generalment, el candidat demòcrata sempre ha estat més ben vist que no pas el republicà. En part perquè, inconscientment, tendim a aplicar de manera errònia l’esquema esquerra – dreta europeus. Després, quan governen, ens adonem que les diferències són més aviat difuses.
Com que els catalans no votem a les eleccions nord-americanes, ni ho fa cap ciutadà dels països europeus que s’ho miren si fa no fa de manera semblant, resulta que des de fa quaranta anys acostuma a guanyar el candidat del Partit Republicà. Només Jimmy Carter i Bill Clinton han trencat aquest domini. Tots dos, especialment Clinton, va generar un fervor que no es recordava des de John Fitzgerald Kennedy. Va resultar injustificat. L’últim president que ha deixat una empremta profunda és Ronald Reagan. Els Estats Units encara viuen en l’era conservadora que va engegar als anys 80.
Probablement guanyarà Barack Obama. Voldrà dir que s’ha trencat un tabú racial. I, també probablement, la situació a l’Iraq tendirà cap a la sortida de les tropes nord-americanes. Tanmateix, el més interessant per a observar serà si amb Obama s’inaugurarà una era de canvis socials o només serà un altre parèntesi. La situació de crisi sembla propícia per a que no assistim a un mer canvi de president. Ho anirem veient.

Teories de la conspiració

Certament, aquesta crisi que va començar com de broma als Estats Units, amb l’afer de les hipoteques escombraries, ha agafat unes dimensions tan colossals que es fa literalment impossible seguir el fil que ha dut fins a la decisió dels governs europeus de rescat dels seus bancs més grans, passant pels tancaments d’empreses i la caiguda de les borses de tot el món. De manera que no ha d’estranyar si a partir d’ara comencen a fer forat algunes anàlisis explicant-nos que la desproporció entre el cost d’aquelles hipoteques i el total de la factura a què va pujant la crisi només s’entén per l’actuació de grans forces polítiques i econòmiques que pretenen canviar l’actual equilibri geoestratègic. És a dir, que estaríem immersos en una mena de tercera guerra mundial o, almenys, en un xoc de civilitzacions amb l’economia i les borses com a camp de batalla. Òbviament, el més perjudicat seria el món occidental que està rebent l’atac implacable dels àrabs i els xinesos.
No ens ha d’estranyar, deia, perquè és una tendència molt humana buscar respostes a fets que semblen deslligats i se’ns fan incomprensibles. Allò del vol d’una papallona al tròpic que acaba amb un tsunami als antípodes, vull dir.
La teoria de la conspiració és atractiva i té un discurs coherent. Ara: en tots els períodes de crisi hi ha una minoria de persones, empreses, grans corporacions, països i estats que en surten o beneficiats o molt beneficiats, mentre que la majoria del personal pateix amb duresa o amb molta duresa els seus efectes. Per manca d’escrúpols o perquè, simplement, la situació creada els és objectivament millor. De fet, sense crisi també passa. Són els qui disposen de prou capital com per a comprar a preus irrisoris el que es va venent per necessitat. El Banc Santander, per exemple, que compra bancs a punt de fallida. O les monarquies del Golf Pèrsic o els magnats sorgits de les exrepúbliques soviètiques.
Tanmateix, trobo que la teoria de l’efecte dominó també és coherent. Vull dir que l’economia basada en l’especulació és ben certa i que l’endeutament de les persones, també, per desgràcia.

No hi ha res que sigui impossible

Sean Swarner va completar ahir l’Ironman de Hawaii. Va ser un dels més de 1.500 triatletes que ho van aconseguir. Sean Swarner va néixer fa 34 anys a Ohio. És un atleta excepcional. Ha pujat els pics més alts de cada continent. L’Ironman és una fita més. El seu és un cas especial perquè tot aquests reptes els ha superat amb només un pulmó. Als 14 anys li van diagnosticar un càncer i li van donar tres mesos de vida. Dos anys més tard, un tumor al pulmó va fer que li’n donessin dues setmanes a tot estirar.
Cada any, Hawaii dóna uns quants exemples de superació personal com aquest. L’Ironman és una disciplina jove. Tot just ahir va complir els seus primers 30 anys. El repte havia nascut el 1977. La llegenda diu que uns quants marines veterans, entre cervesa i cervesa en un bar de Honolulu, van posar-se a discutir quin era l’esport més complet i que, com que no hi havia manera de posar-se d’acord, van decidir unir les tres proves de resistència que es feien a l’arxipèlag -3’8 km de natació, 180 km de ciclisme i 42’2 km de la marató– i fer-les al cap d’un any. S’hi van trobar una quinzena de valents, alguns dels quals encara ahir hi van tornar.
Fa 30 anys, aquell repte el van cobrir en prop de 12 hores el primer i més de 20 el darrer. Ahir, el guanyador hi va invertir 8:17. Va ser l’australià Craig Alexander. El basc Eneko Llanos va fer segon, amb 8:20. La primera dona va ser la guanyadora de l’any passat, la britànica Chrissie Wellington, amb 9:06. Una altra basca, Virgínia Berasategui, va destacar amb el sisè lloc, en 9:29.
L’Ironman ha canviat molt des de llavors, no només pels temps que fan els guanyadors. Avui és una marca registrada amb un circuit oficial d’una vintena de probes classificatòries. Ha donat lloc al triatló, amb diverses distàncies federatives oficials. Ha esdevingut un esport olímpic. S’ha professionalitzat. S’ha massificat. S’ha convertit en una moda i en un negoci. Tanmateix, de tant en tant, l’esperit que el va inspirar treu el cap i ens recorda perquè fem esport i perquè l'estimem.

Crisi i futbol, encara

Fa tot l’efecte que aquest hivern el mercat de fitxatges serà més atractiu que d’altres temporades. La crisi financera afecta molts clubs de futbol i per a obtenir liquiditat hauran d’alleugerir les seves plantilles. El problema aquest gener no serà d’oferta sinó de demanda. Els clubs venedors tindran problemes per a trobar clubs prou sanejats, valents i amb els diners per a fitxar-los els futbolistes.
De moment, només la lliga anglesa ha admès patir els efectes de la crisi financera i econòmica mundial. És lògic. Els seus clubs cotitzen a la borsa i han de ser transparents. Han estat l’objectiu de molts inversos internacionals, alguns dels quals s’han agafat els dits i alguna cosa més amb la crisi. És el cas del propietari del West Ham que és també el president del segon banc islandès que ha hagut de ser nacionalitzat. La importància de la borsa de Londres dins del món financer i la seva vinculació amb l’economia nord-americana acaba de fer la suma perquè els efectes de la crisi hi hagin arribat més de pressa i siguin més profunds.
Les solucions que s’apunten van totes en una mateixa direcció: retallar els salaris dels jugadors que han pujat un 12 per cent de mitjana les darreres temporades. Algunes veus han parlat de posar un sostre salarial com el que tenen els jugadors de l’NBA.
Des de les altres lligues, ningú es dóna per al•ludit. Ja ho faran. Els clubs espanyols no estan en millor situació. Aquest estiu passat, hi ha hagut més denúncies per impagament que mai. L’endeutament dels clubs i els salaris dels jugadors, posats en relació amb els ingressos, posen la majoria de clubs en situació clara de risc. El FC Barcelona és dels pocs clubs que presenta uns ratis assenyats, dins dels marges que recomanen la UEFA i la FIFA.
Es fa molt difícil creure que cap equip, inclòs el FC Barcelona, no patirà els efectes d’aquesta crisi. Tots els clubs necessiten del crèdit bancari per a afrontar el dia a dia i els bancs no estan per a grans alegries. I parlem d’una lliga que esponsoritza el BBVA. Doncs, aviat veurem si bé, bé va.

Crisi i futbol

Els llums d’alarma s’han encès al futbol anglès. La crisi financera amenaça el futur més immediat de gairebé tots els clubs de la Premier. Acumulen un deute extraordinari, amb ratis que fan feredat: deuen gairebé 3.800 milions d’euros, que fins fa uns minuts equivalia al seu valor en borsa –dic fins fa uns minuts, perquè és probable que ara mateix les accions de tots aquests clubs anglesos hagin caigut una mica més. És clar, els quatre clubs més forts, el Liverpool, el Manchester United, l’Arsenal i el Chelsea, acumulen els dos terços del deute total. Aquesta dada ens podria dur a preguntar fins a quin punt la lliga anglesa està adulterada, però aquest debat aniria per viaranys de trànsit difícil. Amb la qüestió del deute i la crisi n’hi ha prou i encara massa. La sotragada financera ha arribat força de cop, però no serveix d’excusa. Els clubs anglesos han viscut els darrers anys una cursa desaforada encarint el mercat d’una manera excessiva i irreal. Aquest estiu encara han invertit 500 milions d’euros en fitxatges i els salaris dels jugadors, el principal esquer per a contractar-los, s’incrementa a una mitjana del 12 per cent cada any. És una cursa literalment insostenible.
A la Lliga espanyola els clubs estan molt menys endeutats i aquesta dada objectiva pot dur a pensar que la crisi financera mundial la veurem passar de llarg. Fóra una irresponsabilitat. En primer lloc, perquè és difícil que una crisi d’aquest abast i globalitat la veiem passar per davant sense que ens afecti ni mica ni gens. En segon lloc, perquè el deute és una dada relativa que si no es posa en relació amb els ingressos no és possible de valorar. I, per exemple, mentre la lliga anglesa ingressa 1.200 milions d’euros en drets d’imatge, la lliga espanyola es queda molt lluny i està immersa en una guerra fratricida que, fins i tot els més llestos, acabaran pagant a mig termini. I, en darrer terme, perquè el futbol és una despesa prescindible per a qui el mantenen: els espectadors i les empreses que s’hi anuncien i que, elles sí, pateixen la crisi de valent.

No depèn d’una llei

Les lleis tenen una importància relativa quan no reflecteixen la realitat. Llavors, més tard o més d’hora decauen. I no en tenen gens, d’importància, quan no es fan complir. La Vanguardia ha publicat que el Tribunal Constitucional té pràcticament enllestida la seva sentència sobre l’Estatut i que ja té decidit retallar alguns dels seus punts claus, entre els quals hi ha el deure de conèixer el català. Els polítics catalans ja han tocat a sometent, que avui vol dir cridar els partits a fer front comú davant les agressions que vénen de Madrid. I és lògic que ho facin. És el que n’esperem els ciutadans que els hem votat. Bé ens hauran de defensar, ni que sigui fer-ho veure de manera més o menys convincent.
De tota manera, em sembla que el futur del català, per sort o per desgràcia, vés a saber, no depèn de si l’Estatut estableix que tothom qui viu i treballa a Catalunya té el deure de conèixer-lo. El marc jurídic protegeix prou el català i té eines suficients com perquè la seva presència i el seu ús en el dia a dia del país fos molt més clara i evident del que en realitat és. El català depèn molt més de l’actitud dels catalans que no pas de si l’Estatut en recull el deure o no. La història del país és plena de períodes en què les lleis han estat molt dures en contra del català. Si se’n va sortir va ser perquè els seus parlants no la van abandonar mai. Avui, aquesta afirmació no la podem fer amb tanta seguretat i contundència.
Tanmateix, no participo de les veus catastrofistes que consideren que el català té les dècades comptades. En alguns casos, em sembla que són opinions adreçades a justificar desercions personals amb un rerefons econòmic clar i, paradoxalment, català. Res a dir-hi, és respectable absolutament. Tampoc em situo a l’extrem oposat, dels qui es passen el dia fent estadístiques que demostren com el català no ha estat mai tan bé i com aprofita Internet per expandir-se. De fet, no em situo en cap lloc. Crec en la feina diària i en el compromís personal. No com a reivindicació de res, tan sols per a viure amb normalitat.

Que no tenim criteri?

El ministeri de Cultura ha concedit a Joan Margarit el Premio Nacional de poesia pel seu llibre Casa de misericòrdia. El guardó el reconeix com el millor publicat l’any 2007 a l’Estat espanyol. La concessió ha provocat alguns comentaris no prou adequats. Em refereixo als que subratllen la injustícia feta a la poesia en català perquè aquesta és la primera que es premia des del 1989, quan es va donar a Pere Gimferrer per El vendaval. I, encara, com vaig sentir anit, Gimferrer no acabaria de comptar perquè per als espanyols “és un dels seus”; té molta obra en castellà i és membre de l’acadèmia de la llengua espanyola. De manera que la injustícia l’hem de remuntar a l’any 1985, quan el reconegut va ser Joan Vinyoli per Passeig d’aniversari.
La concessió del premi a Joan Margarit, avui el poeta més llegit a Catalunya, produeix una molt alta satisfacció pel que té de reconeixement a la llengua catalana per part de l’Estat. A més, Margarit ja havia quedat finalista per d’altres obres i, per tant, se’l mereixia ni que fos per la constància.
No obstant, en la queixa per la tardança amb què el ministeri de cultura ha trigat a premiar una obra poètica en català hi ha un punt de complex d’inferioritat. Joan Margarit és el poeta més llegit del país. Ha agafat el relleu de Miquel Martí i Pol, en aquest sentit. Si es pogués dir que Catalunya ha tingut a cada moment el seu poeta, Margarit seria el del moment actual completant un fil que des de Verdaguer ens duria fins avui passant per Maragall, Carner, Riba, Segarra, Foix, etc. A més, Casa de misericòrdia ja ha rebut el Premi Nacional i molts d’altres.
Qualsevol premi donat a la llengua catalana és un impuls a la seva supervivència. Tant de bo arribés el Nobel de literatura. Però per a reconèixer la vàlua dels nostres poetes no ens han calgut mai determinats reconeixements; sempre benvinguts, per descomptat. És un problema d’autoestima evident, però no estic segur que, almenys en aquest cas, no siguin els mitjans de comunicació qui l’amplifiquen.

Tres crisis: financera, econòmica, moral

La crisi financera desfermada als Estats Units s’ha escampat arreu. Les hipoteques escombraries nord-americanes han infestat tot el sistema. Les entitats hipotecàries, els bancs i les caixes boquegen demanant oxigen als estats. La magnitud de la crisi financera és colossal. Hi ha por que s’estengui el pànic i que la desconfiança que ara es tenen els bancs entre ells s’estengui als ciutadans i tot el sistema es col•lapsi. No obstant, trobo que la dimensió d’aquesta catàstrofe a penes deixa veure la crisi del model econòmic que ens aclapara i que pràcticament amaga la crisi moral de la nostra societat. Em refereixo sobretot a Catalunya i l’Estat espanyol, però sospito que és extensible a bona part d’occident.
El govern espanyol ha actuat amb fatxenderia. El seu president va dir als Estats Units que el sistema financer espanyol era sòlid i que estava sà i estalvi. Ara ha hagut de córrer a garantir els dipòsits, com tota la Unió europea, de fet, en un campi qui pugui que demostra tanta por com inconsciència. El seu argument, que els bancs no estaven infectats pels virus nord-americans, era irrisori. Perquè hi ha al darrera un crisi econòmica extraordinària. El model econòmic a casa nostra s’ha basat de manera exagerada en el sector de la construcció. N’ha participat tothom: els bancs i les caixes, les administracions públiques que hi havien trobat una font extraordinària de finançament i els ciutadans.
El més sorprenent de la crisi és la magnitud que té. La globalització l’explica només en part. En el fons, trobo que s’hi endevina una clara caiguda dels valors que donen gruix i solidesa a les conviccions i al capteniment: modèstia, austeritat, esforç, disciplina, intel•ligència... Ens ha semblat que podíem estirar més el braç que la màniga. Era com si ens fes vergonya admetre que el nostre estatus no ens permetia fer les mateixes vacances que el veí, comprar el mateix cotxe que el company de feina, anar a determinats restaurants... Ens pensàvem que podíem ser un altre tot just canviant de mirall.

Farts i escurats

Aquests dies fa aquell temps en què no saps mai què posar-te. Si has de sortir de casa d’hora al matí i tornar a migdia o al vespre, les probabilitats de fer curt de roba i passar fred a primera hora són gairebé tan altes com les d’abrigar-te massa i passar calor al pic del dia. La decisió es complica quan has d’anar una mica lluny, amb el conseqüent canvi de temperatures; tres o quatre graus amunt o avall requereixen un jersei de més o de menys. Aquests dies vestir-se, vull dir posar-se la roba adequada a la temperatura ambient, és un exercici complicadíssim. Si el trajecte l’has de fer en motocicleta, esdevé impossible.

- Bon dia, el veig acalorat, oi?.
- Ja ho pot ben dir, senyor Martí. M’he abrigat massa i vinc suant dalt de la moto. Que no havia arribat el fred?
- Deixi, ja no en fa de fred. Dissabte va bufar serè, oi?, i tothom va córrer a l’armari.

Al cafè tothom vesteix més o menys com sempre. No hi ha peces d’abric. Pel carrer he vist algun fredolic i algú amb màniga curta, encara.

- Li agrada anar de restaurant? –m’ha preguntat tot d’una en Gustau Martí.
- Sí, abans hi dinava cada dia.
- Els restaurants han canviat molt. Abans la gent hi anava a atipar-se i per menjar coses que a casa no es tenien, oi? Els restaurants que tenien èxit eren aquells que en sorties satisfet, oi?, perquè ho havies trobat bo però, sobretot, perquè t’havies atipat de valent, oi? Avui la gent ja hi va tipa i al mercat hi troba de tot, oi? Quan la gent no té gana es torna molt llepafils, sap. Vostè ho deu saber: és cert que en alguns restaurants hi ha carta d’aigües i tot?
- Sí, en algun m’hi he trobat, sí.
- Ho veu: si hem acabat fent cartes d’aigües és perquè la gent no passa set!, oi? Que m’entén?
- La veritat és que li segueixo el fil, però no sé de quina troca el desembolica.
- Ja li ho explicaré i ho comprendrà, oi? Resulta que la gent s’estranya que el camp del Barça no s’ompli, o que només dissabte estigués força ple, oi?, i això passa perquè els culers van tips i estan escurats, oi? Tants partits per la televisió sense haver de pagar fa que vagin farts de futbol i la crisi, perquè anar al futbol val diners, oi?, fa que la gent s’hi miri a l’hora de gastar-se els cèntims, oi? Mentre duri, la gent triarà molt bé quins partits vol anar a veure.
- Ja el comprenc. I em fa l’efecte que té tota la raó.
- A mi també m’ho sembla.

Ha fet un glop de vermut i s’ha acabat d’empassar l’oliva que no ha parat de rosegar mentre parlava. Ha deixat el pinyol al platet, al costat dels altres.

Doncs, no em va agradar (del tot)

És clar: caldrà encara matisar un titular ja rebaixat. El partit de dissabte al Camp Nou contra l’Atlètic de Madrid no em va agradar ni convèncer del tot perquè als 8 minuts, a tot estirar als 30, ja s’havia acabat. Un partit de futbol esperes que duri 90 minuts i que la intensitat sigui alta tota l’estona. I n’esperes també que el rival ofereixi com més resistència millor, que no et guanyi, és clar que no, però que no abaixi els braços a la primera estomacada i, molt pitjor, que no surti ja al camp amb els braços avall. I, poc o molt, per molt d’encert dels blaugranes i molta més sort encara, tot això és el que va passar dissabte a la nit al Camp Nou.
Va ser un partit breu, de mitja hora tot just. Els 8 primers minuts són inaudits. S’expliquen per la intensitat i el convenciment amb què van sortir els blaugranes i per la mandra que duien a sobre els matalassers. Però també per la sort d’aplegar en només 5 minuts, els que van del minut 3 al 8, 3 gols improbables: un córner, un penal innecessari i una falta sense porter ni tanca. Del minut 8 al 28 hi va haver els únics instants d’autèntic futbol, en el sentit que hi havia dos equips lluitant amb un cert equilibri de forces. És quan Maxi va escurçar distàncies. Les dues clatellades següents van tancar el partit. Havia passat mitja hora i els porters encara no havien tocat la pilota. Insòlit, tot plegat. Fins al final de la primera part, hi va haver temps per fer-la més grossa encara. Si n’haguessin fet 4 més, els blaugranes és clar, no hagués semblat estrany.
Fa ja uns quants anys, el Barça se’n va anar als vestidors després de jugar una primera part extraordinària contra l’Albacete, havent fet 3 gols als primers minuts també i no havent-ne marcat més per mala sort. Aquell partit va acabar 3 a 3. Contra l’Atlètic de Madrid era difícil que s’escapés cap punt. No obstant, hagués estat fàcil veure el Barça anar-se’n del partit en algun moment. No va passar. Va baixar el ritme, però va mantenir el control fins al minut 90. Excel•lent.

Crisi i immigració

El dissabte és dia de mercat a Calaf. Tot i que aquests rodals pertanyen per caprici administratiu a la comarca de l’Anoia, geogràficament i econòmicament són una realitat ben distinta. L’informe Roca, del 2001, sobre l’organització territorial de Catalunya, va propugnar reconèixer-la i donar-li el nom d’Alta Segarra. Agafaria un parell de municipis del Solsonès, un parell més de la Segarra, un del Bages i nou de l’Anoia. La capital natural és Calaf. Tot i que els costums de les cases han canviat molt, el mercat de dissabte és encara una de les maneres més evidents per a comprovar la capitalitat de Calaf. Avui, també és una forma més per a certificar la severitat de la crisi econòmica.
Des de fa molt temps, el cor de Calaf és la Plaça dels arbres. És on s’ubica el mercat. A peu de la plaça hi ha el Bar Rosa. L’interior d’aquest cafè ha canviat molt poc els darrers anys. L’exterior, en canvi, ha sofert una transformació de fesomia molt visible. Tota la plaça ha mudat de cara, de fet. La immigració, que a Calaf s’acosta al 20 per cent de la població, se l’ha feta seva. Però els dissabtes el matí el Bar rosa és el de sempre, a dins i a fora. Aquest matí hi he trobat el Gustau Martí.

- Bon dia, com anem?
- Doncs, no massa bé, oi? Ha vist això de la Seat? I lo d’Avinyó, l’altre dia? De Calaf no en parlen els telenotícies, oi?, però aquí anem igual o pitjor.
- Per què ho diu? Que tanca alguna empresa?
- No, no. De rumors tants com en vulgui, oi?, però per ara no se n’ha confirmat cap. Cap de nou, vull dir. La caiguda de la construcció ha fet molt de mal, oi?

L’última dècada, el polígon industrial de Calaf ha crescut molt. Les empreses que s’hi han instal•lat han donat feina i molts immigrants han vingut atrets per l’oportunitat que se’ls obria. Polonesos i romanesos, magribins i subsaharians, el mosaic és molt divers.

- Sap, el que més em preocupa de tota aquesta crisi és que darrera de cada lloc de treball que es perd hi ha una persona, oi?, i darrera de cada persona hi ha una realitat personal i familiar. L’atur ho trasbalsa tot. Si ja és difícil per als d’aquí, imagini’s què ha de ser per als estrangers, oi?
- Si tenen els papers en regla i tenien contracte, tindran les mateixes condicions, suposo.
- Sí, és clar, però aquesta no és la situació de tots, oi que m’entén?, però tot i així, els de fora no tenen cap xarxa familiar o d’amistats en què recolzar-se. Mala peça al teler!
- Vaja, sí que ho veu fotut.
- I tant! En tindrem un fart, d’aquesta crisi!

Tant de bo fossin bizantins!

El conseller d’economia, Antoni Castells, deia dijous que no volia entrar en discussions bizantines quan li referien les diferents interpretacions del seu govern i l’oposició al voltant d’un dels termes inclosos en el document subscrit per a negociar junts el finançament.
Una discussió bizantina té un to pejoratiu, per minuciosa i exagerada. Qui allarga el debat amb una tal nimietat vindria a ser el nostrat torracollons. Ara: veient en què s’havien entretingut a discutir les honorables senyories, tant de bo ens haguessin il•lustrat amb una discussió bizantina. Almenys, aquelles collonades –per dir-ho de manera plana– filològiques tenien un pòsit filosòfic i eren fruit d’una intel•ligència i erudició que no s’acaba d’apreciar, per més que ens hi fixem, en el debat sobre la substitució del terme íntegre pel de complet, que és del que s’ha tractat. Rendiment complet o íntegre de tots els tributs que tenim cedits, s’entén. CiU va esgrimir aquest canvi com la clau de volta de l’acord a què havien dut el govern. I, fet i fet, ja deu ser ben bé així com funciona la política catalana.
La cosa resulta ser de la següent manera: íntegre vol dir sencer, és a dir, “que no s’ha sostret o llevat res, cap part”. Complet, per la seva banda, vol dir “que conté tots els elements o les parts de què ha d’estar constituït, que té el nombre requerit de components, sense mancar-ne cap”.
És probable que hi hagi algun matís entre un i altre terme la importància del qual resultarà ser decisiva pels nostres cèntims. Però trobo que malament rai si la unitat dels partits catalans per a defensar el nostre finançament depèn d’aquest matís inapreciable.
Tot plegat té un punt de grotesc i no s’entén. El debat més important del país, sobre la qüestió de més transcendència del moment acaba pendent d’una o altra paraula que, deixem-nos de collonades, volen dir el mateix exactament. Tant per tant, jo hagués preferit el terme íntegre, que en la segona accepció del DIEC –el que van mirar els negociadors de CiU– significa: “d’una probitat perfecta, no corruptible”.

Què és joc net?

El FC Barcelona no va empatar el partit contra el Xakhtar per la murrieria / joc brut de Bojan, sinó per l’errada del porter ucraïnès Pyatov que no va encertar a agafar la pilota que havia aturat i que, en escapar-se-li, va quedar als peus de Messi. Tanmateix, és cert que aquesta jugada va marcar els instants finals del partit, en què els blaugranes van capgirar l’1 a 0 en contra que hi havia des del final de la primera part, i que va servir al tècnic i als jugadors del Xakhtar per a acusar el Barça de fer joc brut. El seu entrenador Mircea Lucescu va arribar a dir que si ho fan a Itàlia no haurien sortit vius. Segons ells, -les imatges els donen la raó– a la jugada precedent un dels seus va quedar-se a terra queixant-se d’un cop al cap i un dels seus companys va llançar la pilota fora; segons els del Xakhtar, per a que l’atenguessin; per als del Barça, va ser un rebuig i prou. Al moribund no li va caldre cap ajuda per a revifar-se, però en treure el fora de banda cap a Bojan, uns quants defenses del Xakhtar es van aturar, sense mirar de frenar la cursa del blaugrana, i demanant-li que els tornés la pilota o la llancés fora. Tot plegat és absurd i lamentable. Els jugadors del Xakhtar havien començat a perdre temps feia una estona i els del Barça ja n’estaven tips.
La filosofia no ha acabat d’aclarir mai si l’home tendeix a la bondat o, per contra, la maldat li és intrínseca. En canvi, no sembla que hi hagi gaire marge per al dubte a l’hora de considerar que el futbolista tendeix a aprofitar per al seu benefici qualsevol situació que se li presenta; si ho fa un jugador de l’equip contrari en diem joc brut i si ho fa un dels nostres ho qualifiquem de murrieria. No hi ha res a fer. A l’esport professional només compta la victòria, tant se val el preu que cal pagar. Hi ha algunes disciplines que limiten el joc brut / murrieria dels seus esportistes amb una actualització permanent de la normativa. El futbol no ho ha fet encara, però haurà d’actuar aviat perquè no poden confiar en el seny dels seus actors.

Alguna paraula, si us plau

Trobo que els debats sobre la política general d’un país haurien de tenir una importància ritual. I em fa l’efecte que el debat que des d’ahir a la tarda s’està fent al Parlament no compleix una tal funció i que ni tan sols la insinua. Sóc del parer que els catalans hem posat massa esperances en la política i la capacitat dels polítics, que no hem d’estar-ne tan pendents i que hem d’espavilar-nos individualment i col•lectiva. Ni la política ni els polítics ens resoldran els problemes personals i de país que tenim plantejats. El meu escepticisme és absolut. Ara bé, aquesta incredulitat que gasto és compatible amb un punt d’amarguesa en observar com, any rere any, aquests debats passen per davant de la ciutadania amb una indiferència total.
És clar, les seves senyories no hi contribueixen ni poc ni gens. El discurs d’ahir del president de la Generalitat, José Montilla, té un interès molt escàs. Va parlar durant més de dues hores, que és un lapse de temps que, si s’administra bé, dóna per a fer i per a dir coses molt serioses. La major part d’aquest temps el va fer servir per a detallar d’una manera aclaparadora, departament per departament, tot el que s’havia fet. És veritat que Montilla va ser escollit amb l’eslògan Fets, no paraules. Però alguna paraula sempre fa falta, sobretot quan es tracta de fer un discurs. I Montilla en va usar molt poques; de fet, només una: “feina”. Hem de treballar més, entesos. El problema és que la crisi econòmica està aturant cada dia més i més gent que en voldrien, de feina.
Avui el debat s’ha animat. Però es tracta d’una excitació fictícia. S’ha produït perquè han anat canviant els protagonistes i perquè la confrontació dialèctica –és un dir– li ha donat un cert dinamisme. La grisor d’ahir a penes s’ha il•luminat.
Un debat de política general com el que es fa al Parlament hauria de tenir un valor de ritu. Vull dir que hauria de ser una cerimònia per veure on som i on anem com a país, per a renovar el lideratge que hem atorgat als nostres delegats. Avui, la rellevància d’aquest debat és escassa.