Qüestió d’expectatives

Aquest cap de setmana ha començat el campionat de la Lliga espanyola. Estic segur que, just abans de posar-se a rodar la pilota, a tots els equips els surten els pronòstics que han fet durant la pretemporada. Tot i que encara queden vint-i-quatre hores per fitxar, és gairebé segur que els vint equips de la Primera Divisió estan convençuts que tenen una millor plantilla que l’any passat i que amb els jugadors amb què compten podran complir els objectius que s’han fixat. Potser l’única excepció és, aquest any, el FC Barcelona perquè té una plantilla més curta i perquè guanyar més títols comença a ser matemàticament impossible. Més o menys, s’assembla al que acostuma a dir l’exjugador i extècnic del FC Barcelona Carles Rexach que no ha conegut mai cap entrenador que perdi els partits abans de començar-los perquè a la pissarra tot surt sempre com ho has pensat i els teus imans sempre corren més i estan més encertats que no pas els del rival. Al capdavall, tot plegat es resumeix en una qüestió d’expectatives i, en aquest sentit, les persones sempre tendim a sobrevalorar les nostres capacitats i a dur les nostres ambicions uns quants punts per sobre del que realment podem assolir. I així, algun equip que surt pensant que aquest any pot optar a classificar-se per jugar a Europa la temporada pròxima, la primavera que ve passarà un calvari per evitar el descens a la Segona Divisió. Aquesta incapacitat per a fer-se una idea clara de les capacitats de cadascú és un mal general de gairebé tots els clubs i de tothom qui en forma part, especialment, dels presidents i directius i dels aficionats i la premsa. És probable que els tècnics i els jugadors siguin els únics capaços de predir com acabaran; i és que, de fet, ells són els qui hi entenen més. Per tant, val més pecar de prudent i no fer gaire pronòstics; val més anar jornada a jornada per veure com va quedant situat cada equip. Tanmateix, que el títol se’l diputaran el Barça i el Madrid sembla indiscutible; i que el president dels madrilenys s’ha creat més expectatives de les raonables, també.

La cinquena, amb gol de Pedro

La Supercopa d’Europa, també. El segon títol de la temporada, en menys d’una setmana, o el cinquè, perquè és un títol que ve de l’any passat. Tant se val, el Barça de Josep Guardiola continua invicte en l’any i un parell de mesos que té de vida. És un registre extraordinari: ha disputat cinc títols i els ha guanyats tots cinc. El d’ahir, a la segona part de la pròrroga, una circumstància que encara no s’havia produït fins ara. N’hi ha d’haver de totes les maneres. El Xakhtar Donetsk ha fet gruar aquesta Supercopa d’Europa. Més forts físicament, perquè porten disputades ja cinc jornades de la seva lliga, han plantejat un partit per a no perdre i jugar-s’ho tot o bé a una jugada aïllada o bé a la tanda de penals. No li ha sortit bé, però s’hi ha acostat. El gol de la victòria l’ha fet Pedro, rematant una combinació meravellosa amb Messi, a les acaballes del temps afegit, al minut 115. Per la manera com ha anat, es pot ben bé dir que és un triomf de la filosofia Barça. Primer, perquè els blaugrana han estat fidels durant tot el partit a la seva manera d’entendre el futbol i, segon, perquè el gol l’ha fet un jugador del planter, que ha entrat al terreny de joc substituint Ibrahimovic, i en un moment en què a l’onze blaugrana hi havia fins a vuit jugadors formats a les categories inferiors del club. És clar que no ha estat un partit brillant i que, en algun moment, s’ha trobat a faltar algun recurs que no fos el de donar llibertat absoluta a Messi perquè es mogui per tot el front d’atac i donar-li totes les pilotes que calgui a veure si resol l’embolic amb una genialitat. Però és que aquestes alçades, contra un equip molt més rodat i molt poruc, aquest tipus de final era força previsible. I és que, de fet, la majoria de finals són així i no pas tan plàcides com les dues que va disputar aquest equip la temporada passada. Aquesta Supercopa té una importància que va força més enllà del títol que s’afegeix al palmarès. El record del que va passar el 2006 és inevitable. I la diferència, evident. La pinya al final del partit, amb tots els jugadors i el cos tècnic units en una rotllana per celebrar el triomf, és la imatge que millor explica l’afany de treball i victòria d’aquesta plantilla.

Mònaco 2006

Aquests darrers dies, com a prèvia de la final de la Supercopa d’Europa que aquest vespre enfrontarà el FC Barcelona contra el Xakhtar Donetsk, s’han fet molts reportatges i articles sobre la final d’ara fa tres anys contra el Sevilla. El comú denominador de gairebé tots ells és la conclusió segons la qual a Mònaco va començar la davallada d’aquell equip que uns mesos abans havia conquerit la segona Lliga espanyola consecutiva i la Lliga de Campions i al qual se li augurava un llarg regnat a Espanya i Europa. És cert que fa tres anys es van cometre molts errors. Se n’han assenyalat uns quants: permetre que Ronaldinho fes un acte promocional el matí abans del partit o la sensació de superioritat absoluta que transpirava tota la delegació, per exemple. Ara: vist en perspectiva, la que dóna el temps i la distància física, a mi em fa l’efecte que aquestes qüestions, i d’altres que s’hi poden afegir, no són res més que els símptomes d’un mal molt més lleig. Sempre he pensat que el mal de debò havia arrelat feia més temps, venia ben bé d’un any enrere, que el seu focus era al vestidor, òbviament, però que s’havia anat estenent per d’altres parts del club, gairebé sense ni adonar-nos-en. Avui, els jugadors i tots els responsables a qui se’ls fa la pregunta, diuen que el que va passar llavors no pot succeir perquè ja saben quins errors van cometre i que l’experiència els ha servit per aprendre què no s’ha de fer. I jo, malgrat que no hi posaria la mà al foc, m’ho crec de veritat. El que passa és que com que els fets a què s’al·ludeix per a mi només són símptomes del mal que de veritat va corsecar aquell equip que s’ho havia de menjar tot, no descarto que pugui expressar-se a través d’altres senyals. Es tractaria, per exemple, de no qualificar de normals i legítimes actituds que no en són gens, de normals i legítimes, i que els seus protagonistes, si encara fossin capaços de ser sincers amb ells mateixos, serien els primers a veure-ho. Però, ja se sap, les coses són com són i no d’una altra manera.

Albert Jorquera

Per a triomfar a l’esport no n’hi ha prou amb l’esforç, la disciplina, el treball, el talent, etc., qualitats que són imprescindibles per a arribar i consolidar-se a l’elit de qualsevol disciplina esportiva, però que no són suficients. Cal, a més a més, ser al lloc adequat en el moment oportú. És un tòpic, però és veritat. I, encara, també fa falta que no hi hagi cap competidor que et barri el pas d’una manera infranquejable. En el futbol, i en alguna altra disciplina, aquesta darrera circumstància és especialment rellevant pel que fa els porters. L’Antoni Ramallets, probablement el millor porter que ha defensat mai la samarreta del FC Barcelona, deia mentre era el suplent de Velasco, que el dia que aconseguís ser titular ja no deixaria de ser-ho. Li va costar arribar-hi, però l’any 1949 Velasco es va lesionar greument en un ull, el va substituir i l’Antoniu va ser el porter titular del Barça fins a retirar-se el 1961. Ara, l’Albert Jorquera no es retira però deixa el FC Barcelona i fitxa pel Girona, l’equip del costat de casa seva, que és a la Segona A i que li permetrà portar una vida esportiva molt més tranquil·la i dedicar-se més intensament a la seva feina. Jorquera s’ha estat 15 anys al FC Barcelona. Amb el primer equip ha jugat molt pocs partits, però pot mostrar un palmarès envejable. Va tenir actuacions molt lluïdes, com la del dia del seu debut al Camp Nou contra l’Athletic Club. És un porter molt bo que ha hagut d’enfrontar-se a dues barreres massa altes: les lesions, especialment una al genoll que el va tenir nou mesos fora de la competició, i Víctor Valdés. Potser per qualitats, Jorquera hauria pogut arribar més amunt; però també podria haver-se quedat més avall. Desconec quins són els sentiments que té avui Jorquera, però em fa l’efecte que sempre ho ha donat tot i que ha arribat fins allà on ha pogut. He començat l’article dient que per a triomfar en l’esport cal que un munt de factors es conjuminin al teu favor. És clar que el concepte de triomfar és molt relatiu. Hi ha triomfs que són absolutament intransferibles.

Natàlia Rodríguez

L’atleta tarragonina Natàlia Rodríguez ha reconegut a les darreres hores que la seva desqualificació a la final del 1.500 dels campionats del món d’atletisme a Berlín “va ser justa”. És una declaració que l’honora. Natàlia Rodríguez és una atleta de 30 anys que ha anat progressant a poc a poc i que ara, en el moment de la maduresa esportiva, arribava a Berlín amb opcions reals de coronar la seva trajectòria amb un títol mundial. Va passar les eliminatòries amb una solvència notable. A la final, sortia entre el grup de favorites. I la cursa la va dur prou bé. Només que en entrar en els dos-cents metres finals, anava en tercera posició i tancada a la corda. Just en el moment d’encarar la recta definitiva, la seva principal rival, l’etíop Gelete Burka, es va obrir un pèl massa i va deixar un forat. Natàlia Rodríguez no va pensar-s’ho dues vegades i s’hi va ficar, en una maniobra arriscada però que es veu moltes vegades, especialment en aquestes proves de mig fons en què acostumen a arribar més de tres i de quatre atletes a la recta de meta amb opcions de victòria i mirant de fer-se amb el millor lloc a cops de colze si cal. Però aquesta vegada va passar que l’atleta etíop la va veure venir i va tancar ràpidament la porta que s’havia deixat oberta. Gelete Burka és bastant més petita i lleugera que no pas la Natàlia Rodríguez. Les imatges del vídeo són força clares. L’atleta catalana l’empeny, per obrir-se pas. La topada fa que Burka s’entrebanqui i caigui i que Rodríguez hagi de trepitjar la gespa, fora de la pista, per seguir dempeus. A la catalana la maniobra li va sortir bé i va entrar a meta en primer lloc. Era campiona del món, però no les tenia totes. El públic alemany, a qui no li va agradar aquella manera de guanyar, va xiular la victòria de Rodríguez. Potser aquella esbroncada va decidir els jutges a revisar la cursa, sense que la delegació etíop o qualsevol altra presentés recurs, i va desqualificar Rodríguez. La tarragonina va dir que se sentia guanyadora. Era una declaració a cop calent. La Federació Espanyola no va presentar recurs i ara ella ha dit que la desqualificació és “justa” i que es va precipitar fent aquella maniobra. Reconèixer-ho ha de ser dur, però em sembla que és la millor manera per a aixecar-se i tornar-hi.

De l’experiència

De l’experiència se n’hauria d’aprendre, encara que no sempre és així. Els jugadors del FC Barcelona diuen que han après la lliçó de fa dues temporades i que aquell desgavell no pot tornar a succeir. Ho ha dit el Xavi, que hi era i ho sap de primera mà. És bo que ho tinguin en compte i que els qui el van viure ho expliquin com a advertiment als nouvinguts. Ara: mentre que per arribar al cel, de camins, n’hi ha pocs, per anar-se’n de pet a l’infern n’hi ha més dels que calen. Jo crec, efectivament, que aquella drecera que van agafar uns quants fa dues temporades aquesta vegada se l’estalviaran. Els guies van passar avall pel barcelonisme fa un any i, encara que de substituts se’n poden trobar a dotzenes, se’m faria molt estrany que aquesta vegada el grup no es plantés fins a fer que els fessin fora. A mi em sembla que per aquest cantó l’equip té immunitat per un quant temps. Els perills vénen d’una altra banda. Del que es tracta és de saber si tothom sabrà estar al seu lloc i pensar en el club més que no pas en el seu interès personal. Quan dic tothom, penso en el president i els directius, en els exdirectius i en els aspirants a president i directius, en els tècnics i els jugadors, en els periodistes i en els socis i els aficionats. Penso en tothom, ja ho he dit. Perquè aquesta ha de ser una temporada molt complicada. Esportivament, perquè les expectatives creades són molt altes; serà molt difícil no fer comparacions amb l’any passat, tant pel que fa el joc com pel que fa els resultats, i igualar tot el que es va fer, no només guanyar totes les competicions, és gairebé impossible. Llavors, la qüestió és saber si tothom sabrà assumir-ho com un fet natural. Dir que no ens hem d’emmirallar en la temporada passada és molt fàcil, el que serà complicat serà no mirar cap enrere, ni que sigui de reüll. I, institucionalment, és un any electoral i, encara que no es vulgui, és un fet que generarà moltes tensions. Per tant, el perill que hi ha latent rau en un fet molt humà: i és que si vénen mal dades, tothom mirarà d’espolsar-se les puces de sobre. Per a mi, aquest és el risc que val i la lliçó que s’hauria d’aprendre.

El quart i el primer

El títol de la Supercopa d’Espanya es pot considerar el quart de la temporada passada o el primer d’aquesta, que tècnicament és el que és. Tant se val, perquè en els dos casos el que vol dir és que el Barça de Josep Guardiola continua imbatut. Des que el tècnic català va agafar les regnes del primer equip, els seus jugadors han guanyat tots els títols que han disputat. Aquesta Supercopa es donava per descomptada, abans fins i tot de començar, perquè l’Athletic Club de Bilbao no té el potencial suficient per guanyar el FC Barcelona en una eliminatòria a doble partit i jugant el primer partit a casa –a partit únic, vista la final de la Copa del Rei, tampoc–, i molt més encara després que els blaugrana s’imposessin per a 1 a 2 a San Mamés. Però que el títol es donés per descomptat no li treu gens d’importància. El 3 a 0 de la tornada, amb dos gols de Messi i un de Bojan tot just sortir, és un resultat curt. A la primera part, el porter Gorka Iraizoz ha mostrat tot el valor dels porters, perquè ha evitat que el seu equip se n’anés als vestidors amb uns quants gols en contra, com a la segona Ustaritz ha ensenyat quina posició més delicada és la dels centrals, perquè els tres gols són espifiades d’ell. A diferència del que es va veure dimecres al Joan Gamper, aquest partit contra l’Athletic Club haurà estat la presentació de veritat de l’equip blaugrana. Guardiola no ha reservat ningú i ha disposat durant més de 60 minuts l’onze que, amb poques variacions, serà el titular; hi falta Iniesta i Márquez, em sembla. De manera que s’ha pogut veure per primer cop, en un partit de veritat, el nou crac blaugrana, el suec Zlatan Ibrahimovic, el qual ha deixat bons detalls individuals i col·lectius. L’equip segueix en la línia de l’any passat, amb les mancances pròpies derivades de la menor preparació física. Divendres hi ha el segon títol, o el cinquè, en joc, la Supercopa d’Europa contra el Xakhtar Donetsk. Fa tres anys a Mònaco va començar un calvari de dos anys. La importància d’aquest títol s’explica a partir d’aquest record.