La il•lusió de cadascú

Aquest migdia, abans d’anar a casa, he passat pel Turisme. Ha estat un gest improvisat, just en el moment d’arribar a Calaf. Hi he trobat el Gustau, el Gustau Martí. Era assegut a la taula de sempre, amb el got mig ple de vermut i amb el platet d’olives trencades. Tenia el diari obert, però semblava més pendent de la conversa, més aviat encesa, de la taula de costat.
- Bon dia, Gustau, que no aneu a fer la mona?
- Que en fa d’anys que la fem, la mona. Però ja us he entès, oi, voleu dir menjar-nos-la. Sí, ara em deurà venir a buscar el fill. Ja sabeu que en aquests topants, la mona ens la donem el diumenge i que el dilluns, o sigui avui, tenim per costum anar a menjar-la fora, amb la família o amb la colla d’amics. No l’heu adoptat vós aquest costum?
- Sí i no. Vull dir que la mona ja ens fa mal des d’ahir, efectivament, però el que n’ha quedat, que és molt i ens durarà uns quants dies encara, ens la menjarem avui a casa. On aneu, a Sant Sebastià?
- No, abans sí, però ara ja fa molts anys que anem a Aleny.
- Ara, veig que el vermut amb olives no el perdoneu ni per Pasqua.
- I ca!, no hi fa res que sigui Pasqua. Mireu, ja sé que és molt poca cosa, però aquest vermut amb olives, que procuro fer cada dia, oi?, mirant el diari i escoltant i parlant amb aquesta colla d’amics, és una de les maneres més agradables que tinc de veure passar el temps. Alguns dies me n’he d’estar, i ho trobo a faltar. No és només un costum que vaig agafar un bon dia de fa ja molts anys, tants que no sabria pas dir-ho, oi?, és una il•lusió que tinc i sempre he pensat que tenir il•lusions és el que ens mou a alçar-nos cada matí. No ho creieu així?
- ...
- I no cal que les il•lusions siguin grans o cares, han de ser possibles. Amb un vermut amb olives n’hi ha prou, oi?, perquè el més important, el que li dóna el seu autèntic valor, és que són de cadascú. Em compreneu, oi?
- I tant!, Gustau.