Per un discurs serè

A vegades, en les qüestions del futbol i el FC Barcelona es fa difícil mantenir un discurs serè. Ben mirat, és complicat tenir-lo en general. Avui té més èxit l’estirabot o, si més no, seguir el corrent del vent i dir el que sembla que tothom vol sentir. De manera que en aquesta temporada d’eufòria pels descosits, no afegir-se a les veus que donen per fet el triplet et converteix o bé en un personatge sospitós de no se sap ben bé què o bé, en el millor dels casos, en un ocellot de mal averany. Ara: a mi, tant me fa. A mi em sembla que el Barça de Josep Guardiola s’ha fet mereixedor de la confiança màxima i ha fet que es puguin esperar els dos compromisos que vénen, el de dissabte contra el Reial Madrid al Santiago Bernabéu i el de dimecres a Stamford Bridge contra el Chelsea, amb un optimisme cert. Però, això no treu que no se’n pugui ponderar la dificultat. En els dos casos, hi ha dos resultats –l’empat i la victòria– que afavoreixen els blaugrana. I, en el cas del Madrid, encara que hi perdés, l’equip blaugrana seguiria sent líder i amb totes les opcions de fer-se amb el títol. Tanmateix, ja se sap que el factor anímic té un pes determinant en el futbol i l’esport i les quatre jornades darreres de la Lliga espanyola tindrien una tensió emocional decisiva, amb reaccions imprevisibles. I s’ha de comptar amb el calendari, que penalitza de manera paradoxal l’equip que és viu en totes les competicions; és com una mena de handicap que iguala les forces. Amb tot, no són aquestes les raons principals per les quals opto per mantenir un discurs asserenat. El caràcter també hi fa, és clar. Però el motiu fonamental és perquè crec que la versió eufòrica, que dóna per fet que el Barça guanyarà al Bernabéu i a Stamford Bridge i que el triplet està fet, porta enganxada un doble risc: el primer, crear una frustració innecessària i injusta si hi ha una entrebancada; i, el segon, menystenir el mèrit del que l’equip ha fet fins avui i la dificultat del que li queda per fer. No tinc cap dubte que els més eufòrics avui seran demà, si fos el cas d’una desfeta, els més frustrats.

Jugar-se la temporada fora

El Chelsea ha vingut amb la lliçó ben apresa. El seu entrenador, l’holandès Guus Hiddink, és un gat vell. Ha vingut a fer un futbol garrepa i se n’ha sortit. S’emporta un 0 a 0. El plantejament dels anglesos ha quedat clar des del primer minut. Aquest és un partit de 180 minuts i ells tenen la sort de jugar la segona part a casa seva. De manera que, tots a darrera, marcatges individuals sobre Xavi i Iniesta, per curtcircuitar la creació de joc blaugrana, i pilotes llargues buscant Drogba o Malouda, per a evitar la pressió al seu camp i per a veure si sonava la flauta. I va estar ben a punt de fer-ho, cap a les acaballes de la primera part. Els qui critiquen i no paren Valdés, hauran de reconèixer que si l’equip va anar-se’n al vestidor amb 0 a 0 va ser gràcies al porter català, que va aturar per dues vegades una doble rematada, molt franca, de Drogba. El FC Barcelona, ves quin remei, s’hi va haver d’adaptar. Quan un equip no vol jugar, es fa difícil fer-ho. I, tot i així, sense ser un Barça tan brillant a com ens havíem acostumat, ha mantingut durant tota la primera part les seves constants vitals de pressió i recuperació ràpida de la pilota, joc al primer toc, etc. Si de cas, el que més s’ha trobat a faltar, és la superioritat física amb què aclapara els rivals. Però, els anglesos, com ja sabíem, són molt forts físicament. La segona, ja ha estat una història diferent, més esbojarrada. Primer, Ballack ha estat a punt de marcar de cap i, immediatament, Márquez al minut 50, s’ha lesionat tot sol. Al Barça li ha costat refer-se. Ha necessitat més de 10 minuts. Però ho ha fet i ha tornat a acular el Chelsea que, tot i així, no s’ha immutat per a res i ha seguit fent el que havia vingut a fer. L’ha tinguda Eto’o, però Cech ha salvat el gol com abans havia fet Valdés, Bojan, al darrer minut, de cap, i Hleb, en el descompte. El 0 a 0 no és un resultat dolent, però tampoc és bo. Ara el Barça s’haurà de jugar la temporada als camps del Madrid dissabte i del Chelsea dimecres, amb Márquez perdut per a tota el que resta de temporada, i sense Puyol a Londres, sancionat.

Del jo blaugrana

En només cinc dies de diferència, de dimarts a la nit a diumenge, hi ha hagut a l’entorn blaugrana dues reaccions aparentment contradictòries. La primera es va produir després de la victòria del Reial Madrid contra el Getafe. El penal fallat pel jugador del Getafe Casquero, quan el marcador era de 2 gols a 2 i amb el jugador del Madrid Pepe expulsat, combinat amb el gol en l’últim xut de Higuaín, celebrat pels comentaristes madrilenys com el gol que li donaria la Lliga al Reial Madrid, va ser acollit per l’entorn blaugrana com un senyal que, efectivament, el títol s’acabaria escapant per tercer any consecutiu. La victòria l’endemà dels de Guardiola, amb exhibició de joc i efectivitat golejadora, per 4 a 0 davant el Sevilla, tercer classificat, va deixar somorta la visió pessimista que s’anava sentint. Tot i que dijous, en el transcurs de la Diada de Sant Jordi, més d’un passejant encara se’m va adreçar en el sentit que la Lliga l’acabaria guanyant el Madrid. És clar, vista la reacció emocional que va provocar el desenllaç d’aquella jornada, la del cap de setmana, en què el Madrid també n’hi ha fet 4 al Sevilla i ha deixat en 4 els punts de distància, el més normal era pensar que la visió catastrofista es tornaria a instal·lar a l’entorn culer. Doncs resulta que no és així. És clar, totes aquestes afirmacions no tenen cap mena de base científica, però es basen en l’observació de les reaccions que han tingut unes mateixes persones en un i altre cas; vull dir que persones que dimarts a la nit ho veien perdut, avui no tenen cap problema en afirmar, portant el seu optimisme ressuscitat a l’extrem, que encara que el Barça perdi dissabte al Santiago Bernabéu, el títol és al sac perquè el Madrid té un calendari més complicat. No sé si hi ha alguna teoria psicològica que serveixi per a explicar una reacció semblant, però em fa gràcia observar-la. I no m’extranyaria gens que tingués alguna cosa a veure amb el principi de reflexivitat, segons el qual els homes tenim una gran capacitat per a alterar el passat en funció del present o el present en funció del passat.

La Lliga passa pel Bernabéu

Així doncs, l’empat del FC Barcelona al camp del València no va ser un bon resultat. Va ser un mal menor, tan sols. Perquè el Reial Madrid no ha deixat passar l’ocasió de retallar de dos punts el desavantatge guanyant 2 a 4 a un Sevilla que acumula quatre derrotes consecutives, que aviat és dit. La distància entre blaugranes i madridistes és ara de 4 punts. Des del 13 de desembre, en què FC Barcelona i Reial Madrid es van enfrontar al Camp Nou, és a dir, una volta pràcticament sencera després, l’equip de Juande Ramos ha fet 52 punts de 54 possibles, 8 més que els de Josep Guardiola, ha cedit només un empat i ha guanyat disset partits. Estèticament, no hi ha per on agafar el seu joc. Però tenen la competitivitat i l’efectivitat de sempre i, encara que sigui a empentes i rodolons, han aconseguit mantenir fins al partit de dissabte al Bernabéu una persecució agònica. Falten cinc jornades per a acabar la Lliga i el Barça manté 4 punts d’avantatge. És una renda substancial. Però és clar que el títol passa per no perdre dissabte. Una victòria blaugrana o un empat, faltant quatre jornades i amb dos partits a casa i una sortida, a Mallorca –ja serà en terra de ningú i salvat -, assequible, deixaria el campionat força aclarit. Una derrota, en canvi, capgiraria la situació anímica a un i altre equip i als blaugranes se’ls acumularia la feina i la pressió. Aquesta jornada era propicia per a deixar resolta la Lliga espanyola. No obstant, el Barça va fallar a València i el Madrid se n’ha sortit en un camp que semblava que hauria de ser més difícil; però el Sevilla s’ha desinflat de manera espectacular. Era important perquè, a les portes de les semifinals de la Lliga de campions, haver tancat el front espanyol hagués anat molt bé. Però, com que en el pecat hi ha la penitència, el Barça haurà de patir fins al darrer moment. Ara: és curiós observar com no hi ha manera que escarmentem: el Barça s’havia de proclamar campió al Santiago Bernabéu, dèiem cofois. Ara s’hi jugarà el títol en un partit de vaitot madridista.

Un empat ni bo ni dolent

El FC Barcelona no és invencible. Ja ho sabíem, perquè no hi ha cap equip ni cap esportista de cap disciplina que ho sigui, tot i que la trajectòria de l’equip blaugrana aquesta temporada, en certs moments, ho ha arribat a semblar. I aquesta nit, encara més. Perquè durant molta estona ha semblat que tenia el partit perdut. Ha semblat que aquesta vegada sí, que aquest cop el València seria capaç de tombar el líder i millor equip aquesta temporada en tots els campionats. Però, a cinc minuts del final, Henry, aprofitant una errada de César a la sortida d’una falta, ha fet l’empat a 2 gols que hi ha hagut al final del matx. Aquest resultat ni és bo ni és dolent. Tot dependrà del que faci avui el Reial Madrid al camp del Sevilla. I és que no pot ser d’una altra manera perquè no té res a veure anar al Santiago Bernabéu amb 7 punts d’avantatge o fer-ho amb 4 punts. És clar, el Madrid i Sevilla també podrien empatar i, llavors, tot seguiria igual amb una jornada menys. Que vol dir la Lliga més a prop.
El Barça ha empatat amb el València a 2 gols; els han fet Messi i Henry. L’equip blaugrana s’ha avançat en el marcador, amb el gol de l’argentí que culminava un teva meva amb Iniesta. Era el minut 24 i tot semblava seguir el guió de cada jornada. Però en un vist i no vist, en els minuts 44 i 46, en un córner i en una bona combinació, Miguel i Pablo han capgirat el resultat. Al final va empatar Henry i el Barça va salvar un resultat que hagués donat opció al Madrid d’obrir el campionat al Sánchez Pizjuán. Per a acabar de donar valor al punt obtingut a Mestalla cal esperar a demà. D’entrada, sumar sempre és bo, però..., pot no ser-ho.
El partit deixa clar que un bon equip, si juga amb la intensitat que ho ha fet el València, amb la complicitat del seu públic, pot posar en problemes seriosos el FC Barcelona.
Ara: el que és segur és que a partir de dimarts i fins l’altre dimecres, amb les semifinals de la Lliga de campions contra el Chelsea i amb la visita al camp del Reial Madrid dissabte, viurem una setmana apassionant!

Una jornada per a decidir la Lliga

Aquesta és una jornada molt propicia, a priori, per a què la Lliga espanyola quedi enllestida. Des de ja fa unes quantes setmanes, el campionat s’ha convertit en una mena de tie break, agafant el símil del tennis, o en els llançaments addicionals d’una tanda de penals que ha acabat en empat, entre els dos equips que queden en la lliça disputant el títol. Bé, de fet, la situació és així per al Reial Madrid i no tant per al FC Barcelona, que té un marge d’error considerable; ara: em sembla que no se li escapa a ningú que una derrota del Barça combinada amb una victòria del Madrid, capgiraria la dinàmica i els ànims a un i altre club i convertiria el partit del cap de setmana que ve al Santiago Bernabéu en un vaitot madridista tan apassionant que més val no pensar-hi. No cal i no és gaire previsible, per no dir gens. Jo trobo que la jornada d’entre setmana ha aclarit molt el joc. Si parléssim d’escacs, per exemple, podríem dir que hi ha hagut un intercanvi de peces que ha netejat molt el tauler i que, lluny d’obrir el joc, ha deixat una posició molt favorable a les hosts blaugranes. Dimarts, el Reial Madrid va salvar en el darrer alè el partit i el desavantatge. Tanmateix, em fa tot l’efecte que més important i decisiu encara que la contundent resposta del FC Barcelona contra el Sevilla és la sanció que ha rebut Pepe de 10 partits, per la seva agressió a Casquero i Albín. Deixo de banda que em sembla un càstig mínim i que no entenc perquè el Reial Madrid no l’ha castigat també. Vull dir que la imatge que van donar els jugadors del Madrid, no tots és clar, i en conjunt tot el club madrileny, ha aigualit l’èpica a què es podien seguir agafant i que havia sortit reforçada pel resultat i la manera com l’havien obtingut davant del Getafe. Aquests fets han d’afectar els jugadors madridistes, segur. I als contraris, també. Si en algun lloc o estament la persecució madrilenya havia generat simpatia, probablement, s’haurà refredat. Òbviament, és la meva opinió i no té cap interès efectiu. Però em sembla que si avui el Barça guanya a València, la Lliga s’ha acabat.

L’endemà

Anit, un cop acabada la diada de Sant Jordi, l’editorial Ara Llibres va organitzar una festa de cloenda amb tots els autors que havíem presentat novetat en aquest Sant Jordi –una quinzena, crec– i amb el personal de l’editorial que durant molts mesos ens ha ajudat a aconseguir-ho, més familiars i amics de molts de nosaltres. En una entrevista que em van fer per al grup Cultura 03, a què pertany Ara Llibres, em van demanar que definís amb només una paraula la diada de Sant Jordi que acabava de viure. No era ben bé el meu primer Sant Jordi a l’altre cantó del mostrador, a la banda dels escriptors, però gairebé. Perquè l’anterior vegada, en motiu del meu primer llibre Crònica del nuñisme, la meva participació es va limitar a la tarda la llibreria de l’editorial Proa que l’havia publicat i a la Catalonia, crec recordar. Enguany, no. La diada va començar amb l’esmorzar ofert a tots els escriptors a l’hotel Regina i des d’allà i fins a les vuit del vespre vaig anar de llibreria en llibreria, d’hora en hora, parant per dinar dues hores, per ser a un total de 6 estands. Va ser un dia ben complert, doncs, de contacte directe amb els lectors. Hi va haver de tot. Persones que venien directament a buscar el llibre, algunes de les quals ja hi eren puntuals esperant que arribés –cosa que vaig mirar de fer amb el màxim rigor possible, malgrat les dificultats de desplaçament pel centre de Barcelona i les distàncies d’una llibreria a l’altre–, o bé d’altres que, simplement, veient el llibre, l’agafaven, en miraven la portada, el tombaven per veure de què anava, podien fer-me alguna pregunta o no, i podien adquirir-lo o no, per a un familiar molt barcelonista, normalment. Vaig quedar molt satisfet de com em va anar. És clar, la satisfacció sempre depèn de les expectatives que un es fa i jo procuro, la majoria de les vegades, no excedir-me. L’anècdota, si així es pot qualificar, va ser que el darrer llibre el vaig signar a un aficionat del RCD Espanyol interessat pel país. Deia al començar que m’havien demanat que definís amb un paraula la diada que havia viscut. “ Fascinant”, els vaig dir.