Un mes i trenta-un articles després

Avui fa un mes que vaig inaugurar aquest bloc i aquest és l’article que fa 31. Vol dir que n’he escrit un cada dia. M’ho vaig posar com una obligació i un repte. Com també vaig establir que tots els articles tinguessin el mateix nombre de caràcters, entre 2.000 i 2.100. Fer un article cada dia té la seva dificultat. I el seu atractiu. T’obliga a mantenir-te actiu, a estar pendent de l’actualitat i a reflexionar-hi. No et pots deixar en cap moment. Has d’establir unes pautes de comportament i una rutina de treball. En període de vacances, amb tot el que comporta de canvi d’hàbits i d’hàbitats, s’hi afegeixen les dificultats logístiques. Mai he estat partidari d’explicar els entrebancs que m’he trobat per a fer la meva feina. N’és una part més. Quan treballava a la ràdio, en una època en què no hi havia mòbils, es tractava de localitzar un telèfon des d’on poder connectar amb la ràdio. Les vam fer de tota mena, com desmuntar-ne un d’una cabina pública d’un carrer cèntric de París, mentre a fora es formava una cua cada vegada més impacient i intrigada. Avui, s’ha de trobar un espai amb wifi. No sempre és fàcil, però és més senzill que abans.
L’experiència d’aquest mes ha estat extraordinària. El bloc m’ha aportat el que esperava i he recuperat sensacions antigues i n'he experimentat d’altres que no havia imaginat. L’espai dels comentaris és un risc perquè no sempre són favorables ni agradables (només esborro els que tenen insults, s’adrecin a mi o no), però et fan sentir viu. Tan sols he contestat els lectors que se m’han dirigit directament. Tot i que no descarto intervenir-hi puntualment, considero que l’espai públic és per al lector.
A partir de demà aquest bloc serà un dels que recomanarà la versió nova del diari elsingulardigital.cat. També hi col·laboraré amb un article d’opinió cada quinze dies. I setmanalment em podreu escoltar els dilluns al matí a la tertúlia del programa del Jordi Basté a RAC1 i els dimarts a la nit a la del programa del Bernat Solé a Catalunya Ràdio.

Comença la Lliga, segueix el futbol

Aquest cap de setmana, milers d’esportistes competiran en un munt de disciplines diferents. Més o menys, com cada cap de setmana de tot l’any. Tanmateix, a partir d’avui els periodistes dirigirem la nostra atenció d’una manera exagerada cap al futbol.
Diuen que una part de l’èxit del rugbi es deu al que n’anomenen el tercer temps, en què els rivals al terreny de joc discuteixen del partit que han disputat tot rient al voltant d’una cervesa. De fet, no és res que passi només en el rugbi. Una de les gràcies de qualsevol esport consisteix a comentar les experiències viscudes amb els amics i companys, i que tot sovint només s’assemblen amb el que de veritat ha passat.
El futbol també té un tercer temps i, encara, un temps previ. I és per aquesta raó que és tan popular, més enllà de la incertesa del resultat, la senzillesa de les seves normes o la possibilitat de ser vist per molta gent en un estadi de gran capacitat. Perquè un partit de futbol no dura només 90 minuts més el temps afegit, sinó molt més. I tant és si hi ha polèmica arbitral o no. El partit continua les hores posteriors, amb les rodes de premsa dels protagonistes i les opinions dels experts, i l’endemà al bar llegint la crònica a l’hora d’esmorzar i discutint amb vehemència amb els companys de feina, que millor si són de l’equip més rival de tots, i l’altre dia i el següent a les tertúlies de les ràdios o a les portades dels diaris. Fins que arriba l’hora de parlar del partit següent i la roda torna a girar.
Aquest cap de setmana torna el futbol, si és que no n’hi ha hagut durant un estiu amb Campionat d’Europa i Jocs Olímpics. Aquest cap de setmana torna el futbol, però no només hi ha pilota. Hi ha també un gran premi de motociclisme en què Valentino Rossi pot igualar les 68 victòries de Giacomo Agostini a la categoria reina. I hi ha també l’inici de la Vuelta amb els guanyadors del Tour, Carlos Sastre, i del Giro, Alberto Contador. Hi ha motos i hi ha bicicletes, i hi ha molts altres esports. Però, sobretot, a partir d’aquest cap de setmana hi ha futbol.

Amb fermesa i prou no serà suficient

Quan IC va forçar la compareixença del president espanyol a la Diputació del Congrés, semblava que els partits catalans duien la iniciativa en el debat sobre el nou finançament. L’incompliment dels terminis i els acords fixats a l’Estatut els donava força i l’usaven bé; a més, actuaven de manera coordinada i unida. Hi havia dubtes raonables sobre la solidesa del front comú, per l’experiència acumulada, però la fermesa amb què des del PSC es posava l’interès del país per damunt del lligam amb el PSOE donava peu a creure-se’ls. Per això l’anomenat Pacte de Vilanova entre el conseller Joan Saura i la vicepresidenta Maria Teresa Fernández de la Vega va provocar tanta decepció.
Les diferències sobre el finançament és un conflicte entre governs; l’escenari per a resoldre-les no és el Congrés, per tant. Però la jugada d’IC, secundada per la resta de partits tret del PSOE, tenia un doble avantatge: posava en relleu la minoria parlamentària del govern espanyol i afermava la unitat dels partits catalans. Dit d’una altra manera, que Rodríguez Zapatero s’hauria de prendre seriosament l’envit català.
Després de la compareixença d’ahir del ministre Pedro Solbes s’entén millor l’abast del mal que ha fet el Pacte de Vilanova als interessos de Catalunya. El govern espanyol no només ha recuperat la iniciativa, sinó que es permet contraatacar amb amenaces, perquè creu que el front català és de pa sucat amb oli. Observar els delegats catalans batent-se en retirada i amb arguments que deixen indiferents a qui van adreçats és trist.
Amb tot, la part catalana manté els seus asos: no s’ha de deslligar el finançament dels pressupostos espanyols i el front comú ha de mantenir-se, amb el PSC disposat a fer valdre la seva força dins del PSOE. Que l’acord seria difícil era sabut. A la resistència del govern espanyol s’hi ha de sumar l’oposició de les Comunitats Autònomes. I no hi ha diners a cap caixa. Que calia fermesa, intel·ligència i encert a l’hora de jugar les cartes, era de calaix. Però és el que s’espera dels polítics.

L’article que ja no em pertany

Succeeix sobretot a la literatura, però l’article periodístic no n’està exempt. No debades també és un exercici literari. Passa que el lector arriba a les seves pròpies conclusions. I tant li fa sinó són ben bé les mateixes, o bé són del tot diferents. Tant se val, l’article, com el poema o la novel·la, o qualsevol altra obra que es fa per a ser llegida o admirada, un cop s’ha fet pública deixa de pertànyer al seu autor i passa a ser domini del seu lector o espectador.
L’escriptor israelià Amos Oz, en el seu llibre de memòries Una història d’amor i de foscor, publicat per Anagrama, en parla en un dels seus capítols. Hi distingeix entre el mal lector i el bon lector. El mal lector seria aquell que pretén conèixer exactament què li ha volgut dir l’autor, saber tots els detalls, quina part del relat és autobiogràfica i quina no ho és, si el que explica li ha passat de veritat o tan sols és fruit de la seva imaginació, si tal o qual personatge existeixen de veritat i si hi ha tingut la relació que sembla deduir-se’n...
Els periodistes formaríem part d’aquesta espècie de lectors, en el sentit que som tafaners d’ofici i que fem totes aquestes preguntes que els lectors no sempre tenen l’oportunitat de fer directament a l’autor. Amos Oz accepta el vessant literari del xafardeig, el qualifica del “parent vulgar de la literatura”, i reconeix que “tafanejar en els secrets del proïsme és un impuls etern i universal”.
El bon lector, en canvi, seria aquell qui cerca “el cor del relat” no en “la distància que hi ha entre l’escrit i l’escriptor, sinó precisament en la que hi ha entre l’escrit i el lector”. I “no preguntis si són fets reals. Si és el que li passa a l’autor. Pregunta’t sobre tu mateix. I pel que fa a la resposta, guarda-la per a tu”, conclou.
Amb els articles periodístics succeeix quelcom de semblant. Que un cop publicats deixen de pertànyer a l’autor. El lector en fa la interpretació que considera oportuna, llavors. El problema, si és que n’hi ha algun, és que no sempre es guarda la resposta per a ell.

Un partit escombraries

En els esports de resistència, una part substancial de l’entrenament de la temporada es qualifica, en l'argot, d’escombraries. És aquell que serveix per a sumar quilòmetres sense cap més objectiu que mantenir la base aeròbica. Es fa a una intensitat moderada, per a acumular volum sense cansar-se.
El futbol no és un esport de resistència, tot i que seria interessant discutir-ho. Perquè un dels objectius físics a aconseguir és que els jugadors mantinguin la mateixa velocitat els 90’ i, encara, durant tota la temporada, i aquesta regularitat no és possible sense una bona base de resistència.
Però, tant se val, malgrat que no hi hagi entrenaments escombraries el que sí que hi ha al llarg de la temporada són partits escombraries. Són aquells partits que serveixen per acumular punts, que s’han de guanyar per a sumar, però que no donen els títols.
El partit d’ahir contra el Wisla de Cracòvia era un d’aquests partits escombraries que el FC Barcelona disputarà al llarg de la temporada. El 4 a 0 de l’anada al Camp Nou l’havia convertit en un tràmit. Per tant, s’havia de jugar a una intensitat moderada, per a no patir desgast.
Ben mirat, els grans equips es juguen la temporada en poc més d’una quinzena de partits. Darrerament, la Lliga espanyola s’ha decidit en els enfrontaments directes. La trentena de punts que es disputen entre ells els 6 o 7 primers classificats del campionat són els decisius. De la mateixa manera, són les eliminatòries finals de la Lliga de Campions o de la Copa del Rei les que marquen el resultat final.
El problema per als clubs amb el nivell de pressió i exigència del FC Barcelona és que el concepte de partits escombraries no existeix per als seus aficionats. Llavors, de tots els partits se’n volen fer lectures definitives, i sorgeixen els dubtes. Probablement, diumenge el Numància plantejarà els mateixos reptes que el Wisla. Però també seria normal que els blaugrana sortissin amb una intensitat més elevada. I és que, encara que sigui un partit que cau dins del concepte escombraries, no es pot començar badant.

De l’Assemblea, encara

Quaranta-vuit hores després de la celebració de l’Assemblea de compromissaris del FC Barcelona i a les portes de l’inici de la temporada, és oportú fer una última reflexió sobre el que es va viure diumenge a la tarda al Palau blaugrana. Hi va haver dos fets, molt significatius i en la mateixa direcció, que mereixen ser comentats encara.
El primer, que més de la meitat dels compromissaris abandonessin l’Assemblea un cop s’havia produït la votació sobre la continuïtat del president. I, el segon, que mentre totes les votacions es van aprovar per més del 80 per cent dels compromissaris, la del president va ser del 55 per cent, amb un 40 per cent de rebuig. La interpretació sembla ben senzilla: els socis compromissaris aproven la gestió de la Junta Directiva, però censuren el seu president. Si del resultat de la moció de censura n’havia quedat algun dubte, perquè anava adreçada al president i a la resta de directius, el de l’Assemblea va ser ben clar.
Ni el vot de la moció de censura ni el de l’Assemblea li treuen al president legitimitat per a seguir dirigint el club. Al contrari, ha guanyat les dues votacions i ha de continuar presidint-lo. Ara bé, la lectura ha de ser la correcta, pel bé del club però, sobretot, pel bé del mateix Joan Laporta. I aquesta lectura s’hauria de sostreure de la consideració personal que cadascú tingui respecte de la persona de Laporta.
Al FC Barcelona no hi ha fractura social perquè no hi ha cap enfrontament ideològic entre dues visions distintes sobre com ha de ser gestionat el club. Però sí que hi ha una crisi institucional perquè una part important de la massa social, que ha anat del 60 per cent de la moció al 40 per cent de l’Assemblea, que rebutja el president. Potser no és una situació irreversible, però segur que no es pot fer veure que no passa res ni confiar en què, si entra la pilota, l’opinió canviarà.
Davant d’una crisi, l’enrocament és més una temptació irresistible que una solució, especialment quan, com en el cas del FC Barcelona, la realitat és un referèndum diari.

Pequín 08: reflexió final

La Xina ha organitzat uns Jocs Olímpics “excepcionals”, segons el president del COI, Jacques Rogge. Segurament, no han estat els millors jocs de la història, la fórmula amb què Juan Antonio Samaranch clausurava l’esdeveniment i que només va estalviar-se a Atlanta, l’any 1996. I, de fet, han estat tan “excepcionals” que és lícit preguntar-se si no ha estat precipitat concedir-los-hi.
La Xina havia d’organitzar uns Jocs tard o d’hora. A Occident l’interessa que el gegant asiàtic, amb 1.300 milions de persones, s’acosti als seus estàndards econòmics i socials. La Xina s’ha mostrat al món i el món ha vist detalls que no li han agradat. I és lícit que es pregunti si no ha estat un error donar-los una oportunitat d’aquesta magnitud. Els Jocs Olímpics són una fórmula moderna d’homologació política i la Xina encara suspèn en força criteris.
Analitzar la Xina a partir dels paràmetres occidentals és un error. La Xina és una realitat molt complexa. És aquesta complexitat la que l’ha fet viure aïllada fins fa ben poc i que l’ha mantingut al marge de tota influència estrangera. Al contrari, tots els intents de conquesta, fos física o espiritual, han fracassat i els seus promotors o bé han desistit o bé han estat sinitzats.
Ara la Xina s’obre al món. No ho fa ni tan de pressa ni exactament com voldríem. I el que veiem no ens agrada del tot. Ningú sap com acabarà perquè la Xina no s’havia obert mai. Però és un moviment inexorable. Els dirigents xinesos ho saben de fa temps i la seva preocupació és controlar-lo. L’única cosa que és segura és que quan el moviment s’hagi completat, la Xina no serà exactament igual, però el món tampoc.
Esportivament, Pequín 08 es recordarà per les 8 medalles d’or de Michael Phelps, les 3 d’Usain Bolt i la final de bàsquet entre els Estats Units i Espanya. Per als més erudits quedaran els doblets en 5.000 i 10.000 metres dels etíops Tirunesh Dibaba i Kenenisa Bekele, dues gestes que van als llibres d’història. I, també, pel gran salt xinès que l’ha dut a liderar el medaller.