Contador molt bo, Armstrong excel·lent

Alberto Contador ha guanyat el seu segon Tour de França. La seva superioritat ha estat absoluta i es va veure a venir a la pujada a Verbier, en la primera etapa amb final en alt, en què cap rival el va poder seguir de roda. Només té 26 anys i ja té dos Tours, un Giro d’Itàlia i una Vuelta a Espanya. És un gran escalador i un molt bon contrarellotgista, característiques que el converteixen en un corredor preparat per a les carreres per etapes. Ho té tot per a marcar una època en el ciclisme mundial. Amb tot, qui ha acaparat més atenció mediàtica en aquestes tres setmanes llargues de carrera, ha estat Lance Armstrong, posseïdor de set Tours consecutius, i que amb 37 anys i els darrers tres retirat de la competició, ha estat capaç d’acabar tercer classificat. Impressionant! El rendiment del ciclista nord-americà ha estat sorprenent. Qui més qui menys havia pronosticat que els anys d’inactivitat li passarien factura, especialment a la tercera setmana i en les etapes més intenses, les d’alta muntanya. Però Armstrong ha demostrat dues coses, almenys: que és un esportista excepcional i que els tres anys fora del circuit els ha passats entrenant i mantenint-se en forma. Les dues notes negatives de l’edició d’enguany, a la meva manera de veure-ho, han estat: d’una banda, el disseny de la cursa. No comparteixo les opinions sobre l’avorriment. Però sí que crec que el control que exerceixen els equips s’ha de mirar de trencar amb etapes que el dificultin. D’un esport individual, s’ha passat a un per equips i aquest fet és el que fa aquesta sensació que no passa res si no hi ha atacs ni muntanya i de ciclistes conformistes. I, d’una altra banda, l’enfrontament de Contador amb Armstrong, que el considero estúpid. El madrileny hauria d’haver entès que la presència del texà donaria més relleu a la seva victòria, que des del primer dia es veia incontestable. El trencament de l’Astana, o del duet Contador – Armstrong en un mateix equip, augura una temporada que ve amb un gran al·licient. Perquè tot gran campió necessita d’un gran rival.