El debat sobre els SMS

La publicació per part dels diaris AVUI i Público de sengles missatges SMS del conseller Joan Saura i l’expresident i diputat del PPC Daniel Sirera, respectivament, a d’altres companys de l’hemicicle, en què l’un deia que el discurs del president José Montilla era una llauna i l’altre que el seu partit era una merda, tot i ser una anècdota que hauríem d’oblidar ràpidament, genera un debat força interessant sobre els límits de la privacitat i l’ètica periodística. El Parlament ha “reprovat” oficialment la feta, perquè considera que s’ha vulnerat el dret a la intimitat, però deixa la decisió de presentar una demanda contra els dos mitjans de comunicació als diputats violats. Personalment, el debat sobre si s’ha vulnerat o no la intimitat d’aquestes dues persones, com que en el fons és més aviat tècnic, el deixo per als juristes. En canvi, l’altre vessant, el de l’ètica periodística, per la part que em toca, m’interessa molt més. Tot i que ja sé que és una qüestió completament resolta i sobre la qual ja no hi ha marxa enrere possible. Tots els debats, o gairebé, quan es plantegen en termes ètics, són debats completament inútils perquè, en el fons, l’ètica és individual i qualsevol discussió que es planteja en aquests termes acaba derivant-se cap a la vessant jurídica i resolent-se en si s’ha vulnerat cap llei. De fet, d’aquest tema, no em preocupa el problema ètic en què es pugui incórrer, per aquest motiu que dic, sinó l’estació final a què es va encaminant el periodisme. Per a que quedi clar, si hagués estat el cas de trobar-me en qualssevol dels consells de redacció en què es va discutir la idoneïtat de publicar aquells SMS, jo m’hi hagués pronunciat en contra. I no per una qüestió ètica. Jo no sé si amb aquests missatges, Saura i Sirera van voler fer una gràcia o bé mostren el seu estat d’ànim d’aquell moment concret, o bé, efectivament, expressen un malestar profund i són símptoma d’una tensió en el tripartit i en el PPC que, d’altra banda, tampoc no és cap novetat. Ara: em sembla que no puc basar cap conclusió a partir d’aquests missatges. Per aquesta raó no els hagués publicat.

L’opció Carretero

La setmana política, la passada em refereixo, havia de ser intensa. I, de fet, ho va ser, però la intensitat havia de ser de tota una altra naturalesa. Era una setmana dedicada al Debat de Política General, que potser no és l’acte més transcendent del Parlament però sí el més solemne amb caràcter anual, i a la constitució del Reagrupament de Joan Carretero, un partit que pretén agitar les aigües estancades de la política catalana. I, no obstant, a banda del degoteig constant de revelacions referides al cas Millet hem assistit al descobriment d’un nou tipus d’investigació periodística i que consisteix en agafar una càmera de fer fotografies, amb un bon teleobjectiu, i anar retratant els telèfons mòbils dels honorables diputats en el moment en què, del seu escó estant, envien missatges SMS. I així hem sabut que el conseller Joan Saura, número 3 del Govern, considera que el discurs del president José Montilla va ser “una llauna” –ell n’hi va dir tostón, però què hi farem!– i que el diputat i expresident del PPC Daniel Sirera ha arribat a la conclusió que el seu partit “és una merda”. Aquest tipus de recerca periodística ha generat un debat ètic en què ara no hi entraré. Però, en tot cas, és una evidència que contribueix a l’embrutiment general de la política nacional catalana. En aquest context, el missatge de Carretero ha destacat per la seva cruesa. El Reagrupament neix amb dos objectius: la independència de Catalunya i la regeneració democràtica. Carretero no és un nouvingut a la política, ha estat a ERC i ha estat conseller del Govern. No pot actuar amb ingenuïtat, doncs. Carretero pretén refer el camí que la pràctica política més habitual ha dut a una desafecció creixent i preocupant, amb un missatge simple i carregat d’il·lusió. El seu repte és extraordinari. Sobretot perquè pretén fer forat en un sistema complex, per dir-ho d’alguna manera, i molt consolidat. Per al catalanisme, representa una opció nova i engrescadora. La qüestió clau és saber si aquesta formació sumarà adeptes o tan sols dividirà.

La Lliga: de dos o de tres? (o d’un?)

L’enfrontament entre el Sevilla i el Reial Madrid al Sánchez Pizjuán havia de resoldre una incògnita i era, malgrat que tot just som a la sisena jornada del campionat de Lliga espanyola, si el títol serà una lluita entre dos equips, el FC Barcelona i el Reial Madrid, o bé, ni que sigui durant una part més o menys llarga del campionat, si hi haurà un tercer equip, en aquest cas el Sevilla –de moment no fa l’efecte que cap dels altres estigui capacitat per a fer-ho–, que s’hi ficarà pel mig, ni que sigui per a molestar a un i altre. I vist el resultat, de victòria dels andalusos per 2 a 1, la conclusió resultant, si la incògnita estava ben plantejada, ha de ser que el títol tindrà més de dos candidats. És clar que també hi ha una tercera lectura possible i és que veient el desenvolupament del partit del Sánchez Pizjuán, no hauríem de descartar que el títol sigui cosa d’un equip i prou, el FC Barcelona. Evidentment, aquesta és una interpretació agraïda a l’òptica barcelonista i feta a destemps, perquè encara és molt aviat i els blaugranes trobaran un munt d’entrebancs en el camí. Però és una lectura que no es basa en el fet que el Barça s’hagi situat líder amb tres punts d’avantatge respecte el Reial Madrid i el Sevilla, circumstància puntual, sinó en el joc dels uns i els altres. Avui, el FC Barcelona és un equip molt més sòlid, amb una consistència defensiva i amb una capacitat de controlar totes les facetes del partit un punt per sobre dels seus dos rivals. Madrid i Sevilla hi podran oposar qualitat individual i entusiasme i sacrifici, respectivament, és clar, i s’haurà de veure si amb aquestes virtuts en tindran prou quan s’enfrontin al Barça. La feblesa d’aquest raonament rau en la temporalitat, vull dir que val avui però vés a saber si demà tindrà la mateixa validesa, i depèn també de factors incontrolables però que poden ser puntualment molt decisius, com són les lesions, les sancions, els arbitratges, etc. Ara: que avui el títol de la Lliga espanyola sembla dependre únicament del FC Barcelona és indiscutible (o gairebé).

Sis de sis

Els qui dimarts van considerar que el FC Barcelona, contra el Dinamo de Kiev, no havia fet un bon partit, avui, si s’han mirat el partit contra l’Almeria amb els mateixos ulls estaran força decebuts. Dimarts, després del partit, vaig discutir aquella versió crítica amb el joc blaugrana i avui hi tornaré, tot i que miraré d’explicar-me millor perquè, ho reconec, avui és un pèl més difícil. A mi em sembla que si comparem els dos darrers partits del Barça amb els que porta disputats des de fa un any, és veritat que el joc de l’equip contra els ucraïnesos i els andalusos ha estat per sota del nivell mitjà. Ara bé, si fem l’esforç de no fer cap mena de comparació, llavors, i ja sé que és complicat, crec que hem de considerar que els blaugrana han fet dos partits prou bons. Contra el Dinamo, el Barça va xutar 19 vegades a porteria (9 entre els tres pals) i contra l’Almeria, 13 vegades (6 entre els tres pals) i, a diferència del que va succeir dimarts, els andalusos no han xutat ni una vegada a porta. El domini del FC Barcelona és aclaparador. Els rivals surten obsessionats, amb la preocupació única de com parar l’allau ofensiu i de no encaixar una golejada. Aquesta temporada ja n’hem tingut uns quants exemples. Potser el més exagerat ha estat el del Racing de Santander al seu camp. L’Almeria ho ha provat amb una innovació tàctica que és més vella que l’anar peu i que consisteix en fer marcatges individuals als millors de l’equip. Com que només ha perdut per 1 a 0 (gol de Pedro), l’exemple el poden seguir els pròxims rivals. Ara: n’ha estat un com en podien ser tres o quatre i, a canvi, l’Almeria no ha xutat ni un sol cop. Continuo pensant que els dos problemes majors a què haurà de fer front el FC Barcelona aquesta temporada són l’horitzó d’expectatives que ha generat aquest equip, i que el fa no només favorit per a guanyar-ho tot sinó per a admirar amb el seu joc també, i, el segon repte a superar, el desgast físic que patirà una plantilla que és curta i que haurà de jugar més partits que l’any passat, en menys setmanes i més intensos i decisius (tres finals més, segur). Per això crec que valorar les sis victòries en sis jornades de Lliga és la manera més encertada de mirar-s’ho, avui.

En el triomf de Rio de Janeiro

Els Jocs Olímpics són un esdeveniment extraordinari. Les ciutats que els organitzen tenen un efecte dinamitzador indiscutible. Hi ha molts aspectes que s’haurien de millorar, és clar, però, en general, els Jocs Olímpics són summament positius. Ara: sempre m’ha semblat sobrera i desmesurada la parafernàlia que s’organitza per a proclamar la candidatura guanyadora. No recordo exactament què va succeir a l’edició anterior, en què va sortir guanyadora Londres, però l’espectacle que al llarg d’aquesta setmana s’ha ofert a Copenhaguen m’ha semblat de molt mal gust i més inoportú que mai. És probable que m’hagi passat de llest i ara és molt fàcil dir-ho, però en cap moment he dubtat que la candidatura guanyadora seria la de Rio de Janeiro. La raó era molt simple: ni Tòquio ni Madrid ho podien ser per la proximitat amb els Jocs de Pequín i Londres, perquè és lògic que es vagin alternant d’un continent a l’altre. Chicago havia de tenir alguna possibilitat, però cap país de l’Amèrica Llatina no ha organitzat mai uns jocs, de manera que Rio de Janeiro gaudia d’un avantatge decisiu; sobretot, perquè en aquests darrers anys el Brasil ha tingut un creixement notori, s’ha modernitzat força i bé, i ja albergarà el Campionat del Món de Futbol, el 2014. Però, tant se val. Encara que la decisió no estigués presa d’abans, trobo del tot excessiu fer anar les quatre delegacions finalistes a passar aquest examen final, sobretot, perquè aquestes ciutats es gasten un munt de diners per agradar els membres del COI, fent-hi anar els presidents dels seus governs, els seus esportistes més llorejats i de més renom, etc., tres de les quals per a no res. Sempre m’ha semblat malament, ho he considerat una exhibició de luxe innecessària, però en aquest moment de crisi econòmica i moral greu, perquè és conseqüència de la cobdícia més desaforada, a més a més, ho trobo obscè. El COI ha de fer un procés de selecció molt rigorós, perquè ha de garantir una organització dels Jocs adequada, i entenc que un acte com el d’ahir genera un ressò extraordinari a tot el món, però no cal que els dirigents de les ciutats i països aspirants, la majoria escollits democràticament, hagin d’anar a retre’ls acatament per a quedar-se després amb un pam de nas.

Embrutits

Des de fa unes setmanes, el debat públic s’ha anat embrutint d’una manera que em sembla excessiva. Ja s’entén que hi ha hagut uns quants successos prou gruixuts, que han alterat els ànims de gairebé tothom, però, personalment, aquesta deriva que està agafant la discussió em produeix molta pena. Em refereixo als casos Millet i de l’espionatge al FC Barcelona, bàsicament, perquè són els darrers i els que més alarma i comentaris han generat, i també hi hem d’afegir el dels informes encarregats pel Govern, especialment el que anava destinat a conèixer el pensament polític d’uns quants periodistes notables. Encara que siguin de naturalesa distinta, els casos de Millet i del FC Barcelona, només pel fet d’haver-se produït simultàniament, ja es fa inevitable trobar-hi punts de comparació, que a mi em sembla que hi són, tal com vaig afirmar en una anterior entrada. No hi tornaré pas ara, doncs. Del cas Millet cada dia en sabem algun detall més, que tan sols serveix per a ratificar-nos en la indignació i per a confirmar-nos que l’abast de la ignomínia és colossal. Pel que fa el FC Barcelona, també es van sabent detalls que proven que el cas no està tancat internament, per més que els responsables insisteixin a donar-lo per conclòs; el president Laporta i el vicepresident Ferrer van protagonitzar un incident a la Llotja del Camp Nou prou desagradable, segons ha revelat El Mundo Deportivo, i les declaracions de les darreres hores de Laporta no fan pensar que les emocions s’hagin apaivagat. De l’afer Millet, la darrera cosa que s’ha sabut és que va donar molts milions a Àngel Colom per a fer una fundació i que aquells diners, una bona part, van servir per eixugar els deutes que havia contret el PI. Tot aquest batibull està generant un soroll molt desagradable. Les persones que s’hi veuen implicades, sigui d’una manera més o menys directa o sigui d’una manera emocional, vull dir els diferents portaveus polítics i els periodistes i comentaristes de l’actualitat en general, en molts casos, més que analitzar i debatre sobre aquests afers tan greus, es dediquen a treure’s les puces de sobre, tirar-se els plats pel cap i passar comptes personals. Trobo que no anem gens bé.

Patriotes professionals

Fa uns quants anys, en el transcurs d’un dinar convocat per la Federació Catalana de Futbol, un periodista amb càrrec directiu en un diari esportiu de Barcelona, es va definir com a “culer professional”. Era una taula llarga i em penso que van ser força comensals els que ho van escoltar. La definició em va sobtar perquè ni l’havia sentida mai ni mai se m’havia acudit res de semblant. Però la vaig trobar molt precisa i la vaig retenir immediatament. La conversa no va anar gaire més enllà i no recordo prou bé quina de les dues accepcions que es poden donar al culer professional esqueia exactament a aquell periodista. Un culer professional pot voler dir dues coses complementàries, almenys. En primer lloc, es pot tractar d’un periodista que no s’identifica com a aficionat i seguidor culer però que treballa en un mitjà de comunicació que sí que se’n defineix. O, en segon lloc, es pot donar el cas que el periodista, essent aficionat i seguidor culer, en el moment d’exercir la seva professió, deixi de banda el seu esperit crític i formuli les seves opinions i comentaris en funció dels interessos o bé del club o bé del seu mitjà. Aquesta definició de culer professional l’he tinguda sempre al cap. Ja sé que és extensible a d’altres vessants del periodisme i a d’altres professions i tot. Però trobo que hi ha una diferència fonamental i és que en el periodisme esportiu la parcialitat envers un equip no només és acceptada, també és ben vista, fins al punt que a un periodista d’un mitjà que es defineix com a culer, per principi, se l’identifica també com a aficionat culer. I ja es veu que no sempre ha de ser així, que és possible que exerceixi de culer per raons professionals. No hi tinc res a dir. Però hi he pensat aquestes darreres setmanes en què hi ha hagut una febrada independentista notable a partir del referèndum celebrat a Arenys de Munt i dels flirtejos de Joan Laporta amb les formacions independentistes i amb la política. I se m’acut que de la mateixa manera que hi ha periodistes que són culers professionals, tècnicament, també n'hi pot haver que siguin patriotes professionals. Només era això el que volia observar.