Les misèries del finançament

Com si fos casualitat, en el mateix moment en què s’anunciava l’acord pel nou model de finançament autonòmic, aquest darrer cap de setmana, en el transcurs d’un dinar i un sopar amb uns amics i companys de fatigues vàries, em vaig assabentar de dos casos que em sembla que són exemples sagnants de la misèria financera, i possiblement d’una altra naturalesa, del govern català. El primer cas fa referència als Mossos d’Esquadra. Un amic em va explicar que s’havia trobat un amic seu que feia unes setmanes havia tornat a la unitat de trànsit. Tot i que era motorista, el va trobar patrullant en cotxe. I, estranyat, li va preguntar a què responia aquell canvi. L’agent, i amic del meu amic, li va respondre que havia de patrullar en cotxe perquè al cos hi havia més motos i motoristes que no pas cascs i que per falta de pressupost no podien comprar-ne més; de manera que, mentre no tingués casc, havia de patrullar en cotxe. El següent cas cau en l’àmbit dels esports, de les seleccions catalanes. En concret, d’una disciplina en què és imprescindible que els seus practicants disposin de més d’un equipament. Tanmateix, per la mateixa manca de fons, als esportistes d’aquella selecció catalana només els subministren un mallot; el segon, si volen, se l’han de comprar. És clar, en el primer cas, l’home aguanta la situació i patrulla en cotxe perquè és la feina amb què es guanya la vida. En el segon, en canvi, el xicot va amb la selecció catalana perquè se la sent seva, però reconeix que tot, fins i tot el patriotisme, té un límit. Són casos diferents, però tant els Mossos d’Esquadra com les seleccions formen part del nervi nacional del país. Jo no sé si amb els diners de més que diuen cofois els responsables polítics que ens retornaran, n’hi haurà prou per a comprar els cascs que li calen a la policia nacional catalana i per a vestir com Déu mana els nostres esportistes. O bé els destinaran a seguir engreixant la bèstia, que diuen que és de tots, encara que només uns quants en reben les seves manyagues.

El ciclisme d’abans

A l’etapa d’ahir del Tour de França els ciclistes van córrer sense l’auricular a través del qual escolten les indicacions del director de l’equip. Ho van decidir els organitzadors i la Unió Ciclista Internacional perquè creuen que així tornarà l’espectacle. Es pensen que l’auricular fomenta el control de la cursa i inhibeix la iniciativa dels ciclistes. Creuen que és la causa per la qual hi ha tants pocs atacs. Com que els equips no hi estan d’acord, l’etapa d’ahir la van fer més a poc a poc del que tenen per costum. A mi em sembla que l’UCI s’equivoca amb aquesta mesura perquè ni es pot anar en contra dels avenços tècnics ni la raó per la qual no hi ha aventures en solitari dels candidats a la victòria final, com havia passat antigament, té res a veure amb l’auricular. Deixaré de banda la part de mitificació que hi pugui haver i que ens faci pensar que abans, el ciclisme, era més espectacular que avui. Jo el que crec és que l’evolució natural de l’esport, la introducció d’artilugis que mesuren tots els paràmetres possibles de la fisiologia de l’atleta, els avenços en els sistemes d’entrenament, en la nutrició, etc., afavoreix un control gairebé absolut del rendiment previst. Avui no hi ha aquells atacs que la memòria ens fa pensar que es donaven a cada etapa i no pas de tant en tant, que és el que en realitat succeïa, però és que tampoc no hi ha els defalliments espectaculars que costaven etapes i que afavorien l’acarnissament dels rivals. L’esport d’alt rendiment s’ha convertit, en part, en una ciència que, pel fet de ser una ciència, aspira a predir els resultats dels esportistes que tracta. Agradarà més o menys, però és el que hi ha. A més a més, hi ha un altre factor que a vegades passa desapercebut i és que, probablement, aquests atacs que reclamem no són possibles. Perquè és cert que el ciclisme ha passat de ser un esport individual a ser-ne un d’equip i els equips són capaços, en ascensions com la del Tourmalet de diumenge, de posar un ritme altíssim a base d’anar esgotant efectius per evitar que un corredor pugui, si salta del grup, mantenir una velocitat encara més alta per poder-se’n anar definitivament. Amb auricular, o sense.

De la intranquil·litat culer

Dilluns que ve, el FC Barcelona iniciarà la temporada. Fóra bo que l’entrenador Josep Guardiola pogués començar a treballar amb la plantilla al complet. Seria òptim, tot i que no és imprescindible, i de temps efectiu per a fitxar n’hi ha fins al 31 d’agost. El club fa bé d’apurar tots els terminis si creu que aquesta és la millor tàctica per a negociar les altes i les baixes que té decidides. Posar-se a fer judicis ara és precipitat. Ja hi haurà temps per a valorar el que s’hagi fet. Ara: és una evidència que hi ha en l’aficionat culer intranquil·litat perquè el club no ha fet cap fitxatge mentre que els rivals, amb més o menys pressa, van tancant les seves plantilles. I això al marge del que ha fet el Reial Madrid que, certament, ha trencat el mercat i ho ha complicat molt tot. A mi em sembla que hi ha un parell de factors que justifiquen aquest desassossec. El primer es deriva de les renovacions que hi havia per fer (Valdés, Touré Yaya, Márquez i Puyol) i que només s’han tancat a mitges i, en el cas del porter, amb més enrenou del que era aconsellable; aquesta era una feina que no depenia del mercat. Tot aquest soroll excessiu per la renovació de Valdés, i que també ha envoltat el traspàs d’Eto’o, a qui cada dia que passa queden menys equips a què anar –si hem de fer cas a les declaracions que es fan, cosa que és un error que no hauríem de cometre aquestes alçades–, ha contribuït ha generar inquietud. Per a mi, aquest és el factor decisiu que explica per què el barcelonisme no les acaba de tenir totes. A més, des de fa setmanes, no paren de sortir informacions de signe distint: d’Ibrahimovic a Güiza hi va un tros considerable. O jornades que han de ser definitives i no ho són; el fitxatge de Villa ja n’ha viscut dues o tres que han passat avall sense novetats. D’aquest soroll, el club, pot ser que no en tingui cap culpa, però el culer el pateix i ja no sap on agafar-se. De temps, per sort, encara n’hi ha i s’ha de seguir fent confiança. És com el Trofeu Gamper: a diferència de les darreres temporades, el rival encara no se sap, però segur que n’hi haurà algun.

Quanta comèdia

El serial del finançament fa un any que dura i encara no s’ha acabat. Havia d’estar llest l’agost passat, segons resa a l’Estatut, però s’ha anat demorant de termini i promesa en termini i promesa incomplerta, fins que ahir el govern hi va donar el sí. A partir d’aquí, s’obre el darrer capítol del serial en què els tres partits del govern, d’una banda, donaran tota mena d’arguments per a fer-nos creure que aquest és el millor finançament de què haurà gaudit mai Catalunya i que amb ell, si bé no tots els problemes quedaran resolts –no ho poden dir perquè si ho fessin s’estarien posant al damunt més pressió que la que s’ha posat Florentino Pérez amb el finançament de la seva joguina–, el futur del país el podem veure a venir amb optimisme. Aquesta argumentació la recolzaran les declaracions de representants del govern espanyol, però fetes amb la boca petita per a no esvalotar el galliner autonòmic. D’una altra banda, l’oposició de CiU ens intentarà convèncer que el tripartit ens enganya i que, en realitat, aquest acord és una claudicació en tota regla i que amb les xifres pactades no n’hi ha ni per començar i que s’han incomplert els acords fixats a l’Estatut. El PP hi estarà més o menys d’acord, però farà una crítica més global, més pensada per a treure’n un rendiment espanyol, diguem. Tot això ja ha començat a passar, de fet, i amb el pas de les hores veurem com es va dramatitzant. A mi em sembla que quan les posicions d’uns partits i d’uns altres són tan previsibles vol dir que no anem gens bé. En un ambient com aquest, que es pot traslladar a qualsevol altre àmbit del nostre quefer diari, pronunciar-se en un sentit o en un altre pot equivaldre a prendre partit a favor d’uns o dels altres. Per part meva, com que crec que el valor del diner és força relatiu, em penso que per saber si l’acord és bo o és insuficient s’ha d’esperar a veure si dóna prou per a cobrir les necessitats que tenim com a país i com a ciutadans d’aquest país, qüestions que també tenen a veure en si els diners el govern els gasta bé o els malbarata.

Contador ataca, Armstrong sorprèn

La primera etapa de muntanya del Tour 09, disputada entre Barcelona i l’estació d’esquí andorrana d’Arcalís, ha evidenciat que o bé canvien molt les coses, o el guanyarà un corredor de l’Astana, probablement, Alberto Contador. L’espanyol ha demostrat en la pujada final que és el ciclista més fort i amb una acceleració fulgurant ha deixat de roda els pocs escollits que encara quedaven junts en l’ascensió a Arcalís. No s’ha posat líder per només 6 segons, però no s’ha vist avui quin rival el podrà seguir o deixar en les etapes que acabin en alt. Contador se n’ha anat del grup per iniciativa pròpia i no pas com a resposta a un rival, en un moment d’un cert desconcert per un atac previ de Cadel Evans que els Astana, amb Lance Armstrong al davant, havien neutralitzat. Ara: no he sentit cap dels comentaristes espanyols ni cap dels d’aquí que després parlessin de cop d’estat, a diferència del que van dir l’altre dia, quan va ser Armstrong qui, per haver estat més llest que ningú, va aprofitar un ventall per guanyar uns quants segons. Al contrari, aquells mateixos han dit que les coses tornen al seu lloc, volent dir que Contador ha fet un cop d’autoritat i ha posat el nord-americà al seu lloc. A mi, aquesta manera de valorar el ciclisme i aquest Tour, analitzant les actuacions en funció de la bandera de cadascú, em sembla ridícula, i ja em perdonaran si algú s’ofèn. Jo crec que Contador ha actuat bé i que Armstrong va actuar bé dilluns. Entre l’un i l’altre, i tot l’equip a l’etapa contrarellotge per equips, han eliminat un munt de rivals. A partir d’ara, les etapes que vénen fins la del diumenge 19, amb un final en un port de primera, han de ser etapes de desgast. Hi ha etapes de muntanya, amb el Tourmalet diumenge, per exemple, però les arribades queden massa lluny de la meta. La decisió arribarà a la tercera i última setmana, amb etapes molt dures i decisives i una contrarellotge. De l’etapa d’ahir em quedo amb la força de Contador i la consistència d’Armstrong, que després del que s’havia vist al Giro, ha sorprès agradablement pel seu excel·lent estat de forma. Sembla impossible que pugui guanyar el vuitè Tour, però...

El Tour a Barcelona, algunes reflexions

Catalunya s’ha bolcat amb el Tour de França, en la primera etapa que hi ha transcorregut, entre Girona i Barcelona, i, previsiblement, ho tornarà a fer avui en la segona, de Barcelona a Andorra. Pocs esdeveniments han tret tanta gent als carrers i les carreteres. Llevat del FC Barcelona, el motociclisme i la F1, no se’m fa present cap altra gran prova –deixant de banda els Jocs Olímpics del 1992, òbviament– que hagi aplegat un públic tan nombrós. D’una banda, és d’agrair perquè la imatge que s’ha donat a tot el món és d’una ciutat i un país aficionat a l’esport i al ciclisme i agraït de rebre el Tour. Però, d’una altra banda, genera una certa amargor perquè d’altres proves, ciclistes també, com la Volta a Catalunya, no obtenen un ressò mínimament semblant. I no se m’escapa que la raó última no resideix únicament en la força i excel·lència de la ronda francesa, l’autèntic campionat del món ciclista, certament, sinó que l’hem d’anar a buscar en el recolzament que hi ha donat les autoritats polítiques i esportives del país i el conseqüent seguiment que n’han fet els mitjans de comunicació. Probablement, si aquest esforç tingués una continuïtat semblant, vull dir si els esforços i els recursos que al llarg de l’any s’esmercen en unes poques direccions es repartissin d’una manera més proporcional, molts dels clubs, els esports i les competicions que sobreviuen amb penes i treballs, tindrien una vida força més desfogada. L’arribada del Tour a Catalunya i Barcelona ha estat un èxit, sens dubte, però també ha posat de manifest quines són les dificultats que tenen les grans ciutats per acollir proves ciclistes. Barcelona ha tingut mala sort, és clar, perquè dels sis dies que es porten de carrera va haver de ser precisament ahir el primer de pluja. Les caigudes constants que hi va haver en els darrers quilòmetres, disputats per dins de la ciutat, per culpa de les senyalitzacions blanques pintades al terra, agiten un debat que és vell i que ha provocat les lògiques crítiques del pilot que més d’una vegada s’ha negat a córrer en grans ciutats. És un punt a resoldre perquè taca una gran imatge.

Marejant la successió

Fa temps que la designació del candidat oficialista a succeir el president del FC Barcelona, Joan Laporta, a les eleccions del 2010 enverina les relacions a la Junta Directiva. I em fa l’efecte que explica en bona part la sensació de paràlisi que l’actual consell directiu ha transmès aquesta darrera temporada i aquestes darreres setmanes. Perquè la conseqüència de no haver-se posat d’acord encara fa que la Junta estigui dividida entre dues opcions, almenys. Ja va passar quan el candidat natural era el vicepresident Ferran Soriano. Llavors, qualsevol moviment o declaració que ell fes era llegida en clau electoral i, per a neutralitzar-lo, el bàndol oposat generava una força equivalent en sentit contrari. I, és inevitable, si en un vaixell uns remen cap endavant i els altres cap endarrere, succeeix que la nau va donant voltes sobre si mateixa i tothom acaba marejat i sense moure’s de lloc. La dimissió dels vuit directius ara fa un any, entre d’altres coses, hauria d’haver ajudat a aclarir la qüestió de la successió. Tanmateix, pel que expliquen uns i altres, el més calent segueix a l’aigüera. Es veu que dilluns hi va haver un sopar informal per a parlar-ne. Va ser una d’aquestes reunions secretes que els directius anuncien prèviament a diversos periodistes i que, així que acaba, s’afanyen per a donar cadascú la seva versió. Els dos directius que aspiren a ser els candidats oficialistes són Jaume Ferrer i Xavier Sala i Martín, per bé que aquest darrer ha dit que ell no s’ha postulat per a ser candidat de res i que tota la premsa menteix. Tant se val. Per a mi hi ha dos fets que a hores d’ara em semblen el més significatiu de tot: la primera, és aquesta capacitat que té la Junta Directiva actual, i totes les anteriors sorgides de les eleccions del 2003, per anar-se fragmentant; com que deu ser intrínsec a la condició humana, tan sols ho constato. I, la segona, l’opció Sala i Martín, per la manera com s’ha arribat a plantejar i pel moment, vull dir sense el consens de la majoria de directius i abans que l’Assemblea de compromissaris el ratifiqui com a directiu.