Victòria i millora

El FC Barcelona ha guanyat el Màlaga per 2 gols a 1. Han marcat Pedro i Messi, a la segona part. És una victòria important, com totes ho són, és clar, però aquesta té un valor especial per unes quantes raons. En primer lloc, perquè li torna al Barça el liderat de la Lliga espanyola, que un parell d’hores abans havia agafat el Reial Madrid, golejador a Tenerife (1 a 5). Després, perquè el partit ha estat molt complicat. El Màlaga ha jugat molt bé, molt tancat al darrera però sortint molt de pressa i amb molts jugadors al contracop. A més, els malaguenys han estat capaços d’igualar el partit quan només faltaven nou minuts i menys d’un quart d’hora després que els blaugranes haguessin aconseguit obrir el marcador. Ha estat un rival molt dur de rosegar. I, finalment, perquè el Barça ha sumat els tres punts fent un partit molt bo i sobreposant-se a la pressió de totes les circumstàncies que s’havien acumulat abans de començar el partit i durant el partit. Venien de fer tres partits més aviat fluixos i, malgrat les oportunitats creades, els ha costat molt obrir el marcador i, just quan ho havien fet i semblava que tenien garantida la victòria, han rebut l’empat. Per això és una victòria de molt de mèrit. Els blaugranes han arribat moltes vegades i de manera molt clara durant tot el partit. Han jugat molt bé. Han recuperat un to físic òptim i, tàcticament, la tornada d’Alves i l’alineació de Pedro ha ordenat i ha equilibrat molt més bé l’equip respecte del partit de dimarts contra l’Stuttgart, per exemple. És veritat que la disposició de l’onze inicial ha estat una sorpresa, amb un 4 – 2 – 3 – 1 inèdit fins ara, amb Pedro i Iniesta a les bandes i Messi ben a prop d’Ibrahimovic; ha semblat que funcionava, però també és cert que el primer gol ha arribat just en el moment que s’ha retornat a l’habitual 4 – 3 – 3. Ha estat una casualitat absoluta, no en tinc cap dubte. Com sempre, el més important són les sensacions que es desprenen del partit i aquestes sensacions, ara mateix, són molt bones: l’equip ha recuperat moltes de les constants vitals que tant li hem lloat i agraït. Sensacions i dades inequívoques: els 61 punts que ja porta sumats són un altre rècord per a la història, 1 més respecte de la temporada passada.

Se sabrà tot

He llegit amb fruïció el Se sabrà tot, de Xavier Bosch, darrer premi Sant Jordi de novel•la. Molt aviat m’he oblidat que estava llegint el llibre d’un amic. Ha estat molt fàcil. Com en els seus primers llibres de relats Jo, el simolses, Vicis domèstics i la seva primera novel•la La màgia dels reis, i en els seus articles, he trobat la mateixa prosa extremadament àgil, lliscant amb una facilitat sorprenent. Segur que des d’aquell 1992 en què va debutar ha guanyat en maduresa i solidesa. Se sabrà tot és un llibre molt més ambiciós, és clar. Però, en essència, és el Xavier Bosch que el públic ja coneix, encara que sigui a través de la ràdio i la televisió. En el meu entendre, la novel•la destaca per tres raons. En primer lloc, el llenguatge, molt ric i original, ple de girs que donen una personalitat inconfusible a la prosa de Bosch. En segon lloc, per la història en si mateixa, d’una actualitat indiscutible: tant pel vessant de la promiscuïtat (excessiva, desmesurada, perniciosa) entre el periodisme i el poder polític i econòmic, dels mitjans de comunicació com a mers instruments dels poders, com pel terrorisme de base islamista o els neguits i dificultats vitals d’un dels seus protagonistes principals. I, en tercer lloc, pel morbo que la novel•la ha despertat en bona lògica. El paral•lelisme entre la història del Dani Santana, director el diari Crònica, a la novel•la, amb la pròpia del Xavier Bosch com a director de l’Avui, un any de durada en els dos casos i una dimissió inesperada, actua d’esquer infal•lible. Millor. Bosch no s’ha cansat de dir aquests dies de promoció de la novel•la que no ens entretinguem a fer cap sodoku per descobrir qui és qui. Jo no ho he pogut evitar i no crec que cap lector, mínimament coneixedor del diari i dels fets, pugui estar-se’n. Ara, m’he hagut de rendir perquè més enllà d’unes quantes imatges que he sabut caçar al vol i posar-hi noms i rostres coneguts, gestos que tinc ben apamats, el sodoku l’he hagut de deixar per fer. De fet, no cal tampoc. És un sodoku amb la solució incorporada, no cal tombar el diari o esperar el diari de l’endemà. Perquè, en el fons, es tracta d’un document periodístic excel•lent. De fet, tota la bona literatura ho és.

Tard i malament

Els governs català i espanyol i els respectius partits a l’oposició s’han decidit els darrers dies a buscar punts de consens que els permetin elaborar un pla per a sortir de la crisi econòmica que ens assola, o a fer-ho veure almenys. La setmana passada el debat es va fer al Congrés dels Diputats i dimecres al Parlament. No n’ha sortit massa res, ni en un cas ni en l’altre. Probablement, el més decebedor és que no ha estat cap sorpresa, que ja ens ho esperàvem. És el que tothom s’havia imaginat. Fins a aquest punt de descrèdit han caigut els polítics espanyols i catalans. En tot cas, les circumstàncies en què aquests debats s’han programat ja feien preveure que esdevindrien estèrils. En primer lloc, perquè arriben molt tard. La crisi ja fa dos anys gairebé que la belluga. El moment més propici era força mesos abans i no pas ara quan desbordats, al govern se li multipliquen els fronts. Llavors, no van saber avançar-se a uns esdeveniments que es veien a venir, pel que succeïa als Estats Units i a la resta de la Unió Europea, però els nostres dirigents van preferir fer el milhomes i treure pit i ara han d’actuar a corre cuita. En segon lloc, pel calendari electoral, que en el cas català és a la darrera fase, que juga un paper massa determinant i condiciona la posició d’un i altre partits. La desconfiança entre ells és absoluta. En aquestes condicions, és difícil que ningú es refiï de ningú. Cap partit donarà al seu rival cap trumfo electoral. El que ha fet el govern espanyol, convocant els partits de l’oposició a consensuar mesures per a sortir de la crisi però no donant-los el document sobre el qual començar a parlar fins a les nou del vespre del dia abans, i encara més que un document un simple guió, amb només dotze hores –i nocturnes!– de temps, ja ho diu tot. I, en tercer lloc i finalment, també en el cas català, perquè el debat al Parlament ha posat de manifest les limitacions de la política catalana per a trobar solucions pròpies a la crisi. I no només per la manca de competències, especialment per la impossibilitat de fer un front comú, amb la Generalitat al cap davant, davant del govern espanyol. Amb aquest panorama, és dubtós fins i tot que siguin capaços de fer-se la foto de rigor; si l’arriben a fer, els sortirà ben borrosa.

Una línia molt fina

El FC Barcelona no va fer un bon partit a Stuttgart, especialment a la primera part. Hi estem d’acord. Ara: no em sembla que el joc de l’equip mereixi l’allau de crítiques i de desqualificatius que ha rebut. Trobo que no n’hi ha per tant. Crec que és desmesurat del tot. Fins i tot, em sembla que comparat als partits que havia fet contra l’Atlètic de Madrid i el Racing de Santander, encara bo; almenys, a la segona part, després de l’empat i la correcció tàctica que va fer Guardiola tornant Iniesta al mig del camp i obrint el terreny amb Henry, l’equip va controlar completament el joc i va tancar el partit amb un resultat avantatjós de cara a la tornada. Més o menys, ja ho vaig dir ahir i ja vaig exposar les raons que em sembla veure-hi, d’índole física i per les baixes de jugadors clau. No obstant, com que les crítiques han estat tan massives i han continuat imparables, i el que durarà, m’hi vull tornar a referir. I em fa l’efecte que la Lliga espanyola fa un mal terrible a la percepció que tenim. Les distàncies entre els equips de la LFP són tan grans que ens fa creure que un equip com el Stuttgart, de poca anomenada, l’hem de ventilar en un obrir i tancar d’ulls i badallant. Però, si ens fixem en els resultats que hi ha hagut en aquestes primeres anades dels vuitens de final, la veritat és que tots s’han resolt o bé en empat o bé amb només un gol de diferència. I que cap dels equips de la Lliga espanyola que són encara a l’antiga UEFA va aconseguir guanyar la setmana passada. No hi ha cap equip que es deixi guanyar i en aquest nivell i aquestes alçades de la competició tots els jugadors són molt bons, la informació circula molt ràpidament i tothom s’espavila. Les diferències entre els equips esdevenen una línia molt fina. Guanyar és molt difícil, et diguis com et diguis. A la Lliga espanyola, el FC Barcelona i el Reial Madrid dominen de manera abassegadora i el títol es decideix en els enfrontaments directes i en vuit o nou partits més, contra els tres o quatre equips que acaben pugnant per les posicions europees. És una competició que cada temporada que passa s’acosta més al que succeeix des de fa anys a la lliga d’handbol, per exemple. La Lliga de campions és tota una altra història, molt més competitiva, pel format en eliminatòries, que dóna opcions al rival més fluix, sobretot, però també perquè les diferències entre els equips que arriben als vuitens de final, tret d’algunes excepcions, són bastant més menors que les que hi ha entre els equips de la part alta i la baixa de la Lliga espanyola. No és cap casualitat que faci tants anys que l’equip campió no repeteixi títol. Em fa l’efecte que costa menys entendre-ho que acceptar-ho, especialment després d’un any tan triomfant com el que ha viscut el barcelonisme.

Partit fluix, bon resultat

El FC Barcelona va obtenir un resultat força bo al camp del Stuttgart en el partit d’anada dels vuitens de final de la Lliga de Campions. Un empat a 1 gols és un marcador que dóna moltes opcions als blaugranes per a resoldre l’eliminatòria al Camp Nou, el 17 de març. El Barça no va jugar del tot bé. Especialment, a la primera part en què el Stuttgart va tenir més oportunitats, va imposar el seu joc al contracop aprofitant les errades dels catalans i es va avançar en el marcador al minut 25. N’hagués pogut fer algun altre, però també Messi va enviar una pilota al pal. A la segona part, després de l’empat matiner d’Ibrahimovic, el Barça va controlar molt més el joc i el partit es va equilibrar. No va ser un bon partit. El resultat és el millor de tot. Però tampoc ha estat tan dolent com s’ha dit, al meu entendre. Ha estat un partit típic d’una anada dels vuitens de final de la Lliga de campions, contra un equip alemany: fort, disciplinat tàcticament, i disposat a jugar-se les seves possibilitats de passar en un tot o res al seu camp. Certament, els blaugranes van patir dels mals que han mostrat les darreres jornades i que fa justament un any també van tenir. Em va semblar observar dues menes de problemes. El primer, físic. L’equip ha perdut velocitat, per a moure la pilota al primera toc i per a pressionar ben amunt; probablement, les lesions, les sancions i una plantilla excessivament curta han impedit fer rotacions i els jugadors noten el cansament, que també deu ser mental, i si l’exemple de la temporada passada serveix per a aquesta, en aquestes setmanes, s’haurà incrementat la càrrega de treball físic per a obtenir el to físic adequat a partir d’ara. I el segon problema, tàctic. Em va semblar un equip desequilibrat per les baixes d’Alves, Abidal i Keita. Al davant, Messi i Iniesta tenen la tendència d’anar-se’n cap al mig i el forat que deixen a l’extrem, que tan bé ocupa Alves sobretot, ni Puyol ni Maxwell el saben aprofitar prou bé. L’entrada d’Henry a la segona part, en el lloc de Touré, encara que no fes cap jugada remarcable, almenys va servir per a tenir l’extrem dret transitat i per a desembussar el centre de l’atac. I, encara, l’absència de Keita, les seves arribades a l’àrea vull dir, no la supleix Sergio. En resum, un bon resultat, en un partit fluix.

De la bona gent i el bon rotllo

Ara que el FC Barcelona de bàsquet ha guanyat de manera tan brillant la Copa del Rei davant del Reial Madrid i ha encadenat quatre títols, comptant-hi la Lliga ACB de la temporada passada, s’ha destacat com a una de les claus del seu èxit la bona harmonia que hi ha en l’equip. S’han alabat les qualitats tàctiques de l’entrenador Xavier Pasqual i les moltes hores que treballa preparant els entrenaments i els partits, però s’ha fet molta referència també, com a factor determinant gairebé, a que la plantilla conforma un grup molt ben avingut. La comparació amb el que s’ha dit del Barça de futbol dirigit per Josep Guardiola és inevitable i automàtica. En ambdós casos, s’ha parlat de “bona gent” i de “bon rotllo” entre ells per a definir el conjunt dels jugadors d’una i altra plantilla i per a descriure l’ambient amb què es treballa. De fet, en gairebé tots els esports, i més enllà encara, el bon ambient es considera un element fonamental per a explicar els èxits, sigui d’un equip d’una qualsevol disciplina esportiva o d’una empresa. No és gaire difícil d’entendre, certament. Qui més qui menys, deu poder explicar el seu cas personal i fer veure que quan ha participat d’un projecte qualsevol sempre ha donat el millor de si mateix quan s’ha sentit bé amb la gent amb què ha col•laborat. No cal donar-hi massa voltes més. Probablement, també hi deu haver exemples de casos en què el motor que ha fet funcionar l’empresa ha estat la competència interna, l’exaltació de les individualitats del grup pugnant per a ser el més destacat; però també és veritat que en aquestes ocasions, més aviat que no pas tard, les coses se’n van pel pedregar i els triomfs esdevenen efímers. La bona gent i el bon rotllo apareixen com a essencials, doncs, per a que tothom en un grup estigui disposat a sacrificar els seus egos i a posar el seu talent individual al servei del col•lectiu. I, és clar, també es fa inevitable pensar en la política i concloure, forçant l’analogia fins a un extrem potser excessiu, que si entre els partits hi hagués una mica de bon rotllo tots plegats aniríem força millor.

Un país a mig fer (Article a El Punt)

http://www.elpunt.cat/noticia/article/-/-/138647.html