Però avui, fan futbol

Aviat ho podrem dir. Avui, per exemple, des de les vuit del vespre i fins a les dotze de la nit, podem seure al sofà i durant quatre hores seguides ens podem distreure amb el FC Barcelona – Getafe i el Reial Madrid – Espanyol. De fet, per als qui quatre hores siguin massa poc, sàpiguen que les ràdios començaran una hora abans i acabaran una hora després; tenen, doncs, sis hores ininterrompudes de futbol. Què més volem! I és que d’al•licients, no ens en falten. En tenim per a tots els gustos i tendències. A veure: ningú no pot dir que no es tracti d’un Catalunya – Espanya perfecte, o gairebé. I, per aquells qui els faci angúnia barrejar política i esport, poden mirar-s’ho des de la lluita merament futbolística pel títol de la Lliga espanyola entre culers i merengues amb dos escuders d’aliats, fent la feina bruta, o gairebé. El dissabte, les borses estan tancades i no haurem tingut cap ensurt en forma de caiguda de l’Ibex. Una treva per a les inversions. Només si no hem tingut la precaució de no llegir els diaris o de canviar de canal a l’hora del telenotícies sabrem que l’economia espanyola, i per tant la catalana també, va de mal en pitjor i que els nostres governants no saben com tapar cap de les vies d’aigües que enfonsen el vaixell, amb l’atur, el dèficit, el deute i d’altres instruments navegant a la deriva i desconsolats, i que els sindicats ja esmolen l’eina de la vaga general per a fer veure que ells sí que defensen els treballadors i els seus (seus) llocs de treball. Ara ja només és qüestió de passar aquesta setmana que ve. Perquè a partir de la següent, del divendres 12, tots els mals que ens fan estar amoïnats durant el dia, així que arribi la nit, s’esvairan gràcies a la pilota. Bé, sí, els divendres ens haurem de conformar amb un plat de segona però no hi farà res si ens els prenem com un entrant, per anar fent boca. Des de l’endemà dissabte i fins dijous, tindrem un o dos o més partits de futbol cada dia. Si de dia la culpa la té en Zapatero, de nit la tindrà l’àrbitre. Crisi i pilota. Quin circ!

Si fos un globus sonda rai!

Vull dir els plans del govern espanyol per a reformar l’actual sistema de pensions, concretament, la intenció d’elevar l’edat de jubilació dels 65 anys actuals als 67 i d’ampliar el còmput per a calcular la pensió dels 15 anys que ara es requereixen als 25 anys. Per la manera com s’ha produït, no em sembla que sigui cap globus sonda. El que succeeix és que el president José Luís Rodríguez Zapatero i els seus ministres d’economia i treball, Elena Salgado i Celestino Corbacho, respectivament, no se’n surten i cometen errors impropis del càrrec i la responsabilitat que ostenten. El govern espanyol ha enviat un document oficial a la Comissió Europea, el programa d’estabilitat per al període 2009 – 2013, i quan encara els comissaris no l’havien acabat ni de registrar, com aquell qui diu, ja els avisaven que en una de les planes es deia una cosa per una altra, que allò de passar a 25 anys el còmput per a calcular les pensions només era una proposta i que el verb que ho explicava havia d’anar en condicional; tot per l’aldarull que se’ls havia organitzat a casa així que es va saber. La ministra Salgado diu que “errors en podem cometre tots”. I tant. Ara, si fos un error, també rai. I la situació de ridícul en què s’han posat fóra perdonable també. El que és greu de veritat és que l’economia espanyola davalla desbocada, amb uns índexs d’atur (18%), dèficit (11,4%) i deute (55,2%) que fan feredat, i el govern espanyol no sap aturar la patacada. Ha passat de negar que la crisi mundial afectés Espanya i de posar com a exemple el sistema financer espanyol a haver d’escoltar del comissari europeu, el socialista espanyol Joaquín Almúnia, que l’economia espanyola va camí d’acabar com la de Grècia, intervinguda per les autoritats econòmiques europees. No es tracta d’un problema d’incapacitat i prou. El govern socialista disposava d’un ministre prou rigorós i capaç com Pedro Solbes que va acabar plegant perquè en política el que compten són les fidelitats, els secretaris d’organització i els directors de campanya, encara que sigui al preu de dur el carro pel pedregar.

Les 7 vegueries

Trobo bé que el Govern s’hagi decidit a tramitar els avantprojectes de llei que divideixen Catalunya en set vegueries i em sembla inevitable ressuscitar l’Àrea Metropolitana de Barcelona, que és un ens valuós i, alhora, potencialment conflictiu si s’erigeix en un contrapoder de la Generalitat. Perquè les vegueries, com les comarques, ultra el seu caràcter simbòlic, recullen més adequadament la realitat geogràfica de Catalunya que no pas la divisió provincial imposada. És clar que produeix tensions territorials perquè serà sempre impossible fer una divisió a la carta per a tothom. Seria el cas de la zona en què habito des de fa deu anys que té un caràcter irrenunciablement segarrenc i viu mig d’esquena a l’Anoia a què pertany administrativament. Aquest tipus de discussions seran inevitables sempre i el valor de la política resideix a saber resoldre’ls i, en un moment donat, prendre decisions i assumir les crítiques i el desgast electoral que comporten. Ara: el debat que s’ha iniciat immediatament no és ben bé aquest; el que es discuteix és si és oportú plantejar una llei d’aquesta magnitud i que s’ha de tramitar pel procediment d’urgència perquè a la legislatura li queden, a tot estirar, sis mesos d’existència. La pregunta, que té tot el sentit del món, no deixa de ser també un punt irònica perquè la qüestió de les vegueries ja fa més de vint anys que la ballem i totes les anteriors vegades que s’ha plantejat, potser en moments parlamentàriament més idonis, tampoc no han reeixit. Hi ha qüestions com la divisió territorial de Catalunya o la llei electoral catalana que s’haurien d’haver enllestit durant els primers anys de l’autogovern i que és realment vergonyós que estiguin encara pendents i fa molta pena adonar-se de les raons per les quals no s’han tirat endavant. Són les que ara poden fer encallar un altre cop les vegueries perquè avui, i de fet com ahir i com demà, els actes dels partits no deixen de ser mers moviments tàctics de cara a l’objectiu estratègic de guanyar la propera contesa electoral i conservar el poder. Vull dir l’actuació dels partits que hi ha al govern com la dels que són a l’oposició, de manera que el futur de les vegueries depèn de si el tripartit ho considera un trumfo electoral.

Article a El Punt

http://www.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/132084-quan-la-crisi-te-noms-i-cognoms.html

Inhabilitar a qui?

Fa uns dies, el soci del FC Barcelona Nicolás Marín va presentar una denúncia al Tribunal Català de l’Esport (TCE) demanant que inhabiliti a perpetuïtat el president del FC Barcelona, Joan Laporta i tots els membres de la Junta Directiva que l’any 2006 no van convocar les eleccions a la presidència del club abans del 30 de juny i no ho van fer fins que un jutge, atenent una altra denúncia, no els ho va manar. Aquesta és la segona vegada que s’insta al TCE a inhabilitar Laporta i els seus directius de llavors; en aquella primera ocasió, el TCE no va iniciar l’expedient disciplinari que li demanaven perquè la qüestió era encara en tràmit judicial ja que aquella Junta Directiva va decidir recórrer l’acte del jutge, tot i complir-lo. També ara fa uns dies, el Tribunal Suprem ha desestimat en darrera instància el recurs de la Junta Directiva i per això el soci Marín hi torna. Personalment, més enllà de les conseqüències individuals que una inhabilitació suposés a les persones afectades, no poder concórrer a les pròximes eleccions, per exemple, aquest cas em sembla d’una gravetat intolerable. Des de gairebé el primer dia, la Junta Directiva sorgida de les eleccions del 2003 tenia clar que l’article 29 dels Estatuts del FC Barcelona generava interpretacions contradictòries. La literalitat del redactat induïa a considerar que el seu mandat acabaria el 30 de juny del 2006 perquè havent pres possessió el 22 de juny, aquells darrers vuit dies del mandat de la junta anterior, es podien arribar a considerar com al primer any del mandat de la nova junta. I tant li feia que la possessió s’hagués fet per obligació estatutària i que en l’acte de presa de possessió es declarés que fins a l’1 de juliol la nova directiva no faria cap acte de disposició. L’article 29 o bé havia estat redactat amb els peus o bé, si havia estat fet expressament, era fruit d’una ment retorçada i malaltissa, rancuniosa. Fer equivaldre vuit dies a un any sencer de mandat anava bastant més enllà de fer passar bou per bèstia grossa, però anaven maldades i per això aquella Junta Directiva va encarregar un dictamen a la Secretaria General de l’Esport, l’únic organisme a qui es podia demanar, perquè dictaminés quina era la interpretació més correcte de l’article 29. I la Secretaria General va dictaminar que malgrat la interpretació possible de fer equivaldre vuit dies per un any, el que tenia més sentit era no fer-ho i no finalitzar el mandat fins al 30 de juny del 2007, amb l’argument que tots els socis, quan van anar a votar, ho van fer pensant-se que escollien una nova directiva per a quatre anys i no pas per a tres anys i una setmana. Per aquesta raó no van convocar les eleccions el 30 de juny, perquè de la mateixa manera que se’ls va denunciar per no convocar-les, si ho haguessin fet, tenint a més aquell dictamen sobre la taula, se’ls hagués pogut denunciar per haver-les avançat, i així ho van explicar a l’Assemblea de l’estiu del 2005. Aquell afer va dur el club per uns viaranys molt lamentables. I encara volen que cuegi. Una de les línies de defensa, basant-se en la llei de l’esport, nega al TCE competències tant per entendre un afer de naturalesa associativa com per a actuar a instàncies de part interessada. Ja es resoldrà si és el cas. Jo el que voldria és que les persones que insten a l’assetjament de Laporta, a acarnissar-s'hi, no vull dir el soci Nicolás Marín, ni cap dels altres que han obert 'altres fronts, sinó els seus inductors i ideòlegs, els qui en mouen els fils i financien tot l'operatiu, donessin la cara i actuessin a pit descobert. Seria una manera bastant més noble d’enfrontar-s’hi. I si, finalment, el TCE arribés a la inhabilitació de Laporta, Ferrer, Godall, Ingla, Soriano, Vicens... per una suposada falta com la d’haver seguit les recomanacions d’un dictamen de la Secretaria General de l’Esport, per un article tan absurd com malèvol, hauríem de començar a pensar en inhabilitar-nos tots plegats.

En Carretero i en Laporta

Durant tot el cap de setmana i encara ahir la política catalana l’han marcada els noms de Joan Carretero i Joan Laporta, el primer perquè ha protagonitzat un ara me’n vaig, ara torno sorprenent i el segon perquè en una entrevista al diari Avui ha confirmat gairebé del tot el seu pas a la política; a més, Carretero, en una entrevista amb el Món a RAC1 de Jordi Basté ahir al matí va declarar que Laporta el “tindrà sempre al seu costat”: la conclusió que se n’ha tret és que Carretero i Laporta aniran junts a les pròximes eleccions. Probablement, és l’aliança més natural i necessària en aquests moments si l’actual president del FC Barcelona decideix iniciar el camí de la política. Perquè el que ha quedat clar en l’episodi protagonitzat per Reagrupament, l’anunci de dimissió dissabte de Carretero i dotze dirigents més dels dinou que té el partit i la possible tornada després que anit se sabés que els quatre crítics ja acceptaven anar-se’n, és que l’independentisme si vol fer forat a les pròximes eleccions no pot permetre’s gaire esperpents més i ha de deixar-se de personalismes i presentar-se unit. Si ara Carretero pot tornar a la presidència de Reagrupament com si res no hagués passat es veu que és perquè la dimissió no l’havia presentada per escrit i, segons els estatuts de l'associació, l’article 16 concretament, no val. Ara: és un no valdre relatiu perquè en política, com en gairebé totes les facetes de la vida, no només s’ha de ser seriós, també ho ha de semblar. Al llarg de tota la seva trajectòria pública, Carretero ha demostrat tenir molt de caràcter, gairebé tant com Laporta. Laporta també ha demostrat tenir molta capacitat per a resistir davant de les adversitats i les pressions i continuar endavant amb les seves idees peti qui peti. Caràcter i capacitat de resistència són virtuts necessàries en tot líder polític, però no són suficients. Gairebé tan important o més és l’habilitat per a unir en un mateix projecte les diverses tendències, valors, interessos, etc., que, lluny de disgregar-lo, l’enriqueixen.

El tancament dels cinemes

74 cinemes de tot Catalunya tancaran aquest primer dia de febrer perquè els seus propietaris, agrupats en el Gremi d’Empresaris de Cinemes de Catalunya, no estan d’acord amb el projecte de llei del cinema que ha enllestit el Govern i, concretament, no accepten l’obligació que en la majoria de pel•lícules hi hagi la meitat de còpies en català, sigui a través del doblatge o bé sigui per mitjà de subtítols. Ja fa temps que la qüestió del cinema en català cueja. De fet, aquesta és la segona temptativa de la Generalitat d’imposar quotes de doblatge o de subtítols per a acabar amb la ridícula presència de pel•lícules en català als cinemes de Catalunya. La primera vegada, el govern va topar amb l’oposició de les distribuïdores i els exhibidors que van recórrer la capacitat sancionadora del decret, van guanyar el recurs al Tribunal Superior de Justícia i l’intent va acabar amb un fracàs sonor. Ara hi tornem. Aquesta vegada les distribuïdores no han dit massa res, però els empresaris de cinemes sí i han plantejat un escenari d’apocalipsis que no se’l creuen ni ells. Diuen que si s’imposa aquesta llei, el negoci se’ls enfonsarà perquè els catalans deixaran d’anar al cinema. I exhibeixen unes enquestes que si es miren bé se’ls giren totalment en contra: afirmen que, a pesar que el 82 per cent dels catalans creuen que les pel•lícules haurien d’estar totes disponibles en català i castellà, a l’hora de la veritat, l’any passat, només un 3’8 per cent dels qui van anar al cinema van anar a veure una pel•lícula en català. I jo trobo que aquest percentatge tan minso encara és prou alt si es té en compte que l’oferta de cinema en català es redueix a tan sols el 2’9 per cent. Tot plegat és força ridícul i haver-ho de discutir fa molta pena. Jo ja entenc que les majors es resisteixin a doblar les pel•lícules en català perquè a ells se’ls en fum la llengua del país i el doblatge els incrementa els costos; elles saben de beneficis, que mai no són prous, i no els vinguis amb els drets nostrats. El que més miserable em sembla és que aquesta discussió l’haguem de fer entre catalans i que els empresaris dels cinemes d’aquí siguin tan poc sensibles a una qüestió tan cara pel país com és la llengua pròpia. Ara, també és cert que aquesta facilitat per a fer el joc als qui volen laminar els drets nacionals del país no és exclusiva dels empresaris del cinema.