Colgats per la neu

Aquest hivern, si no m’he descomptat, portem tres nevades que mereixen ser anomenades així. Ara: la més intensa, la que ens ha deixat literalment colgats durant unes quantes hores i mig incomunicats, ha estat la darrera. Va començar la nit de dimecres a dijous; hi va haver una treva durant el dia i al vespre hi va tornar i va nevar fins ben bé la mitja tarda de divendres. Ho va fer sense parar i, a estones, copiosament. La neu fa molt bonic i per als sembrats, en aquesta època, és un bé de Déu. Si la pots mirar de casa estant, davant el foc a terra i amb la llenyera ben plena de fusta per cremar, amb un llibre a les mans i rodejat dels teus, deixant que la vida vagi fonent-se al compàs de la neu, és un dels plaers més satisfactoris que es poden experimentar. Almenys, ho és per a mi. Ara: si has de moure’t, si pretens seguir el ritme normal a què estem acostumats, llavors la neu es converteix en un maldecap i un entrebanc molt considerable. Transitar per un paisatge nevat és una de les activitats més fatigoses a què ens podem enfrontar. En fi, com que algun bon lector d’aquest bloc i amic m’ho ha demanat, he pensat que unes quantes fotografies preses des de les finestres de casa ajudarien a entendre què vull dir.

Dels xiulets i alguns... dubtes?

El FC Barcelona ha ensopegat en els dos darrers partits al Camp Nou, el de la Lliga espanyola contra el Vila-real (1 a 1) i el de la Copa del Rei contra el Sevilla (1 a 2); indubtablement, aquesta derrota té més transcendència perquè posa l’equip a prop de l’eliminació. Ara: quan encara no fa ni un mes que els blaugranes van obtenir el sisè títol de l’any, tancant una temporada immaculada i inèdita a la història del futbol mundial, sembla exagerat i un despropòsit absolut agafar-s’ho malament i neguitejar-se. Dimarts, el públic del Camp Nou va xiular el defensa central Dmitro Txigrinski; ell va fer el penal que va donar la victòria a l’equip sevillista i, segons les interpretacions que s’han fet les hores posteriors, els aficionats li censuraven diverses errades i que és excessivament lent (i se suposa que en la ment de tothom hi ha els 25 milions d’euros que ha costat el seu fitxatge). Tots els seus companys han sortit a defensar-lo, amb més o menys gràcia. També s’han fet evidents alguns dubtes i des del tècnic Josep Guardiola al migcampista Sergio Busquets han parlat de destitucions i de resultats que ja arribaran. Hi torno: em sembla exagerat, quan el present és tan brillant, angoixar-se per un títol que pot escapar-se, amb més raó si es tracta de la Copa del Rei, però ja és sabut que els barcelonistes tendim a la hipèrbole i que en el futbol, com en tots els esports, només ets qui demostres ser en cada moment, i és lògic que sigui així. Vull pensar que l’exageració es produeix per totes les bandes i que no n’hi ha per tant, que el neguit no és tan elevat com sembla i que els tècnics i els jugadors només han adequat les seves respostes, però fent comèdia, i que tot plegat agafa volum perquè els mitjans de comunicació en parlem tothora. Probablement, no trigarem a saber-ho; aquesta és una història repetida i sabuda, però ha de ser veritat que els èxits tan sovintejats dels últims anys han canviat el caràcter del culer, ni que sigui una mica.

Dels àrbitres

La temporada passada, els mitjans de comunicació de Madrid i del Madrid van parlar molt dels arbitratges que tenia el Barça perquè deien que l‘afavoria molt, tant, que gairebé n’explicava els triomfs; al final, ho van mig deixar perquè no era veritat. En aquesta, en canvi, som els mitjans catalans i del Barça els qui parlem dels arbitratges que té l’equip, els del dia del Vila-real i el Sevilla, els dos més recents, per exemple. No sé si al final de la temporada, com s’acostuma a argumentar, els encerts i els errors s’equilibren i el Barça i el Madrid són els equips més beneficiats, perquè mai es comprova. Jo crec que els arbitratges són un factor més del joc, amb què s’ha de comptar i preparar, que pot ser molt favorable o favorable, o molt perjudicial o perjudicial, o exquisidament neutral, i gairebé sempre imprevisibles. Perquè els àrbitres no només són humans, també tenen sentiments i preferències esportives i una vida privada que a com a tots en la nostra feina i activitats diàries els afecta. L’àrbitre del dia del Vila-real, Bernardino González Vázquez, ho va fer malament. A mi em va semblar que en les decisions menudes va perjudicar força els blaugranes i que va treure de polleguera gairebé tot l’equip, especialment Ibrahimovic; ara, en les decisions grosses, vaig trobar que havia estat comprensiu amb el suec no expulsant-lo i que algun penal hagués pogut xiular en contra del Barça. L’àrbitre de l’anada dels vuitens de final de la Copa del Rei contra el Sevilla al Camp Nou (1 a 2), Alfonso Pérez Burrull, penso que es va equivocar en les decisions menudes i en les grosses i que gairebé sempre els blaugranes en van sortir malparats, fins al punt que el resultat podria ser diferent i ara el Barça no estaria contra les cordes i pendent d’una remuntada al Sánchez Pizjuan la setmana que ve. Ara: també crec que cap dels dos arbitratges, per més influència que hagin tingut en el resultat, no ha d’evitar valorar ni els encerts del rival ni els errors propis, com la pèrdua d’intensitat i efectivitat golejadora i una alineació experimental. Probablement, tot és ben lògic i fàcil d’entendre.

L’entrevista de Laporta al Mundo

El Mundo del Siglo XXI va publicar ahir una entrevista molt extensa amb el president del FC Barcelona, Joan Laporta. L’entrevista va tenir molt de ressò i va generar multitud de comentaris des de primera hora del matí a totes les tertúlies polítiques i va provocar la reacció de tots els portaveus dels partits catalans amb representació parlamentària perquè les declaracions de Laporta eren essencialment polítiques i, entre d’altres coses, deia que està pensant entrar en política i fer-ho amb un partit propi. També va generar estranyesa que Laporta concedís una entrevista com aquesta a un dels mitjans que ha qualificat de sempre i ben recentment de “caverna mediàtica”, però és clar que més que al Mundo la va donar a Salvador Sostres, amb qui l’uneix una bona relació; Sostres ha començat a escriure a El Mundo del Siglo XXI des de fa uns dies. Els responsables del diari espanyol sabien perfectament la importància de l’entrevista i van calibrar amb exactitud l’impacte que causarien a Catalunya, de manera que van jugar-hi tan fort com van poder, a la portada i a les pàgines interiors. Ben fet. L’entrevista és interessant, per bé que Laporta no diu gairebé res que no hagi anat dient els darrers mesos. Si de cas, posa data a la seva decisió; afirma que per Setmana Santa haurà decidit si fa el salt a la política i que no ho anunciarà fins a acabar el seu mandat com a president del FC Barcelona. Però, aquest calendari podria alterar-se si el president de la Generalitat, José Montilla, decideix avançar les eleccions al Parlament; llavors, “si això passa, ho hauré d’anunciar abans”. Molt bé; doncs, som on ja érem. En el procés de reflexió també hi ha dos aspecte que són prou importants com per a condicionar el sí o el no del seu pas a la política: amb quina formació fer-ho, amb una coneguda, una per conèixer o una nova de trinca, i quines possibilitats d’èxit té; “vull saber si el milió de catalans que busca un Estat propi em seguirà”. El rebombori causat tampoc no és nou, però és veritat que el volum és cada vegada més alt i, segons el meu parer, excessiu. Jo entenc que a Joan Laporta li faci il•lusió saltar a la política i esdevenir algun dia president de la Generalitat i entenc també que pensi que els èxits obtinguts al FC Barcelona, l’experiència acumulada i la popularitat aconseguida, li donin possibilitats, i més quan hi ha moltes persones properes a ell que l’empenyen des de fa temps a fer el pas i hi ha algunes enquestes que el situen en molt bon lloc. I com que ho entenc, comprenc que ell en parli i que faci tot el que pugui perquè se’n parli i que tothom en parli perquè si es decideix a fer el pas és segur que remourà les aigües de la política catalana, encara que no sabem amb quina intensitat. Ho comprenc, però ho trobo excessiu perquè el que s’ha de saber d’una persona que es vol dedicar a fer de polític és si fa el pas o no el fa, que hi pensa ja ens ho imaginem perquè sinó seria un insensat, i un cop ho ha anunciat voldrem saber per a fer què, per a fer-ho com i per a fer-ho amb qui. Mentrestant, trobo que hi ha coses més interessants per a fer i llegir.

El mes i mig culer que ve

Per al FC Barcelona, el mes i mig que ve té més importància del que pot semblar. És clar, en un campionat de la regularitat, tots els mesos tenen el seu pes, però en aquest mes i mig veig que hi intervindran tres factors que en d’altres períodes no convergiran; n’hi haurà d’altres que hi influiran, però no aquests tres: emocionalment, després de la intensitat amb què el barcelonisme ha viscut des del maig passat, ara que no hi ha cap títol per disputar, el més normal és que hi hagi una baixada de la tensió competitiva; i, esportivament, en primer lloc, si els tècnics blaugranes han programat la temporada com van fer-ho a la passada, d’avui i fins als vuitens de final de la Lliga de Campions, a mitjans de febrer, aquestes setmanes que vénen seran de càrrega física per a afrontar en el punt més alt de forma el tram final de la temporada, amb la qual cosa tornarem a veure un equip més lent i menys intens del que estem acostumats, com ja va passar ara fa un any, i, en segon lloc, serà en aquests moments, amb dos partits a la setmana, si tot va ve a la Copa de Rei, quan es mostrarà de forma més crua que la plantilla és més curta del que tocaria. El més positiu és el calendari a la Lliga espanyola, relativament benèvol (Sevilla i Getafe a casa i Tenerife, Valladolid, Sporting i Atlètic de Madrid a fora). I, és clar, que en la lluita pel títol, el Reial Madrid ha desaprofitat una ocasió molt bona, no només per a atrapar el Barça sinó per a agafar-li avantatge. A Osasuna, els merengues només van poder empatar (0 a 0), el mateix resultat que en van treure els culers. De moment, en el que portem de Lliga, el Barça li ha agafat tres punts al Madrid en l’enfrontament directe del Camp Nou, i el Madrid dos al Barça en la visita a València (els blaugranes hi van empatar a zero i el Madrid hi va guanyar 2 a 3); la resta d’ensopegades respectives no són comparables. La igualtat entre els dos conjunts és màxima pel que fa els resultats, per bé que el joc és incomparable, encara. En aquest mes i mig, el calendari madridista és més complicat (Mallorca, Màlaga i Espanyol a casa, i Athletic Club, Deportivo i Xerès a fora) i hauria de compensar el seu menor desgast físic pel fet de no jugar la Copa del Rei.

Empat just en un dia de festa

No se sap perquè, però de la mateixa manera que hi ha equips que acostumen a sortir carregats de gols del Camp Nou cada vegada que s’hi acosten, n’hi ha d’altres que tenen tendència a fer d’aixafaguitarres temporada rere temporada. El Vila-real n’és, probablement, la versió més exacte. Des que va venir per primera vegada, en època moderna, diguem, amb victòria per 1 a 3, cada vegada que treu el cap per aquests verals aconsegueix fer-li la guitza als blaugranes. La temporada passada ja va empatar 3 a 3 el dia en què el FC Barcelona podia ser campió matemàticament i en aquesta, que ha coincidit amb els festejos pels 6 títols del 2009, després de fer educadament i exquisida el passadís als hexacampions, ha tret un empat a 1 gol i ha deixat el Barça a l’abast del Reial Madrid. Que el Vila-real seria un rival perillós, ja es veia a venir i no només per la història acumulada sinó també i sobretot perquè des de fa ja unes quantes jornades els groguets estan jugant molt bé i estan obtenint resultats molt meritoris, ajustant-se així a les pautes que segueixen els equips entrenats per Ernesto Valverde, de començar horrorosament i acabar brillantment. Al Barça el partit se li ha posat bé ben aviat, amb el gol de Pedro al minut 7, però l’empat ha estat just. El Vila-real ha sortit a discutir-li la possessió, pressionant amb tres davanters i obligant la defensa a rifar la pilota, i ha aconseguit convertir el partit en un despropòsit constant i que es jugués gairebé tota l’estona lluny de les àrees. Ningú ho deu haver comptat, però no m’estranyaria gens descobrir que aquest ha estat el partit del Barça en què la pilota s’ha passat més estona per l’aire i sense que ningú la controlés. L’àrbitre, que em sembla que no ha estat decisiu en l’empat, ha contribuït a entrebancar el partit xiulant més faltes de les necessàries. Al meu entendre, aquest partit ha posat de manifest que la plantilla és curta i té mancances; les baixes de Messi, Keita i Touré Yaya s’han notat, fins al punt que Iniesta ha hagut de jugar mitja hora quan tot just fa un dia que ha rebut l’alta mèdica; amb el seu historial, no tinc gaires dubtes que si els tècnics s’haguessin pogut estalviar risc, ho haguessin fet amb molt de gust. Em fa l’efecte que aquest mes i mig que ve serà llarg i costarà de passar. Ara: també m’ha semblat observar, com a dades positives, la bona forma d’alguns jugadors que hauran de ser importants com Sergio, Henry i l’Iniesta mateix.

Tot guanyat, tot per guanyar

Tot guanyat, tot per guanyar és un bon lema. Al marge dels reflexos que van demostrar els seus promotors, fent que els jugadors del FC Barcelona el lluïssin en unes samarretes preparades per a les hores posteriors a guanyar els sisè títol de la temporada, el Mundial de Clubs d’Abu Dhabi que tancava un any immaculat i excepcional, trobo que és un bon lema perquè reflecteix molt bé alguns dels valors de l’esport, el seu esperit, i no només el de l’esport d’elit i de competició. Tot depèn de en què consisteixi guanyar per a cadascú, és clar. Hi ha d’altres lemes, també lligats a multinacionals de l’esport, com el Just do it, de Nike, o el Impossible is nothing, d’Adidas, que sempre m’han semblat molt ajustats a l’esperit que mou els esportistes; vull dir a les persones que converteixen l’esport en una manera de viure. Ja ho sé, quan els jugadors del FC Barcelona lluen samarretes amb el lema Tot guanyat, tot per guanyar volen fer referència, en primer lloc i, probablement, en exclusiva, a que encara que hagin completat una temporada qui sap si irrepetible, no deixaran de treballar i d’esforçar-se per a sumar més triomfs al seu palmarès i al del club, i també que aquest lema i les samarretes en què està inscrit no deixen de ser un producte per a vendre. De reptes, certament, no els en falten. Tornar a repetir la gesta, per exemple, seria l’al•licient màxim que es podrien plantejar. N’hi ha d’altres, com ser el primer equip que repeteix títol a la Lliga de Campions, o bé guanyar cinc lligues espanyoles consecutives, etc., o marcar una època de domini blaugrana, que fos el més llarga possible. Ara: trobo que qualsevol d’aquests reptes, encara que no ho sembli, s’allunyen una mica de l’esperit del Tot guanyat, tot per guanyar, tal com jo el vull entendre, almenys, perquè se’n van del fet d’anar pas a pas, mirant de trobar el sentit de la feina no en l’objectiu final que hi ha fixat en un horitzó poc o molt llunyà sinó en les etapes que ens hi duen. Tot guanyat, tot per guanyar, doncs, recomençant a partir d’avui mateix.