Me’n vaig, però ben a prop

A partir de demà, deixaré de publicar els articles en aquest bloc i ho faré en un de nou:

http://jordibadia.wordpress.com

Hi ha tots els articles i tots els comentaris que s’hi han anat fent des de l’1 d’agost del 2008, quan vaig començar a publicar. També des de fa uns dies se’m pot seguir a través del facebook i el twitter. De manera que, partint de la coneguda i encertadíssima observació de Josep Pla, diríem que avui tenim amics, coneguts, saludats i... amics del facebook.
No em considero un malalt de les noves tecnologies ni de les xarxes socials, al contrari, aquest és un món en què no em moc ni fàcilment ni amb confiança; per això hi vaig entrant a poc a poc, d’una manera inevitable. I he d’agrair a Jordi Soler, bon amic d’aquest bloc, l’ajuda i el disseny de la nova llar.
Hi ha persones que no volen saber res de les noves tecnologies i les xarxes socials, com hi ha escriptors que es resisteixen a usar l’ordinador i periodistes que ho han hagut de fer de molt mala gana i obligats per l’empresa i les circumstàncies. A mi m’agrada escriure a mà, amb ploma, preferentment, com també prefereixo els diaris i els llibres impresos, però l’ordinador i la digitalització de la premsa i els llibres ofereixen uns avantatges inigualables des de tots els punts de vista. Ja fa molts anys que escric amb l’ordinador i, de mica en mica, em vaig acostumant a les versions digitals de la premsa i dels llibres. No només és inevitable, també és molt millor.
És clar, és una revolució que tot just està en marxa. Vol dir que molts dels usos que en fem els anirem rectificant i en traurem molt més profit. És un canvi cultural en tota regla, com tants n’hi ha hagut al llarg de la història i sempre com a conseqüència de les grans revolucions tecnològiques que s’han produït. Hem d’anar adaptant els nous ginys a les nostres necessitats i, també, les nostres necessitats als nous ginys.
Encara que a vegades costi de veure-ho, el salt qualitatiu en termes de llibertat individual i col•lectiva és sensacional; probablement, en cap altre període de la història n’hi ha hagut cap de tan colossal. La clau és en l’ús que se’n fa, de la tecnologia i la llibertat. Però això, sempre ha estat així.

El barcelonisme perd el debat emocional

El més determinant d’un partit de futbol és el que succeeix durant els noranta minuts dins del terreny de joc. Ara: com que els factors emocionals hi tenen incidència, l’estat anímic no es pot negligir. Tot el que es fa i es diu prèviament i l’historial de cada enfrontament hi juga molt; per això els partits de màxima rivalitat com els que el FC Barcelona juga amb l’Espanyol i el Madrid són diferents. Tot això s’entén perfectament. Aquesta darrera setmana hem vist com l’aspecte anímic ha alterat la manera d’afrontar un i altre rivals fins al punt de considerar que el partit de Cornellà era molt més complicat que el del Bernabéu: absurd. I, no obstant, en acabat s’ha comprovat que aquell raonament era encertadíssim. Per a mi, és perquè des de fa unes quantes temporades l’espanyolisme ha sabut recuperar tota la càrrega emocional que els derbis havien perdut, mentre que el barcelonisme ha equivocat l’estratègia. Els dos episodis que giren la truita són la batussa institucional que la directiva de Sánchez Llibre engega amb l’excusa de la no cessió de Javier Saviola i, molt més determinant, la victòria al Camp Nou que fa que el Barça perdi una Lliga que tenia a la mà. Un i altre episodis han rearmat moralment l’espanyolisme. I el barcelonisme no ha sabut respondre-hi. La directiva de Laporta no ha trobat el to adequat, malgrat tenir raó. Els jugadors del planter duen aquella derrota a l’ànima de la mateixa manera que tenen a flor de pell la rivalitat amb l’Espanyol, perquè l’han viscuda des de menuts, i afronten el derbi amb una angoixa que els tenalla. També al tècnic Guardiola, almenys dissabte quan va caure al parany de Pochettino i va acceptar l’envit físic que li plantejava; quan va rectificar, les circumstàncies no li van ser propícies. Però el problema el té el conjunt del barcelonisme perquè, com ja he dit, considerar Cornellà més difícil que el Bernabéu és un absurd; així, el barcelonisme es posa en una inferioritat emocional que esportivament no s’aguanta per enlloc però que equilibra els duels. Crec que aquesta és la clau.

L'ofici d'escriure: amenaçat?

Avui publico al diari El Punt un article en què reflexiono sobre l'impacte que les noves tecnologies i l'auge de les xarxes socials a Internet poden tenir en els escriptors.

http://www.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/159116-lofici-descriure-amenacat.html

L’Espanyol segueix fent la guitza

Tots aquells que havien pronosticat que l’Espanyol era el rival més complicat que li quedava al FC Barcelona en aquest tram final de la Lliga tenien tota la raó. Els blaugranes han empatat a Cornellà a zero gols en un partit en què ha quedat clar que els espanyolistes, des de fa unes quantes temporades, els fan la guitza. Em pensava que el Barça havia après la lliçó i que aquesta temporada l’equip sabia controlar molt més bé l’emoció que hi ha en aquest derbi, però no ha estat el cas. El barcelonisme, sigui perquè molts dels jugadors de l’actual plantilla porten la rivalitat amb els periquitos a la pell o bé sigui perquè la directiva blanc-i-blava ha sabut rendibilitzar al seu favor la baralla institucional que s’arrossega des de fa ja moltes temporades, està perdent la batalla amb l’espanyolisme. Amb tot, el partit requereix una anàlisi més acurada.
L’entrenador Josep Guardiola ha plantejat una primera part de desgast. Se sabia que el tècnic blanc-i-blau, Mauricio Pochettino, buscaria un partit molt intens, de molta pressió, molt dur de rosegar, amb aturades constants, faltes, provocacions, etc., i el tècnic blaugrana ha posat de bon començament un equip per a esbatussar-se al mig del camp. La primera part ha anat tal com volia l’Espanyol i, potser, com havia assumit el Barça perquè és clar que els espanyolistes, físicament, s’han desgastat molt. A la segona, Guardiola ha tret Henry i Keita per Milito i Touré i ha tornat al dibuix que li és més propi. La jugada semblava haver-li sortit bé perquè els blaugranes han aculat els blanc-i-blaus i encara que no han creat cap gran ocasió de gol, per uns moments, ha semblat que només era qüestió de temps. Però no n’han tingut perquè Alves ha comès una falta absurda al mig del camp i se n’ha anat al carrer, amb la segona groga. I a partir d’aquí, les forces s’han tornat a igualar i l’empat ha estat just. Ara: la sensació d’haver malaguanyat mitja part és un fet, per bé que és ben fàcil dir-ho un cop s’ha vist com ha anat el partit.
Els periquitos consideraran que podien haver guanyat, perquè han tingut una o dues oportunitats que Valdés ha salvat, però amb els dos punts que li han pres als culers, vist el seu plantejament i comportament durant els noranta minuts, ja duen fer el fet. Per al FC Barcelona, és una entrebancada ben inoportuna. Si fa una setmana la Lliga semblava decidida, demà pot tornar a reviscolar si, com és previsible, el Reial Madrid guanya el València al Santiago Bernabéu. Què hi farem!

Joc descobert

Poques vegades un organisme encarregat d’impartir justícia s’haurà comportat amb una parcialitat i un desvergonyiment tan flagrant com ho ha fet el Comitè de Competició quan ha decidit retirar la targeta vermella al porter de l’Espanyol Carlos Kameni i la targeta groga al defensa del Reial Madrid Raúl Albiol, i així tots dos podran jugar contra el FC Barcelona i contra el València, respectivament. Arbitrar és molt complicat, hi ha molta pressió, s’ha de xiular en fraccions de segons i els jugadors, massa sovint, no hi ajuden gens. Els àrbitres s’equivoquen moltes vegades i, algunes, ho fan d’una manera tan estranya i sorprenent que fa de mal pensar. Però, almenys, als àrbitres sempre se’ls pot atorgar el benefici del dubte i creure que o bé no han vist bé la jugada o bé que els ha pogut la tensió del moment i han agafat por o qualsevol altra excusa. Als membres del Comitè de Competició no se’ls pot aplicar cap mena d’eximent. La seva decisió és conscientment injusta, s’han excedit en les seves funcions perquè han rearbitrat el partit i, a més a més, ni l’han encertada ni ho han sabut argumentar; podien haver argüit que la jugada no era una ocasió manifesta de gol, per exemple, i convertir la targeta vermella en groga, però el que no podien dir és que no hi ha infracció en una jugada que és un penal com una casa i que no deixa marge a cap dubte.
La virtut d’aquesta decisió és que ha posat les cartes sobre la taula. Dissabte, al Santiago Bernabéu, l’arbitratge de Mejuto González ja va ser molt sospitós; va ser molt condescendent amb els jugadors del Reial Madrid, però, almenys, va mantenir el punt de vergonya mínim que no ha tingut el Comitè i no va incidir en el resultat. Ara ja sabem que el madridisme polític i sociològic farà tot el que pugui per a evitar que el Reial Madrid de Florentino Pérez es quedi sense cap títol. Ara: també és cert que a l’àrbitre del partit Espanyol – FC Barcelona, Undiano Mallenco, no li han fet cap favor, la pressió que li ha caigut al damunt de cop és indesitjable. Tant se val. És l’Espanya impossible que dèiem, també en futbol.

L’Espanya impossible

L’actualitat d’aquests dies té dues qüestions judicials que no són cap broma, ni ho semblen. Em refereixo al procés que se segueix al Tribunal Suprem contra el jutge de l’Audiència Baltasar Garzón i a les deliberacions del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya. Són dos casos absolutament incomprensibles. No em refereixo al procediment que s’ha seguit, és clar, que deu ser el correcte i l’adequat al reglament, només faltaria, sinó al fet que s’hagin arribat a convertir en matèria judicial. Costa molt d’entendre que un Estatut que ha estat votat en referèndum i aprovat per les Corts després d’haver estat debatut i modificat substancialment, tres anys i mig després encara estigui pendent del vistiplau dels jutges del TC, amb l’amenaça seriosa de ser esporgat considerablement. O que el calendari electoral sigui un factor determinant per a l’emissió de la sentència. Més encara, quan aquest Estatut ha estat desenvolupat amb una quarantena de lleis i quan aquest TC té la meitat dels seus membres pendents de renovació. També resulta incomprensible haver d’assistir al processament d’un jutge acusat de prevaricació per haver provat de jutjar els crims del franquisme i és inaudit que el procés l’hagi instat un grup com la Falange que en qualsevol país democràtic amb un passat tan negre com l’espanyol, simplement, estaria prohibit. O que el líder de l’oposició i candidat a president del govern titlli d’antidemocràtiques les mostres de suport envers el jutge Garzón. No és gens estrany que la premsa internacional hagi vingut de pressa i corrents a veure què passa. Amb tot, el més preocupant d’aquests dos casos, no són els seus aspectes concrets sinó la mentalitat que hi ha al darrera. Així s’explica, per exemple, que no es vulgui revisar el procés al president de la Generalitat afusellat, Lluís Companys, o que des de determinats sectors es procedeixi a una reinterpretació de la història recent que fa feredat. Jo no sé si, com cantava amargament Antonio Machado hi ha dues Espanyes o n’hi ha més o, en el fons, n’és una de sola, però el que és segur és que tots aquests episodis et deixen glaçat i et fan comprendre perquè Espanya és un Estat mal fet i impossible.

La desfilada de la victòria

El FC Barcelona va tornar victoriós de la final de la Lliga espanyola del Santiago Bernabéu contra el Reial Madrid i ha iniciat la desfilada dels campions, tan merescuda. Després del partit de dissabte, el tècnic i els jugadors blaugranes van dir que es prendrien els set partits que els quedaven com a set finals i faran molt ben fet, mentre el títol no estigui matemàticament garantit, però el barcelonisme se’ls pot agafar, i ho ha de fer així, com la desfilada amb què s’homenatja els campions en la seva tornada a casa. Són set partits, ara ja només sis, que els barcelonistes tenen per a gaudir del joc del seu equip i per a premiar els seus jugadors, que per a patir ja hi ha les semifinals de la Lliga de Campions contra l’Inter i, tant de bo, la final.
El Barça ha guanyat per 3 a 0 (Bojan, Pedro, Touré) el Deportivo de la Corunya amb una facilitat absoluta. Els gallecs han estat un equip inofensiu, que s’ha passat bona part dels noranta minuts anant de bòlit rere la pilota, completament superat per la qualitat tècnica i la pressió incessant dels blaugranes i en tot moment han donat la sensació de resignar-se a la derrota que sabien ineludible. Tot això defineix més bé la primera part que no pas la segona, en què la intensitat ha baixat sensiblement, almenys fins a la consecució del segon i el tercer gols en només tres minuts, però, globalment, és el que ha succeït. L’estat de forma dels jugadors blaugranes és l’òptima i la seva confiança és excepcional. Potser no ofereix moments tan brillants com fa un any, no hi ha hagut les golejades de la temporada passada, però, tanmateix, trobo que la contundència del seu joc encara és més gran i que encara que no quedi tan clarament reflectida en el marcador aquest any l’expressa amb un domini i un control del partit molt més efectiu.
En l’esport, i en el futbol probablement més que en cap altra disciplina, un resultat inesperat és possible. De tota manera, a mi em fa l’efecte que les opcions que li queden al Reial Madrid és la rendició immediata o el transitar agònic fins al desenllaç últim. Ho anirem veient.