divendres, 27 de novembre del 2009

L’editorial

Dotze diaris catalans van publicar ahir el mateix editorial La dignitat de Catalunya en defensa de l’Estatut. És una iniciativa inèdita i insòlita que ha merescut tota mena de reaccions. A Catalunya, majoritàriament molt a favor, mentre que a Espanya ha generat respecte, en el millor dels casos, i indiferència i condemna, en molts d’altres, fins al punt que mitjans com El Mundo o la Cope han parlat de “delicte d’intimidació” i cop d’estat. En fi. És clar que es tracta d’un pronunciament sonor i solemne de part dels mitjans de comunicació fets i pensats en clau catalana. És un gest d’una gravetat indiscutible fet en un moment oportú. L’Estatut porta més de tres anys empantanegat en un Tribunal Constitucional (TC) de dubtosa legitimitat atès que dels dotze magistrats que el componen, un no pot votar perquè ha estat recusat, un altre resta vacant per la mort d’un d’ells i a quatre més els ha vençut el mandat. Recentment, s’ha sabut que la seva sentència està al caure i que, probablement, retallarà l’Estatut en aspectes clau i simbòlics de l’autogovern de Catalunya. I aquest cap de setmana, el president de la Generalitat se n’ha queixat amb un to de fermesa i amb alarma. D’altres organismes del país, com les cambres de comerç, han alçat la veu amb una intenció semblant. L’editorial dels diaris, doncs, recull de manera exacta la inquietud amb què el conjunt de les institucions catalanes segueixen la tramitació de l’Estatut, que va anar a parar a l’alt tribunal pel recurs d’inconstitucionalitat presentat pel PP. Jo trobo bé el contingut de l’editorial, el subscric enterament, i aplaudeixo l’encert dels dotze diaris de fer-se seva la indignació generalitzada que hi ha a Catalunya, en el fons i en la forma. Ara: també trobo que els fets haurien hagut d’anar exactament al revés de com s’han succeït. Vull dir que, a la meva manera de veure-ho, haurien hagut de ser els poders polítics i econòmics del país, amb el govern al capdavant, els qui haurien d’haver fet un pronunciament semblant i després haurien d’haver estat els diaris, conjuntament si es vol, els qui s’hi haurien d’haver afegit. Però ha anat completament al revés. I a mi em sembla que aquest capteniment ens afebleix. Perquè jo penso que els periodistes hem de burxar els poders perquè es comportin com creiem que ho han de fer, pressionant-los o animant-los a fer passos que, per la raó que sigui, o bé no fan o bé no fan correctament, segons el nostre entendre. Però la política no la pot fer mai un mitjà de comunicació, ni tan sols és bo que la dicti. Pot influir, però no ha de poder anar més enllà. A més, no puc deixar de comprendre que bona part de la situació en què es troba l’Estatut, en particular, i les relacions de Catalunya amb Espanya, més en general, són causa de la política seguida fins ara pels partits polítics, que han estat incapaços de resoldre la renovació del TC o d’atorgar a Catalunya el reconeixement nacional que es mereix. Benvingut l’editorial, si serveix per tornar a cadascú el paper que li pertoca.

3 comentaris:

CASTE ha dit...

Tots aquets mitjans de comunicacio, i tots aquets espanyols, que no ens poden ni veure. Que ens dongin la indepencia ja i ens deixin tranquils. VISCA CATALUNYA

jaume el noi ha dit...

Totalment d'acord amb les reflexions d'avui, Jordi. A veure si els polítics catalans s'adonen d'una vegada que, en les qüestions de país, no hi valen picabaralles i entremaliadures de pati d'escola

Carles ha dit...

Si s'han posat d'acord La Vanguardia, l'Avui, el Periódico i tot els demés diaris per anar tots a la una, sembla que també ho podien haver fet els partits polítics. Penso que els hi han donat una lliçó.