Jordi Badia | Bloc

Me’n vaig, però ben a prop

2010-04-19T20:04:00.002+02:00

A partir de demà, deixaré de publicar els articles en aquest bloc i ho faré en un de nou:

http://jordibadia.wordpress.com

Hi ha tots els articles i tots els comentaris que s’hi han anat fent des de l’1 d’agost del 2008, quan vaig començar a publicar. També des de fa uns dies se’m pot seguir a través del facebook i el twitter. De manera que, partint de la coneguda i encertadíssima observació de Josep Pla, diríem que avui tenim amics, coneguts, saludats i... amics del facebook.
No em considero un malalt de les noves tecnologies ni de les xarxes socials, al contrari, aquest és un món en què no em moc ni fàcilment ni amb confiança; per això hi vaig entrant a poc a poc, d’una manera inevitable. I he d’agrair a Jordi Soler, bon amic d’aquest bloc, l’ajuda i el disseny de la nova llar.
Hi ha persones que no volen saber res de les noves tecnologies i les xarxes socials, com hi ha escriptors que es resisteixen a usar l’ordinador i periodistes que ho han hagut de fer de molt mala gana i obligats per l’empresa i les circumstàncies. A mi m’agrada escriure a mà, amb ploma, preferentment, com també prefereixo els diaris i els llibres impresos, però l’ordinador i la digitalització de la premsa i els llibres ofereixen uns avantatges inigualables des de tots els punts de vista. Ja fa molts anys que escric amb l’ordinador i, de mica en mica, em vaig acostumant a les versions digitals de la premsa i dels llibres. No només és inevitable, també és molt millor.
És clar, és una revolució que tot just està en marxa. Vol dir que molts dels usos que en fem els anirem rectificant i en traurem molt més profit. És un canvi cultural en tota regla, com tants n’hi ha hagut al llarg de la història i sempre com a conseqüència de les grans revolucions tecnològiques que s’han produït. Hem d’anar adaptant els nous ginys a les nostres necessitats i, també, les nostres necessitats als nous ginys.
Encara que a vegades costi de veure-ho, el salt qualitatiu en termes de llibertat individual i col•lectiva és sensacional; probablement, en cap altre període de la història n’hi ha hagut cap de tan colossal. La clau és en l’ús que se’n fa, de la tecnologia i la llibertat. Però això, sempre ha estat així.

El barcelonisme perd el debat emocional

2010-04-18T18:19:00.001+02:00

El més determinant d’un partit de futbol és el que succeeix durant els noranta minuts dins del terreny de joc. Ara: com que els factors emocionals hi tenen incidència, l’estat anímic no es pot negligir. Tot el que es fa i es diu prèviament i l’historial de cada enfrontament hi juga molt; per això els partits de màxima rivalitat com els que el FC Barcelona juga amb l’Espanyol i el Madrid són diferents. Tot això s’entén perfectament. Aquesta darrera setmana hem vist com l’aspecte anímic ha alterat la manera d’afrontar un i altre rivals fins al punt de considerar que el partit de Cornellà era molt més complicat que el del Bernabéu: absurd. I, no obstant, en acabat s’ha comprovat que aquell raonament era encertadíssim. Per a mi, és perquè des de fa unes quantes temporades l’espanyolisme ha sabut recuperar tota la càrrega emocional que els derbis havien perdut, mentre que el barcelonisme ha equivocat l’estratègia. Els dos episodis que giren la truita són la batussa institucional que la directiva de Sánchez Llibre engega amb l’excusa de la no cessió de Javier Saviola i, molt més determinant, la victòria al Camp Nou que fa que el Barça perdi una Lliga que tenia a la mà. Un i altre episodis han rearmat moralment l’espanyolisme. I el barcelonisme no ha sabut respondre-hi. La directiva de Laporta no ha trobat el to adequat, malgrat tenir raó. Els jugadors del planter duen aquella derrota a l’ànima de la mateixa manera que tenen a flor de pell la rivalitat amb l’Espanyol, perquè l’han viscuda des de menuts, i afronten el derbi amb una angoixa que els tenalla. També al tècnic Guardiola, almenys dissabte quan va caure al parany de Pochettino i va acceptar l’envit físic que li plantejava; quan va rectificar, les circumstàncies no li van ser propícies. Però el problema el té el conjunt del barcelonisme perquè, com ja he dit, considerar Cornellà més difícil que el Bernabéu és un absurd; així, el barcelonisme es posa en una inferioritat emocional que esportivament no s’aguanta per enlloc però que equilibra els duels. Crec que aquesta és la clau.

L'ofici d'escriure: amenaçat?

2010-04-18T07:33:00.003+02:00

Avui publico al diari El Punt un article en què reflexiono sobre l'impacte que les noves tecnologies i l'auge de les xarxes socials a Internet poden tenir en els escriptors.

http://www.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/159116-lofici-descriure-amenacat.html

L’Espanyol segueix fent la guitza

2010-04-17T23:09:00.002+02:00

Tots aquells que havien pronosticat que l’Espanyol era el rival més complicat que li quedava al FC Barcelona en aquest tram final de la Lliga tenien tota la raó. Els blaugranes han empatat a Cornellà a zero gols en un partit en què ha quedat clar que els espanyolistes, des de fa unes quantes temporades, els fan la guitza. Em pensava que el Barça havia après la lliçó i que aquesta temporada l’equip sabia controlar molt més bé l’emoció que hi ha en aquest derbi, però no ha estat el cas. El barcelonisme, sigui perquè molts dels jugadors de l’actual plantilla porten la rivalitat amb els periquitos a la pell o bé sigui perquè la directiva blanc-i-blava ha sabut rendibilitzar al seu favor la baralla institucional que s’arrossega des de fa ja moltes temporades, està perdent la batalla amb l’espanyolisme. Amb tot, el partit requereix una anàlisi més acurada.
L’entrenador Josep Guardiola ha plantejat una primera part de desgast. Se sabia que el tècnic blanc-i-blau, Mauricio Pochettino, buscaria un partit molt intens, de molta pressió, molt dur de rosegar, amb aturades constants, faltes, provocacions, etc., i el tècnic blaugrana ha posat de bon començament un equip per a esbatussar-se al mig del camp. La primera part ha anat tal com volia l’Espanyol i, potser, com havia assumit el Barça perquè és clar que els espanyolistes, físicament, s’han desgastat molt. A la segona, Guardiola ha tret Henry i Keita per Milito i Touré i ha tornat al dibuix que li és més propi. La jugada semblava haver-li sortit bé perquè els blaugranes han aculat els blanc-i-blaus i encara que no han creat cap gran ocasió de gol, per uns moments, ha semblat que només era qüestió de temps. Però no n’han tingut perquè Alves ha comès una falta absurda al mig del camp i se n’ha anat al carrer, amb la segona groga. I a partir d’aquí, les forces s’han tornat a igualar i l’empat ha estat just. Ara: la sensació d’haver malaguanyat mitja part és un fet, per bé que és ben fàcil dir-ho un cop s’ha vist com ha anat el partit.
Els periquitos consideraran que podien haver guanyat, perquè han tingut una o dues oportunitats que Valdés ha salvat, però amb els dos punts que li han pres als culers, vist el seu plantejament i comportament durant els noranta minuts, ja duen fer el fet. Per al FC Barcelona, és una entrebancada ben inoportuna. Si fa una setmana la Lliga semblava decidida, demà pot tornar a reviscolar si, com és previsible, el Reial Madrid guanya el València al Santiago Bernabéu. Què hi farem!

Joc descobert

2010-04-16T20:34:00.002+02:00

Poques vegades un organisme encarregat d’impartir justícia s’haurà comportat amb una parcialitat i un desvergonyiment tan flagrant com ho ha fet el Comitè de Competició quan ha decidit retirar la targeta vermella al porter de l’Espanyol Carlos Kameni i la targeta groga al defensa del Reial Madrid Raúl Albiol, i així tots dos podran jugar contra el FC Barcelona i contra el València, respectivament. Arbitrar és molt complicat, hi ha molta pressió, s’ha de xiular en fraccions de segons i els jugadors, massa sovint, no hi ajuden gens. Els àrbitres s’equivoquen moltes vegades i, algunes, ho fan d’una manera tan estranya i sorprenent que fa de mal pensar. Però, almenys, als àrbitres sempre se’ls pot atorgar el benefici del dubte i creure que o bé no han vist bé la jugada o bé que els ha pogut la tensió del moment i han agafat por o qualsevol altra excusa. Als membres del Comitè de Competició no se’ls pot aplicar cap mena d’eximent. La seva decisió és conscientment injusta, s’han excedit en les seves funcions perquè han rearbitrat el partit i, a més a més, ni l’han encertada ni ho han sabut argumentar; podien haver argüit que la jugada no era una ocasió manifesta de gol, per exemple, i convertir la targeta vermella en groga, però el que no podien dir és que no hi ha infracció en una jugada que és un penal com una casa i que no deixa marge a cap dubte.
La virtut d’aquesta decisió és que ha posat les cartes sobre la taula. Dissabte, al Santiago Bernabéu, l’arbitratge de Mejuto González ja va ser molt sospitós; va ser molt condescendent amb els jugadors del Reial Madrid, però, almenys, va mantenir el punt de vergonya mínim que no ha tingut el Comitè i no va incidir en el resultat. Ara ja sabem que el madridisme polític i sociològic farà tot el que pugui per a evitar que el Reial Madrid de Florentino Pérez es quedi sense cap títol. Ara: també és cert que a l’àrbitre del partit Espanyol – FC Barcelona, Undiano Mallenco, no li han fet cap favor, la pressió que li ha caigut al damunt de cop és indesitjable. Tant se val. És l’Espanya impossible que dèiem, també en futbol.

L’Espanya impossible

2010-04-15T19:59:00.001+02:00

L’actualitat d’aquests dies té dues qüestions judicials que no són cap broma, ni ho semblen. Em refereixo al procés que se segueix al Tribunal Suprem contra el jutge de l’Audiència Baltasar Garzón i a les deliberacions del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya. Són dos casos absolutament incomprensibles. No em refereixo al procediment que s’ha seguit, és clar, que deu ser el correcte i l’adequat al reglament, només faltaria, sinó al fet que s’hagin arribat a convertir en matèria judicial. Costa molt d’entendre que un Estatut que ha estat votat en referèndum i aprovat per les Corts després d’haver estat debatut i modificat substancialment, tres anys i mig després encara estigui pendent del vistiplau dels jutges del TC, amb l’amenaça seriosa de ser esporgat considerablement. O que el calendari electoral sigui un factor determinant per a l’emissió de la sentència. Més encara, quan aquest Estatut ha estat desenvolupat amb una quarantena de lleis i quan aquest TC té la meitat dels seus membres pendents de renovació. També resulta incomprensible haver d’assistir al processament d’un jutge acusat de prevaricació per haver provat de jutjar els crims del franquisme i és inaudit que el procés l’hagi instat un grup com la Falange que en qualsevol país democràtic amb un passat tan negre com l’espanyol, simplement, estaria prohibit. O que el líder de l’oposició i candidat a president del govern titlli d’antidemocràtiques les mostres de suport envers el jutge Garzón. No és gens estrany que la premsa internacional hagi vingut de pressa i corrents a veure què passa. Amb tot, el més preocupant d’aquests dos casos, no són els seus aspectes concrets sinó la mentalitat que hi ha al darrera. Així s’explica, per exemple, que no es vulgui revisar el procés al president de la Generalitat afusellat, Lluís Companys, o que des de determinats sectors es procedeixi a una reinterpretació de la història recent que fa feredat. Jo no sé si, com cantava amargament Antonio Machado hi ha dues Espanyes o n’hi ha més o, en el fons, n’és una de sola, però el que és segur és que tots aquests episodis et deixen glaçat i et fan comprendre perquè Espanya és un Estat mal fet i impossible.

La desfilada de la victòria

2010-04-15T00:02:00.002+02:00

El FC Barcelona va tornar victoriós de la final de la Lliga espanyola del Santiago Bernabéu contra el Reial Madrid i ha iniciat la desfilada dels campions, tan merescuda. Després del partit de dissabte, el tècnic i els jugadors blaugranes van dir que es prendrien els set partits que els quedaven com a set finals i faran molt ben fet, mentre el títol no estigui matemàticament garantit, però el barcelonisme se’ls pot agafar, i ho ha de fer així, com la desfilada amb què s’homenatja els campions en la seva tornada a casa. Són set partits, ara ja només sis, que els barcelonistes tenen per a gaudir del joc del seu equip i per a premiar els seus jugadors, que per a patir ja hi ha les semifinals de la Lliga de Campions contra l’Inter i, tant de bo, la final.
El Barça ha guanyat per 3 a 0 (Bojan, Pedro, Touré) el Deportivo de la Corunya amb una facilitat absoluta. Els gallecs han estat un equip inofensiu, que s’ha passat bona part dels noranta minuts anant de bòlit rere la pilota, completament superat per la qualitat tècnica i la pressió incessant dels blaugranes i en tot moment han donat la sensació de resignar-se a la derrota que sabien ineludible. Tot això defineix més bé la primera part que no pas la segona, en què la intensitat ha baixat sensiblement, almenys fins a la consecució del segon i el tercer gols en només tres minuts, però, globalment, és el que ha succeït. L’estat de forma dels jugadors blaugranes és l’òptima i la seva confiança és excepcional. Potser no ofereix moments tan brillants com fa un any, no hi ha hagut les golejades de la temporada passada, però, tanmateix, trobo que la contundència del seu joc encara és més gran i que encara que no quedi tan clarament reflectida en el marcador aquest any l’expressa amb un domini i un control del partit molt més efectiu.
En l’esport, i en el futbol probablement més que en cap altra disciplina, un resultat inesperat és possible. De tota manera, a mi em fa l’efecte que les opcions que li queden al Reial Madrid és la rendició immediata o el transitar agònic fins al desenllaç últim. Ho anirem veient.

El jo literari, el jo esportiu

2010-04-13T20:02:00.002+02:00

Fa uns quants dies vaig acabar de llegir el llibre La klaxon i el camí, de Carles Sindreu, publicat per primera vegada l’any 1933 i reeditat l’any passat per Acontravent, en una edició de Carme Arenas. Carles Sindreu (1900 – 1974) va ser un poeta, narrador, periodista, publicista i antiquari. És a dir, un autor polifacètic membre de la generació d’intel•lectuals i artistes d’avantguarda que contribuiren a la construcció d’una cultura catalana moderna i cosmopolita, connectada amb els moviments europeus. En La klaxon i el camí hi ha definicions tan precises i eloqüents com una en què diu de Josep Pla: “Si fos tennista jugaria sempre de revés”.
La lectura d’aquest llibre m’ha fet pensar en la relació entre la literatura i l’esport. Sindreu fou cronista esportiu, bàsicament de tennis. En aquell primer terç de segle, els esports eren una activitat moderna; moltes disciplines venien dels països europeus més avançats i encaixaven molt bé amb les propostes avantguardistes. No és estrany, doncs, que s’hi fixessin i enaltissin les virtuts de l’exercici físic. Més tard, aquella relació es va anar refredant fins a gairebé el trencament. L’esport, especialment el futbol, va passar a ser vist des de la cultura com a una activitat alienadora. La raó és clara i comprensible: la massificació del futbol i l’ús propagandístic que se’n va fer durant el franquisme, és clar. Algunes disciplines se’n van salvar, com el ciclisme i, curiosament, la boxa, però em sembla que en general la cultura mirava de cua d’ull l’esport. Amb el temps i la feina d’intel•lectuals com Manuel Vázquez Montalbán, aquell menyspreu s’ha anat diluint i avui ja és inexistent del tot.
Personalment, sempre m’he sentit tocat per la literatura i els esports, o els esports i la literatura, tant se val. El llibre de Sindreu m’ha fet pensar en la relació entre una i altres, com he dit, i m’he animat a escriure aquest article després de veure la prestació dels atletes catalans Mònica Aguilera i Josef Ajram a la recent edició de la Marathon des Sables.
Jo crec que a banda de l’entreteniment i el plaer que proporcionen els llibres i els esports, hi ha una relació molt menys evident però que es fa prou palesa amb disciplines extremes, com aquesta cursa pel desert. Ajram diu que “no sap on és el límit, però que sí sap on no és”. El que jo vull dir és que en la literatura i en l’esport, en determinats gèneres i en determinades disciplines, almenys, hi ha una recerca d’un mateix que encara que es faci per camins distints és comparable, fins a cert punt. L’home és un “animal que es busca”, diu Josep Palau i Fabre a la introducció de Poemes de l’Alquimista, i la literatura i l’esport poden convertir-se per a l’individu en un viatge existencial, en una mena de ritual d’autoconeixement.

Sentir-se campions

2010-04-12T22:12:00.001+02:00

Els jugadors del FC Barcelona diuen que no se senten campions i que la Lliga encara és molt llarga. És el mateix que va dir el tècnic Josep Guardiola a la roda de premsa posterior al partit de dissabte. Està molt bé que ho diguin i que s’ho creguin. És cert: el Barça no serà campió fins que no ho sigui matemàticament i això vol dir que dels vint-i-un punts que hi ha encara en joc, n’ha de fer divuit, almenys; o, dit d’una altra manera, divuit menys els que deixi de sumar el Reial Madrid. Els blaugranes fan molt ben fet de mantenir aquest discurs, de portes enfora i de portes endins. Ara: si el Barça no guanyés aquesta Lliga fóra un daltabaix històric, encara més incomprensible que no pas aquella patacada de la temporada 1981 – 82, amb Udo Lattek a la banqueta, en què faltant sis jornades per a acabar el campionat duia cinc punts i el goal average a la Reial Societat; a més, llavors les victòries només valien dos punts. Els bascos en van sumar nou i els blaugranes només dos, en sengles empats. Aquella lliga era més difícil de perdre que no pas aquesta, però això només és veritat des de les matemàtiques. Avui les distàncies de Barça i Madrid respecte de la resta d’equips de la lliga és tan gran que una situació com aquella es fa inimaginable. Del tot. En les trenta-una jornades disputades fins ara, els blaugranes només han perdut un partit i n’han empatat cinc; la temporada 1981 – 82, en les trenta-quatre jornades del campionat, van cedir set empats i van perdre vuit partits. Les dues situacions no tenen res a veure. La mentalitat del club, la dels jugadors i la dels aficionats, encara menys. Avui no hi ha cap urgència històrica per a suturar. El barcelonisme s’ha desempallegat de les pors que en aquell moment, com en tants d’altres, l’havia tenallat fins a condemnar-lo a viure desfetes inesperades i insòlites. Aquella malastrugança i aquell caràcter perdedor ha quedat enrere perquè el barcelonisme, tots els seus estaments, han après a manegar la pressió del darrer pas, la por a perdre s’ha tornat confiança en la victòria.

Un model que ve de molt i molt lluny

2010-04-12T06:00:00.002+02:00

La victòria del FC Barcelona al Santiago Bernabéu per 0 a 2 davant del Reial Madrid ha revifat les anàlisis sobre la superioritat del model blaugrana respecte del madridista. És lògic. Els arguments són tan incontestables com el triomf de dissabte perquè abasten un període de temps prou llarg i perquè ha mostrat la seva fiabilitat i eficàcia tant en les competicions espanyoles com en les europees. I perquè econòmicament i social també s’ha arribat a un grau d’excel•lència envejable. Quan es parla del model esportiu del FC Barcelona es fa referència tant a un sistema de joc ofensiu basat en el control a partir de la possessió de la pilota com a la preferència per equips formats majoritàriament per futbolistes de casa. En aquest sentit, el Reial Madrid de Florentino Pérez i la seva política de fitxatges pensats en funció del seu rendiment mediàtic més que no pas de les necessitats futbolístiques i del seu encaix en la plantilla és un exemple molt bo per a reforçar l’autoestima blaugrana. I enmig de totes aquestes anàlisis s’ha dit i repetit que tot plegat comença amb l’arribada de Johan Cruyff i el dream team que va bastir essent entrenador. Ha estat la raó damunt la qual s’ha justificat el seu nomenament com a soci d’honor amb rang de president. Sóc conscient que els arguments de caire històric fan de mal pair i costen de fer passar, però no me n’he d’estar. Em sembla que és de sentit comú que el gust futbolístic no s’improvisa d’un dia per l’altre. No és ni d’avui ni de fa deu o vint anys que als culers els agrada el joc ofensiu i que tenen tirada pels futbolistes de casa i pels de més qualitat tècnica. Si es té la paciència de llegir les cròniques dels primers anys del club, es veurà que el que més es destaca, al marge de les victòries una darrera l’altra d’aquells pioners, amb Joan Gamper al davant de tots ells, és la qualitat del seu futbol; guanyaven i eren bons, o bé eren molt bons i guanyaven. I també es van preocupar pels esdeveniments del país, s’hi implicaren. I des de llavors, sempre ha estat així. Per això la història del club recorda tant els grans futbolistes i les seves gestes amb la pilota, per aquesta raó és una història en què els noms dels seus jugadors tot sovint tenen el mateix pes que les copes que guanyaren. No sé si hi té a veure allò de que als catalans ens perd l’estètica, però és ben bé que, almenys en matèria futbolística, els culers sempre s’han distingit per un gust molt refinat. No crec que hagi començat amb Cruyff entrenador. Sempre he pensat que el valor de l’entrenador holandès va ser d’una altra índole. Em penso que el que ell va aconseguir fou canviar la mentalitat del club, massa avesada a perdre. Més que en la idea futbolística, és en la mentalitat guanyadora on es nota la influència cruyffista, que no és pas poca cosa, certament.

Una superioritat absoluta

2010-04-11T01:40:00.001+02:00

El FC Barcelona ha guanyat el Reial Madrid per 0 a 2 al Santiago Bernabéu, amb gols de Messi, al minut 33, i Pedro, al 56. És un marcador curt, perquè els blaugranes han estat molt superiors durant els noranta minuts del partit, han controlat les tres batzegades dels madridistes, a l’inici i immediatament després dels dos gols, sense passar gaire angúnies –la que hi ha hagut, Valdés l’ha resolta–, i ha creat prou ocasions com per haver incrementat l’avantatge. Havíem dit que l’esport és més lògic del que no pas sembla i que si la lògica s’imposava el Barça havia de guanyar amb una comoditat relativa, que l’empat a punts a la classificació no reflectia de cap manera la distància que hi ha entre el joc d’un i altre equips. I és el que ha succeït: el FC Barcelona ha imposat la seva superioritat futbolística, col•lectiva, i ha guanyat d’una manera molt clara i evident. La impotència madridista, vull dir aquell intent barroer i trinxeraire d’aturar Messi i companyia “per lo civil o per lo criminal”, i la parcialitat i permissivitat de l’arbitratge de Mejuto González, no ha fet altra cosa que subratllar encara més la inferioritat del Reial Madrid dels 270 milions d’euros enfront d’un equip forjat a la Masia, amb jugadors que encara no fa dos anys jugaven a Tercera divisió. No era una victòria gens fàcil, encara que ho hagi semblat i estat. El Barça no havia guanyat mai dues vegades seguides al Santiago Bernabéu, un altre rècord que aquest equip supera. I el 2 a 6 de la temporada passada i la necessitat imperiosa que tenia el Madrid de guanyar, d’evitar quedar-se una altra temporada a zero, el convertia en un equip ferit i acorralat i, en conseqüència, perillosíssim. El títol de la Lliga espanyola no està sentenciat matemàticament, és cert, però els tres punts d’avantatge que agafa el Barça i el cop que li ha assestat al Madrid fan, com tantes vegades he defensat, que hagi quedat mig decidit. Queden set partits per disputar i al Barça encara li queden un parell de desplaçaments d’una certa dificultat. Tant se val. La diferència que hi ha entre el Barça i la resta és massa gran. No m’estranyaria gens que, d’una banda, els blaugranes guanyessin tots els partits que li queden fins a certificar el títol i, d’una altra, que els madridistes acusin la patacada i l’espifiïn aviat. La tarda havia començat molt bé, amb una altra repassada de l’equip de bàsquet blaugrana al madridista. I ha acabat millor. La superioritat del FC Barcelona sobre el Reial Madrid és absoluta i abasta no només el joc, va molt més enllà del que succeeix dins del terreny de joc o el parquet, i es refereix a la manera de concebre el futbol i l’esport. El barcelonisme ha de ser molt conscient que aquesta és la clau que explica aquesta superioritat, i la felicitat i l’orgull que provoca.

Si s’imposa la lògica al Santiago Bernabéu

2010-04-10T09:57:00.003+02:00

L’esport és més lògic del que no sembla. El futbol, també ho és. Si ho recordem bé, bona part de la temporada passada ens la passàrem lamentant que la classificació no reflectia ben bé la distància real que, aparentment, hi havia entre el joc del F Barcelona i el Reial Madrid. Quan l’equip culer va visitar el Santiago Bernabéu, només hi havia quatre punts de distància. Els madridistes, amb Juande Ramos a la banqueta, havien fet tota una volta del campionat sense perdre i havien aconseguit de retallar substancialment el desavantatge. Aquells quatre punts podien quedar reduïts a només un i, amb bona lògica, dèiem que, vist el joc d’un i altre equip, seria una situació estranya i sorprenent, desacordada. Al final, ho recordarem sempre, el Barça va guanyar per 2 a 6 i va sentenciar la Lliga. Aquell 2 a 6 és un marcador insòlit i del tot inesperat, per això sembla un pèl exagerat, però reflecteix efectivament la distància que hi havia entre aquells dos equips.
Avui, gairebé un any després, el Reial Madrid i el FC Barcelona es tornen a enfrontar al Santiago Bernabéu. I la situació és molt semblant. Una altra vegada, la distància que hi ha entre els dos equips a la classificació de la Lliga espanyola, la no distància, de fet, no respon a la realitat del joc que fan un i altre equip. És clar, tot això només són sensacions i és molt subjectiu, i els culers i els merengues ho veuen molt diferentment. Tanmateix, no em sembla forassenyat dir que el joc del Barça de Guardiola està uns quants punts per sobre del Madrid de Pellegrini, uns punts que no es veuen per enlloc a la classificació. En tot cas, els elogis de la premsa internacional envers els blaugranes és una bona mediació. És per això que penso que si la lògica s’imposa, avui el Barça guanyarà al Santiago Bernabéu i farà un pas gairebé decisiu per a guanyar el títol de Lliga per segon any consecutiu.
Ara: l’esport i el futbol són més lògics que no pas semblen, és veritat, però la lògica no sempre s’imposa. Si, a més, es tracta d’un partit contra el Reial Madrid i l’escenari és el Santiago Bernabéu, llavors la imprevisibilitat del resultat és total. En tot cas, i això és el que em sembla més destacable i engrescador, el barcelonisme pot afrontar el partit d’aquesta nit amb una confiança desconeguda. Probablement, el Barça és avui l’únic equip del món que pot visitar el Santiago Bernabéu amb la imatge de favorit. És una sensació només, d’una importància relativa i intangible, però té un valor absolut.

“Per lo civil o lo criminal”

2010-04-08T21:51:00.003+02:00

El director del diari madrileny Marca, Eduardo Inda, ha penjat un vídeo a la web del rotatiu en què, en només dos minuts, dóna les claus per a parar dissabte el jugador blaugrana Leo Messi, al Santiago Bernabéu, en el partit en què Reial Madrid i FC Barcelona es juguen més de mig títol de la Lliga espanyola. L’endemà del pòquer de gols de Messi, dimarts contra l’Arsenal al Camp Nou, el diari ja es preguntava des de la portada com se l’ha de parar. I ara Inda ha volgut donar les claus de com fer-ho. En el seu missatge em sembla que pretén, d’una banda, tranquil•litzar el madridisme, i, d’una altra, recordar al tècnic Manuel Pellegrini que el desembre de l’any 2008, el seu predecessor Juande Ramos va organitzar una caça a l’home, amb trompades, coces i enganxades de tota mena, això sí, per torns per evitar una expulsió, que va evitar que Messi pogués fer dues passes seguides amb la pilota controlada. El Madrid va perdre per 2 a 0, amb un gol de l’argentí al final del partit, però és veritat que l’equip blanc va aconseguir que Messi no jugués cap bon partit. A Inda aquella tàctica li va semblar tan bé, que ara li ha dit a Pellegrini que la repeteixi. Concretament, ha dit que a Messi se l’ha de parar o bé “per lo civil, o bé per lo criminal”.
Fins fa un moment, just abans de posar-me a redactar aquestes línies, aquest vídeo encara era al web del Marca sense cap senyal aparent d’haver estat censurat. Jo crec que si aquest fos un estat normal, amb el mínim de civilitat imprescindible, unes declaracions d’aquesta mena causarien un enrenou molt considerable. Els primers indignats serien els seus lectors, començant pels madridistes, que exigirien una rectificació immediata, la petició de disculpes i, probablement, alguna mesura més. Després, intervindria algun dels organismes que vetllen pel joc net i procuren l’eradicació de la violència. Tanmateix, no hi confio gens perquè aquest estat, de normal i civilitzat, en té ben poc.
Recordo que la temporada passada es va fer retirar el vídeo que el València havia preparat per animar la seva afició en el partit contra el FC Barcelona a Mestalla perquè usava un to excessivament abrandat, semblant al del director del Marca. Es va fer molt ben fet.
Sempre he cregut que, en general i entre tots, hem dut massa enllà les rivalitats esportives, fins a l’enfrontament, començant pels periodistes que a l’hora d’escollir les paraules i els adjectius no ens hi hem mirat gens i que, massa sovint, deixant-nos dur per l’entusiasme, hem recorregut a un llenguatge més propi del món castrense que no pas de l’esportiu. No hauria de ser tard per a rectificar.

Algunes coses incomprensibles

2010-04-07T22:50:00.000+02:00

L’arribada de la TDT i la consegüent proliferació de canals de televisió temàtics ha obert una finestra immensa a totes aquelles activitats minoritàries. Referint-nos únicament als esports, aquest augment de canals de televisió, bona part dels quals tenen seriosos problemes per confegir una graella mínimament atractiva, hauria de ser aigua beneïda per a moltes disciplines o clubs que necessiten de les retransmissions televisives per a sobreviure. A mi em sembla que aquestes són afirmacions de sentit comú i que haver fet una previsió semblant era prou assenyat. No obstant, a l’hora de la veritat, no està sent ben bé així. D’exemples per posar n’hi ha un bon sarpat, però avui vull parlar del cas del ciclisme. Fa uns quants dies ja vaig dir que em semblava negatiu per al futur de la Volta Ciclista a Catalunya que TVC no hagués programat donar en directe els 40 o 50 quilòmetres darrers en directe, perquè l’època dels resums de mitja hora al vespre ja han passat a la història. Aquesta setmana tenim una comparació per fer que diu molt poc en favor de la Televisió nacional del país, i del Govern que la financia, esclar. Des de dilluns i fins dissabte, em penso, es corre la Volta a Euskadi i aquesta prova, efectivament, la dóna en directe l’Euskal Telebista. No sé si a Euskadi hi ha més o menys afició al ciclisme que a Catalunya, perquè és difícil de mesurar; el que sé és que la Volta té 50 anys més d’història que la Euskal Herriko itzulia, que fins fa poc a Catalunya hi havia dues proves més, la Setmana Catalana i la Pujada al Castell de Montjuïc, ben afermades en el calendari internacional, i que, malgrat aquest desavantatge, avui el ciclisme basc compta amb un equip de primer nivell i amb una prova ciclista de prestigi. I no tinc cap dubte que aquesta situació és fruit del diferent tractament que les institucions d’un i altre país donen al ciclisme. Parlem de diners, esclar que sí. Concretament, parlem d’uns 350.000 euros que és el que val produir el senyal d’una hora en directe, que TV3 pretén cobrar als organitzadors de la Volta, una prova amb un pressupost d’un milió d’euros, i que ETB sí que abona a la EHI pels drets de retransmissió, uns drets que, lògicament, després revèn a televisions com Teledeporte. Tot plegat es fa molt difícil de comprendre. Al final, acabes dubtant seriosament de si Catalunya és més que un club, per més olor de benzina que se senti.

Una degradació moral inquietant

2010-04-07T06:31:00.002+02:00

El «cas Matas» i el «cas Millet»són gravíssims per les quantitats presumptament defraudades però sobretot per la degradació moral que s'hi trasllueix i que va més enllà de l'afany d'enriquiment.
(Article a El Punt)
http://www.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/155147-una-degradacio-moral-inquietant.html

Márquez? Bojan? Henry? Messi!

2010-04-06T22:47:00.001+02:00

Tots els debats i les pors prèvies sobre si havia de jugar Bojan o Henry de davanter centre, o de si l’estat de forma de Márquez feia aconsellable alinear-lo a ell o bé recuperar l’invent de posar-hi Touré, amb Milito, per suplir les baixes dels dos centrals titulars Puyol i Piqué, tots aquests debats i pors, dic, han quedat aviat en no res perquè l’equip ha fet un partit extraordinari i, sobretot, per damunt de tot, ha sobresortit Messi amb una altra actuació excepcional rubricada amb un pòquer de gols, els primers tres en vint minuts a la primera part i que en un obrir i tancar d’ulls ha servit per neutralitzar el gol inicial dels anglesos i per esvair qualsevol esperança que tinguessin de superar els blaugranes. El FC Barcelona ha guanyat l’Arsenal per 4 a 1 (6 a 3 en el global de l’eliminatòria) i s’enfrontarà d’aquí a quinze dies l’Inter de Milà, en les semifinals de la Lliga de Campions.
Aquest resultat, els dos partits de fet, és un cop d’autoritat molt sonor, que no ha de passar desapercebut per a cap dels pròxims rivals del Barça i, especialment, l’ha d’haver valorat el Reial Madrid, amb qui dissabte, al Santiago Bernabéu, els blaugranes es jugaran, o gairebé, el títol de la Lliga espanyola. A més a més, aquest resultat, i el joc amb què el Barça l’ha assolit, l’ha superioritat que ha ensenyat davant d’un equip molt bo, en un partit dels de debò, demostra que el cos tècnic ha tornat a planificar de manera excel•lent la temporada i ha aconseguit que l’equip, malgrat les lesions, les sancions i tots els entrebancs que té, exagerats perquè la plantilla és massa curta, arribi en el moment decisiu del campionat en plenitud de forma, en un moment òptim físicament i mentalment.
I Messi per damunt de tots ells, que ha tingut una actuació colossal. Com quan fa uns anys, de menut, anava cremant etapes a una velocitat endimoniada, saltant-se les categories de dues en dues, ara ho segueix fent, aixecant cada temporada una mica més el seu sostre que avui, en els seus vint-i-dos anys, ningú pot arribar a establir. Aquesta nit ha fet quatre gols, tots els de l’equip, i s’ha convertit en el primer futbolista de la història que marca quatre gols en un partit de quarts de final de la Copa d’Europa. I ja porta 39 gols aquesta temporada, una xifra que el du pel camí de la Bota d’Or, l’any següent d’haver obtingut la Pilota d’Or.
El Barça disputarà per tercer any consecutiu les semifinals de la Lliga de Campions i aquesta és una fita que s’ha de valorar també en la seva justa mesura perquè significa que l’equip està adquirint una maduresa que sempre havíem trobat a faltar i que sempre havíem subratllat dels equips que sempre hem considerat com els més grans.

Bojan o Henry?

2010-04-05T18:08:00.002+02:00

L’onze del FC Barcelona davant de l’Arsenal, malgrat les combinacions possibles, són faves comptades. Per les lesions d’Iniesta i Ibrahimovic i les sancions de Puyol i Piqué. De manera que l’únic debat així atractiu que queda obert és el de si ha de ser Bojan o Henry qui ocupi la posició de davanter centre.
Una i altra possibilitats tenen arguments a favor i en contra. Bojan ha jugat poc, aquesta temporada, però cada vegada que ho ha fet ha jugat prou bé i ha marcat. Especialment lluïda va ser la seva actuació dissabte, contra l’Athletic Club al Camp Nou, amb dos gols i amb molta participació i encert durant tot el partit. No tinc gaire dubtes que la proximitat d’aquesta actuació farà que en totes les enquestes que s’han obert des de dissabte i fins a l’hora del partit, Bojan serà el davanter centre preferit pels barcelonistes. Em sembla una elecció molt lògica. Henry no està tenint una temporada gaire brillant, per no dir que ha decebut molt. L’any passat havia jugat molt bé i, en canvi, aquest està sent més aviat fluix i irregular i en alguns moments ha fet la sensació d’un cert menfotisme.
Ara: a favor d’Henry, jo hi veig que el partit de l’Arsenal i del Reial Madrid de dissabte són partits dels de veritat, en què la pressió i la transcendència del resultat poden arribar a ser un llast molt feixuc per a aquells futbolistes més joves o que encara no han disputat prou partits d’aquesta mena. Són partits de què es parla durant tota la setmana, constantment, als quals s’arriba amb una càrrega emocional tremenda. Són partits que es comencen a jugar molts dies abans.
Bojan va jugar molt bé dissabte però, casualitat o no, no va saber que jugaria fins cinc minuts abans de començar el partit, perquè Ibrahimovic va tenir molèsties musculars durant l’escalfament. I Henry, la millor actuació que ha tingut aquesta temporada, va ser contra el València, sortint a la mitja part, amb el marcador 0 a 0, per substituir Bojan en la posició de davanter centre. Aquella tarda, Henry va ser clau en el 3 a 0 final, amb tres gols de Messi.
D’arguments a favor i en contra de Bojan n’hi ha tants com a favor i en contra d’Henry. No és una decisió gens senzilla de prendre, perquè el partit contra l’Arsenal és més complicat del que sembla. És una decisió que només l’entrenador Josep Guardiola, que conviu amb ells cada dia i sap valorar els aspectes emocionals que hi juguen i els afecten, pot prendre. I això, sense cap garantia d’encertar-la.

La il•lusió de cadascú

2010-04-05T17:21:00.002+02:00

Aquest migdia, abans d’anar a casa, he passat pel Turisme. Ha estat un gest improvisat, just en el moment d’arribar a Calaf. Hi he trobat el Gustau, el Gustau Martí. Era assegut a la taula de sempre, amb el got mig ple de vermut i amb el platet d’olives trencades. Tenia el diari obert, però semblava més pendent de la conversa, més aviat encesa, de la taula de costat.
- Bon dia, Gustau, que no aneu a fer la mona?
- Que en fa d’anys que la fem, la mona. Però ja us he entès, oi, voleu dir menjar-nos-la. Sí, ara em deurà venir a buscar el fill. Ja sabeu que en aquests topants, la mona ens la donem el diumenge i que el dilluns, o sigui avui, tenim per costum anar a menjar-la fora, amb la família o amb la colla d’amics. No l’heu adoptat vós aquest costum?
- Sí i no. Vull dir que la mona ja ens fa mal des d’ahir, efectivament, però el que n’ha quedat, que és molt i ens durarà uns quants dies encara, ens la menjarem avui a casa. On aneu, a Sant Sebastià?
- No, abans sí, però ara ja fa molts anys que anem a Aleny.
- Ara, veig que el vermut amb olives no el perdoneu ni per Pasqua.
- I ca!, no hi fa res que sigui Pasqua. Mireu, ja sé que és molt poca cosa, però aquest vermut amb olives, que procuro fer cada dia, oi?, mirant el diari i escoltant i parlant amb aquesta colla d’amics, és una de les maneres més agradables que tinc de veure passar el temps. Alguns dies me n’he d’estar, i ho trobo a faltar. No és només un costum que vaig agafar un bon dia de fa ja molts anys, tants que no sabria pas dir-ho, oi?, és una il•lusió que tinc i sempre he pensat que tenir il•lusions és el que ens mou a alçar-nos cada matí. No ho creieu així?
- ...
- I no cal que les il•lusions siguin grans o cares, han de ser possibles. Amb un vermut amb olives n’hi ha prou, oi?, perquè el més important, el que li dóna el seu autèntic valor, és que són de cadascú. Em compreneu, oi?
- I tant!, Gustau.

A punt per al Bernabéu (o gairebé)

2010-04-04T08:39:00.003+02:00

El FC Barcelona va guanyar anit l’Athletic Club per 4 a 1 al Camp Nou i arribarà al partit de dissabte contra el Reial Madrid al Bernabéu, amb més de mitja Lliga en joc, empatat de punts si els blancs són capaços de guanyar avui a Santander i amb l’equip amb molt bona forma, o gairebé, perquè les baixes per lesió s’acumulen inquietantment.
L’entrenador Josep Guardiola havia dit abans del partit contra els bilbaïns que el partit del Santiago Bernabéu era “el menys important de tota la temporada”. Esclar que es tracta d’un estirabot que no se’l creu ni ell, però s’entén que el deixi anar vint-i-quatre hores abans d’un partit en què no es podia badar. Ara: d’unes temporades ençà, Barça i Madrid han eixamplat molt la diferència envers tots els seus rivals a la Lliga espanyola, només cal fixar-se en els pressupostos dels uns i els altres, que encara que no serveixin per garantir victòries, permeten fitxar els millors jugadors, i aquesta distància enguany queda perfectament il•lustrada amb els 77 punts que avui ja tenen els blaugranes. Dissabte, al Bernabéu, hi haurà mig títol de Lliga en joc. El Barça hi arribarà en una situació molt favorable. Almenys, en quant a la forma dels jugadors que manté sencers. Contra l’Athletic Club, Guardiola va presentar una alineació de circumstàncies, forçada per la lesió d’Ibrahimovic a l’escalfament i pensada per donar descans a uns quants futbolistes de cara als partits de la setmana que ve contra l’Arsenal i el Reial Madrid. I el joc de l’equip no se’n va ressentir. Sense Alves, sancionat, ni Xavi, ni Ibrahimovic, ni Iniesta, etc., el Barça va comptar amb Jeffren i Bojan (dos gols) per derrotar l’Athletic Club, i amb l’incombustible (toquem ferro!) Messi.
Anit, van enfrontar-se dos clubs que tenen una filosofia molt semblant però que es diferencien en el radi d’acció que cadascun d’ells ha decidit: el planter local contra el planter global. El que està fent el Barça enguany té un mèrit extraordinari, perquè ho fa amb una plantilla excessivament curta, i l’any següent d’una temporada excepcional. Amb aquests dos condicionants, els blaugranes no només estan mantenint el nivell, sempre molt complicat, sinó que l’han augmentat en eficàcia –més punts encara– i dimecres, a Londres, van arribar a jugar encara més bé. És el triomf d’un model molt ben definit. Passi el que passi d’aquí a final de temporada, a la Lliga i a la de Campions, el barcelonisme n’ha d’estar orgullós i satisfet.

Els radars de Prats de Rei

2010-04-03T13:55:00.002+02:00

De Calaf a Jorba, per la carretera que passa per Prats de Rei i Copons, hi ha uns divuit quilometres encara no. Fins fa uns anys, era un recorregut molt revirat, però ara fa de bon passar-hi. S’hi circula bé i de pressa, alguns conductors massa ràpid i tot, però no és cap punt negre. Tot i així, aviat hi haurà tres radars estratègicament ben posats. Mentrestant, mentre aquests ginys són només carcasses inanimades esperant momificades l’entrada en servei, els titulars de la carretera han procedit a asfaltar-ne els trams més fets malbé, un gest que no se sap ben bé si és per a netejar algunes consciències o bé per a facilitar el trànsit, com una catifa suau posada als peus de la temptació.
Jo crec que amb la velocitat no s’hi pot fer broma. Encara que les dades dels accidents i de les morts a la carretera d’aquesta Setmana Santa obligui els responsables a ser molt prudents a l’hora de fer balanços triomfants, és veritat que la tendència és positiva; no em refereixo al nombre de víctimes, que mai pot prendre’s positivament. Vull dir que em fa l’efecte que avui som més conscients dels perills que correm i fem córrer quan conduïm un vehicle i que ha minvat la consideració o l’enveja amb què fa un temps es mirava i es parlava d’aquells que mostraven la seva destresa al volant. I crec que ha estat per la insistència de l’administració i la contundència de les mesures adoptades, per la publicitat que ha deixat de fer referència a les prestacions de velocitat dels automòbils per a referir-se als de la seguretat i el consum, etc. Un munt de factors hi ha influït. A la carretera, amb només un error n’hi ha ben bé prou per a desgraciar la vida d’una família o més. No s’hi val a fer broma, doncs.
Ara bé, dit això, també és veritat que hi ha vegades que el zel que s’hi posa fa dubtar i molt que al darrera de determinades mesures no hi hagi més voluntat recaptadora que no pas de preservar la seguretat dels conductors. És el cas dels radars que aviat estaran en funcionament en aquests divuit quilòmetres escassos entre Calaf i Jorba. És una bona carretera, ampla i amb rectes prou llargues i de bona visibilitat com per agafar-hi velocitats excessives. És cert. No obstant, situar un radar darrera d’un senyal de prohibit anar a més de 60 perquè hi ha un camí de carro que hi fa cap, genera molts dubtes sobre les intencions finals. Fa tot l’efecte que la ubicació precisa del radar l’ha determinada el senyal de prohibit anar a més de 60 que no pas la localització prèvia d’un punt negre, causant reiterat de múltiples incidents, com encara n’hi ha tants a les carreteres catalanes.

Cap a París!

2010-04-01T22:34:00.000+02:00

Segona Final a quatre consecutiva per al Barça de bàsquet. En un partit molt ben jugat, els homes de Xavi Pasqual han vençut el Reial Madrid per 78 a 84 i s’han imposat en l’eliminatòria dels quarts de final de l’Eurolliga per 3 victòries a 1. Ha estat el partit més diferent dels quatre que han jugat els blaugranes i els madridistes. Sempre ha estat molt igualat, amb un únic màxim avantatge de 9 punts per part del FC Barcelona al darrer quart. Els parcials dels quarts han estat: 19 – 20, 22 – 25, 21 – 20 i 16 – 19, és a dir, que cap dels dos equips ha aconseguit obrir forat mai. Era el partit que li interessava als blaugranes, conscients que si s’arribava a un final ajustat, la pressió dels madridistes de veure’s eliminats, jugaria al seu favor. I s’ha notat en tot moment, especialment al tram final del tercer quart i al començament del darrer: el Madrid ha tingut diverses ocasions de posar-se al davant i les ha desaprofitades totes; ha aconseguit empatar a 56 punts i ha estat un punt per sota només tres vegades (60 – 61, 62 – 63 i 64 – 65), però no ha pogut capgirar un marcador que li era desfavorable des d’un molt llunyà 27 – 26 de començaments del segon quart. Mentre el Madrid ha trobat a faltar un jugador que agafés la responsabilitat, amb Llull no n’ha tingut prou, en el Barça Navarro, Ricky i Lorbek han estat clau en els moments decisius.
El Barça d’aquest dijous no ha estat el més brillant de la temporada, indiscutiblement. Fins i tot, dimarts, en alguns moments, va fer-ho més bé o més vistós. No obstant, en aquest quart partit s’ha vist un equip molt sòlid i molt segur. Malgrat tenir el marcador sempre molt ajustat i jugar a pista contrària, els de Xavi Pasqual han fet la impressió de tenir el partit controlat en tot moment i que la victòria no se’ls escaparia. Anar a la Final a quatre de París amb aquesta sensació és molt engrescador. De fet, tota la situació és molt extraordinària. Eliminar el Reial Madrid al seu Pavelló, amb dues victòries consecutives, amb només quaranta-vuit hores de diferència, després d’haver-lo apallissat també a casa seva l’anterior vegada que hi va anar, pel desembre, eliminar aquest Madrid que ha invertit un munt de diners en jugadors i amb l’entrenador potser més cotitzat del moment, haver-ho fet amb aquesta autoritat, és una fita extraordinària que el barcelonisme ha de saber valorar en la seva justa mesura. El Barça també porta gastats molts diners, certament, però pel que s’ha vist amb molt més criteri i efectivitat. El barcelonisme, en futbol i bàsquet, viu una època fantàstica.

Bon resultat, empat amarg

2010-03-31T23:14:00.002+02:00

Els partits de futbol duren una mica més de 90 minuts i els guanyen els equips que marquen més gols. Un cop dita aquesta obvietat que a vegades va bé recordar, s’ha de valorar com a molt positiu el partit i l’empat a 2 gols obtingut pel FC Barcelona al camp de l’Arsenal, en el partit d’anada dels quarts de final de la Lliga de Campions. El Barça ha fet una primera part excepcional en tots els sentits, llevat d’un, el més essencial: que no ha marcat en cap de les múltiples ocasions que ha creat: fins a quinze rematades ha fet i set entre els tres pals, que ha tret o bé el porter Almúnia o bé algun defensa que era per allà. En aquest primer període, els blaugranes han ofert la millor de les seves versions, han tornat a ensenyar tots els arguments que el van dur a conquerir tots els títols l’any passat, amb un joc molt ràpid i precís i d’una pressió asfixiant. Ha tingut una sortida fulgurant, absolutament intimidadora per a l’Arsenal que no sabia per on li venia aquell allau de joc ofensiu inesperat. La superioritat era tan gran i evident, que als vint minuts el tècnic francès de l’Arsenal, Arsène Wenger, ha hagut de treure un davanter i reforçar el mig del camp. Tant se val, perquè la tònica del joc ha estat exactament la mateixa, o gairebé. La primera part ha acabat 0 a 0, però era un marcador inexplicable. I s’ha vist tot just començar la segona. En el primer mig minut, passada llarga de Piqué i gol d’Irahimovic. A partir d’aquí, tot ha succeït més pausadament. El Barça ha seguit dominant, però sense tanta força com a la primera. Potser per l’esforç físic fet, o bé perquè hi ha hagut una baixada de la intensitat un cop aconseguit el primer gol. En tot cas, la superioritat blaugrana s’ha basat en el control del joc. Hi ha hagut menys ocasions, però més efectivitat. El segon gol, també d’Ibrahimovic, ha arribat al minut 59. Ara, vist en perspectiva, sabem que la clau del partit ha estat al minut 66, quan Wenger ha decidit refer el que havia desfet a la primera part i ha tret un defensa per tornar a posar un tercer davanter: Walcott. Aquest jugador, rapidíssim, ha revolucionat el joc, ha canviat el ritme pausat que els blaugranes li havien donat i els interessava, i ha fet l’1 a 2 al minut 69. L’Arsenal ha igualat primer el joc i, finalment, al cap de quinze minuts, el marcador fruit d’un penal de Puyol a Cesc. El 2 a 2 és un bon resultat de cara al partit de tornada de dimarts al Camp Nou, sens dubte, però és un empat amarg per com s’ha produït. A més, el Barça ha perdut per amonestació la parella de centrals titular, Piqué i Puyol, que no compensa la de Cesc, per part de l’Arsenal. Ha quedat una sensació agredolça, certament, però això és perquè tots plegats –potser també els jugadors– hem comès l’error de donar el partit i l’eliminatòria per resolta quan encara quedava mitja hora llarga per a disputar-se. El Barça ha fet un molt bon partit davant d'un rival molt bo i s'emporta un resultat molt positiu per al Camp Nou.

Amb la sèrie a favor

2010-03-31T10:06:00.002+02:00

Que l’aspecte psicològic és determinant en l’esport ja ho sabíem. I anit, en el tercer partit de la sèrie de quarts de final de l’Eurolliga entre el Reial Madrid i el FC Barcelona a Vistalegre, en vam tenir un exemple gairebé perfecte, amb la victòria dels blaugranes per 73 a 84.
La manera d’enfrontar aquesta eliminatòria prèvia a la Final a Quatre de París havia estat completament diferent a Barcelona i Madrid. L’estat de forma i la història més recent d’enfrontaments entre un i altre equips, amb pallisses memorables dels blaugranes, donava peu a veure l’eliminatòria per guanyada i de manera molt clara, amb un 3 a 0 o un 3 a 1, a tot estirar, concedint-li al Madrid una victòria desesperada al seu pavelló quan es veiés amb l’aigua al coll, etc. Els madridistes no ho veien així, esclar, però tampoc se n’allunyaven gaire. No obstant, a l’hora de la veritat, que és l’única que val, s’ha demostrat una vegada més que en l’esport d’elit, al màxim nivell, els aspectes psicològics són els que més pes tenen, per damunt dels tècnics, tàctics o físics.
El primer partit de la sèrie, de dimarts de la setmana passada, al Palau Blaugrana, ja va ser ben diferent del que s’havia pressupostat. El Reial Madrid va perdre, sí, però va posar el Barça en unes dificultats inesperades. El valor d’aquell partit va ser fer veure a l’equip de Messina que podia guanyar. I el dijous, també al Palau, ho van fer. Per al FC Barcelona, la derrota en el segon partit va tenir un valor psicològic equivalent, en el sentit que van adonar-se que la sèrie no estava tan guanyada com podia semblar i que, per tant, podia perdre.
Amb l’eliminatòria igualada, els partits es van traslladat aquest dimarts i dijous a Vistalegre. La pressió havia passat de cop a Madrid, que es veia amb possibilitats de guanyar i davant de la seva afició. I el Barça es va trobar amb la necessitat de no badar. Anit, aquest canvi de mentalitat d’un i altre equip va veure’s clarament en els dos primers quarts, en què els blaugranes van ser tan superiors com se suposa que són i han demostrat. En els dos darrers quarts, les forces es van igualar; forçant el símil al límit, podríem arribar a dir que dins d’aquest darrer partit s’han reproduït els esquemes psicològics que han jugat al llarg de la sèrie fins ara.
Tot plegat tenint en compte aspectes tan decisius com la tornada a l’equip de Morris i la recuperació de Navarro, evidentment.
El partit de demà és nou. Els dos entrenadors i tots els jugadors diran que s’ha de jugar com si fos el primer. Però això ho diuen per a convèncer's, perquè és impossible disputar-lo sense el pes dels tres primers. Jugarà la desesperació dels madridistes contra la confiança dels blaugranes.

País de ciclistes sense ciclisme

2010-03-29T22:01:00.002+02:00

El ciclista del Cervélo Xavi Tondo, segon classificat a la Volta d’enguany, ha dit aquests dies que Catalunya ha perdut “la millor generació” de ciclistes catalans que hi ha hagut mai. Probablement, té raó, encara que mai ho arribarem a saber, lamentablement. A Catalunya hi ha una gran afició pel ciclisme, no sé si més o menys que en d’altres països, com a Euskadi, posem per cas, però cada cop hi ha menys ciclisme. La Volta 2010 l’ha guanyada el català Joaquim Rodríguez, del Katiuixa. Rodríguez té 30 anys. La seva carrera de ciclista professional l’ha feta com a gregari a diversos equips de primer nivell, des de l’ONCE al Caisse d’Epargne. Tot i això, té un palmarès de triomfs destacats; per exemple, ha guanyat les tres grans proves ciclistes de Catalunya: la Setmana Catalana (2004), la Pujada al Castell de Montjuïc (2001) i, ara, la Volta, i té victòries en diverses clàssiques d’un dia i va ser campió d’Espanya l’any 2007. I és que el purito és un ciclista de molt nivell que ja va destacar molt en les categories inferiors. El cas de Rodríguez no és excepcional. Ni el de Tondo, amb un palmarès menys brillant i amb un salt al professionalisme més tardà, malgrat ser una mica més gran, tampoc. En els equips professionals hi ha uns quants corredors catalans de molta qualitat, com el Josep Antoni Flecha. I, no obstant, a Catalunya cada vegada hi ha menys ciclisme. No s‘ha pogut crear un equip professional per a donar sortida als ciclistes catalans que destaquen a les categories amateurs, a imatge de l’Euskaltel Euskadi, per exemple, i les proves ciclistes que històricament s’han organitzat van desapareixent. La Setmana Catalana i l’Escalada a Montjuïc ja s’han deixat de disputar. I la Volta a Catalunya continua de miracle. De fet, em fa tot l’efecte que si es manté és per poder arribar a l’edició de l’any que ve, quan farà cent anys de la primera edició del 1911. Un cop l’hagin celebrada, veurem quin camí emprenen els organitzadors. A Catalunya hi ha ciclistes i hi ha afició al ciclisme. I, no obstant, succeeixen coses que per a mi són incomprensibles. Per exemple, que aquesta Volta a Catalunya es disputi sense que la Televisió de Catalunya, en cap dels seus canals, doni en directe els darrers quilòmetres de cada etapa. Jo crec que TVC fa bé de dedicar el munt d’hores que destina a informar en directe de tots els GP de Fórmula 1, per exemple, perquè té moltíssims seguidors a Catalunya, segurament més que no pas del ciclisme, i perquè aquest any hi ha dos pilots catalans a la graella, etc. No es tracta de fer competir esports entre ells. Només d’assenyalar la diferència de tracte entre dos esports que viuen de la publicitat que els dóna, bàsicament, la televisió.

Les últimes deu jornades

2010-03-28T22:53:00.002+02:00

Sempre s’ha dit que en el campionat de Lliga tot es decideix a les darreres deu jornades, des del títol al descens passant per les posicions que donen dret a participar en les competicions europees de la temporada següent. Aquestes últimes setmanes s’ha dit i repetit força. L’entrenador del FC Barcelona, Josep Guardiola, ha estat un dels que més hi ha insistit per a negar que el títol de la Lliga es decideixi en el partit del Santiago Bernabéu, entre el Reial Madrid i el FC Barcelona. Personalment, és una opinió que comparteixo molt matisadament, com ja he argumentat en anteriors ocasions. Jo crec que és veritat que és en les deu darreres jornades, aproximadament, de les competicions tan llargues com la primera i la segona divisió espanyoles quan es ventilen les posicions finals i que tots els equips, en funció de com hi arriben, classificats i de forma, saben a què poden aspirar o què han de témer. A la segona divisió és claríssim. El Girona, per exemple, desè classificat, és a vuit punts de l’ascens i a vuit punts també del descens: no hi ha res decidit, o gairebé res, ni per dalt ni per baix. A la primera divisió, la situació és sensiblement diferent perquè la igualtat general no és tan exagerada; Tenerife, Valladolid i Xerès ho tenen magre, encara que no impossible per a salvar-se, i el cas de l’Espanyol l’any passat és un bon exemple. I és veritat que en aquestes deu darreres jornades, en aquesta que s’ha jugat aquest cap de setmana i les nou que vénen, set equips s’esbatussaran per a quatre posicions europees. Ara, pel que fa el títol, jo segueixo insistint que es decideix fonamentalment en els enfrontaments directes entre Barça i Madrid. Tots dos són líders amb 74 punts de 87 possibles i en porten 21 d’avantatge al tercer classificat. Un campionat d’aquestes característiques es decideix en els dos partits entre el primer i el segon i en tres o quatre partits més, a tot estirar; si un dels dos l’espifia més del compte, òbviament, perd. L’edició d’enguany, certament, és anormal, però és la tendència que s’està observant des de fa ja uns quants campionats. El FC Barcelona va guanyar dissabte a Mallorca, 0 a 1, i el Reial Madrid ha guanyat l’Atlètic de Madrid, 3 a 2. Blaugranes i madridistes han superat un dels dos darrers esculls que els queden. El 10 d’abril, del Santiago Bernabéu en sortirà, molt probablement, el campió de lliga.

Cruyff, president d’honor

2010-03-26T22:53:00.002+01:00

La Junta directiva del FC Barcelona ha decidit nomenar Johan Cruyff president d’honor del club. És una decisió tan inesperada com controvertida, sobre la que val la pena reflexionar-hi amb molta calma per arribar a entendre-la. Abans d’entrar en l’anàlisi pròpiament, em sembla que hi ha dues consideracions prèvies a fer: primera, el FC Barcelona és un club que històricament ha tingut dificultats per a integrar en la seva vida institucional les seves grans figures, més enllà de la seva vida útil, fossin jugadors, entrenadors o presidents. Al contrari, massa vegades s’han convertit en personalitats discutides que han generat més divisió que consens. És un llast per a la projecció institucional del club que hauria de corregir-se algun dia, pel bé de l’entitat. I, segona, Johan Cruyff és una llegenda del futbol mundial, com a jugador i com a entrenador. Va ser un futbolista excepcional, com n’hi ha hagut pocs, que va donar els seus millors anys a l’Ajax, amb tres Copes d’Europa, i que al FC Barcelona li va donar una Lliga espanyola inoblidable amb un 0 a 5 al Santiago Bernabéu d’una transcendència sociopolítica indiscutible. Com a entrenador, el seu llegat pel FC Barcelona és més fecund i no s’acaba amb les quatre lligues consecutives i la primera Copa d’Europa sinó que va més enllà, Cruyff ha deixat un segell inconfusible a l’equip, reconeixible mundialment, i una mentalitat d’equip guanyador que bona falta feia.
Ara bé: reconèixer tots aquests mèrits no treu que consideri la decisió de la Junta Directiva de nomenar Cruyff president d’honor del FC Barcelona sigui molt inoportuna per, almenys, tres raons. Primera, perquè un nomenament d’aquesta magnitud i transcendència, no es pot prendre a tres mesos d’unes eleccions en què el president no es presenta a la reelecció. Segona, perquè malgrat tots els seus mèrits, Johan Cruyff no és una figura que generi consens en el club, ans al contrari, divideix terriblement la massa social barcelonista. I, tercera, la forma no ha estat l’adequada, doncs aquest és un nomenament, que a la meva manera de veure, perquè Cruyff no genera unanimitat, s’hauria d’haver sotmès, com a mínim, a l’aprovació de l’Assemblea de compromissaris.
Crec que el president Joan Laporta ha comès una irresponsabilitat que tindrà conseqüències greus a mitjà termini. És una decisió que s’explica per raons electorals: no tinc cap dubte que persegueix dues coses almenys: radicalitzar la campanya i mobilitzar tot el vot cruyffista; és sabut que el principal rival de la candidatura oficialista, Sandro Rosell, manté una mala relació amb Cruyff, però dubto que l’exvicepresident caigui en una maniobra tan barroera i òbvia, i no dubto que, a més a més, provocarà la mobilització de tot el nuñisme i tot l’antilaportisme. Aquest és l’error a curt termini. A mitjà termini, el risc és immens, d’un mal terrible, al meu entendre: què succeirà si una futura Junta Directiva sotmet a la consideració de l’Assemblea la presidència d’honor de Cruyff i decideix revocar-la? En quina posició quedarà la figura de Cruyff? Quina lectura se’n farà arreu del món, quin exemple donarà el FC Barcelona?
A mi em sembla que aquesta és una decisió que s’ha pres sense pensar en el FC Barcelona ni en Johan Cruyff.

S’hi han posat massa tard

2010-03-25T22:50:00.002+01:00

El Barça de bàsquet ha perdut (63 – 70) el segon partit de la sèrie contra el Reial Madrid al Palau Blaugrana i ara n’haurà de guanyar almenys un a Madrid, la setmana que ve, per a recuperar el factor pista a favor i poder-se jugar el bitllet per a la Final a Quatre de París a casa. La derrota pot entendre’s com una decepció, per inesperada, però no deixa de tenir una certa normalitat, pel potencial d’un i altre equip. El problema sorgeix, com gairebé sempre, per les expectatives que l’equip blaugrana ha generat en el que portem de temporada i per la història més recent dels enfrontaments amb els madridistes: em penso que el Barça duia 8 victòries consecutives contra el Madrid i, les darreres, amb una superioritat exagerada. Un dia o un altre aquesta ratxa tan insòlita s’havia d’acabar, el Madrid havia de trobar la manera d’aturar aquesta sagnia. Dimarts, ja van demostrar que havien vist la manera de contrarestar el joc blaugrana; van dominar el partit fins al darrer quart. Va semblar que la derrota a l’últim moment, quan tan a prop havia tingut la victòria, havia de condicionar positivament el partit de dijous, en el sentit que el Madrid havia deixat passar una oportunitat única, que probablement ja no tornarien a tenir. Però, en canvi, el que ha passat és que aquell partit va servir perquè els madridistes es veiessin capaços de guanyar. La victòria del Madrid és inapel•lable: ha anat sempre per davant en el marcador, amb avantatges substancials la majoria del temps; el Barça ha tingut un parell d’oportunitats de capgirar el marcador i la dinàmica del partit, amb un 38 – 39 a l’inici del tercer quart, i amb un 52 – 54 just començar el quart, però ha fallat; aquesta vegada no hi ha hagut ni prou empentes, ni prou rodolons. La derrota s’explica fàcilment: el Madrid ha plantejat un partit brut i entrebancat i se n’ha sortit, i el Barça ha trobat a faltar l’encert del tir exterior i, especialment, ha lamentat la poca punteria de Navarro i Rubio. Esclar, l’expectativa era guanyar 3 a 0 la sèrie i de pallissa. Però ja sabem que les expectatives, en general però encara més en l’esport, perquè sempre tendim a sobreestimar les capacitats pròpies, acostumen a situar-nos lluny de la realitat i del que és raonable. Ara es fa difícil pensar que el Madrid sigui capaç de guanyar tres partits seguits al Barça, però val més no confiar excessivament en les estadístiques.

Messi no marca, però el Barça guanya

2010-03-24T23:20:00.002+01:00

El futbol, com la vida, tot sovint mostra una ironia finíssima: en la setmana en què més s’ha parlat de la suposada Messi dependència, el FC Barcelona ha guanyat l’Osasuna per 2 a 0 amb gols d’Ibrahimovic i Bojan. És a dir, que si la Messi dependència vol dir que l’equip blaugrana depèn de les genialitats de l’argentí per guanyar, i jo no sé entendre-la d’una altra manera, contra l’equip navarrès ha quedat desmentida de cop, encara que això no vulgui dir que el debat no rebroti dissabte, en funció de com vagi el partit contra el Mallorca. Ara que tots aquells que tinguin ganes de seguir-hi insistint d’arguments també en tindran perquè el partit contra l’Osasuna ha estat dolent, especialment a la primera part, i Messi no ha estat gens brillant, pel que ens havia acostumat els darrers partits, vull dir. Ha estat un partit molt espès. Ha començat malament. L’entrenador Josep Guardiola ha volgut fer una innovació tàctica, disposant un 4 – 4 – 2 amb rombe al mig del camp, i no ha funcionat. Al quart d’hora ha canviat de tàctica perquè l’Osasuna arribava amb molta facilitat; Valdés ha salvat el 0 a 1 al minut 4, en una altra intervenció d’aquestes de què ningú mai se’n recorda però que serveixen tant per a explicar la trajectòria d’aquest equip. I al cap de deu minuts, més o menys, Guardiola ja ha tornat a canviar la posició dels seus jugadors perquè continuava sense anar bé. Tants canvis tàctics serveixen per a explicar perquè el joc ha estat tan lent i imprecís. Almenys, és una explicació perquè el que s’ha vist és bastant incomprensible més enllà dels tòpics de sempre: la bona defensa del rival, la poca intensitat, l’actitud, i tota la pesca. De manera que la segona part ha començat amb 0 a 0 al marcador i amb una sensació d’ensopiment imprevist. El joc ha millorat una mica. Ha semblat que l’equip s’animava i que podia recuperar la fesomia tan coneguda i apreciada, i és veritat que hi ha hagut una millora, perquè la pilota ha sovintejat més l’àrea navarresa, però no cal exagerar; em penso que ha estat més per la incertesa del resultat i els errors de l’àrbitre. Al final, a la mitja hora de la segona part, en aquell minut en què la incertesa es converteix en angoixa, Ibrahimovic ha aprofitat una molt bona centrada de Maxwell –curiosament dos dels jugadors més controvertits– per inaugurar el marcador i a cinc minuts del final Bojan l’ha sentenciat. Amb aquesta victòria, el Barça ja suma 71 punts en 28 partits, un guarisme de rècord i que, a pesar que se’n va a dormir líder a l’espera del que faci el Madrid a Getafe, no li serveixen per tenir mig coll avall el títol.

L’'ara tu, ara ell', de Laporta

2010-03-24T06:00:00.002+01:00

El mapa per a les eleccions a la presidència del FC Barcelona del 15 de juny s’ha mogut les últimes hores. O, més ben dit, s’ha remogut. I deunidó com ho ha fet. El president Joan Laporta ha retirat el seu suport al vicepresident –i amic de la infància!– Alfons Godall, que ja és retirar, i ara beneeix Jaume Ferrer, també vicepresident, com a candidat continuista. Laporta canvia perquè Godall s’havia obert a un pacte amb Ferran Soriano, un dels exvicepresidents; en aquest punt, Laporta es manté coherent perquè gairebé mai havia vist bé que Soriano fos el continuador de la seva obra. S’ha de reconèixer. El moviment de Laporta, inesperat però potser no tant sorprenent, ha causat tot de reaccions en cadena. I més que n’hi haurà. Godall, el més afectat, ha comunicat que encara que no tingui el suport del seu president i amic de la infància i que li hagin retirat oficialment l’etiqueta de continuista, ell manté ferma la intenció de presentar-se i de formar una candidatura integradora i allunyada dels personalismes; és a dir, que manté la mà estesa a Ferran Soriano. És una posició coherent, també, perquè Godall sap que si el continuisme, diguem-ho així, es presenta fragmentat, poc o res té a fer davant de Sandro Rosell. El següent moviment l’ha fet Xavier Sala i Martín que d’anar amb Godall ha passat a dir que s’ha de pensar amb qui va i què fa perquè no veu gens clara la possibilitat d’anar contra Laporta; també és una posició coherent perquè és exactament el que va fer durant la moció de censura del 2008. Pel seu cantó, el precandidat beneficiat, Jaume Ferrer, encara no ha badat boca, amb la qual cosa se suposa que accepta, de grat o per força, l’ungiment presidencial. Laporta i Ferrer havien partit peres, s’havien arribat a dir de tot, segons havia transcendit, perquè Ferrer havia gosat fer la seva i va anunciar que seria precandidat unes hores abans de la trobada de Laporta amb la premsa el Nadal passat. I per l’afer de l’espionatge intern. I d’altres històries que venien de més lluny, de la moció de censura i de l’entrada de Sala i Martín a la Junta. I etc. Tant se val (s’ha d’entendre). Ferrer també és coherent en el seu silenci que més aviat s’ha d’entendre com un esperar a veure com acaba tot, sense descartar res, des ser el líder continuista a afegir-se a Soriano o Godall (o Rosell, vés a saber). Que tanta coherència plegada amenaci de desembocar en una incoherència fascinant, no hi fa res. I ara el següent pas el deurà fer Ferran Soriano que un dia d’aquests deurà dir oficialment què fa, si lidera una candidatura o bé s’integra en una altra o bé no fa ni una cosa ni l’altra i s'està concentrat a la feina de Can Spanair. I si fos el cas que no es presenta com a líder de cap candidatura, què farà Laporta? Desdir-se de l’actual ara tu no, ara ell? Ja ho veurem. I Sandro Rosell, l’altre vicepresident de la colla primigènia, de moment, no cal que faci res, només esperar a veure quin rival tindrà finalment. I els socis, mentrestant, que mirin de cua d’ull tots aquests moviments, per a saber qui fa què i per què, sabent que encara hi haurà un munt de maniobres abans no s’aclareixi el mapa electoral definitiu, i concentrar-se amb l’equip de futbol i de bàsquet, i tota la pesca.

L’auca del senyor Esteve

2010-03-23T06:00:00.002+01:00

Dissabte vam anar al teatre. Vam anar a veure L’auca del senyor Esteve, al Teatre Nacional de Catalunya. Jo sóc d’aquelles persones, com n’hi deu haver tantes, que diuen que el teatre els agrada força, o molt fins i tot, però que resulta que hi van molt de tant en tant. Un amic meu em diria que no és cert que m’agradi i que m’enganyo, perquè si una cosa t’agrada de veritat, simplement, la fas i punt. A mi em sembla que és una mica més complex, que les dues afirmacions poden acabar sent certes, vull dir que t’agradi el teatre, o el que sigui, i que hi vagis molt poc. Però, tant se val. Curiosament, també havia assistit a L’auca del senyor Esteve que, dirigida per Adolfo Marsillach, va inaugurar el TNC el 1997. La d’ara la dirigeix Carme Portacelli, que també firma la dramatúrgia amb Pablo Ley. Han pretès fer córrer el mite del senyor Esteve cinquanta anys i situar-lo a l’Espanya de Franco, des de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona el 1939 fins a la mort del dictador, el 20 de novembre del 1975; així, el senyor Esteve de Portacelli i Ley també mor el 20 de novembre del 1975. A mi m’ha semblat un intent no reeixit. I és una llàstima. Perquè crec que les obres i el mites literaris, per a mantenir-se vius, cal revisar-los constantment, adaptant-los als nous temps i reescrivint-los de tant en tant. No sé si el senyor Esteve mereix ser qualificat de mite, però en tot cas és una obra emblemàtica de la literatura catalana. No és una qüestió de ser més o menys fidel al text original de Rusiñol; les obres es poden adaptar o bé reescriure de bell nou i, entremig, hi ha un ventall inacabable d’opcions, totes elles vàlides i legítimes. És clar, hi ha d’haver un mínim de fidelitat a l’esperit original de l’obra que es pretén recrear. En aquest sentit, L’auca de Portacelli i Ley respecten el mite del botiguer de Rusiñol. El seu Esteve manté tota l’estretor moral rusiñoliana i no comprèn la vida més enllà del calaix de la Puntual i, també, a les portes de la mort, en un rampell de lucidesa envers l’impuls del seu fill per alliberar-se del jou burgès i lliurar-se a l’art, en el moment de cedir-hi, li demana que no oblidi mai que si pot dedicar-se a l’escultura és perquè unes quantes generacions de senyors Esteve van triar no viure a canvi de fer els diners que ara el mantindran. Si dic que la reescriptura de Portacelli i Ley em sembla un intent no reeixit de dur el mite del botiguer de Rusiñol al franquisme és perquè el seu senyor Esteve es manté ancorat rere el taulell de la Puntual, com a un mer espectador dels episodis més funestos i tràgics de la dictadura franquista; vull dir: L’auca de Santiago Rusiñol retrata la menestralia vuitcentista i el seu enfrontament amb l’artista modernista i el pacte que subscriuen a la fi, el senyor Esteve adonant-se que no han sabut viure i el seu fill Ramon reconeixent que és gràcies a les condicions que han creat els Esteves, al seu seny, ordre, honradesa, perseverància, etc., que ells podran convertir-se en artistes professionals. I, en canvi, no em sembla que L’auca de Portacelli i Ley retratin cap Esteve ni cap Ramon dels anys del franquisme, que és el que calia esperar d’una reescriptura. Ara: el muntatge i el treball dels actors, excel•lents.

Lidera Messi, guanya el Barça

2010-03-21T23:23:00.002+01:00

No sé si el FC Barcelona té dependència de Messi, però el que està succeint aquests darrers partits, i quan dic darrers vull dir des de fa força jornades, fa que s’hi assembli molt. El FC Barcelona ha guanyat per 2 a 4 el Saragossa, a la Romareda, i ha sumat els tres punts que eixuguen la distància que el Madrid havia agafat ahir, guanyant l’Sporting al Santiago Bernabéu. Messi ha fet tres gols un altre cop –la tercera vegada aquesta Lliga i la segona consecutiva que ho fa– i ha provocat el penal del quart gol en una jugada individual quan el Saragossa, sorprenentment, a les acaballes del partit, havia escurçat el marcador posant un inquietant 2 a 3. L’entrenador blaugrana Josep Guardiola ha explicat que és lògic que si Messi és avui el millor jugador del món l’equip depengui més d’ell que no pas d’un qualsevol altre company seu. I és d’un sentit comú aclaparador. Ara: els números que porta l’equip fan pensar que la relació entre l’equip i Messi vagi uns quants punts més enllà de la gran incidència que té en el joc i que s’acosti a la dependència: l’argentí porta 25 gols a la Lliga i 33 en el conjunt de les competicions oficials i ha marcat 11 dels 13 darrers gols de l’equip; potser no és dependència, però hi comença a haver, com a mínim, molta addicció. I encara més enllà d’aquests números, hi ha la seva actitud que el converteix en el líder absolut de l’equip al terreny de joc. La jugada del penal serveix per a definir-ho exactament: el Saragossa s’havia acostat perillosament al marcador, amb un 2 a 3 desconcertant i amb dos minuts per jugar més el temps de descompte; Messi ha agafat la pilota, ha entrat a l’àrea is’ha posat a driblar rivals fins que li han fet penal. Llavors, en comptes de xutar-lo, ha deixat que ho fes Ibrahimovic perquè el suec necessita marcar i tornar a agafar confiança; l’argentí sap que l’equip necessita el suec com el pa que menja i ha tingut un gest inequívoc per al benefici del col•lectiu. Messi està en un estat de gràcia exquisit que posa més en relleu el decaïment d’Ibrahimovic. El davanter suec ha entrat en joc i s’ha mogut molt i força bé, però ha fallat tot el que ha tingut i, especialment, ha errat un gol cantat. Al marge de les individualitats, del cara i creu entre Messi i Ibrahimovic, el Barça ha fet un molt bon partit, en conjunt, en pràcticament totes les facetes, durant les tres primeres quartes parts del partit, i només se li ha de retreure que hagi badat el mig quart últim, amb el 0 a 3 a favor. Un pecat menor.

Doncs, l’Arsenal

2010-03-20T06:00:00.002+01:00

El sorteig dels quarts de final de la Lliga de campions ha deparat que el FC Barcelona s’enfronti a l’Arsenal els pròxims dies 31 de març i 6 d’abril. Com que en aquest sorteig també es decidien les semifinals, i fins i tot qui jugarà de local a la final del Santiago Bernabéu, del 22 de maig, és inevitable mirar més endavant i preveure que si els blaugranes superen l’eliminatòria es trobaran, probablement, a l’Inter de Milà, superior, en principi, al CSKA de Moscou. Tant en els quarts de final com en les semifinals, el Barça tindrà el partit de tornada al Camp Nou. No és aquesta una dada definitiva, però deunidó. En els vuitens de final, la meitat dels enfrontaments s’han resolt a favor de l’equip que tenia el factor camp en contra, per dir-ho així, i la temporada passada el FC Barcelona mateix va resoldre les semifinals contra el Chelsea a Londres i portant del Camp Nou un 0 a 0 temerari. Ara: no tinc cap dubte que si tots els equips poguessin triar, tots demanarien jugar-se l’eliminatòria al seu camp amb la seva afició; no és garantia de res, però ve a ser com un comodí en els jocs de cartes, que en un moment de dificultats et pot salvar una mà. Millor jugar la tornada a casa, sens dubte. Abans dels sortejos s’acostuma a classificar els equips que hi ha en lliça entre difícils, assequibles i fàcils, o amb una terminologia equivalent. L’Arsenal queia en el grup dels assequibles, perquè juga molt obert, com el Barça, i perquè té fama d’equip perdedor. La majoria de preferències s’inclinaven per l’Olympique lionès, perquè havia eliminat el Madrid i perquè totes les vegades que els blaugranes els han enfrontat n’han sortit vencedors. Tal com ha anat el sorteig, la majoria de pronòstics donen el Manchester United com a clar finalista, perquè és superior al Bayern de Munic –i també té la tornada a casa– i a qualsevol dels dos francesos que es trobaria a les semifinals, o bé l’Olympique o bé el Girondins, encara que amb el factor camp en contra en aquest cas. I una altra semifinal entre Barça i Inter completament incerta. Totes aquestes especulacions serveixen per a passar l’estona i res més, tot i que no és poca cosa. A l’hora de la veritat, vés a saber. El que és clar és que el campió ho serà perquè haurà superat tots els seus rivals. I que el Barça té tantes probabilitats de sortir vencedor com el rival que més en té. A mi em sembla que aquesta dada és la més important de totes i la més valuosa i que a partir d’aquí el que s’ha de fer és mirar de viure els partits que vénen com un regal, com una oportunitat de poder veure un gran espectacle futbolístic, dels millors a què es poden assistir avui, gaudir del privilegi de ser-ne protagonistes, i treure’s de sobre l’angoixa que pot significar posar-se al damunt més pressió del compte; vull dir estalviar-se la por a perdre. Val més pensar en guanyar, perquè tornar a guanyar la Campions, fer-ho dues vegades seguides, una fita que cap equip ha aconseguit des que la Campions és Campions, i fer-ho al Santiago Bernabéu, seria la repera, o alguna cosa molt semblant.

Una degradació alarmant

2010-03-19T06:00:00.002+01:00

Dilluns, la directora de TV3, Mònica Terribas, va entrevistar el president de la Generalitat, José Montilla. L’entrevista va tenir una audiència molt notable. És lògic, perquè hi ha temes prou greus damunt la taula com per tenir interès a saber què en pensa el president i perquè l’entrevistadora era la Terribas, d’aquest segon factor tampoc no en tinc cap mena de dubte. L’actual directora de TV3 té una preparació acadèmica molt sòlida i una carrera periodística molt diversa i brillant, ha treballat molt i molt bé i el prestigi de què gaudeix se l’ha guanyat a pols, que es diu, i se’l mereix. Tots aquests mèrits, esclar, no l’eximeixen de rebre crítiques. L’entrevista pot haver agradat més o menys, pot haver molestat més o menys a la part directament afectada, el president, el govern i el PSC, o pot haver provocat la mena de sentiments que siguin a qui sigui. Ara: aquesta entrevista ha generat una allau de comentaris, opinions, insults, desqualificatius, etc., que, almenys a mi, em mouen a preguntar-me en quina deriva ha entrat la vida pública d’aquest país –suposo que la d’altres també. El que hagués estat desitjable i molt més higiènic hagués estat un debat centrat en les respostes del president més que no pas en les preguntes i el to de les preguntes de l’entrevistadora. Però, molt lamentablement, el que s’ha organitzat és un guirigall inaudit, amb estirabots inacceptables de persones que ocupen càrrecs públics o que per les seves qualitats de comunicadors i periodistes tenen la capacitat de fer-se sentir a través de diversos i potents altaveus. Podria ser una relliscada, un episodi desafortunat degut a vés a saber quines raons, i podríem mirar de girar full i tant se val, què hi farem. Tanmateix, em fa l’efecte que no és cap mal pas aïllat i puntual sinó la conseqüència de la degradació moral en què cau i cau la vida pública d’aquest país –i suposo que la d’altres també, insisteixo. Perquè, miris on miris, vull dir a la política, l’economia, els esports, etc., trobes una falta d’educació molt semblant, una manca de respecte del tot intolerable. No cal que hi hagi insults. De vegades, no n’hi ha, és cert. Però el fons és el mateix. Aquests dies hi ha hagut una colla d’exemples d’aquesta degradació. Almenys, a mi m’ho ha semblat així.

Exhibició, i a quarts de la Campions

2010-03-17T23:47:00.003+01:00

El FC Barcelona ha guanyat l’Stuttgart per 4 a 0, amb gols de Messi (2), Pedro i Bojan, i serà per tercer any consecutiu als quarts de final de la Lliga de campions. El marcador reflecteix perfectament el que ha succeït al Camp Nou: els blaugranes han jugat molt bé, han sortit amb molta intensitat i als vint minuts ja han resolt l’eliminatòria posant-se amb un contundent 2 a 0, amb una altra actuació estel•lar de Messi; i els alemanys, que han plantejat un partit valent, tancats al darrera però sortint al contracop amb molts efectius, aviat han plegat veles i s’han dedicat a capejar el temporal amb tanta dignitat com han pogut. Aquesta eliminatòria amb l’Stuttgart té tantes similituds amb la de la temporada passada contra l’Olympique de Lió, que es fa difícil no agafar-se-la com a exemple per a preveure què pot succeir a partir d’ara. A Lió, el Barça va patir molt per treure un empat a un gol, talment com fa tres setmanes a Stuttgart, però a la tornada va fer una exhibició de joc, es va imposar per 5 a 2, i a partir d’aquell partit l’equip no va parar de créixer amb el final que tots sabem. L’eliminatòria contra l’Olympique va ser un punt d’inflexió, va marcar la sortida del sotrac que l’equip havia tingut durant el febrer. Com que aquest any hi ha una sensació semblant, com que es té la impressió que l’equip no juga tan bé com la temporada passada i que també aquest hivern ha patit una davallada, malgrat que els resultats a la Lliga espanyola siguin millors que els de fa un any, l’exhibició contra l’Stuttgart indueix a pensar que el barcelonisme ha viscut el punt d’inflexió definitiu per a fer el salt. Jo m’ho miro una mica diferent. Primer, perquè els anomenats punts d’inflexió es detecten un cop s’han produït, vull dir que no ho sabrem fins d’aquí a unes quantes setmanes si aquesta millora i aquest salt es confirmen; és ben lògic. I, segon, perquè aquest tipus de comparacions fan de molt mal fer en l’esport. Aquesta temporada han canviat força coses i, especialment, dues de molt significatives: les expectatives que hi ha posades en l’equip i que fan que qualsevol actuació sembli menor comparada amb les de l’any passat i una plantilla molt curta, que ha sofert alguns canvis de peces transcendents, i que està patint més lesions de les que poden suportar. Ara bé, dit tot això, la millor notícia del partit contra l’Stutgart és la confirmació que Guardiola té solucions tàctiques per a resoldre els reptes que li planteja el rival –ahir va disposar un 4 – 2 – 3 – 1 que deixa molt mòbil a Messi i omple el mig del camp– i que hi ha jugadors com Henry i Touré que arriben al tram decisiu de l’any força recuperats.

La cultura de la desafecció (Article a El Punt)

2010-03-17T10:05:00.001+01:00

http://www.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/147699-la-cultura-de-la-desafeccio.html

Els perills del facebook

2010-03-17T06:00:00.002+01:00

Tot això de les eleccions 2.0 o el que sigui, de que cada candidat tingui una pàgina web, un compte al facebook i al twitter, etc., està molt bé i ha de ser així perquè deu ser del tot inevitable. Ara: trobo exagerat que algú pretengui fer creure que les eleccions a la presidència del FC Barcelona es guanyaran a Internet com també trobo del tot inexacte pretendre que Barak Obama va guanyar les eleccions a la presidència dels Estats Units per l’ús que va fer dels nous mitjans de comunicació social. Tot això són històries que queden molt bé i que als qui s’hi dediquen els va de perles. Internet és una eina molt potent i un canal de comunicació i d’accés a les generacions més joves i més qualificades potentíssim que no es pot deixar de banda. No tinc cap dubte que qualsevol candidat en unes eleccions, o qualsevol institució, govern, associació, etc., l’ha d’usar i aprofitar per a comunicar i fer-se conèixer. Per tant, fan molt ben fet els precandidats a les eleccions a la Junta Directiva del FC Barcelona a esmerçar-hi esforços i mitjans. Les noves tecnologies, les tecnologies de la comunicació, sempre han jugat un paper destacat en qualsevol elecció i és veritat que hi ha hagut candidats pioners o que n’han sabut treure un rendiment positiu abans que ningú, fos la ràdio o, més clarament, la televisió. Fóra de boig dir el contrari. Ara: de la mateixa manera que dic tot això, també afirmo amb total rotunditat que el més important de tot, el que decantarà el vot cap a un o altre candidat serà el missatge, les propostes que faci cada candidatura i la credibilitat i la confiança que sigui capaç de generar. Els mitjans de comunicació només són això, mitjans, canals per arribar, en aquest cas, als socis. Tot plegat m’ha motivat a escriure-ho la patinada que, per a mi, ha comès l’actual vicepresident i principal candidat continuista Alfons Godall quan en el seu facebook ha comentat que a ell li agradava la Fórmula 1 d’abans, fins a Schumacher, perquè a ell no li agraden “els pilotets madridistes ni periquitos”, en referència a Fernando Alonso i Jaume Alguersuari. És clar, aquest l’ha respost en una carta oberta dient-li que amb aquestes declaracions no li fa cap favor ni al FC Barcelona ni a Catalunya ni a ell mateix. Al marge dels perjudicis o beneficis que la polèmica li pugui comportar a Godall, i de l’opinió que cadascú en pugui tenir, el que vull dir és que el més important és sempre què es diu i com i que amb la proliferació de tants canals tots d’una immediatesa trepidant els precandidats d’avui i els candidats de demà s’obliguen a un ritme de declaracions tan exagerat que les probabilitats que corren de ficar constantment la pota són enormes. Les noves tecnologies són una eina fenomenal, però també són un risc evident, especialment si a través d’ells diuen el primer que els passa pel cap.

Espavilats que no saben espavilar-se

2010-03-16T06:00:00.001+01:00

La primera raó per la qual es formen grans caravanes a les carreteres és l’afluència de més cotxes dels que poden absorbir, no hi ha dubte. Una altra és la presència d’algun entrebanc que fa alentir la marxa o aturar-la del tot, com un semàfor, una cruïlla, un accident, etc., i no cal que sigui en el mateix sentit de la marxa, en aquest cas seria el que en diuen l’efecte badoc. Hi ha un obstacle que passa una mica desapercebut però que també és causa d’embussos fenomenals: els dos carrils que tot d’una es converteixen en un de sol. No tinc cap dubte que el qui s’ho va empescar té arguments molt sòlids que en defensen la conveniència, especialment en trams de pujada i transitats per camions, però en general són un parany nefast i un perill considerable. D’entrada, perquè el conductor que circula per la dreta, pel carril lent, en principi, té un cediu al pas al qual no fa mai cas, i, després, perquè com que tothom té la tendència d’anar per l’esquerra, pel camí dels més ràpids, i el de la dreta queda ben buit, sempre hi ha l’espavilat que mira d’avançar per allí saltant-se uns quants articles del codi de circulació. Esclar, quan arriba al capdamunt, en el cediu al pas que hi ha ben pintat a terra, o bé frena o bé fa frenar de cop al de l’esquerra, que té preferència, i es produeix una aturada en cadena que, en funció del volum de trànsit, pot durar unes quantes hores i allargassar-se uns quants quilòmetres. És un fenomen que a vegades costa d’entendre però que es veu que està del tot demostrat i que, en tot cas, tot sovint hem de patir. Si en moment de gran trànsit tothom anés pel mateix carril, a una velocitat constant, i no hi hagués cap espavilat que pretengués avançar un parell o tres de cotxes per a acabar guanyant cinc minuts, algun dels embussos que es produeixen no passarien. Espavilar-se, segons el significat del verb, consistiria precisament en obrar de la manera més intel•ligent i enginyosa per a no quedar-se atrapats a la carretera i no pas fer el viu. L’exemple dels dos carrils és només un exemple, esclar i, en sóc conscient, una mica agafat pels pèls. De tota manera, em sembla que serveix per a il•lustrar el que vull dir.

Actitud: excusa i tòpic

2010-03-15T12:39:00.002+01:00

Tot just havia acabat el partit del FC Barcelona contra el València al Camp Nou (3 a 0, gols de Messi), ja vaig sentir en la conversa d’un parell d’aficionats culers la paraula “actitud”. No he estat al cas, però em puc imaginar que no deuen haver estat els únics a usar-la. Apel•lar a l’actitud s’ha convertit en una excusa i un tòpic que va de perles per a justificar les victòries o les derrotes de l’equip. I, probablement, el partit d’ahir és un dels més adequats per a recórrer-hi, malgrat que jo no hi estic gens d’acord. És veritat que l’equip va canviar a la mitja part com de la nit al dia. A la primera part, el Barça va jugar molt lent i no se’n va sortir ni com a equip ni individualment. El València venia amb moltes baixes, en defensa sobretot, però tot i així va aconseguir tenallar els migcampistes i els davanters blaugranes (per cert, tots sis sortits del planter). A mi em va semblar que el plantejament tàctic no era el més encertat. El tècnic Josep Guardiola va cobrir la baixa del sancionat Ibrahimovic amb Bojan. Era lògic. Ara: el va situar a l’extrem esquerre, amb Messi de davanter centre i Pedro a la dreta. És a dir, tots canviats de lloc i tots tres sense aixecar un pam de terra. Ni Bojan ni Pedro se’n van anar mai dels seus laterals ni van fer cap diagonal ni res que trenqués la posició de la defensa valencianista. I Messi va quedar atrapat entre els dos centrals i el doble pivot. El resultat va ser la inoperància més absoluta. A la mitja part, Guardiola va canviar Bojan per Henry, va posar el francès de davanter centre, va moure Iniesta a la punta esquerra i va situar Messi per darrera d’Henry. Només començar ja es va veure que tot podia anar ben diferentment. Henry va moure’s per tot el front d’atac arrossegant els centrals i, tot d’un plegat, Messi va començar a trobar espais i a poder fer de les seves amb la pilota als peus. En general, l’actitud va ser més positiva, és clar, però és que és molt difícil córrer si t’han lligat de peus i mans; la tàctica de la segona part va desfer els nusos que s’havien fet a la primera i va fer tot l’efecte que l’equip s’hi posava més seriosament. A més, els jugadors valencianistes van començar a caure com mosques, lesionats, i aviat es van quedar amb deu. És evident que si ningú t’agafa i el camí fa baixada, corres més lleuger. El partit permet dir unes quantes obvietats de cara a dimecres i al que queda de competició: va molt bé tenir Messi, però també Henry i Valdés, que va evitar l’empat amb l’1 a 0, vull dir tenir tota la plantilla, que és massa curta, en plena forma i motivada, que la previsibilitat del joc blaugrana, que és certa, no cal trencar-la amb innovacions tàctiques que no s’aguanten ni a la pissarra, i que el millor de l’equip és l’equip i el seu entrenador.

Records de neu

2010-03-13T06:00:00.003+01:00

Una nevada com la d’aquest diumenge i dilluns, tan notable, convida al record. La que hi va haver el 1944, cap a finals de febrer, va ser molt extraordinària. Dilluns al matí, mentre ajudàvem a cops de pala a treure un cotxe, ens contaven que aquell any es van arribar a fer unes congestes tan fenomenals en el camí cap a Sant Martí Sesgueioles que per a passar-les van haver d’obrir una parell de túnels entre la neu. L’altra gran nevada de què es guarda record és la del desembre del 1962. Els pocs habitants que encara restaven a la Guàrdia Pilosa van quedar aïllats durant força dies. Hi va haver un moment en què els queviures van escassejar i els homes van decidir baixar a Sant Martí per a proveir-se per a uns quants dies més. Una altra vegada, el vent havia fet congestes, s’havia confós el paisatge i no hi havia manera d’endevinar-ne el camí. El risc d’estimbar-se en un marge era molt alt. La solució que van trobar va ser fer una mena de cordada; els sis o set homes que van constituir l’expedició, van lligar-se amb cordes per manera que si algun d’ells queia o s’enfonsava, els altres el podien estrebar i treure’l del mal pas.
La primera gran nevada que jo he viscut a la Guàrdia Pilosa va ser la del 2001. Va començar a nevar a mig matí de divendres, a mitjans de desembre. Havia de baixar a Barcelona, al dinar amb què el FC Barcelona celebrava el Nadal amb els mitjans de comunicació. Vaig trucar al Ricard Maxenchs, que en pau descansi, dient-li que em disculpés però que no podria assistir-hi. No ho recordo prou bé, però em penso que fins al dimarts o el dimecres, no vaig poder anar a treballar. Llavors, treballava a l’Avui. El poble va quedar aïllat. Els camins d’accés, que encara no estaven asfaltats, van quedar impracticables i no es van netejar de neu. En sortíem amb tractor. Ens havia quedat un cotxe a baix a Sant Martí, amb el que anàvem a treballar. Però els primers dies, també l’Eix transversal i el Bruc estaven tallats. No s’hi podia fer res.
La nevada d’aquest diumenge i dilluns no sé si ha arribat als gruixos de les del 44 i el 62. Es fa de molt mal dir, però segurament no. Ha estat semblant a la del 2001, això sí. Però, aquesta vegada, en canvi, l’aïllament ha durat molt poques hores. El dimarts al matí ja teníem els camins oberts, encara que el vent obligava a refer la feina una i altra vegada. És indiscutible que hem progressat molt. Ara hi ha molts més mitjans i s’actua amb rapidesa i prevenció. És clar que avui no ens podem permetre quedar-nos aïllats durant molts dies i amb l’economia paralitzada. Ara jo parlo només del que s’ha pogut viure a la Guàrdia Pilosa i en aquests vorals. Les nevades hauran estat més o menys abundoses i s’han afrontat amb menys o més mitjans, però trobo que el grau de solidaritat que hi ha hagut en tots els casos és semblant i resulta un factor clau per a sortir-se’n. Aquí, de màquines llevaneus no n’hi ha i els equips de protecció civil ni de cap altre cos públic no s’hi acosten. Els camins els netegen els pagesos amb els seus tractors i pales i l’alcalde, Antoni de Solà, va amunt i avall atenent les necessitats més urgents; si cal, és ell el qui s’enfila al tractor.
És veritat que de l’Ajuntament només me’n recordo quan neva o quan sorgeix algun entrebanc que no sóc capaç de resoldre per mi sol, i no cal que sigui gaire dificultós per a què això passi. Probablement, qualsevol dia d’aquests em trobaré alguna de les persones que han vingut a obrir-me pas i no la reconeixeré i no li’n donaré les gràcies, potser ni tan sols la saludaré. Diríem que no sóc gaire bon fisonomista -poc sociable, feréstec i esquerp, precisaria algun bon amic meu- i que acostumo a badar més del compte.
La neu amaga converses i glaça records.

No és un article contra els polítics

2010-03-12T06:00:00.001+01:00

El pitjor de la nevada de diumenge i dilluns és l’endemà. No vull dir el dimarts ni el dimecres ni cap dels dies posteriors que han passat i passaran sinó les conseqüències polítiques que se n’han derivat, o més ben dit, el debat que han muntat els polítics i els no polítics amb la neu desglaçant-se i alguns pobles aïllats i milers de llars sense llum. Jo crec que moltes de les acusacions que es fan, ni que sigui en calent, contra els serveis públics i les companyies de subministrament elèctric són enraonades i s’entenen sense haver de fer cap esforç; és una vergonya el que ha passat i punt. Ara: de la mateixa manera, també penso que tots plegats hauríem de fer un examen de consciència. És veritat que, en general, els polítics d’aquest país són un desastre perquè el sistema els ha dut a convertir-se en un desastre; dic un desastre en el sentit que el sistema els ha professionalitzats de manera que la seva feina primordial consisteix a conquerir el poder i mantenir-lo, objectiu que els porta a passar per damunt dels problemes mirant de no equivocar-se gaire i fent per no provocar grans bosses de descontents. Aquesta manera de fer els porta a tenir un comportament erràtic, incongruent i a no prendre decisions compromeses. També és veritat que a Catalunya les infraestructures són molt insuficients i d’una deficiència flagrant i vergonyosa. Una part de la culpa la té el govern espanyol, que ens escatima les inversions que ens calen i li demanem, però una altra part la té el govern nostrat. D’exemples en tenim per comptar i no parar: la Panadella, l’Eix transversal, les rondes de Barcelona, la MAT, Bracons, el Quart Cinturó... Molts d’aquests casos són paradigmàtics. Sabem des de fa molt de temps que qualsevol dia d’aquests Girona i rodalies es quedarà a les fosques durant unes quantes hores i dies, preferentment a l’estiu, en plena campanya turística, i que llavors tindrem muntat un sidral fenomenal i farem un ridícul espantós i mundial. Però, tirar endavant la MAT, la línia de Molta Alta Tensió, o la solució alternativa que sigui per dotar Girona de l’energia que necessita com el pa que menja, costa Déu i ajuda. Els polítics hi tenen molta part de culpa, per descomptat. Però els ciutadans, de manera individual o col•lectiva, agrupats en tota mena d’associacions i grups, o a l’hora d’anar a votar o de passar comptes, els mitjans de comunicació, etc., tot sovint hi ajudem. No diré que encara ens passa massa poc, perquè tampoc és això, oi, tot i que a vegades n’hi ha per dir-ho.

Salt, i quants pobles més (Article a El Punt)

2010-03-11T06:17:00.002+01:00

http://www.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/145810-salt-i-quants-pobles-mes.html

Fora de la Champions

2010-03-10T23:02:00.002+01:00

El Reial Madrid ha caigut per sisena vegada consecutiva als vuitens de final de la Lliga de Campions i no serà a la final que es disputarà el 22 de maig al Santiago Bernabéu. L’ha eliminat l’Olympique de Lió, un equip que a Europa no ha guanyat mai res però que fa uns anys era un rival perillós; aquesta temporada no, és un rival menor, força limitat, dels més assequibles dels setze que han sobreviscut a la fase de lligueta. El Madrid era el favorit de l’eliminatòria, sens dubte. Fa tres setmanes va perdre 1 a 0 a Lió i aquest dimecres a la nit ha empatat a 1 al Bernabéu. És just reconèixer que els madridistes podien haver sentenciat l’eliminatòria a la primera part. Han fet el primer gol als cinc minuts i han tingut tres o quatre ocasions molt clares per enllestir la classificació. Però, no ho ha fet. Un xut al pal, alguna parada del porter i alguna errada més ho han impedit. A la segona part, ha estat al revés; els francesos han fet un parell de canvis interessants, han avançat les línies, han agafat el control de la pilota i el Reial Madrid s’ha desfet en un manyoc de nervis i ha quedat a mercè de l’encert de les seves estrelles, que no l’han tingut. L’Olympique no és un Segona B com l’Alcorcón, l’equip que el va eliminar de la Copa del Rei, però el fracàs i el ridícul és molt semblant. El president Florentino Pérez ha fet una inversió obscena en jugadors amb la idea clara d’arribar a la final de la Lliga de Campions i guanyar-la al Bernabéu. No ho podrà fer. Li queda la Lliga espanyola, és clar, però aquesta eliminació és tan forta, els farà tan mal anímicament i provocarà un terrabastall tan enorme, que els beneficis de la remuntada de dissabte contra el Sevilla, em fa l’efecte, que han quedat anul•lats. Ja es veurà. No cal avançar-se als esdeveniments ni fer d’endeví i menys de bruixot. Alegrar-se de les desgràcies dels altres, encara que siguin les esportives del Reial Madrid, no m’ha agradat mai. Però, en aquest cas, em satisfà que la política de talonari i prepotent de Pérez hagi fracassat una altra vegada i suposo que a força llocs tindran la mateixa sensació. També, perquè aquest fracàs posa més en relleu el valor dels sis títols obtinguts pel Barça la temporada passada. I perquè l'arrogància i la prepotència amb què des de Madrid parlen dels blaugranes, almenys durant unes hores, suposo que per vergonya la deixaran al calaix. La Champions tornarà al Bernabéu el 26 de maig, però el Reial Madrid no hi serà. De moment, és l’única cosa que hi ha ara per ara de segura.

Bruixots o endevins

2010-03-10T06:00:00.001+01:00

Ara que el Reia Madrid ha atrapat el FC Barcelona al capdamunt de la classificació de la Lliga espanyola i en va líder per la major diferència de gols a favor i en contra, en el barcelonisme han començat a sovintejar els pronunciaments extrems. Bé, de fet, es fan sentir sobretot els més optimistes que amb el president Joan Laporta al davant de tots ells afirmen amb rotunditat que el Barça guanyarà la Lliga. No ho expressen com un acte de fe o un desig sinó que n’hi ha que ho argumenten amb tota mena de consideracions i anàlisis saberuts i que així, sobre el paper, resulten tan infal•libles que et vénen ganes de sortir guarnit de blaugrana i fer cap a Canaletes a celebrar el títol. N’hi ha que diuen que és per exorcitzar el pessimisme culer i donar confiança a l’entorn, encara que moltes veus dient que el Barça no guanyarà la Lliga, la veritat, és que no se n’han sentit. Tant se val. En el fons, són com les profecies del mag Fèlix, encara que almenys ell per fer els seus pronòstics fa anar d’aquí cap allà un pèndol que se suposa que té connexions amb el futur. Siguin bruixots o bé siguin endevins, tot plegat em fa força gràcia. Suposo que aquesta febre per a convèncer’s que el Barça guanyarà la Lliga serveix per a fer-se passar el cangueli que els ha entrat veient com en tres jornades s’han esfumat els cinc punts que els blaugranes duien als merengues. Jo no sé què passarà i, certament, ningú ho pot saber. I jugar a si l’encerto l’endevino no m’ha agradat mai massa. Barça i Madrid porten una trajectòria impecable. Els blaugranes han aconseguit millorar els registres de la temporada passada, malgrat no arribar a l’excel•lència del joc que van fer. No n’han tingut prou perquè el Madrid, potser sense jugar ni tan bé ni d’una manera tan conjuntada, ha sabut treure bon rendiment de les seves individualitats i ha corregit la distància que li havia tret el Barça. A mi em sembla que el Madrid té un cert avantatge pel fet de jugar el partit més decisiu que queda a casa i no tenir cap desplaçament complicat. El Barça té un calendari més fumut, perquè després del Bernabéu encara li quedarà anar al Sánchez Pizjuan. Però, vés a saber. Encara n’hem de veure de moltes menes. Ara: el que em sembla fonamental és que l’equip blaugrana necessita recuperar el punt d’ordre que tenia fa uns mesos i deixar-se de romanços tàctics, i recuperar els tres o quatre jugadors que ara mateix són a la lluna de València. Per això, em semblaria més intel•ligent i profitós deixar-se estar de proclames patriotes blaugranes, deixar de dir que guanyarem la Lliga i arromangar-se i anar per feina que vol dir deixar de muntar debats absurds i estèrils sobre l’Ibrahimovic i l’Henry, posem per cas, perquè fins a final de temporada l’equip els necessitarà a tots dos i en plenitud de facultats físiques i anímiques.

Quan la natura ens acaba la paciència

2010-03-09T08:55:00.004+01:00

La reflexió d’avui no serà gaire original, s’assemblarà a la de la darrera nevada de fa unes quantes setmanes tot just, però és que ni la proximitat d’aquella maltempsada no ha impedit que hi haguessin col·lapses i situacions que costen d’entendre i haver de sentir queixes i lamentacions en contra dels serveis públics que em mouen a concloure, una vegada més, que no n’aprenem ni en volem aprendre. Si aquesta vegada alguna crítica no es pot fer als serveis meteorològics és que no avisessin ni ho fessin amb prou intensitat de la nevada que ens havia de caure a sobre. Durant tot el cap de setmana, qui ho ha volgut sentir i entendre, podia saber que nevaria d’una manera excepcional a tot el país, que la tempesta avançaria de sud a nord, des de darrera hora de diumenge a la tarda – vespre i fins a la tarda de dilluns i que a la Catalunya central els gruixos podrien arribar fins al metre de neu. L’han encertada amb puntualitat i precisió. Personalment, amb aquestes condicions, vaig tenir ben clar que si es complien dilluns ens el passaríem a casa perquè seria impossible i un risc innecessari anar enlloc i que, a més, tant se val perquè el més probable fóra que tot quedés mig paralitzat i que havíem de confiar que el llum no se n’anés perquè si hi havia una avaria, probable perquè la neu s’aniria acumulant damunt dels cables i un o altre, amb el pes i el vent podia trencar-se, feina tindrien els operaris per arribar al lloc del desperfecte. Havíem de carregar-nos de paciència, quin remei. I que encara avui n’hauríem de tenir perquè després de la neu ve la glaçada que segons com i per a què encara és pitjor i netejar els camins i carreteres és lent i costós i si el vent té ganes de fer la guitza, la feina s’ha de fer i refer constantment. El meu cas és excepcional, però en general tornar a la normalitat prendrà un cert temps. Doncs bé, totes aquestes conseqüències i calamitats que són de tan sentit comú, almenys a mi m’ho sembla, i que en general s’han seguit de manera resignada i fins i tot lúdica, encara ha provocat alguns efectes i reaccions ben estranyes. Ara que, en part, ja es veia a venir perquè ahir al matí sentia en algunes ràdios tertulians que afirmaven que se n’estava fent un gra massa i que era impensable que un país normal “quatre volves” de neu el paralitzessin. Hores després, com era previst i anunciat, aquelles quatre volves es van convertir en uns quants centímetres al terra i Barcelona i les rodalies van quedar impracticables i milers de persones que havien sortit confiades a treballar al matí, perquè tot plegat només eren “quatre volves” de no res, van quedar atrapades a les carreteres i trens. Probablement, era inevitable. Perquè la solució era enviar tothom cap a casa, com van fer les universitats i les escoles, i les empreses s’hi resisteixen es clar. Però no deixo de constatar les dificultats que tenim per a acceptar i adaptar-nos a les restriccions que ens imposa la naturalesa, per més excepcionals que siguin les situacions que ens esdevenen. Vivim tan apressats i ens hem acostumat a tenir-ho tot de seguida i ben a mà que ja no sabem prendre'ns la vida amb paciència i tal com ens ve.

Cal Biel

Cal Torra (dreta) i Cal Pau

Girifràs

La teoria del Villarat ha triomfat. De veritat?

2010-03-08T08:17:00.001+01:00

En el món del futbol, la memòria és molt curta. De fet, la memòria és molt curta en general, i és interessada, doncs sempre recordem el que més ens afalaga i ens oblidem de tot el que ens fa nosa i incomoda. És clar, si no fos per la consciència! Però, tant se val d’un mal de cap, el que ara vull dir és que en el món del futbol la memòria és molt curta i oportunista. Ho esmento perquè des d’ahir i aquest matí sento i llegeixo opinions que vénen a dir que la campanya del Villarat ha triomfat. Anem a veure. Dissabte, després del partit contra l’Almeria, el tècnic blaugrana Josep Guardiola va afirmar que la teoria del Villarat ja s’ha instal•lat a la Lliga espanyola. La resposta val per a explicar les dues expulsions que havia tingut l’equip, de l’entrenador mateix i d’Ibrahimovic, les dues ben injustes, i els crits de l’afició andalusa en contra de les decisions de l’àrbitre quan els semblava que els perjudicava, com en la falta prèvia al primer gol blaugrana. Els crits de “Villarato!, Villarato!” serien la versió blaugrana de l’històric “Así, así, gana el Madrid!” Certament, em penso que és la primera vegada que una afició rival crida “Villarato, Villarato” i això abona la teoria que el Villarat ja s’ha instal•lat a la Lliga espanyola. Caldrà veure si es consolida, però des d’aquest punt de vista és indiscutible que ha triomfat i, gairebé, és profecia. Ara, en general, trobo que és un punt exagerat si el que es pretén és explicar els resultats. Primer, perquè la teoria del Villarat fa molts anys que dura i ha conegut episodis i formulacions diverses i la intensitat de la campanya muntada per la premsa de Madrid i del Reial Madrid –amb el diari As com a abanderat– sempre ha variat en funció de si valia la pena mantenir-la o no; la teoria del Villarat diu que el president del FC Barcelona, Joan Laporta, va desoir la recomanació de la LFP i va votar a favor de la reelecció d’Ángel María Villar a la presidència de la Federació Espanyola de Futbol a canvi d’arbitratges benèvols. I, segon, perquè durant tots aquests anys que fa que dura la broma, el Barça ha guanyat i ha perdut i sempre ho ha fet per mèrits o demèrits propis. Vull dir que pensar-se que una campanya de premsa pot explicar uns resultats o uns altres és desmesurat. La premsa, com tots els altres actors i factors que hi ha al voltant del futbol tenen la seva part d’influència, indubtablement, però la incidència en el resultat és molt limitada. Juguen els futbolistes i els marcadors s’expliquen en funció del seu comportament. A Ibrahimovic el van expulsar perquè ja té història acumulada i feia estona que anava calent; ho van veure Guardiola i Vilanova, que s’estaven pensant canviar-lo, ho van veure els defenses i ho devia veure l’àrbitre el qual, observant un jugador andalús per terra i les protestes dels almeriencs, es va imaginar una agressió i el va expulsar. I a Guardiola el van expulsar perquè encara que no digués res fora de to es va passar de llest utilitzant el micròfon del linier per dir-li a l’àrbitre que ho estava xiulant tot al revés. I, vull dir, que si el Reial Madrid ha enxampat el FC Barcelona i li ha pres el lideratge és perquè du una trajectòria excepcional, de rècord com la dels blaugranes, i dissabte van remuntar un partit que tenien molt costa amunt tot just començar la segona part. El Madrid ha fet una inversió descomunal i, malgrat alguns dubtes inicials, porta una trajectòria molt bona i ha retallat les distàncies que havia obtingut el Barça. Només cal fixar-se que el tercer classificat a la Lliga és a 16 punts! Aquesta Lliga es decidirà al Santiago Bernabéu, com la de la temporada passada, i en els tres o, a tot estirar, quatre partits més d’una complicació relativa per a tots dos. De mica en mica, la lliga de futbol li està passant el mateix que a la d’handbol, que per més partits que hi hagi, el títol es ventila en tres o quatre. El Villarat és una campanya tipus Guadiana, que apareix i desapareix en funció de les necessitats de vendre diaris i mantenir la tensió emocional del madridisme, perquè no es deixi anar i segueixi consumint informació i productes variats, i que, com fa un any, pot acabar-se de cop si el Barça guanya a Madrid.

Colgats per la neu (un altre cop)

2010-03-08T08:05:00.000+01:00

Neva des d’ahir al vespre. S’hi va posar cap a quarts de vuit, més o menys, i ha estat nevant tota la nit i continua fent-ho. El cel està tot tapat, molt gris, i la visibilitat ja és molt reduïda. No neva molt copiosament, però ho fa ininterrompudament i ara ja hi ha acumulats més de trenta centímetres en alguns punts, a les teulades, a les baranes, als fanals –i al munt de llenya que ens hauria d’escalfar! Fins fa una estona, no feia gens de vent. Ara sí que en fa i això farà que es facin congestes i que pensar en moure’s de casa o que la feina de les pales servirà per a res sigui una quimera i una imprudència que com totes les imprudències bé farem d’estalviar-nos. Avui, ens el passarem tancats a casa i ja està. Què hi vols fer! És la cinquena nevada d’aquest hivern, si no m’he descomptat, i la tercera que ens deixa aïllats. Des que m’estic a la Guàrdia Pilosa, no recordo un hivern tan fred i nevat com aquest, ni una nevada tan a prop de la primavera. Però m’estaré molt d’esmentar el canvi climàtic perquè es veu que l’any 1944 també hi va haver una nevada fora d’hores, a començaments de març, també. De tant en tant, toca.

Un empat que no tocava

2010-03-07T00:12:00.002+01:00

El FC Barcelona ha empatat al camp de l’Almeria 2 a 2, tots dos gols els ha fet Messi i han servit per neutralitzar les dues vegades que els andalusos s’han avançat en el marcador. Objectivament, no és un bon resultat. És una ensopegada que l’equip blaugrana no es pot permetre en una temporada com aquesta en què el Reial Madrid l’ha anat estalonant jornada rere jornada fins que l’ha atrapat. Per al FC Barcelona un empat a Almeria sempre havia de ser una relliscada, fes el que fes el Reial Madrid (ha guanyat 3 a 2 al Sevilla, remuntant al minut 92 un 0 a 2 tot just començar la segona part, i s’ha posat líder amb els mateixos punts que el FC Barcelona). Eren tres punts que no es podien deixar de sumar. Ara: els partits s’han d’analitzar en funció del joc i les incidències que hi succeeixen. I, tenint en compte com ha anat el partit, els barcelonistes poden estar ben satisfets amb el comportament dels seus jugadors. A la mitja hora, han expulsat l’entrenador Josep Guardiola, als dotze minuts de la segona part, Puyol s’ha fet el 2 a 1 i tres minuts després han expulsat Ibrahimovic. I amb tot, els blaugranes han aconseguit empatar i podien haver guanyat perfectament perquè malgrat tenir un jugador menys han creat prou ocasions com per haver marcat un tercer gol, almenys. Però, l’empat a Almeria, tal com va aquest campionat, és una relliscada que encara que no sigui del tot decisiva és, indiscutiblement, molt inoportuna. Per a mi, la jugada clau ha estat l’ 1 a 0, en el primer córner que han llançat els andalusos, i després el 2 a 1, perquè ha afavorit la tàctica prevista pel tècnic basc de l’Almeria. No ho sabrem mai, oi, però com que d’aquests partits ja n’hem vist un munt, posar-se per davant i obligar el rival a avançar les línies és bastant fonamental i no ho hauria de ser tant. De tota manera, hi ha d’altres senyals que són potser més significatius i més clarificadors. Aquesta temporada, per comparació amb l’anterior, l’equip va molt curt de recursos, hi ha massa futbolistes que haurien de ser clau que estan desconnectats, Guardiola confia en només tretze o catorze jugadors (només ha fet un canvi, Sergio per Touré, mentre que Lillo ha esgotat els tres de què disposa) i, a més, en els darrers partits també s’observen alguns dubtes d’ordre tàctic que resulten tan inesperats com l’empat a Almeria.

Aguirre o la còlera taurina

2010-03-06T06:00:00.003+01:00

Ja es veia a venir que aquest debat per a la prohibició de les corrides de toros a Catalunya s’acabaria emmerdant de mala manera, vull dir que acabaria embolicat amb la bandera espanyola malgrat els intents de centrar-lo en l’aspecte ètic. Els governs autonòmics del Partit Popular de Madrid i València han agafat el toro per les banyes, el capot i la muleta –en el cas de la presidenta Esperanza Aguirre no és cap metàfora– i volen protegir per decret la festa nacional espanyola. A mi em sembla molt bé, és a dir, m’és absolutament igual què facin els governs de Madrid i València amb els seus toros i les seves festes; si els madrilenys i els valencians hi tenen res a dir, ja ho diran. En canvi, trobo inacceptable i d’una barra colossal que l’anunci, en el cas d’Aguirre, porti com a afegitó la denúncia d’una suposada “falta de llibertats” a Catalunya. La paradoxa és clara: la presidenta de la Comunitat Autònoma de Madrid pretén protegir per decret les corrides de toros mentre que a Catalunya la prohibició s’està debatent en una comissió del Parlament donant veu als partidaris i contraris de la prohibició i com a conseqüència d’una Iniciativa legislativa Popular (ILP) que ha recollit més de 180.000 firmes ciutadanes. Però, tant se val perquè ja es veu que del que es tracta és de seguir atiant la catalanofòbia, i la qüestió dels toros és un terreny abonat. Quan el Parlament va aprovar el 18 de desembre iniciar els tràmits de la ILP ja en vaig parlar. L’argument de l’espanyolitat de les corrides de toros no hi havia de tenir res a veure, encara que, de fet, és una excusa que fan servir més els partidaris de mantenir-les que no pas els prohibicionistes. El més positiu fóra que les corrides de toros decaiguessin per falta d’espectadors i s’extingissin soletes. Ara: si hi ha 180.000 persones que es mobilitzen per forçar el debat, endavant. Jo també trobo que són una salvatjada intolerable i penso que abolir-les és un pas més cap a la humanització dels humans. L’apel•lació al fet cultural no fa res més que subratllar els passos que encara queden per fer.

Qui ha creat Laporta2010? ( i II)

2010-03-05T06:00:00.002+01:00

Per a entendre el fenomen Joan Laporta cal situar-se a les eleccions del 2003 i observar com just després de la seva victòria i amb una velocitat inusitada es va generar al seu voltant una aura de polític a la reserva capaç de liderar una opció sobiranista amb garanties. El context era propici perquè la seva victòria va ser un símptoma més del desvetllament catalanista que en aquells mesos hi havia hagut, amb l’arribada de Jordi Porta a Òmnium Cultural i l’auge de l’ERC de Carod Rovira. Després, el Barça, els èxits esportius i, en general, la situació excel•lent del club, li ha donat la projecció mediàtica que requeria. Ell ha pogut beneficiar-se’n i no se n’ha estat, certament. Encara ara ho fa i ho farà fins al darrer dia i després i tot, perquè és el seu gran actiu i el seu aval públic. Però hi ha hagut moltes persones que l’han anat empenyent tots aquests anys, des d’intel•lectuals a periodistes, passant pels polítics que en aquells primers anys buscaven amb avidesa i sense rubor fotografiar-se al seu costat. Ara les coses li han canviat. Els polítics ja no li fan costat. En primer lloc, perquè el veuen com una amenaça, esclar. I, després, perquè durant aquest temps Laporta ha comès errors que han perjudicat la seva imatge. Aquella aura que tenia els primers dies ja no la té. També el desvetllament catalanista en què s’havia inserit s’ha mig desinflat. I les consultes per a la independència de Catalunya no han acabat de donar prou força i alçada a l’onada que l’havia d’impulsar. Ara: no tinc cap dubte que, si finalment fa el pas, Laporta centrarà el debat polític durant la campanya, i feina tindran els mitjans públics i la comissió electoral per a complir amb les quotes imposades als partits. Ja en sentirem a parlar, ja. Abans, Laporta té davant seu una decisió difícil. Fa de mal dir, esclar, però em fa l’efecte que per a ell, per a les seves aspiracions polítiques, vull dir, el més positiu hagués estat acabar el mandat l’any 2011 com hauria d’haver succeït, i situar-se amb tres anys de marge; no hauria hagut de barrejar d’una manera tan flagrant i criticable el Barça i els seus propòsits polítics, i els resultats de les eleccions de la tardor que ve haurien aclarit algunes incògnites sobre les capacitats de lideratge i triomf dels candidats actuals a CiU i ERC, els dos partits damunt dels quals gravita. El calendari se li ha tirat a sobre i ha de prendre una decisió. Renunciar a fer el salt causarà decepció entre aquells sectors que l’esperen en candeletes i perdrà un altaveu que li és necessari per a mantenir-se en primera línia. Però fer el pas sense una plataforma prou sòlida i sense temps per a consolidar-se com a una opció vàlida el pot abocar a un fracàs qui sap si definitiu. Imagino que és exactament això el que està calibrant Laporta, per bé que em penso que la decisió dependrà més de la seva intuïció que no pas de la reflexió i l’anàlisi.

Qui ha creat Laporta2010? (I)

2010-03-04T06:00:00.003+01:00

Em fa l’efecte que Joan Laporta es troba avui atrapat en el personatge i les expectatives que s’han creat al seu voltant i que ell ha covat amb delectança. Dilluns va presentar el lloc web Laporta2010.cat com a plataforma per al seu llançament a la política. L’èxit, si l’èxit es pot mesurar a partir del nombre de visites i d’atenció mediàtica merescuda, és indiscutible. Ningú se n’ha de sorprendre, ni se’n pot sorprendre. Joan Laporta ha tingut sempre present el seu salt a la política per a esdevenir president de la Generalitat i amb la independència de Catalunya com a programa. Des del primer dia. Per tant, encara que alguns ho han fet, no s’ha de buscar cap moment ni cap fet concret més enllà de la seva victòria a les eleccions del 2003 a la presidència del FC Barcelona. Alguns l’han volgut trobar en la seva sonora presència a la manifestació independentista de l’Onze de Setembre passat, però s’equivoquen. Va ser un pas endavant inequívoc, certament, però és un moviment que s’ha de situar en el calendari personal, entrava en el seu darrer any de mandat, i electoral català, a un any vista de les eleccions al Parlament de Catalunya. La vocació pública de Laporta és antiga i ha girat sempre a l’entorn de Catalunya i del Barça. Els seus antecedents els trobem en el PI d’Àngel Colom i Pilar Rahola i en les candidatures d’Àngel Fernández i Lluís Bassat. Laporta no ha enganyat ni en les conviccions ni en els propòsits; no se n’ha amagat mai i ho ha proclamat a tothora, de manera que qui ha volgut ha tingut temps de veure’l a venir. Ara: si dic que em fa l’efecte que avui es veu atrapat en el personatge i les expectatives que s’han creat al seu voltant, i que ell ha covat amb delectança, repeteixo, deixant fer a tots els heralds que l’han anunciat com al líder que durà el país a majors cotes de llibertat, és perquè raonablement no sembla aquest el moment més idoni per a les seves aspiracions ni per a complir amb les expectatives que genera en aquells àmbits que tant l’engresquen.

Més que un club, no un vídeo club

2010-03-03T06:00:00.001+01:00

Quan les coses van bé, totes les gràcies es riuen. Sobretot, en el futbol. Ja se sap i és normal. I quan es torcen, tot el que semblava tan estupend i genial es converteix en tronat i ridícul. També se sap, per bé que no sé si és gaire normal. Em penso que l’última pensada de l’entrenador del FC Barcelona, Josep Guardiola, n’és un bon exemple. Dissabte, abans d’afrontar el partit contra el Màlaga al Camp Nou, Guardiola va passar als seus jugadors un reportatge sobre els intents infructuosos per a salvar el muntanyenc Iñaki Otxoa. Ho va revelar el diumenge a la nit el porter Víctor Valdés. L’equip duia tres partits consecutius jugant no gaire bé. Però, en principi, no sembla que un partit contra el Màlaga a casa, de Lliga, hagi de provocar un desplegament emocional tan intens com per haver d’apel•lar a l’èpica amb el visionat col•lectiu d’un Informe Robinson. Tanmateix, qui millor coneix l’estat anímic dels seus jugadors és l’entrenador que hi conviu a diari i si ho va fer deu ser perquè havia observat símptomes que requerien fer una sacsejada i tocar-los la fibra. El davanter Bojan Krkic va dir dilluns que Guardiola havia pretès commoure’ls per fer-los entendre que no poden deixar de ser solidaris i que mai no han de perdre l’esperit d’equip. Si va funcionar, no ho sabrem mai; vull dir que no es pot saber què hagués passat en cas d’haver sortit a jugar contra el Màlaga sense tenir la pell de gallina ni cap nus a la gola. Seria fer esport ficció. En tot cas, haurà servit perquè uns quants (o tots) dels jugadors de la primera plantilla del Barça coneguin una història de què no havien sentit a parlar mai. No és la primera vegada que Guardiola fa una cosa semblant. Em penso que en una de les primeres vegades els va fer veure un vídeo que du per títol El millor pare del món i que explica la història d’un pare que, almenys fins fa poc, feia l’Ironman de Hawaii arrossegant el seu fill tetraplègic en barca, bicicleta i cotxet per a completar plegats els 3’8 kms nedant, 180 kms en bicicleta i 42’150 kms corrent; és una història commovedora com n’hi ha poques. A mi em sembla molt bé que ho faci. Vull dir que cada entrenador té els seus mètodes per a motivar els seus jugadors i que triï aquest tipus de reportatges i vivències és molt encertat perquè, surti bé o no, com a mínim servirà per a transmetre valors que ens fan ser millors com a persones. I ja n’hi ha prou de vídeos i proclames cridant a la lluita i amb un llenguatge més propi de les guerres i les tragèdies. L’única cosa que em reca és la banalització que se’n fa. Però, això, també se sap i encara que no sigui gens normal és gairebé inevitable.

Malbaratar el somni

2010-03-02T06:00:00.001+01:00

Es miri com es miri, el tsunami que s’havia anunciat immediatament després del referèndum per a la independència de Catalunya celebrat a Arenys de Munt el setembre de l’any passat ha acabat, dos-cents cinquanta municipis més tard, els cent seixanta-set de desembre i els vuitanta de diumenge, en una onada en què a dures penes si es pot fer una mica de surf. I tot no tant pels mals resultats que s’han pogut donar, sinó més aviat per la poca traça amb què els seus promotors els han gestionat. Probablement, atès el caràcter merament simbòlic d’aquest tipus de consulta, l’estratègia més idònia hagués estat programar una única votació en el conjunt de Catalunya i en el moment polític més adequat per a obtenir la màxima participació possible. Aquest és un referèndum que només es pot jugar en el terreny de la participació perquè ja es dóna per descomptat que només hi aniran a votar els que se’l creuen i per fer-ho a favor. Servia per a comptar quants independentistes hi ha a Catalunya disposats a mobilitzar-se i revestir el recompte amb la màxima solemnitat possible. Però els seus promotors van optar per dividir-la en onades distintes, per mantenir viva la flama independentista com més temps millor, i no n’han sabut. En les votacions de diumenge, el percentatge de participació va ser del 21 per cent, sis punts per sota del 27,6 del 13 de desembre que ja era un percentatge massa baix. No obstant, més que els resultats, el més descoratjador va ser llavors veure com els líders d’aquelles consultes se’ls tiraven pel cap. No tinc cap dubte que aquell espectacle ha contribuït a desinflar l’embranzida que es podia haver agafat a Arenys de Munt. Si un referèndum que no serveix per a res, a més a més, ha de provocar baralles de pati d’escola amb arguments de pa sucat amb oli entre els heralds de la nova primavera catalana, potser més val que ho deixem córrer. Potser sí que la lluita per la llibertat d’un poble és una de les lluites més boniques que es poden lliurar. Per això és tan greu malbaratar-ne el somni.

Victòria i millora

2010-02-28T00:21:00.001+01:00

El FC Barcelona ha guanyat el Màlaga per 2 gols a 1. Han marcat Pedro i Messi, a la segona part. És una victòria important, com totes ho són, és clar, però aquesta té un valor especial per unes quantes raons. En primer lloc, perquè li torna al Barça el liderat de la Lliga espanyola, que un parell d’hores abans havia agafat el Reial Madrid, golejador a Tenerife (1 a 5). Després, perquè el partit ha estat molt complicat. El Màlaga ha jugat molt bé, molt tancat al darrera però sortint molt de pressa i amb molts jugadors al contracop. A més, els malaguenys han estat capaços d’igualar el partit quan només faltaven nou minuts i menys d’un quart d’hora després que els blaugranes haguessin aconseguit obrir el marcador. Ha estat un rival molt dur de rosegar. I, finalment, perquè el Barça ha sumat els tres punts fent un partit molt bo i sobreposant-se a la pressió de totes les circumstàncies que s’havien acumulat abans de començar el partit i durant el partit. Venien de fer tres partits més aviat fluixos i, malgrat les oportunitats creades, els ha costat molt obrir el marcador i, just quan ho havien fet i semblava que tenien garantida la victòria, han rebut l’empat. Per això és una victòria de molt de mèrit. Els blaugranes han arribat moltes vegades i de manera molt clara durant tot el partit. Han jugat molt bé. Han recuperat un to físic òptim i, tàcticament, la tornada d’Alves i l’alineació de Pedro ha ordenat i ha equilibrat molt més bé l’equip respecte del partit de dimarts contra l’Stuttgart, per exemple. És veritat que la disposició de l’onze inicial ha estat una sorpresa, amb un 4 – 2 – 3 – 1 inèdit fins ara, amb Pedro i Iniesta a les bandes i Messi ben a prop d’Ibrahimovic; ha semblat que funcionava, però també és cert que el primer gol ha arribat just en el moment que s’ha retornat a l’habitual 4 – 3 – 3. Ha estat una casualitat absoluta, no en tinc cap dubte. Com sempre, el més important són les sensacions que es desprenen del partit i aquestes sensacions, ara mateix, són molt bones: l’equip ha recuperat moltes de les constants vitals que tant li hem lloat i agraït. Sensacions i dades inequívoques: els 61 punts que ja porta sumats són un altre rècord per a la història, 1 més respecte de la temporada passada.

Se sabrà tot

2010-02-27T06:00:00.002+01:00

He llegit amb fruïció el Se sabrà tot, de Xavier Bosch, darrer premi Sant Jordi de novel•la. Molt aviat m’he oblidat que estava llegint el llibre d’un amic. Ha estat molt fàcil. Com en els seus primers llibres de relats Jo, el simolses, Vicis domèstics i la seva primera novel•la La màgia dels reis, i en els seus articles, he trobat la mateixa prosa extremadament àgil, lliscant amb una facilitat sorprenent. Segur que des d’aquell 1992 en què va debutar ha guanyat en maduresa i solidesa. Se sabrà tot és un llibre molt més ambiciós, és clar. Però, en essència, és el Xavier Bosch que el públic ja coneix, encara que sigui a través de la ràdio i la televisió. En el meu entendre, la novel•la destaca per tres raons. En primer lloc, el llenguatge, molt ric i original, ple de girs que donen una personalitat inconfusible a la prosa de Bosch. En segon lloc, per la història en si mateixa, d’una actualitat indiscutible: tant pel vessant de la promiscuïtat (excessiva, desmesurada, perniciosa) entre el periodisme i el poder polític i econòmic, dels mitjans de comunicació com a mers instruments dels poders, com pel terrorisme de base islamista o els neguits i dificultats vitals d’un dels seus protagonistes principals. I, en tercer lloc, pel morbo que la novel•la ha despertat en bona lògica. El paral•lelisme entre la història del Dani Santana, director el diari Crònica, a la novel•la, amb la pròpia del Xavier Bosch com a director de l’Avui, un any de durada en els dos casos i una dimissió inesperada, actua d’esquer infal•lible. Millor. Bosch no s’ha cansat de dir aquests dies de promoció de la novel•la que no ens entretinguem a fer cap sodoku per descobrir qui és qui. Jo no ho he pogut evitar i no crec que cap lector, mínimament coneixedor del diari i dels fets, pugui estar-se’n. Ara, m’he hagut de rendir perquè més enllà d’unes quantes imatges que he sabut caçar al vol i posar-hi noms i rostres coneguts, gestos que tinc ben apamats, el sodoku l’he hagut de deixar per fer. De fet, no cal tampoc. És un sodoku amb la solució incorporada, no cal tombar el diari o esperar el diari de l’endemà. Perquè, en el fons, es tracta d’un document periodístic excel•lent. De fet, tota la bona literatura ho és.

Tard i malament

2010-02-26T06:00:00.001+01:00

Els governs català i espanyol i els respectius partits a l’oposició s’han decidit els darrers dies a buscar punts de consens que els permetin elaborar un pla per a sortir de la crisi econòmica que ens assola, o a fer-ho veure almenys. La setmana passada el debat es va fer al Congrés dels Diputats i dimecres al Parlament. No n’ha sortit massa res, ni en un cas ni en l’altre. Probablement, el més decebedor és que no ha estat cap sorpresa, que ja ens ho esperàvem. És el que tothom s’havia imaginat. Fins a aquest punt de descrèdit han caigut els polítics espanyols i catalans. En tot cas, les circumstàncies en què aquests debats s’han programat ja feien preveure que esdevindrien estèrils. En primer lloc, perquè arriben molt tard. La crisi ja fa dos anys gairebé que la belluga. El moment més propici era força mesos abans i no pas ara quan desbordats, al govern se li multipliquen els fronts. Llavors, no van saber avançar-se a uns esdeveniments que es veien a venir, pel que succeïa als Estats Units i a la resta de la Unió Europea, però els nostres dirigents van preferir fer el milhomes i treure pit i ara han d’actuar a corre cuita. En segon lloc, pel calendari electoral, que en el cas català és a la darrera fase, que juga un paper massa determinant i condiciona la posició d’un i altre partits. La desconfiança entre ells és absoluta. En aquestes condicions, és difícil que ningú es refiï de ningú. Cap partit donarà al seu rival cap trumfo electoral. El que ha fet el govern espanyol, convocant els partits de l’oposició a consensuar mesures per a sortir de la crisi però no donant-los el document sobre el qual començar a parlar fins a les nou del vespre del dia abans, i encara més que un document un simple guió, amb només dotze hores –i nocturnes!– de temps, ja ho diu tot. I, en tercer lloc i finalment, també en el cas català, perquè el debat al Parlament ha posat de manifest les limitacions de la política catalana per a trobar solucions pròpies a la crisi. I no només per la manca de competències, especialment per la impossibilitat de fer un front comú, amb la Generalitat al cap davant, davant del govern espanyol. Amb aquest panorama, és dubtós fins i tot que siguin capaços de fer-se la foto de rigor; si l’arriben a fer, els sortirà ben borrosa.

Una línia molt fina

2010-02-25T06:00:00.001+01:00

El FC Barcelona no va fer un bon partit a Stuttgart, especialment a la primera part. Hi estem d’acord. Ara: no em sembla que el joc de l’equip mereixi l’allau de crítiques i de desqualificatius que ha rebut. Trobo que no n’hi ha per tant. Crec que és desmesurat del tot. Fins i tot, em sembla que comparat als partits que havia fet contra l’Atlètic de Madrid i el Racing de Santander, encara bo; almenys, a la segona part, després de l’empat i la correcció tàctica que va fer Guardiola tornant Iniesta al mig del camp i obrint el terreny amb Henry, l’equip va controlar completament el joc i va tancar el partit amb un resultat avantatjós de cara a la tornada. Més o menys, ja ho vaig dir ahir i ja vaig exposar les raons que em sembla veure-hi, d’índole física i per les baixes de jugadors clau. No obstant, com que les crítiques han estat tan massives i han continuat imparables, i el que durarà, m’hi vull tornar a referir. I em fa l’efecte que la Lliga espanyola fa un mal terrible a la percepció que tenim. Les distàncies entre els equips de la LFP són tan grans que ens fa creure que un equip com el Stuttgart, de poca anomenada, l’hem de ventilar en un obrir i tancar d’ulls i badallant. Però, si ens fixem en els resultats que hi ha hagut en aquestes primeres anades dels vuitens de final, la veritat és que tots s’han resolt o bé en empat o bé amb només un gol de diferència. I que cap dels equips de la Lliga espanyola que són encara a l’antiga UEFA va aconseguir guanyar la setmana passada. No hi ha cap equip que es deixi guanyar i en aquest nivell i aquestes alçades de la competició tots els jugadors són molt bons, la informació circula molt ràpidament i tothom s’espavila. Les diferències entre els equips esdevenen una línia molt fina. Guanyar és molt difícil, et diguis com et diguis. A la Lliga espanyola, el FC Barcelona i el Reial Madrid dominen de manera abassegadora i el títol es decideix en els enfrontaments directes i en vuit o nou partits més, contra els tres o quatre equips que acaben pugnant per les posicions europees. És una competició que cada temporada que passa s’acosta més al que succeeix des de fa anys a la lliga d’handbol, per exemple. La Lliga de campions és tota una altra història, molt més competitiva, pel format en eliminatòries, que dóna opcions al rival més fluix, sobretot, però també perquè les diferències entre els equips que arriben als vuitens de final, tret d’algunes excepcions, són bastant més menors que les que hi ha entre els equips de la part alta i la baixa de la Lliga espanyola. No és cap casualitat que faci tants anys que l’equip campió no repeteixi títol. Em fa l’efecte que costa menys entendre-ho que acceptar-ho, especialment després d’un any tan triomfant com el que ha viscut el barcelonisme.

Partit fluix, bon resultat

2010-02-24T06:00:00.001+01:00

El FC Barcelona va obtenir un resultat força bo al camp del Stuttgart en el partit d’anada dels vuitens de final de la Lliga de Campions. Un empat a 1 gols és un marcador que dóna moltes opcions als blaugranes per a resoldre l’eliminatòria al Camp Nou, el 17 de març. El Barça no va jugar del tot bé. Especialment, a la primera part en què el Stuttgart va tenir més oportunitats, va imposar el seu joc al contracop aprofitant les errades dels catalans i es va avançar en el marcador al minut 25. N’hagués pogut fer algun altre, però també Messi va enviar una pilota al pal. A la segona part, després de l’empat matiner d’Ibrahimovic, el Barça va controlar molt més el joc i el partit es va equilibrar. No va ser un bon partit. El resultat és el millor de tot. Però tampoc ha estat tan dolent com s’ha dit, al meu entendre. Ha estat un partit típic d’una anada dels vuitens de final de la Lliga de campions, contra un equip alemany: fort, disciplinat tàcticament, i disposat a jugar-se les seves possibilitats de passar en un tot o res al seu camp. Certament, els blaugranes van patir dels mals que han mostrat les darreres jornades i que fa justament un any també van tenir. Em va semblar observar dues menes de problemes. El primer, físic. L’equip ha perdut velocitat, per a moure la pilota al primera toc i per a pressionar ben amunt; probablement, les lesions, les sancions i una plantilla excessivament curta han impedit fer rotacions i els jugadors noten el cansament, que també deu ser mental, i si l’exemple de la temporada passada serveix per a aquesta, en aquestes setmanes, s’haurà incrementat la càrrega de treball físic per a obtenir el to físic adequat a partir d’ara. I el segon problema, tàctic. Em va semblar un equip desequilibrat per les baixes d’Alves, Abidal i Keita. Al davant, Messi i Iniesta tenen la tendència d’anar-se’n cap al mig i el forat que deixen a l’extrem, que tan bé ocupa Alves sobretot, ni Puyol ni Maxwell el saben aprofitar prou bé. L’entrada d’Henry a la segona part, en el lloc de Touré, encara que no fes cap jugada remarcable, almenys va servir per a tenir l’extrem dret transitat i per a desembussar el centre de l’atac. I, encara, l’absència de Keita, les seves arribades a l’àrea vull dir, no la supleix Sergio. En resum, un bon resultat, en un partit fluix.

De la bona gent i el bon rotllo

2010-02-23T06:00:00.001+01:00

Ara que el FC Barcelona de bàsquet ha guanyat de manera tan brillant la Copa del Rei davant del Reial Madrid i ha encadenat quatre títols, comptant-hi la Lliga ACB de la temporada passada, s’ha destacat com a una de les claus del seu èxit la bona harmonia que hi ha en l’equip. S’han alabat les qualitats tàctiques de l’entrenador Xavier Pasqual i les moltes hores que treballa preparant els entrenaments i els partits, però s’ha fet molta referència també, com a factor determinant gairebé, a que la plantilla conforma un grup molt ben avingut. La comparació amb el que s’ha dit del Barça de futbol dirigit per Josep Guardiola és inevitable i automàtica. En ambdós casos, s’ha parlat de “bona gent” i de “bon rotllo” entre ells per a definir el conjunt dels jugadors d’una i altra plantilla i per a descriure l’ambient amb què es treballa. De fet, en gairebé tots els esports, i més enllà encara, el bon ambient es considera un element fonamental per a explicar els èxits, sigui d’un equip d’una qualsevol disciplina esportiva o d’una empresa. No és gaire difícil d’entendre, certament. Qui més qui menys, deu poder explicar el seu cas personal i fer veure que quan ha participat d’un projecte qualsevol sempre ha donat el millor de si mateix quan s’ha sentit bé amb la gent amb què ha col•laborat. No cal donar-hi massa voltes més. Probablement, també hi deu haver exemples de casos en què el motor que ha fet funcionar l’empresa ha estat la competència interna, l’exaltació de les individualitats del grup pugnant per a ser el més destacat; però també és veritat que en aquestes ocasions, més aviat que no pas tard, les coses se’n van pel pedregar i els triomfs esdevenen efímers. La bona gent i el bon rotllo apareixen com a essencials, doncs, per a que tothom en un grup estigui disposat a sacrificar els seus egos i a posar el seu talent individual al servei del col•lectiu. I, és clar, també es fa inevitable pensar en la política i concloure, forçant l’analogia fins a un extrem potser excessiu, que si entre els partits hi hagués una mica de bon rotllo tots plegats aniríem força millor.

Un país a mig fer (Article a El Punt)

2010-02-22T06:45:00.002+01:00

http://www.elpunt.cat/noticia/article/-/-/138647.html

Títol i pallissa al Madrid

2010-02-21T21:09:00.001+01:00

“Parlem de bàsquet, que és el que ens interessa”. No m’he dedicat a esbrinar-ho, però amb una retransmissió televisiva i una de ràdio –per sort, la naturalesa ens ha dotat amb dues orelles!– em fa l’efecte que és prou significatiu per considerar que aquesta frase amb què he començat o una de molt semblant deu haver estat la més pronunciada en els instants abans del salt inicial de la final de la Copa del Rei, de bàsquet és clar, entre el FC Barcelona i el Reial Madrid, disputada al Bizkaia Arena de Barakaldo. L’ha motivat la xiulada i els crits de “fora, fora” amb què els aficionats catalans i bascos han rebut els Reis d’Espanya i l’himne nacional dels espanyols. Com que l’escridassada ha anat pujant de volum i ha fet inaudible la marxa de Granaders, al cap de 35 segons l’han aturat per no fer-la més grossa. La incomoditat dels locutors ha estat indissimulable, encara que no acabo d’entendre ben bé per què. L’experiència de fa uns mesos, a la final de la Copa del Rei de futbol, a Mestalla, entre el FC Barcelona i l’Athletic Club, en què també hi va haver una xiulada monumental –l’himne allí el van fer durar 15 segons més– hi deu haver pesat, amb el record de l’espifiada de Televisió Espanyola que va costar el càrrec a un dels responsables.
Però tothom volia parlar de bàsquet. I parlar de bàsquet va voler dir fer-ho de la pallissa, la segona de la temporada, que el FC Barcelona li ha clavat al Reial Madrid. 80 – 61, al final, però, de fet, el partit s’ha acabat del tot al tercer quart, en què s’ha assolit la màxima diferència del partit, de 28 punts, després d’un alley-oop entre Ricky Rubio i Fran Vázquez. És la jugada que resumeix perfectament el partit, per la màxima diferència i perquè, probablement, han estat els dos millors jugadors del partit i Vázquez el jugador més valuós de la Copa. El primer quart ha estat igualat (19 a 16) i poc significatiu, de tempteig. El partit s’ha jugat en el segon i el tercer quart, amb dos parcials de 21 a 9 i 24 a 12 per posar un + 27 insalvable. La final s’havia acabat.
És el tercer títol blaugrana de la temporada, després de la Supercopa i la Lliga catalana. És una victòria amb un valor simbòlic indiscutible perquè el president del Reial Madrid, Florentino Pérez, –s’ha passat el partit mirant el seu telèfon mòbil– s’ha gastat més diners encara que el FC Barcelona, que vol dir que se n’ha gastat moltíssims, amb jugadors i tècnic, per a dominar també el bàsquet espanyol i ja s’ha endut dues pallisses històriques. I, com en el futbol, davant d’una plantilla feta més en funció del conjunt que no pas de les individualitats, i amb un entrenador, Xavi Pasqual, que va entrar sense fer soroll i és de la casa. Extraordinari.

Victòria i rutina

2010-02-21T10:20:00.001+01:00

El FC Barcelona va guanyar el Ràcing de Santander al Camp Nou per 4 a 0 (gols d’Iniesta, Henry, Márquez i Thiago). Va ser un d’aquests partits que ben aviat queden convertits en un mer tràmit. Al minut 34, el Barça ja guanyava per 3 a 0, el segon i el tercer de falta. El quart gol no el van fer fins a mig quart pel final del partit, el va fer el jove Thiago que havia sortit, com Jeffren, amb moltes ganes de jugar. Entre mig, res de res. Un joc per anar passant l’estona sense prendre-hi mal. El Racing va sortir vestit de camuflatge, amb mig equipament (samarreta, pantalons i mitjons) de color negre i l’altre mig d’un verd herba, de manera que segons com quedaven posats, al punt just del tall de la gespa, que provoca franges d’una tonalitat fosca i una de clara, si no s’haguessin mogut, encara hagués costat distingir-los. S’ha de reconèixer que com a vestimenta de carnestoltes mereixerien un premi, van aconseguir complir amb la tradició de disfressar-se sense desatendre les seves obligacions professionals.
Els comentaris previs del partit anaven en el sentit de recuperar la rutina de la victòria després de la primera derrota a la Lliga espanyola contra l’Atlètic de Madrid, i a les portes de la fase decisiva de la temporada. Ara ja no s’hi val a badar. Com que una rutina és un gest repetit moltes vegades, faran falta uns quants partits més abans no ho puguem saber. Ara, el que em sembla segur, és que el d’ahir és un partit que ja s’està veient massa aquestes darreres temporades i que la tendència que du la Lliga espanyola va pel camí de fer habituals. I és que entre el FC Barcelona i el Reial Madrid i la resta d’equips, tret de dos o tres més, hi ha una diferència tan excessiva que es converteix en impròpia i inadequada per a qualsevol competició. Dubto que en aquesta situació, si dura molts més anys i s’agreuja, la Lliga espanyola tingui cap altre futur que no sigui el de convertir-se en una segona divisió de la Lliga europea. Simplement, perquè es tornarà econòmicament inviable per a la majoria d’equips.

L’espectacle de la política

2010-02-20T06:00:00.001+01:00

Probablement, en aquests moments de greu crisi econòmica, de molta desconfiança envers els dirigents polítics i d’un desconcert molt general pel canvi cultural que s’està produint, pels efectes de la globalització i les transformacions tecnològiques, la política és més necessària que mai. Estic del tot convençut que el problema més greu que tenen els països occidentals, i en el cas d’Espanya i Catalunya sobretot, és de lideratge. No em refereixo a actuacions de tipus individual, encara que també fan molta falta, sinó a iniciatives col•lectives que haurien d’emprendre, en primer lloc, els partits polítics existents. Ara, de la mateixa manera, també observo que, es miri cap a on es miri, no hi ha cap indici que porti a pensar que som a prop de cap moviment en aquest sentit i més aviat el panorama que s’aprecia és del tot desolador. D’exemples en tenim gairebé cada dia i no es tracta de fer un recull exhaustiu. Els dos darrers en què m’he fixat em semblen prou eloqüents. De l’incendi d’aquest estiu a Horta de Sant Joan hem sabut ara que els comandaments dels bombers no van ser prou diligents i malgrat tenir dades suficients com per a preveure una intensificació del vent van baixar la guàrdia i van reduir els efectius d’un 30 per cent hores abans que el foc revifés de manera dramàtica i amb conseqüències funestes. No és res que no s’intuís perquè en el seu dia els veïns d’Horta de Sant Joan ja ho van denunciar. En aquests moments ja hi ha prou raons com per esperar algun tipus d’assumpció de responsabilitats polítiques, però veient com han actuat fins ara no és previsible. I després hi ha hagut el gest de l’expresident del govern espanyol José María Aznar a la Universitat d’Oviedo adreçat contra els estudiants que l’escridassaven i insultaven, d’aixecar-los el dit del mig, d’una grolleria inaudita en un expresident d’un govern. Aznar va tenir un comportament impropi envers aquells estudiants, però és que abans ja havia errat el discurs qualificant el seu successor a la presidència del govern espanyol, José Luís Rodríguez Zapatero, de “bomber piròman”. D’un expresident se n’espera una lleialtat institucional i una visió d’estat impecable i no que entri en la brega electoral, i encara menys amb aquesta poca educació i barroeria. Diuen que cada país té els polítics que es mereix, però aquesta és una afirmació que mai m’ha convençut del tot. Ara: diàriament assistim a fets sorprenents i, molt probablement, que no contribueixen gens a ordenar els comportaments. Per exemple, la difusió constant de vídeos dels bombers encerclats per l’incendi d’Horta o la publicació de les declaracions dels últims etarres detinguts a Catalunya abans que els prengués declaració el jutge. L’èxit periodístic és indiscutible, i sembla que la meva condició de periodista hauria d’aplaudir la perícia dels companys, però en aquest cas dubto fer-ho perquè també valoro molt negativament que la política, en uns moments que ens és tan necessària, s’hagi convertit en un espectacle que es juga als mitjans de comunicació.

La política com a espectacle

2010-02-19T06:00:00.002+01:00

Dimarts, el president del govern espanyol, José Luís Rodríguez Zapatero, i el líder del Partit Popular, Mariano Rajoy, i la resta de portaveus dels distints grups parlamentaris al Congrés dels Diputats van protagonitzar un no sé si esperat debat sobre la crisi econòmica, però vista la gravetat de la situació, sí que es pot qualificar de debat necessari. D’aquest tipus de debats, en general, no se’n deriven grans canvis de rumbs ni solucions immediates; són comptades les ocasions en què una confrontació dialèctica d’aquesta mena, ni que sigui forçada per una moció de censura, en què el censor ha de presentar-se com a alternativa de govern, han tingut transcendència a curt termini. En aquest cas, es sol recordar la moció plantejada pel líder del PSOE Felipe González contra el president Adolfo Suárez, però llavors la UCD ja era en caiguda lliure i els socialistes eren l’única alternativa possible. No obstant, el debat de dimarts tenia un interès indiscutible i era saber fins a quin punt el govern i l’oposició serien capaços de trobar punts d’entesa per a treure’ns de la crisi o bé si seguirien anant cadascú a la seva i movent-se en funció dels càlculs electorals particulars. Del debat n’ha sortit un compromís per a trobar en dos mesos un pacte d’Estat, que n’hi diuen, per a consensuar les mesures econòmiques adients per a superar l’actual conjuntura. Si és molt o és poc, ja es veurà. De tota manera, el que pretenia dir no era ben bé això. Després del debat, el que més s’ha debatut no han estat les propostes dels uns i dels altres, sinó més aviat les actituds i, sobretot, s’ha pretès dilucidar qui d’entre Zapatero i Rajoy ha ganyat el debat. A mi em sembla molt clar que aquesta és una qüestió menor i d’una importància molt relativa, merament anecdòtica. No obstant, és el que més entusiasme i neguit genera. Em sembla que és perquè, al capdavall, la política també s’ha convertit en un espectacle, una competició en què el que importa és saber qui guanya i qui perd i per quan. Com que les eleccions són cada quatre anys –és un dir–, constantment hem de fer enquestes i aprofitar els moments de confrontació directa entre els contendents per a satisfer aquest afany competitiu que tenim tots, de ser espectadors. Em sembla una molt mala manera de prendre’s la política.

La qüestió de l’aval, un altre cop

2010-02-18T06:00:00.002+01:00

La conya dels vuit dies que equivalen a un any de mandat, encara cueja, i el que ho farà. Ara l’Audiència de Barcelona ha sentenciat que els directius de la Junta actual del FC Barcelona que també ho eren després de les eleccions del 2006 hauran de presentar un aval. La quantitat no s’ha especificat, però ha de ser pel 15 per cent del pressupost d’aquesta temporada menys els beneficis generats des de la del 2006 – 2007, tenint en compte que s’han de comptar com a pèrdues d’aquesta Junta els 63,8 milions d’euros imputats a la directiva de Joan Gaspart i Enric Reyna. Aquesta partida corresponia a la depreciació d’una part de la plantilla heretada per la Junta de Joan Laporta; la pèrdua de valor va ser avalada per un informe fet pel llavors vicepresident esportiu, Sandro Rosell, i el secretari tècnic, Txiki Begiristain, els quals consideraven que aquell grup de jugadors no valien al mercat el preu que tenien consignat. Aquesta demanda la va presentar el soci Vicenç Pla després de les eleccions del 2006, en què també reclamava la nul•litat de la presa de possessió. En primera instància, el juliol del 2008, se’n va desestimar la totalitat, però ara l’Audiència ha estimat la part que fa referència a l’aval. La Junta presentarà recurs al Tribunal Suprem. Tant se val. Es tracta d’un episodi més de la judicialització que des de l’estiu del 2006 afecta la vida institucional del FC Barcelona i que va tenir com a moment més àlgid la votació de la moció de censura. Presentar una demanda o una moció de censura requereix temps i diners. Per tant, és clar que darrera d’aquesta voluntat d’assetjar Joan Laporta hi ha un grup de persones més o menys organitzat i coordinat. La Junta Directiva actual també s’hi ha tornat i divendres va comunicar a Oriol Giralt, el promotor de la moció de censura, que li ha obert un expedient disciplinari que pot acabar amb la suspensió de la seva condició de soci.
És veritat que el que amb més força mou les persones són les grans passions: l’enveja, l’afany de poder, l’ambició, la vanitat, la cobdícia, l’amor. Però, comprendre-ho no vol dir considerar-ho ni just ni desitjable. Penso que la revenja no fa mai justícia i que el ressentiment no pot ser el fonament de res que valgui la pena.

Darrera de les lesions musculars

2010-02-17T06:00:00.000+01:00

Les lesions musculars s’han convertit en un drama blaugrana. En el que portem de temporada, ja n’han patit dinou i, en la darrera setmana, em penso que n’han estat sis, tot un rècord de desgràcies. El fet té molta transcendència perquè la plantilla és molt curta i això fa que el primer equip es quedi en quadre cada jornada; la derrota de diumenge contra l’Atlètic de Madrid, diguin el que diguin, és imputable en bona part a les lesions que van delmar la defensa i el mig del camp. Ara es tracta de saber què ha passat, què s’ha fet malament o diferentment respecte de la temporada passada perquè hi hagi aquesta plaga de lesions musculars. En només dos dies que portem, se n’han dit de tota mena i això que les lesions musculars estan molt ben diagnosticades. M’imagino que deu ser perquè es fan difícils de veure, només s’observa el jugador arronsant la cama de cop i fent una cara de dolor que ja paga. En els traumatismes o els trencaments és diferent perquè ja es veu clarament la revinclada o la trompada i no cal donar-hi més voltes. La lesió muscular és una mica més misteriosa, però no gaire més. Hi ha qui ha determinat que l’estat anímic de l’esportista, quan és negatiu o de molta tensió nerviosa, afavoreix la lesió muscular, però és molt difícil de provar. El que és segur és qui hi ha dues raons objectives que provoquen les lesions musculars; no cal ser metge, qualsevol persona que hagi fet prou esport d’una manera intensa ho sap. La més habitual s’explica pel cansament; la bona forma s’obté amb l’entrenament, és clar, però també amb el descans adequat que facilita l’adaptació del cos a la càrrega de treball i permet al múscul recuperar la seva elasticitat. Per això és tan important que l’esportista dugui una vida ordenada. La segona raó és un escalfament previ insuficient. Exigir al múscul una extensió excessiva o fer-ho amb el múscul fred és garantia de trencament. Es parla de multifactors per a explicar l’origen de les lesions musculars, però bàsicament són aquestes les raons i no cal donar-hi gaire voltes més. En el meu entendre, en el cas dels jugadors blaugranes, l’explicació s’ha de buscar en l’any tan exigent que han tingut, el cansament i la tensió acumulada, i la plantilla tan curta que ha privat al tècnic poder repetir les rotacions de la temporada passada.

Una rectificació incomprensible

2010-02-16T08:32:00.001+01:00

La manera com s’ha resolt la crisi, o tempesta en un got d’aigua, al PSC em resulta incomprensible; no dic incomprensible en termes polítics, perquè en política, arribats en aquest punt gairebé tot és argumentable i defensable, sinó en termes de comportament humà. No tinc cap dubte que les darreres declaracions del conseller d’Educació, Ernest Maragall, eren calculades i que amagaven un moviment tàctic d’una certa ambició; no sé quanta. Maragall va dir, primer, dimecres, que els catalans estaven “fatigats” del tripartit i, després, diumenge, per si algú es pensava que era una atzagaiada, va reblar l’argument amb un article a La Vanguardia inequívoc. Hi deia que “el govern de Montilla ja fa temps que va renunciar a encarar un projecte integral de país”. Ja era clar que Maragall no havia improvisat, perquè el conseller d’economia, Antoni Castells, i la consellera de Justícia, Montserrat Tura, una mica més tímidament, ja havien sortit a fer-li més o menys costat, però amb aquell article, a vint-i-quatre hores de la reunió de l’executiva del PSC, esvaïa qualsevol dubte. Tot plegat resultava molt entretingut i curiós d’observar. Les anàlisis més saberudes parlaven de les dues ànimes del socialisme català, la catalanista i la d’obediència espanyola, i tota la pesca. L’ofensiva llançada per Ernest Maragall no era una atzagaiada sinó un pols en tota regla per a plantejar un debat intern al si del PSC en el moment adequat, quan tots els quarters generals dels partits preparen les pròximes eleccions al Parlament, al juny o a l’octubre, amb tot el que vol dir de confecció de programes i de llistes. Probablement, o segur, que les formes no eren gaire adequades. Doncs, ara resulta que Maragall rectifica el que va dir, però sense renunciar a les seves conviccions. La imatge que han dibuixat uns i altres em sembla molt poc seriosa. S’explica per raons estrictament electorals: Montilla no es pot permetre una crisi de govern avui i per això ni cessa ni accepta la dimissió de Maragall. Però fa angúnia veure homes drets i fets com Maragall i Castells, com Montilla i Iceta, també, fer aquests papers de l’auca de la desafecció.

Primera derrota a la Lliga

2010-02-14T23:14:00.001+01:00

El FC Barcelona ha perdut contra l’Atlètic de Madrid al Manzanares per 2 a 1 (gol d’Ibrahimovic), en un partit molt dolent per part dels jugadors blaugranes. És la primera derrota de l’equip a la Lliga. El Reial Madrid es situa ara a només 2 punts. La cursa pel títol, el frec a frec entre culers i merengues, indiscutiblement, guanya en més emoció encara. Evidentment, no passa res per perdre un partit i menys al Manzanares, un camp en què el Barça hi ha tingut més d’un disgust. I també s’han de valorar les condicions en què arribava l’equip, amb només tres defenses de la plantilla, i, per si no n’hi havia prou, encara ha hagut de patir la lesió de Keita al minut 3 del partit amb tot el trastocament tàctic que suposa una pèrdua d’aquesta mena i sense jugadors de les seves característiques a la banqueta per a suplir-lo. Ara, dit això, a mi també m’ha semblat que en bona part el FC Barcelona ha estat víctima del personatge que s’ha creat al llarg d’aquest any tan extraordinari que ha viscut, d’un equip capaç de superar tots els reptes que se li plantegen, per més difícils que siguin i sense renunciar a les seves virtuts més cares. Aquesta confiança tan gran en les capacitats pròpies, que generalment és tan positiva, algunes vegades fa caure en actituds un punt inconscients. I em fa l’efecte que, una mica, és el que ha passat. Per exemple, a l’hora d’escollir el lateral dret. Josep Guardiola s’ha decidit per Jeffren. Ell és qui havia de prendre la decisió i que més capacitat està per a prendre-la. L’equip no ha perdut per Jeffren, ni res que s’hi assembli. És cert del tot. Ara: com que l’Atlètic de Madrid no és la Cultural Lleonesa i el partit pintava molt malament, per les dificultats històriques de l’escenari i per la pressió madridista, posar al lateral dret un noi molt jove, que és extrem i esquerrà tancat, no semblava l’opció més lògica; m’ha semblat una decisió més genial que no pas prudent. Jeffren no ha fet un bon partit i l’han hagut de canviar iniciada la segona part, amb una targeta groga, i ha sortit Marc Bartra, per bé que la derrota no se li pot imputar en cap cas. El Barça ha perdut perquè, en conjunt, tots els seus jugadors han jugat molt per sota de les seves qualitats i han donat al contrari una quantitat insòlita de passades en una zona delicada. Ha estat un Barça irreconeixible, la defensa no ha sabut treure la pilota controlada i el mig del camp no ha aconseguit ajudar-la. El partit s’ha jugat, durant moltes fases, al terreny blaugrana i amb això ja està dit tot. L’equip no ha sabut adaptar-se a les característiques del partit. Un mal dia. Res més.

El miratge de la gratuïtat

2010-02-14T06:00:00.002+01:00

En tot el debat que hi ha muntat al voltant d’Internet i els drets d’autor, que ve de lluny però que en els darrers mesos s’ha fet més intens per les propostes de diversos països de regular les descàrregues a través de pàgines d’intercanvi d’arxius i, a l’Estat espanyol, també per l’ofensiva de la SGAE, m’ha semblat entendre que entre els qui defensen la llibertat absoluta hi ha el que en podem dir el miratge de la gratuïtat, segons el qual, pel fet de poder accedir ara mateix de manera universal i general a una gran quantitat de productes culturals, bàsicament pel•lícules i música, sense pagar res o gairebé res, que aquesta és una conjuntura que es podrà mantenir eternament. Ja he dit alguna altra vegada que som en mig d’una revolució cultural, perquè la transformació que s’opera és sobretot tecnològica, i que ara mateix el paisatge que en sorgirà es pot intuir però no saber del tot. No és la primera vegada que succeeix i les experiències anteriors poden servir, més o menys, de guia. Sempre que hi ha hagut un canvi en la forma d’accedir al coneixement, als productes culturals, hi ha hagut també un canvi en la forma de produir-los. És d’una lògica aclaparadora. Ningú amb dos dits de front es pot arribar a imaginar que els músics, els escriptors, els periodistes, etc., seguiran fent cançons, novel•les, articles, etc., si no si guanyen la vida. Ja es veu que no pot ser. És el miratge de la gratuïtat, que dic. A partir d’aquí, ens podem imaginar els escenaris que sigui. La invenció de la impremta, del disc, de la fotografia, del cinema, de la ràdio, de la televisió, etc., tots aquests avenços que han revolucionat l’accés a la cultura han provocat canvis profunds en totes les anelles de la cadena, des de l’autor al consumidor passant per les empreses editores i distribuïdores. Ara tornarà a passar exactament el mateix. I segur que com en les altres ocasions, hi haurà formats que es deixaran de fer perquè no resultaran rendibles. Potser es deixaran de fer novel•les tal com les entenem avui, però si volem que algú ens expliqui històries que ens entretinguin, ens emocionin, etc., aquest algú haurà de cobrar per la feina.

Fa fred, però potser en fem un gra massa

2010-02-13T06:00:00.001+01:00

Aquests dies fa un fred que pela. Tothom ho diu i és ben veritat. El termòmetre de casa ha enregistrat 6 graus sota zero, que és la temperatura més baixa que ha marcat aquest hivern; i em penso que des de que el tinc, mai no havia mesurat un fred tan intens. Probablement, la temperatura encara ha estat més baixa i tot perquè el termòmetre el tinc molt arrecerat, a cara nord, que és on em van dir que l’havia de situar, però molt arrecerat perquè no li toqui de ple el sol i, a l’estiu, marqui una calor impossible. En tot cas, el del cotxe, a quarts de nou del matí assenyalava 7,5 graus sota zero. Tant se val, encara que tenir a mà tants instruments ens faci buscar la precisió i l’exactitud més absoluta, no deu venir de mig grau o un grau amunt o avall per a comprendre que fa un fred que pela i que som en els dies més freds de l’any i que feia uns quants hiverns que no registràvem unes temperatures tan extremes. A més, també ha fet molt de vent; la sensació de fred, que es diu ara, deuria ser insuportable, he pensat des del llit, quan m’he despertat. De dia, al pic del migdia, la temperatura a penes si ha arribat als 4 graus. Molt bé, fa un fred que pela. És normal que tothom en parli, quan es veu pel carrer o així que s’entra en un establiment. Tots ho fem, a manera de salutació diem a la noia que ens ven el diari o al cambrer que ens posa l’esmorzar o als pares amb què coincidim en el moment de deixar els fills a l’escola, tots comentem el fred que fa. Amb les cares que fem tots plegats, ja paguem, de fet. Ara: essent tot això una veritat indiscutible, em fa l’efecte que n’estem fent un gra massa. No vull dir cadascun de nosaltres, individualment, perquè el fred que fa no deixa de ser una excusa per a saludar-nos. Vull dir: n’estem fent un gra massa de manera general. Ja comprenc que els telenotícies i les ràdios i els diaris en parlin, perquè és un fred extraordinari el que fa aquests dies, però em fa l’efecte que exageren. És una tendència que fa temps que observo. La predicció del temps té un espai propi i cada vegada ocupa més minuts, a vegades és la primera notícia del dia, i segons com, com que mai no plou a gust de tothom, genera unes discussions i unes polèmiques enceses i curiosíssimes. Saber el temps que farà pot ser una necessitat per a molta gent, sigui per qüestions de feina o bé d’oci, i el temps, les maltempsades, provoca estralls i danys que es converteixen en fets noticiables segur. Ara, que a l’hivern faci fred, encara que sigui molt fred, voler saber què fan les persones que treballen a l’aire lliure per a passar-se’l, que vol dir que s’abriguen molt i fan foc, em sembla tan fascinant com exagerat.

Una gran tertúlia

2010-02-12T06:00:00.002+01:00

Això és una gran tertúlia, i quan dic això vull dir tot. Tot plegat és una gran tertúlia. Les tertúlies tenien molt de prestigi. N’hi devia haver de tota mena, és clar, com tot, però la visió que ens en donaven els clàssics del periodisme i escriptors com Josep Pla o Josep Maria de Segarra, de les tertúlies que es feien a l’Ateneu de Barcelona, o als cafès que freqüentaven, sempre al voltant d’un o dos personatges d’una cultura vasta i posseïdors d’un magnetisme ineludible, donaven a la tertúlia un halo magnífic i encisador. Encara que l’etimologia de la paraula ens remet a uns cenacles erudits que es feien a unes estances dels pisos superiors dels teatres del segle XVII, en què els tertulians es citaven per a comentar els textos de Tertul•lià, de tertulians poca-soltes o provocadors, saberuts que no sabien de què parlaven i treien de polleguera la resta, pel que han deixat escrit els clàssics, també n’hi havia i és lògic que més d’una vegada acabessin com el rosari de l’aurora, amb els contertulians cridant com a posseïts i anant-se’n d’una revolada i remugant, vermells com un perdigot. Els debats polítics, culturals, socials o esportius ja no es fan als ateneus ni als cafès, ara les patums van als mitjans de comunicació, les ràdios i les televisions; alguns diaris han provat de fer un succedani amb dos o tres entrevistats que fan de tertulians, però no funciona gairebé mai. Ha estat un pas lògic derivat del paper tan central que fins avui tenen els mitjans de comunicació. Hi ha tertúlies molt bones i tertulians que es fan escoltar encara que no hi estiguis mai d’acord. Són un passatemps molt útil per a posar-te al dia i comprendre les notícies que hem sentit o llegit. N’hi ha de tots i de totes, és clar, però això ja ho sabem. Quan deia que això és una gran tertúlia no em referia únicament a les tertúlies de les ràdios i les televisions; de fet, no em referia a les tertúlies de veritat, en què els tertulians conversen entre ells d’una manera més o menys interessant. Volia dir: tot plegat s’està convertint en una gran tertúlia, des del debat polític als blocs personals o els diaris digitals, tota la xarxa és una gran tertúlia. Deu ser inevitable que sigui així, i què hi farem. L’inconvenient que hi trobo: els blocaires i els articulistes dels diaris, no tots és clar, només uns quants, però alguns de molt cridaners, tot sovint es discuteixen els uns amb els altres, com si fessin tertúlia però sense mirar-se ni als ulls, ni a la cara, sense enraonar ni escoltar-se, amb l’insult i la desqualificació massa fàcil, no hi ha conversa i si n’hi ha és de sords, i no hi ha discrepància sinó poca-soltades que no treuen cap a res. No trobo que el Parlament hagi de ser un lloc per a fer-hi tertúlia, oi, però almenys allí els diputats es diuen les veritats a la cara, encara que siguin veritats cuinades al partit i lligades a l’enquesta més recent, però l’activitat parlamentària s’esdevé entre vacances i és escassa, per això la majoria d'actuacions els polítics les fan a través de declaracions als mitjans, convertint la política en una gran tertúlia, també. Però, de sords.

Jaume Vicens Vives

2010-02-11T06:00:00.002+01:00

Una conferència de l’historiador anglès John Elliott ahir al vespre al Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat va donar inici als actes de commemoració del centenari del naixement de l’historiador català Jaume Vicens Vives (1910 – 1960) i el cinquantenari de la seva mort. Elliott és un hispanista reconegut internacionalment. Entre els seus treballs, n’hi ha un de fonamental per a entendre la història de Catalunya: La revolta dels catalans de 1640, del 1963, que fou la seva tesi doctoral. És un llibre cabdal. No només perquè explica els fets i la gènesi de la Guerra dels Segadors. Ho és sobretot perquè serveix per a comprendre els orígens i les causes de l’enfrontament del 1714 i les dificultats de l’encaix de Catalunya en el projecte de Castella per a Espanya. Més endavant, amb la seva biografia del Comte-Duc d’Olivares, del 1986, en completaria l’anàlisi. A més de l’hispanista anglès, van parlar el vicepresident del Govern, Josep Lluís Carod Rovira, el president dels actes del centenari de Vicens Vives, l’historiador Borja de Riquer, el rector de la UB, Dídac Ramírez, la ministra de Cultura, Ángeles González-Sinde, i el president de la Generalitat, José Montilla. També es va projectar un reportatge documental amb la intervenció de diverses personalitats del món universitari i polític que havien conegut i treballat amb Jaume Vicens Vives. Tothom va destacar el paper de Vicens Vives en la renovació de la historiografia i la seva capacitat de transcendir l’aula i actuar sobre el terreny amb la creació d’institucions i empreses per a dur a terme les seves idees de renovació i compromís amb el país. Jaume Vicens Vives va ser un “referent” –en paraules del president Jordi Pujol– per a bona part de la generació d’intel•lectuals i polítics que havien de protagonitzar la transició a la democràcia i un dels seus mèrits és haver-ho fet en un moment “en què sortir del guió era molt perillós”, va dir l’historiador Jordi Nadal.
En la seva conferència, John Elliott va dir que tot sovint una persona de fora pot situar-se en una millor perspectiva per a comprendre els fets d’una altra nació, sempre que no pretengui fer de jutge, si actua amb honestedat. Potser per això, de tots els parlaments, el d’Elliott va ser l’únic que va abordar la personalitat controvertida de Vicens Vives. Segons l’hispanista anglès, el seu temperament dinàmic i optimisme “ingenu” el duia a la dispersió i afectava la qualitat d’alguna de les seves obres. Ho va fer amb l’autoritat de qui en fou amic i col•laborador durant els anys cinquanta quan va venir a Barcelona per a fer la seva tesi doctoral. Elliott sent un gran respecte i admiració per a qui considera un dels seus mestres que li va transmetre la necessitat de “qüestionar la veritat i posar en entredit els dogmes”. També va dir que malgrat el seu “llegat incomplet”, perquè la mort prematura als cinquanta anys el va enxampar en el moment en què arribava a la seva plenitud, els catalans hem d’estar “eternament agraïts” a Jaume Vicens Vives. Si almenys no l’oblidéssim.

En J. D. Salinger creia que el ping pong és un joc estúpid

2010-02-10T06:00:00.002+01:00

J. D. Salinger creia que el ping pong és un joc estúpid. Probablement, vull dir amb tota seguretat, no és pas l’únic que deu creure que el ping pong és un joc estúpid, i no m’estranyaria que ja hi hagués un grup al Facebook de tota la gent que considera el ping pong com un joc estúpid, però darrerament de J. D. Salinger se’n parla molt, perquè fa poc que s’ha sabut de la seva mort, i per això el cito. També perquè és més fàcil citar una persona sola que no pas citar tots els milions de persones que deuen tenir una opinió semblant o igual sobre el ping pong, encara que estiguin agrupats al Facebook, i perquè a l’hora de citar l’opinió d’algú és absolutament essencial que aquesta persona sigui coneguda. Si digués que en Pau Grifoll, bon amic meu des de la infància, pensa que el ping pong és un joc estúpid, la cita no tindria cap mena de valor. Per tant, és ben lògic que em recolzi en l’opinió d’un escriptor tan reconegut com J. D. Salinger, encara que fer-ho em faci passar per un pedant oportunista, i que no em descuidi de posar les inicials del seu nom amb què apareix sempre, mai amb el cognom sol, i mai el nom sencer de Jerome David Salinger. Fixeu-vos-hi, J. D. Salinger ni tan sols qualificava el ping pong d’esport, només en parlava com d’un joc. Ara que, si he de dir la veritat, i és clar que l’he de dir, no puc saber del cert si aquesta era l’opinió que J. D. Salinger tenia del ping pong, perquè qui de fet diu que el ping pong és un joc estúpid és Holden Caulfield, el protagonista de El vigilant en el camp de sègol, i molt de passada, i ara, per exemple, arran de la seva mort, a mesura que es van sabent detalls de la seva vida, i més que se’n sabran, s’ha descobert que J. D. Salinger era molt cinèfil i que convidava amics seus a veure pel•lícules a casa seva, circumstància que és tota una descoberta perquè sempre s’havia cregut que J. D. Salinger odiava el cinema, i era perquè, en honor a la veritat, era Holden Caulfield qui l’odiava. Tant se val. O, és igual. Coi, vull dir que, de ping pong, ni el Holden Caufield ni el J. D. Salinger no en sabien un borrall o, almenys, és el que em penso.

Quan jugàvem al pati de l’escola

2010-02-09T06:00:00.002+01:00

El futbol és l’esport més popular de tots per moltes raons. En podríem fer una llista llarguíssima. Ara, si n’hagués de dir una de sola, una que les sintetitzés totes o gairebé, diria que el futbol és tan popular perquè és un esport comprensible per a tothom. Si em fixo en el tennis de taula, per exemple, perquè és l’esport que potser conec més bé, malgrat haver-me’n allunyat des de fa quinze anys o més, ho veig clar: el tennis de taula és un esport incomprensible per a qualsevol espectador que no l’hagi jugat seriosament o l’hagi viscut molt de prop. Vull dir que el futbol és un esport molt transparent en què les habilitats tècniques dels jugadors es fan molt evidents. Des de ben petit és clar qui és el més bo de la colla. Al pati de l’escola o al carrer amb els veïns que com jo estàvem enderiats amb la pilota, a l’hora de triar els dos equips, els més bons sempre eren els primers escollits; ningú no s’equivocava mai i els rivals sortien molt equilibrats. Després, durant el partit, especialment si es torçava o el rival collava massa, es tractava de donar la bimba als qui en sabien més perquè trobessin solucions per a poder capejar el temporal i acabar guanyant. És clar que el futbol que jugàvem de petits al pati de l’escola o als descampats que hi havia al costat de casa, disputats amb una intensitat i una passió tan sincera com nostàlgica, no tenen res a veure amb el futbol professional. Però s’hi assemblen, una mica almenys. I, en tot cas, s’hi assemblen força més que no pas els vint-i-u que es fan als salons recreatius o als càmpings amb el tennis de taula. En un partit de futbol hi ha molts aspectes tècnics i tàctics que només els més savis són capaços d’observar; no hi fa res, perquè el que és essencial és apreciat per tots els aficionats, o gairebé. En tot plegat hi vaig pensar veient el partit del FC Barcelona contra el Getafe, concretament hi vaig pensar observant com Xavi, Iniesta i Messi es van fer càrrec de la situació compromesa de l’equip i com els seus companys els buscaven constantment perquè resolguessin tots els problemes que sorgien. I se’m va ocórrer que si els equips s’haguessin triat com ho fèiem al pati del col•legi, segur que els tres junts no haguessin anat a parar al mateix cantó.

Indignats professionalment

2010-02-07T11:29:00.001+01:00

El FC Barcelona va guanyar el Getafe al Camp Nou per 2 a 1, amb gols de Messi i Xavi. El Reial Madrid també va vèncer el seu partit davant de l’Espanyol, per 3 a 0 al Bernabéu. I encara va sumar els tres punts el València, vencedor a Mestalla per 2 a 0 del seu compromís amb el Valladolid. Per tant, la lluita pel títol continua entre els primers classificats, es mantenen les distàncies de cinc punts i tretze del Barça respecte dels dos seguidors. Ara: els resultats de la jornada i la classificació tenen una importància relativa perquè del que viurem aquesta setmana és de l’arbitratge del senyor Teixeira Vitienes, el qual va expulsar Piqué al minut 25 amb una vermella directa per una entrada al mig del camp i a Márquez al minut 92 també amb vermella directa per fer penal a un davanter madrileny. Des d’una òptica culer, l’arbitratge va ser tan nefast, va semblar tan premeditat, especialment l’expulsió de Piqué per una entrada que com a molt podia ser targeta groga, que només s’explica perquè les denúncies que des de fa tant de temps està fent la premsa de Madrid i del Madrid, el que han anomenat de villarat, és a dir, el suport del president Joan Laporta al president de la federació Ángel María Villar a canvi del tracte de favor que suposadament rep el Barça de l’estament arbitral i que explicaria els títols que ha guanyat, aquesta campanya madridista, dic, va mediatitzar l’àrbitre del Camp Nou i va sortir disposat a demostrar que ell no forma part de la conxorxa villaratista. Des d’una òptica merengue, en canvi, l’enfocament és radicalment diferent, les dues expulsions són justes i ara s’ha de veure si els comitès són capaços de sostreure’s de la teranyina del villarat i sancionen Piqué com diu el reglament tenint en compte la brutal entrada que va fer.
Ja es veu que tot plegat és un joc d’ous i així ens l’hem de prendre perquè si volem mirar-nos-ho amb rigor, mirant de posar-hi seny, estaríem perdent el temps. El futbol és un entreteniment que mou molts de diners i mentre no hi hagi partits entre setmana cal buscar excuses per a fer bullir l’olla dels diaris i les ràdios, i el que surt més rendible i no requereix cremar gaire neurones és ficar-se amb el rival més rival de tots i les teories de la conspiració, com també es veu en la literatura i el cinema, tenen un atractiu indiscutible. Fa molta mandra, però dóna de menjar a molta gent i a molta gent ja li va bé.

Però avui, fan futbol

2010-02-06T06:00:00.001+01:00

Aviat ho podrem dir. Avui, per exemple, des de les vuit del vespre i fins a les dotze de la nit, podem seure al sofà i durant quatre hores seguides ens podem distreure amb el FC Barcelona – Getafe i el Reial Madrid – Espanyol. De fet, per als qui quatre hores siguin massa poc, sàpiguen que les ràdios començaran una hora abans i acabaran una hora després; tenen, doncs, sis hores ininterrompudes de futbol. Què més volem! I és que d’al•licients, no ens en falten. En tenim per a tots els gustos i tendències. A veure: ningú no pot dir que no es tracti d’un Catalunya – Espanya perfecte, o gairebé. I, per aquells qui els faci angúnia barrejar política i esport, poden mirar-s’ho des de la lluita merament futbolística pel títol de la Lliga espanyola entre culers i merengues amb dos escuders d’aliats, fent la feina bruta, o gairebé. El dissabte, les borses estan tancades i no haurem tingut cap ensurt en forma de caiguda de l’Ibex. Una treva per a les inversions. Només si no hem tingut la precaució de no llegir els diaris o de canviar de canal a l’hora del telenotícies sabrem que l’economia espanyola, i per tant la catalana també, va de mal en pitjor i que els nostres governants no saben com tapar cap de les vies d’aigües que enfonsen el vaixell, amb l’atur, el dèficit, el deute i d’altres instruments navegant a la deriva i desconsolats, i que els sindicats ja esmolen l’eina de la vaga general per a fer veure que ells sí que defensen els treballadors i els seus (seus) llocs de treball. Ara ja només és qüestió de passar aquesta setmana que ve. Perquè a partir de la següent, del divendres 12, tots els mals que ens fan estar amoïnats durant el dia, així que arribi la nit, s’esvairan gràcies a la pilota. Bé, sí, els divendres ens haurem de conformar amb un plat de segona però no hi farà res si ens els prenem com un entrant, per anar fent boca. Des de l’endemà dissabte i fins dijous, tindrem un o dos o més partits de futbol cada dia. Si de dia la culpa la té en Zapatero, de nit la tindrà l’àrbitre. Crisi i pilota. Quin circ!

Si fos un globus sonda rai!

2010-02-05T06:00:00.002+01:00

Vull dir els plans del govern espanyol per a reformar l’actual sistema de pensions, concretament, la intenció d’elevar l’edat de jubilació dels 65 anys actuals als 67 i d’ampliar el còmput per a calcular la pensió dels 15 anys que ara es requereixen als 25 anys. Per la manera com s’ha produït, no em sembla que sigui cap globus sonda. El que succeeix és que el president José Luís Rodríguez Zapatero i els seus ministres d’economia i treball, Elena Salgado i Celestino Corbacho, respectivament, no se’n surten i cometen errors impropis del càrrec i la responsabilitat que ostenten. El govern espanyol ha enviat un document oficial a la Comissió Europea, el programa d’estabilitat per al període 2009 – 2013, i quan encara els comissaris no l’havien acabat ni de registrar, com aquell qui diu, ja els avisaven que en una de les planes es deia una cosa per una altra, que allò de passar a 25 anys el còmput per a calcular les pensions només era una proposta i que el verb que ho explicava havia d’anar en condicional; tot per l’aldarull que se’ls havia organitzat a casa així que es va saber. La ministra Salgado diu que “errors en podem cometre tots”. I tant. Ara, si fos un error, també rai. I la situació de ridícul en què s’han posat fóra perdonable també. El que és greu de veritat és que l’economia espanyola davalla desbocada, amb uns índexs d’atur (18%), dèficit (11,4%) i deute (55,2%) que fan feredat, i el govern espanyol no sap aturar la patacada. Ha passat de negar que la crisi mundial afectés Espanya i de posar com a exemple el sistema financer espanyol a haver d’escoltar del comissari europeu, el socialista espanyol Joaquín Almúnia, que l’economia espanyola va camí d’acabar com la de Grècia, intervinguda per les autoritats econòmiques europees. No es tracta d’un problema d’incapacitat i prou. El govern socialista disposava d’un ministre prou rigorós i capaç com Pedro Solbes que va acabar plegant perquè en política el que compten són les fidelitats, els secretaris d’organització i els directors de campanya, encara que sigui al preu de dur el carro pel pedregar.

Les 7 vegueries

2010-02-04T06:00:00.002+01:00

Trobo bé que el Govern s’hagi decidit a tramitar els avantprojectes de llei que divideixen Catalunya en set vegueries i em sembla inevitable ressuscitar l’Àrea Metropolitana de Barcelona, que és un ens valuós i, alhora, potencialment conflictiu si s’erigeix en un contrapoder de la Generalitat. Perquè les vegueries, com les comarques, ultra el seu caràcter simbòlic, recullen més adequadament la realitat geogràfica de Catalunya que no pas la divisió provincial imposada. És clar que produeix tensions territorials perquè serà sempre impossible fer una divisió a la carta per a tothom. Seria el cas de la zona en què habito des de fa deu anys que té un caràcter irrenunciablement segarrenc i viu mig d’esquena a l’Anoia a què pertany administrativament. Aquest tipus de discussions seran inevitables sempre i el valor de la política resideix a saber resoldre’ls i, en un moment donat, prendre decisions i assumir les crítiques i el desgast electoral que comporten. Ara: el debat que s’ha iniciat immediatament no és ben bé aquest; el que es discuteix és si és oportú plantejar una llei d’aquesta magnitud i que s’ha de tramitar pel procediment d’urgència perquè a la legislatura li queden, a tot estirar, sis mesos d’existència. La pregunta, que té tot el sentit del món, no deixa de ser també un punt irònica perquè la qüestió de les vegueries ja fa més de vint anys que la ballem i totes les anteriors vegades que s’ha plantejat, potser en moments parlamentàriament més idonis, tampoc no han reeixit. Hi ha qüestions com la divisió territorial de Catalunya o la llei electoral catalana que s’haurien d’haver enllestit durant els primers anys de l’autogovern i que és realment vergonyós que estiguin encara pendents i fa molta pena adonar-se de les raons per les quals no s’han tirat endavant. Són les que ara poden fer encallar un altre cop les vegueries perquè avui, i de fet com ahir i com demà, els actes dels partits no deixen de ser mers moviments tàctics de cara a l’objectiu estratègic de guanyar la propera contesa electoral i conservar el poder. Vull dir l’actuació dels partits que hi ha al govern com la dels que són a l’oposició, de manera que el futur de les vegueries depèn de si el tripartit ho considera un trumfo electoral.

Article a El Punt

2010-02-03T06:05:00.001+01:00

http://www.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/132084-quan-la-crisi-te-noms-i-cognoms.html

Inhabilitar a qui?

2010-02-03T06:00:00.001+01:00

Fa uns dies, el soci del FC Barcelona Nicolás Marín va presentar una denúncia al Tribunal Català de l’Esport (TCE) demanant que inhabiliti a perpetuïtat el president del FC Barcelona, Joan Laporta i tots els membres de la Junta Directiva que l’any 2006 no van convocar les eleccions a la presidència del club abans del 30 de juny i no ho van fer fins que un jutge, atenent una altra denúncia, no els ho va manar. Aquesta és la segona vegada que s’insta al TCE a inhabilitar Laporta i els seus directius de llavors; en aquella primera ocasió, el TCE no va iniciar l’expedient disciplinari que li demanaven perquè la qüestió era encara en tràmit judicial ja que aquella Junta Directiva va decidir recórrer l’acte del jutge, tot i complir-lo. També ara fa uns dies, el Tribunal Suprem ha desestimat en darrera instància el recurs de la Junta Directiva i per això el soci Marín hi torna. Personalment, més enllà de les conseqüències individuals que una inhabilitació suposés a les persones afectades, no poder concórrer a les pròximes eleccions, per exemple, aquest cas em sembla d’una gravetat intolerable. Des de gairebé el primer dia, la Junta Directiva sorgida de les eleccions del 2003 tenia clar que l’article 29 dels Estatuts del FC Barcelona generava interpretacions contradictòries. La literalitat del redactat induïa a considerar que el seu mandat acabaria el 30 de juny del 2006 perquè havent pres possessió el 22 de juny, aquells darrers vuit dies del mandat de la junta anterior, es podien arribar a considerar com al primer any del mandat de la nova junta. I tant li feia que la possessió s’hagués fet per obligació estatutària i que en l’acte de presa de possessió es declarés que fins a l’1 de juliol la nova directiva no faria cap acte de disposició. L’article 29 o bé havia estat redactat amb els peus o bé, si havia estat fet expressament, era fruit d’una ment retorçada i malaltissa, rancuniosa. Fer equivaldre vuit dies a un any sencer de mandat anava bastant més enllà de fer passar bou per bèstia grossa, però anaven maldades i per això aquella Junta Directiva va encarregar un dictamen a la Secretaria General de l’Esport, l’únic organisme a qui es podia demanar, perquè dictaminés quina era la interpretació més correcte de l’article 29. I la Secretaria General va dictaminar que malgrat la interpretació possible de fer equivaldre vuit dies per un any, el que tenia més sentit era no fer-ho i no finalitzar el mandat fins al 30 de juny del 2007, amb l’argument que tots els socis, quan van anar a votar, ho van fer pensant-se que escollien una nova directiva per a quatre anys i no pas per a tres anys i una setmana. Per aquesta raó no van convocar les eleccions el 30 de juny, perquè de la mateixa manera que se’ls va denunciar per no convocar-les, si ho haguessin fet, tenint a més aquell dictamen sobre la taula, se’ls hagués pogut denunciar per haver-les avançat, i així ho van explicar a l’Assemblea de l’estiu del 2005. Aquell afer va dur el club per uns viaranys molt lamentables. I encara volen que cuegi. Una de les línies de defensa, basant-se en la llei de l’esport, nega al TCE competències tant per entendre un afer de naturalesa associativa com per a actuar a instàncies de part interessada. Ja es resoldrà si és el cas. Jo el que voldria és que les persones que insten a l’assetjament de Laporta, a acarnissar-s'hi, no vull dir el soci Nicolás Marín, ni cap dels altres que han obert 'altres fronts, sinó els seus inductors i ideòlegs, els qui en mouen els fils i financien tot l'operatiu, donessin la cara i actuessin a pit descobert. Seria una manera bastant més noble d’enfrontar-s’hi. I si, finalment, el TCE arribés a la inhabilitació de Laporta, Ferrer, Godall, Ingla, Soriano, Vicens... per una suposada falta com la d’haver seguit les recomanacions d’un dictamen de la Secretaria General de l’Esport, per un article tan absurd com malèvol, hauríem de començar a pensar en inhabilitar-nos tots plegats.

En Carretero i en Laporta

2010-02-02T06:00:00.002+01:00

Durant tot el cap de setmana i encara ahir la política catalana l’han marcada els noms de Joan Carretero i Joan Laporta, el primer perquè ha protagonitzat un ara me’n vaig, ara torno sorprenent i el segon perquè en una entrevista al diari Avui ha confirmat gairebé del tot el seu pas a la política; a més, Carretero, en una entrevista amb el Món a RAC1 de Jordi Basté ahir al matí va declarar que Laporta el “tindrà sempre al seu costat”: la conclusió que se n’ha tret és que Carretero i Laporta aniran junts a les pròximes eleccions. Probablement, és l’aliança més natural i necessària en aquests moments si l’actual president del FC Barcelona decideix iniciar el camí de la política. Perquè el que ha quedat clar en l’episodi protagonitzat per Reagrupament, l’anunci de dimissió dissabte de Carretero i dotze dirigents més dels dinou que té el partit i la possible tornada després que anit se sabés que els quatre crítics ja acceptaven anar-se’n, és que l’independentisme si vol fer forat a les pròximes eleccions no pot permetre’s gaire esperpents més i ha de deixar-se de personalismes i presentar-se unit. Si ara Carretero pot tornar a la presidència de Reagrupament com si res no hagués passat es veu que és perquè la dimissió no l’havia presentada per escrit i, segons els estatuts de l'associació, l’article 16 concretament, no val. Ara: és un no valdre relatiu perquè en política, com en gairebé totes les facetes de la vida, no només s’ha de ser seriós, també ho ha de semblar. Al llarg de tota la seva trajectòria pública, Carretero ha demostrat tenir molt de caràcter, gairebé tant com Laporta. Laporta també ha demostrat tenir molta capacitat per a resistir davant de les adversitats i les pressions i continuar endavant amb les seves idees peti qui peti. Caràcter i capacitat de resistència són virtuts necessàries en tot líder polític, però no són suficients. Gairebé tan important o més és l’habilitat per a unir en un mateix projecte les diverses tendències, valors, interessos, etc., que, lluny de disgregar-lo, l’enriqueixen.

El tancament dels cinemes

2010-02-01T06:00:00.001+01:00

74 cinemes de tot Catalunya tancaran aquest primer dia de febrer perquè els seus propietaris, agrupats en el Gremi d’Empresaris de Cinemes de Catalunya, no estan d’acord amb el projecte de llei del cinema que ha enllestit el Govern i, concretament, no accepten l’obligació que en la majoria de pel•lícules hi hagi la meitat de còpies en català, sigui a través del doblatge o bé sigui per mitjà de subtítols. Ja fa temps que la qüestió del cinema en català cueja. De fet, aquesta és la segona temptativa de la Generalitat d’imposar quotes de doblatge o de subtítols per a acabar amb la ridícula presència de pel•lícules en català als cinemes de Catalunya. La primera vegada, el govern va topar amb l’oposició de les distribuïdores i els exhibidors que van recórrer la capacitat sancionadora del decret, van guanyar el recurs al Tribunal Superior de Justícia i l’intent va acabar amb un fracàs sonor. Ara hi tornem. Aquesta vegada les distribuïdores no han dit massa res, però els empresaris de cinemes sí i han plantejat un escenari d’apocalipsis que no se’l creuen ni ells. Diuen que si s’imposa aquesta llei, el negoci se’ls enfonsarà perquè els catalans deixaran d’anar al cinema. I exhibeixen unes enquestes que si es miren bé se’ls giren totalment en contra: afirmen que, a pesar que el 82 per cent dels catalans creuen que les pel•lícules haurien d’estar totes disponibles en català i castellà, a l’hora de la veritat, l’any passat, només un 3’8 per cent dels qui van anar al cinema van anar a veure una pel•lícula en català. I jo trobo que aquest percentatge tan minso encara és prou alt si es té en compte que l’oferta de cinema en català es redueix a tan sols el 2’9 per cent. Tot plegat és força ridícul i haver-ho de discutir fa molta pena. Jo ja entenc que les majors es resisteixin a doblar les pel•lícules en català perquè a ells se’ls en fum la llengua del país i el doblatge els incrementa els costos; elles saben de beneficis, que mai no són prous, i no els vinguis amb els drets nostrats. El que més miserable em sembla és que aquesta discussió l’haguem de fer entre catalans i que els empresaris dels cinemes d’aquí siguin tan poc sensibles a una qüestió tan cara pel país com és la llengua pròpia. Ara, també és cert que aquesta facilitat per a fer el joc als qui volen laminar els drets nacionals del país no és exclusiva dels empresaris del cinema.

Un Barça molt sòlid

2010-01-30T23:24:00.002+01:00

La temporada passada el FC Barcelona va començar la seva carrera cap al títol de la Lliga espanyola amb una golejada per 1 a 6 al camp del Sporting de Gijón. Va ser a la tercera jornada i el punt d’arrencada després d’un inici decebedor amb una derrota a Sòria i un empat a casa contra el Racing. De golejades com aquella n’hi va haver unes quantes més. Aquell partit, encara que en el moment de veure’l no ho sabíem, va definir força bé de quin Barça havia de gaudir el barcelonisme durant tres quartes parts de la temporada. Aquest any el Barça ha visitat el Molinón molt més tard, en la primera jornada de la segona volta, i el Sporting d’avui és un equip més fet i amb jugadors de més qualitat, no obstant, trobo que el 0 a 1, gol de Pedro, amb què els blaugranes l’han resolt també resumeix prou bé l’equip que els barcelonistes estan veient i, molt probablement, veuran d’aquí a final de la temporada. Potser és un equip menys brillant, amb menys facilitat per a golejar, en part perquè els rivals també li han pres una mica millor la mida, però també és un conjunt més sòlid que no concedeix tantes oportunitats als seus contraris. Contra el Sporting els blaugranes no han fet cap partit que pagui la pena tornar-se a mirar, si no és per a extreure’n alguna lliçó tàctica, però l’han deixat resolt a la primera mitja hora i la resta s’han dedicat a controlar-lo completament i en totes les facetes del joc. No passar cap angúnia a camp contrari, ni que sigui el Molinón, durant més d’una hora de partit, té un mèrit extraordinari.
Aquesta era una jornada assenyalada amb vermell perquè, a priori, era propícia per a què el FC Barcelona tragués algun punt més de diferència respecte el Reial Madrid. Però els madrilenys, que feia divuit anys que no guanyaven a Riazor i tenien un munt de baixes, començant per la de Cristiano Ronaldo, han sortit conscients de la importància que tenia el matx i s’han imposat per 1 a 3. La diferència continua en els cinc punts, amb una jornada menys per disputar. Mirant el calendari, és clar que aquest era l’últim desplaçament complicat que tenia el Reial Madrid i que, a partir d’ara, sobre el paper, el FC Barcelona té una segona volta més costeruda. Serà un duel intens, sens dubte.

El 13 de juny

2010-01-30T06:00:00.002+01:00

Les eleccions a la presidència del FC Barcelona seran el 13 de juny, la darrera data possible. Ja es veia a venir quan van aprovar modificar els Estatuts la darrera assemblea i córrer el període electoralment hàbil quinze dies i fixar-lo del 15 de març al 15 de juny. Tècnicament, la decisió és impecable. Perquè, indubtablement, és molt millor fer les eleccions fora del període competitiu i aquesta temporada que acaba més d’hora que mai, valia la pena aprofitar-ho. Així, tot l’enrenou de presentació de firmes i la campanya electoral s’iniciarà amb la temporada finalitzada i l’equip en quedarà al marge. És clar, tot això, sobre el paper, és molt bonic i és així. Ara: veient amb quina intensitat s’han començat a moure tots els aspirants a ser precandidats, des dels menys coneguts fins als que són més favorits o compten amb els ressorts del poder, hem de témer una precampanya electoral llarguíssima, que potser encara interferirà més perquè ni el tècnic ni els jugadors s’estalviaran preguntes de caire electoral i, probablement, en algun moment o altre, sortiran noms de fitxatges i secretaris tècnics, per la qual cosa, si jo hagués pogut opinar, hauria aconsellat de fer-les el més aviat possible i així provocar una campanya curta i ràpida. És clar que aquesta opció obria la possibilitat d’una cohabitació entre el president sortint, Joan Laporta, i el president electe que fos, que si no anaven ben a l’hora podien acabar produint més d’un curtcircuit; en aquest cas, es tractava de confiar en el seny d’un i altre i sempre fa de mal de confiar. Però, tot i així, em semblava millor. Tant se val, els qui havien de decidir han optat pel 13 de juny que sospito que també és la data que els pot ser més propícia. Deuen comptar en engrossir el palmarès esportiu, que ja és prou brillant, en donar embranzida i fer més conegut el candidat continuista i en que no havent cap dia de partit per a recollir firmes, a les candidatures més febles, els serà més costós aplegar les necessàries per a passar el tall de la precandidatura.

Economia blaugrana en clau electoral

2010-01-29T06:00:00.002+01:00

El vicepresident del FC Barcelona Joan Boix i el seu director general, Joan Oliver, van presentar ahir el tancament econòmic a meitat de semestre amb un resultat positiu de 8 milions d’euros nets i van considerar que, vista la situació de crisi econòmica greu, aquest benefici té molt de mèrit i diu molt de la seva gestió. Em sembla força discutible. A mi m’ha semblat que més que la crisi econòmica general els números presentats reflecteixen que el club és en un any electoral i que la Junta Directiva va fer a l'estiu un esforç excessiu per a garantir-se un bon any i ara l'ha fet per a quadrar uns bons resultats econòmics. Hi ha dues xifres que em semblen significatives: la primera, els ingressos extraordinaris obtinguts amb el traspàs d’Eto’o i la venda d’una parcel•la de Sant Joan Despí, pels quals han ingressat 32,6 milions d’euros. Sense aquests diners, com va reconèixer Boix, els resultats serien negatius. Però, més enllà de la xifra concreta, el que em sembla més rellevant és que, a diferència del que van fer ara fa un any, en comptes de comptabilitzar la meitat dels ingressos, o només una part i deixar-ne la resta per al tancament definitiu de juny, l’han registrada tota sencera. I el segon paràmetre que em sembla significatiu és que la massa salarial esportiva (118 milions d’euros) sobre els ingressos s’ha enfilat fins al 61 per cent, el rati més alt des de l’època del president Joan Gaspart, que va arribar a un inconscient 88 per cent; des de la presidència de Joan Laporta, aquest rati que reflecteix els diners d’ingressos destinats a pagar els esportistes s’havia mantingut o bé per sota o bé just al llindar del 55 per cent que els organismes internacionals consideren òptim. Aquesta dada em sembla molt rellevant. D’una banda, perquè és fruit de l’excel•lent temporada que ha fet l’equip; en els 118 milions d’euros hi ha els premis que s’han pagat als futbolistes pels sis títols aconseguits, uns 50 milions d’euros, però també s’explica pels fitxatges fets tant en futbol com en les seccions. I, d’una altra banda, eleva excessivament la tensió pressupostària. És indubtable que s’haurà de corregir perquè ni la imminència d’unes eleccions justifica estirar més el braç que la màniga.

No dispareu al pianista

2010-01-28T06:00:00.002+01:00

Hi ha una tendència molt exagerada a fer culpable de tots els mals la comunicació. De manera que quan alguna institució rep crítiques pel seu funcionament, l’explicació més plausible que tothom troba, a dins i a fora, és dir que té un problema de comunicació. Al saloon del salvatge oest –almenys, el que n’han reflectit els westerns–, ja acostumava a passar una cosa semblant, que quan dos o més personal es barallaven, vull dir que no acabaven de comunicar-se bé i no s’entenien, la culpa era del pobre pianista i acabava rebent. L’últim episodi l’hem viscut amb la SGAE, que segons tots els indicis també tindria un problema de comunicació; la conclusió a què s’arriba diu que fa una bona feina en la defensa dels interessos dels seus associats, els quals estan molt agraïts a la societat que cada any els ingressa una bona picossada en concepte de drets d’autor, però no ha sabut explicar-la. Jo en canvi trobo que el que succeeix és que en aquest país, i en molts d’altres deu passar tres quarts del mateix, som una colla de barruts que si podem accedir a una determinada música o un qualsevol llibre sense haver-lo de pagar estem més contents que un gínjol. Jo no seré pas qui llenci la primera pedra, me’n guardaré prou. Però veig que les noves tecnologies compliquen molt que els creadors de determinades expressions artístiques puguin viure de la seva obra. Em sembla un procés inexorable per més bona feina que facin a la SGAE. Fa uns anys, enregistrar una cinta de casset o haver de fotocopiar tot un llibre era carregós i lent, i la qualitat de la còpia era ínfima, i al capdavall els diners que et podies estalviar eren pocs. Però avui tot ha canviat i la xarxa fa circular els textos, la música, les imatges... de manera instantània i sense pèrdua de qualitat aparent. El que succeeix és que som en ple procés de canvi cultural, com n’hi ha hagut uns quants al llarg de la humanitat, perquè el salt tecnològic que estem fent és d’una magnitud extraordinària. Quan en sortim, el paisatge que ens trobarem serà completament diferent. Ara es tracta d’adaptar-s’hi com bonament es pugui i defensar-se el millor que cadascú sàpiga i entengui. I també aniria bé que algú recordés que, a vegades, el pianista anava armat i si veia el perill de prop s’hi tornava.

La valentia d’Ascó

2010-01-27T06:00:00.001+01:00

L’Ajuntament d’Ascó ha aprovat per 7 vots a favor per 2 en contra presentar la seva candidatura a acollir l’anomenat Magatzem Temporal Centralitzat (MTC), per entendre’ns, un cementiri nuclear. M’ha semblat molt bé, sobretot per la valentia que ha demostrat el consistori de la Ribera d’Ebre que els darrers dies ha rebut tota mena d’amenaces de part dels quarters generals dels partits polítics instal•lats a Barcelona i pendents únicament de les conseqüències que aquesta decisió podria tenir pels seus interessos en les properes eleccions al Parlament. També trobo que ha estat una manera decidida de respondre la demagògia amb què es vol envoltar aquesta qüestió, certament molt delicada. Per exemple, l’argument que aquesta no és una decisió que hagin de prendre els Ajuntaments. És que ja és així. Ascó, com Yebra, només s’han presentat com a municipis candidats a acollir l’MTC, responent a la petició pública que s’havia fet, i ara serà el Ministeri d’Indústria qui decideixi. Em sembla molt millor aquesta manera de procedir, que hi hagi localitats que es presentin voluntàries, que no pas que sigui el Ministeri qui decideixi situar el magatzem en el primer municipi que li passi pel cap. Ara: de la mateixa manera que trobo bé que Ascó vulgui acollir l’MTC, també m’hagués semblat bé que hagués dit que no amb l’argument que la seva quota d’energia nuclear ja l’han superada amb escreix. El que vull defensar és l’autonomia municipal a prendre decisions que són de la seva competència, com ho és aquesta. Perquè al capdavall són els Ajuntaments els qui han de gestionar el territori en darrera instància. A Barcelona o a Madrid la política consisteix a mirar constantment les enquestes de cara a la propera contesa electoral, però en els municipis fer política vol dir resoldre els problemes més urgents de la població, sigui ara per a Ascó trobar vies per a revitalitzar l’economia local i donar feina als seus veïns, o sigui resoldre les tensions que provoca una immigració il•legal difícil d’assimilar, com a Vic. Dit això, jo crec que Catalunya, i els països occidentals en general, han de tendir cada vegada més a funcionar amb energies renovables amb l’objectiu, si fos possible, d’eradicar les energies contaminants i tan perilloses com la nuclear. Però ara mateix, l’energia nuclear és una realitat i una necessitat que genera uns residus que s’han d’emmagatzemar i el que s’ha de fer és vetllar perquè els qui els han de tractar ho facin amb el màxim de garanties de seguretat. Sense demagògies.

Alfons Godall salta a l’arena

2010-01-26T06:00:00.001+01:00

La setmana passada va ser la primera sense futbol en dia feiner a can Barça i, casualitat o no, va ser prolixa en actes electorals. I aquesta segona comença de la mateixa manera. Ahir, gairebé tots els qui volen ser candidats a la presidència del FC Barcelona van tenir alguna activitat noticiable. El més destacat va ser la sortida en escena, oficialment, del vicepresident Alfons Godall, ahir a la tarda. Godall serà el candidat continuista; té el suport del president Joan Laporta i comptarà amb la presència més gran de membres de l’actual Junta Directiva, més que no pas Jaume Ferrer, l’aspirant díscol. Amb Godall i Ferrer, ja són sis els socis que han anunciat la seva voluntat de ser precandidats (Sandro Rosell –tot i que no oficialment–, Agustí Benedito, Jaume Guixà i Francesc Mañé) i encara s’espera saber què faran dos o tres més: Ferran Soriano, Jaume Llauradó i Jordi Medina, per citar només els tres que, d’una manera o altra, directament o indirecta, han expressat intencions de concórrer a les eleccions. La llista seria ampliable amb uns quants noms més encara perquè d’altres excandidats de les eleccions del 2003, com Josep Maria Miguella o Jordi Majó, podrien acabar fent un cop de cap. Tot plegat em sembla desproporcionat. Ja compto que, al final, la llista quedarà molt reduïda. En aquelles eleccions del 2003 hi va haver sis candidats, encara que la majoria acabessin tenint uns resultats minsos. Però es van celebrar en unes circumstàncies especials, en un moment de fi de règim, i era normal que molts d’aquells candidats es veiessin amb opcions o bé de victòria o bé de situar-se bé de cara al futur. Ara el poder es torna a presentar, i encara que avui aparegui dividit, segueixo pensant que en el darrer moment, o bé Godall o bé Ferrer, a l’últim revolt, deixarà la cursa per no dividir el vot i afavorir el candidat que cap dels dos diuen voler. I de l’actual llista d’aspirants a ser candidats, el més normal fora que la majoria es retirés i deixés la competició entre tres o quatre a tot estirar. A mi em sembla que l’espectre social blaugrana, per més que l’increment de socis del darrer quinquenni l’hagi fet més divers, no dóna per a tantes opcions, cinc de les quals sorgeixen del mateix projecte guanyador el 2003. Potser hi ha qui troba que tanta oferta reflecteix la bona salut democràtica del barcelonisme. No dic pas que no. No obstant, tendeixo a pensar que més aviat és fruit de l’individualisme exagerat dels temps actuals.

La victòria, un costum

2010-01-23T23:26:00.001+01:00

El FC Barcelona ha guanyat el Valladolid per 0 a 3, amb gols de Xavi, Alves i Messi. Els blaugranes han resolt el partit amb la professionalitat pròpia dels campions: d’una manera precisa i amb el desgast just. L’han enllestit en només dos minuts, entre el vint i el vint-i-dos de la primera part, en què han fet dos gols i han estroncat qualsevol il•lusió que els castellans s’haguessin fet. L’equip de Mendilibar, l’entrenador que tants elogis rep del tècnic blaugrana Josep Guardiola, és agradable de veure perquè té jugadors de qualitat i durant tot el partit, sigui quin sigui el marcador, juguen de manera oberta i valenta. Contra el Barça també ho han fet i és d’agrair perquè amb aquest plantejament, la temporada passada al Camp Nou, se’n van endur mitja dotzena. Aquesta vegada n’han estat només tres, però podien haver estat sis més també perquè la superioritat ha estat gairebé la mateixa i d’ocasions n’hi han hagut a dojo, d’Henry sobretot. Les distàncies entre un i altre equip són molt evidents i la gosadia de Mendilibar no ha aconseguit dissimular-les. El Barça de Guardiola guanya amb tanta facilitat, aparentment almenys, i porta tant de temps guanyant que la victòria s’ha convertit en tan habitual i continuada que hi ha el risc de prendre-se-la com un costum. I, de fet, la victòria no ho pot ser mai un costum. Perquè guanyar sempre és un mèrit i fer-ho durant tant de temps i amb tanta senzillesa té un valor extraordinari. Contra el Valladolid, per exemple, els tres gols i la superioritat indiscutible fa que perdem de vista les dues o tres intervencions de Víctor Valdés decisives per a mantenir la porteria a zero i evitar que els castellans es refessin. A més, amb aquesta victòria, el FC Barcelona acaba la primera volta de la Lliga espanyola líder amb 49 punts i sense haver perdut ni un sol partit. És un registre, el de tancar una volta invicte, que els blaugranes mai havien aconseguit, la qual cosa indica ja quin grau de dificultat té. Els tres punts li donen vuit punts d’avantatge momentàniament respecte del Reial Madrid, que juga contra el Màlaga. No era aquesta una jornada per a treure punts al rival més immediat, més aviat era un tràmit per a no perdre’ls, però mai se sap.

La qüestió de l’aval

2010-01-23T06:00:00.002+01:00

Des de fa uns dies, la qüestió de l’aval que hauran de presentar els futurs candidats per a concórrer a les eleccions a la presidència del FC Barcelona està sent objecte de controvèrsia; objectivament, és un factor dissuasori que pot convertir-se en un obstacle insalvable o en un avantatge si algun dels aspirants en queda exempt. La controvèrsia ha sorgit perquè el president del Tribunal Català de l’Esport (TCE), Roman Gómez, ha considerat públicament que els vicepresidents Alfons Godall i Jaume Ferrer, es presentin units o ho facin per separat, hauran d’avalar el 15 per cent del pressupost perquè en cap cas compliran el requisit de presentar una llista amb més del 50 per cent dels membres (8 almenys) escollits a les eleccions del 2006 i no podran beneficiar-se de la consideració de “candidatura continuista”, que és la circumstància que estableix la Llei de l’Esport espanyola. Aquesta interpretació no la comparteix el secretari de la Junta Directiva, Josep Cubells, per a qui l’únic requisit determinant que estableix si una candidatura és continuista o no, és que el president i el seu candidat a succeir-lo hagin estat membres de la Junta Directiva durant tot el mandat, i, certament, aquest és el criteri que es va aplicar a les eleccions de l’any 2000, entre Joan Gaspart i Lluís Bassat; llavors, la candidatura de l’exvicepresident tampoc complia aquell requisit del 50 per cent, però cap president de cap tribunal no va sortir per a denunciar-ho. Tant se val. Perquè després d’haver vist com han anat les coses els darrers anys, amb una judicialització excessiva i imprudent del dia a dia institucional del FC Barcelona, el més assenyat és aclarir prèviament aquest assumpte. És clar que, en darrer terme, sempre es dependrà de la bona fe dels candidats i el seu entorn. L’exemple més clar és el de la interpretació de l’article 29 dels Estatuts, el de la setmana que equivalia a un any sencer; en aquell cas, un dictamen de la Secretaria General de l’Esport no va impedir ni el recurs judicial ni la demanda d’inhabilitació al TCE. En tot cas, aquell exemple hauria de servir per a què tots fessin les coses més bé i pensant més en el Barça que no pas en els seus interessos.

Això s’anima

2010-01-22T06:00:00.001+01:00

No deu ser pas per casualitat que en aquesta primera setmana sense futbol en dia feiner la precampanya electoral per a les eleccions a la presidència del FC Barcelona s’hagi animat de cop. Ara potser em descomptaré, però de dilluns a dijous hem tingut notícies de Sandro Rosell, Alfons Godall, Agustí Benedito, Jaume Ferrer i Jaume Guixà, almenys. I la gairebé renovació de Josep Guardiola també la podem posar en el mateix sac; el tècnic pretén sortir de la picabaralla electoral, però em penso que quan comenci el ball de bastons s’hi trobarà immers més d’una vegada perquè o l’un o l’altre en dirà una de grossa i alguna pregunta li demanaran que respongui, i encara que no dubto que sabrà escapolir-se’n amb elegància, la prova l’haurà de passar. Al marge de Guardiola, trobo que el més significatiu d’aquesta setmana ha estat la sortida de Rosell, amb dues entrevistes, més que pel que ha dit, pel fet de trencar el silenci. Un dia o altre ho havia de fer i a mi em semblava que començava a fer tard. Godall també ha tingut actuació doble, dilluns i dimarts, amb els presidents -i un acompanyant- de les penyes a qui ha ensenyat la Ciutat Esportiva; encara que hagi dit que no era un acte electoral, si no ho era, poc n’hi ha faltat. Tots els precandidats van prenent posicions i ens van fent saber els seus moviments, com ara que Benedito ha fitxat d’assessor per a la campanya Xavier Roig, qui ho fou de la candidatura de Joan Laporta el 2003. El mapa electoral va definint-se, però no crec que aquest sigui el definitiu. Potser no tots hi arribin. Continuo pensant que el continuisme no es pot permetre dues candidatures i que més d’hora que tard o bé Godall / Laporta o bé Ferrer frenarà just abans d’estimbar-se i concorreran units a les eleccions. I encara falta saber si Ferran Soriano pot compaginar una candidatura amb la presidència de Spanair. El que sí que em sembla clar és que el tema estrella de la campanya serà la figura del president (Rosell ha començat dient que es pot dirigir el Barça “a temps parcial” i que ell tindria”menys visibilitat”, per exemple), perquè tothom voldrà distanciar-se de la manera de fer i de presidir de Laporta, i que aquestes eleccions les guanyarà qui més creïble sigui.

Guardiola tanca el debat

2010-01-20T16:00:00.001+01:00

El president del FC Barcelona, Joan Laporta, i l’entrenador del primer equip, Josep Guardiola, han tancat el debat que des de fa setmanes s’havia obert per a la renovació del tècnic i que s’havia intensificat la darrera setmana a partir de l’eliminació de la Copa del Rei i que anava agafant unes proporcions insuportables. En circumstàncies normals, Guardiola hauria tingut unes quantes setmanes més de temps per a decidir-se i no s’hagués vist sotmès a una pressió d’aquesta magnitud, de qüestió d’estat (culer, és clar!), però el fet de ser aquest un any electoral ha capgirat qualsevol agenda que s’hagués proposat. Només hi havia dues maneres de tancar el debat, o bé fent les eleccions ben aviat o bé prenent una decisió sobre el futur del tècnic. Al final, Guardiola ha pres una opció que es pot qualificar d’intermèdia: si el proper president del club considera que ha de seguir sent el primer entrenador blaugrana i les condicions que li proposen són les adequades, ho acceptarà. Trobo que és una solució molt ben trobada i intel•ligent perquè té la virtut de tancar el debat, ni que sigui momentàniament, i a l’hora deixar la seva renovació oberta a les circumstàncies que puguin sorgir en el decurs dels mesos que vénen, siguin esportives o fruit dels resultats electorals. Probablement és la solució que més li convenia al barcelonisme i a ell mateix. El president i la Junta Directiva actual, els candidats a succeir Laporta, haurien preferit anunciar la renovació de Guardiola i firmar un nou contracte, i s’entén, però han fet santament acceptant la solució que els ha plantejat el tècnic. És el millor per al Barça, perquè el vestidor guanya tranquil•litat i estabilitat. Ara cal decidir quin és el moment, entre el 15 de març i el 15 de juny, més inoportú per a fer les eleccions; em sembla que o bé s’han de fer de seguida que es pugui o bé quan la temporada s’hagi acabat, però mai mentre l’equip es disputa els títols. Dit d’una altra manera, es tracta de resoldre el dilema de o bé abocar-se a una campanya electoral llarguíssima o bé provar l’experiència de conviure fins al 30 de juny amb un president electe i un de sortint.

Topar amb la realitat

2010-01-20T06:00:00.002+01:00

El cas dels sensepapers de Vic que l’Ajuntament pretén no empadronar demostra la dificultat de legislar la realitat quotidiana, d’una banda, i la prepotència, per no dir la barra, amb què els partits polítics acostumen a despatxar els problemes i les contradiccions que sorgeixen, d’una altra. Per més informes que el govern municipal vigatà encarregui, la legalitat vigent sembla clara: l’any 1997, per a dissipar l’ambigüitat que es podia desprendre de la llei d’estrangeria, va dictar una resolució ordenant a tots els ajuntaments a empadronar els estrangers que tinguessin al seu municipi, fos quina fos la seva situació legal perquè el padró municipal fa una funció de registre merament. Des de llavors, els Ajuntaments han fet el que han pogut i han anat adaptant-se a la realitat d’una immigració cada vegada més abundant i difícil d’assimilar. Cada municipi ho ha resolt com millor li ha semblat i no ha passat res fins que Vic ha decidit posar-hi fre de manera visible. Vic és la capital d’Osona i Osona és la capital que amb més contundència i més inequívocament es va pronunciar a favor de la independència de Catalunya en els referèndums celebrats recentment; potser hi haurà qui ho voldrà relacionar, però jo trobo que hi ha arguments més plausibles. La immigració legal i il•legal ha crescut exponencialment. És probable que, momentàniament, hagi tocat sostre perquè s’han detectat força famílies que retornen als seus països d’origen, quedant-se només el marit, en un procés invers al del reagrupament familiar que feren, però el volum d’immigrants es manté elevadíssim; a Vic representen el 25’7 per cent de la població i no és un cas únic, a molts municipis superen el 20 per cent. La integració d’aquestes comunitats estrangeres no ha estat mai fàcil. I la crisi econòmica ha fet aflorar tots els problemes de convivència que hi havia latents. L’atur colpeja tothom, però especialment els immigrants, amb taxes que s’acosten al 50 per cent, o bé la superen en alguns municipis. Les tensions socials són inevitables i és molt comprensible que els Ajuntaments, que són els qui han d’afrontar directament els conflictes, busquin mecanismes per a resoldre’ls. Per als quarters generals dels partits polítics, mentre vetllen armes en vistes a la pròxima contesa electoral, és molt fàcil, còmode i rendible adoptar el discurs que més combregui amb la manera de pensar del seu corpus electoral i que més vots els aporti. Així s’entén que els socialistes de Vic no hagin fet cas de les ordres que els han donat des de Barcelona. És el que succeeix quan la política, els interessos electorals vull dir, ensopega amb la realitat del dia a dia.

Una compareixença que no aclareix res

2010-01-19T06:00:00.001+01:00

L’alcalde d’Horta de Sant Joan, Àngel Ferràs, ha quedat molt decebut de la compareixença dels consellers de Medi Ambient i de l’Interior, Francesc Baltasar i Joan Saura, i així ho ha expressat tot just acabada la sessió. Probablement, és un sentiment que deuen compartir bona part dels veïns dels Ports de Beseit que el juliol van patir un dels incendis més devastadors i en què van morir cinc bombers. És clar que sentir-se més o menys decebut depèn de les expectatives que s’hi haguessin posat. Un cop aclarit que el foc no el va originar un llamp, com “rotundament” havia conclòs el conseller Baltasar l’estiu passat, sinó que va ser provocat, el debat ha quedat centrat en l’actuació de la conselleria d’Interior i els comandaments de l’operatiu d’extinció. Per als veïns dels Ports, hi va haver relaxament i descoordinació, especialment a les primeres hores i dies, i així ho van denunciar en el mateix moment, amb l’alcalde Ferràs fent de portaveu de la indignació veïnal, que pretenia ajudar l’operatiu i no se’n sortia. En la seva compareixença, els consellers han negat una i altra crítiques; l’oposició, òbviament, les ha subratllades i ha demanat la dimissió o el cessament de Baltasar i Saura. Més enllà del debat parlamentari, que certament no ha servit per a aclarir gaire res, és força evident que si ara se sap que el llamp no va ser l’origen d’aquell incendi i que la feina d’extinció no va ser prou eficaç, és perquè la jutgessa de Gandesa ha fet la seva feina i ha fet aflorar uns informes que havien romàs ocults. Bé, de fet, que no havia estat un llamp ja ho havien dit els veïns que van veure com començava i que no hi havia hagut l’eficàcia necessària també, atès que hi havia cinc bombers morts; l’apel•lació a la climatologia d’aquells dies, tremendament adversa, no és una atenuant suficient perquè els veïns que coneixen el caprici dels vents d’aquells verals ja havien avisat de quin comportament tenien. Diguem que el que era una veritat veïnal avui és també una veritat judicial. Si hi ha d’haver responsabilitats civils o penals, ja s’aclarirà. Pel que fa les responsabilitats polítiques, ja sabem que aquest és un país en què rarament s’assumeixen, especialment en un any electoral.

Quatre gols i cinc punts

2010-01-17T11:11:00.001+01:00

Hi ha jornades del calendari que per moltes raons es marquen amb vermell; són aquelles en què s’endevina que poden ser claus per al futur del campionat. Hi ha les més evidents, és clar, les clàssiques de cada temporada i després n’hi ha algunes altres en què, per com es desenvolupa la competició, s’intueix que poden servir per a marcar diferències a la classificació. Tot plegat són pronòstics que molt sovint no es compleixen. La jornada d’aquest cap de setmana n’era una d’aquestes que s’encerclen en vermell, un cop iniciat el campionat. El FC Barcelona s’enfrontava per tercera vegada al Sevilla, amb tot el que de bo i dolent comporta. I el Reial Madrid visitava dues hores abans l’Athletic Club; San Mamés no és un camp fàcil per a ningú –el Barça només hi va poder empatar, a un gols– i aquesta temporada encara ho és menys perquè els lleons, des de fa un temps, a còpia de treure cadells de molta qualitat, estan tornant a ser aquell equip tan difícil de guanyar, especialment al seu cau. Hagués pogut no passar res, o res de bo, però per als interessos blaugrana ha estat una jornada rodona: li ha fet quatre gols al Sevilla (Escudé en pròpia porta, un Pedro i dos Messi) i distancia de cinc punts el Reial Madrid, derrotat per 1 a 0. Aquests quatre gols i aquests cinc punts s’ajusten bastant més bé a les diferències que hi ha entre els blaugranes i els andalusos i els madrilenys.
El FC Barcelona no ho tenia gens fàcil contra el Sevilla. Els andalusos, després d’haver-se convertit en el primer equip del món que aconsegueix tombar els blaugranes en els darrers divuit mesos, venien molt reforçats moralment i sense tenir res a perdre. És clar que l’èxit a la Copa del Rei i la imminència dels quarts de final contra el Deportivo els obligava a fer canvis. Però el Barça s’havia de refer de la patacada emocional i esvair qualsevol dubte que pogués sorgir de cara al futur més proper. L’ànim de revenja podia jugar al seu favor, certament, però aquest tipus de sentiments, tot sovint, són perniciosos. Ja es veia que el resultat del Reial Madrid, que jugava dues hores abans, seria un factor que hi influiria. Totes aquestes consideracions que els aficionats i els periodistes ens entretenen les hores abans del partit, que tenen la virtut de fer passar els nervis als qui en tenen i d’omplir pàgines en blanc als qui ens dediquem a escriure de la pilota, gairebé mai es compleixen perquè el futbol és atzarós. Però, a vegades, tots els pronòstics es compleixen favorablement i, com ahir, el dissabte acaba d’una manera molt rodona.

Article a El Punt

2010-01-16T09:10:00.002+01:00

http://www.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/125193-lincendi-dhorta-de-sant-joan.html

I mentrestant a Haití...

2010-01-16T06:00:00.001+01:00

Aquest vespre, havent sopat si hem anat puntuals, o acabant-ho de fer si ens hem encantat parlant, ens asseurem amb la família i uns amics al sofà davant del televisor per a veure el partit de futbol entre el FC Barcelona i el Sevilla de Lliga espanyola. Dimecres també van jugar, a Sevilla, en el partit de tornada de la Copa del Rei, i ens van oferir un partit molt intens i molt ben jugat, sobretot per part blaugrana, emocionant fins al final, i també després perquè el Barça va quedar eliminat i això volia dir que era la primera derrota transcendent dels darrers divuit mesos i el barcelonisme i els aficionats al futbol en general es van apassionar en les seves manifestacions i valoracions d’aquella feta. Aquell mateix dimecres, d’hora al matí, l’alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, va anunciar amb una solemnitat estudiada que la ciutat intentaria aconseguir l’organització dels Jocs Olímpics d’hivern de l’any 2022. També aquest tema ha suscitat una gran quantitat de declaracions i opinions. De totes aquestes qüestions n’hem estat parlant els dies següents. I encara les darreres hores hi hem afegit el neguit que provoca la renovació de l’entrenador barcelonista Josep Guardiola.
I mentrestant a Haití un terratrèmol ha fet una quantitat indeterminada de morts, entre 50.000 i 100.000 persones, segons algunes fonts oficials, i ha devastat les poques i precàries infraestructures i ha trinxat els modestos habitatges que hi havia en el país més pobre del món. El terratrèmol no ha dut la misèria a Haití; el que ha fet, a més a més d’agreujar-la, és donar-li categoria de titular als telenotícies. El desplegament informatiu és excepcional, lògicament. De catàstrofes humanitàries n’hi ha a moltes altres zones del món, encara que en aquests moments no siguin objecte de l’atenció dels mitjans de comunicació.
No pretenc fer demagògia. Si apel•lo a la simultaneïtat d’uns fets amb un contrast tant esgarrifós no és pas perquè cregui que hàgim de renunciar ni a la nostra manera de viure ni a gaudir d’aficions tan banals com la pilota. És clar que des dels països més rics es podria fer molt més del que es fa, i amb més eficàcia, per a treure a milions de persones de la pobresa i la fam i la guerra i la Sida. I és clar també que casos com el d’Haití interpel•len molt directament les consciències dels països europeus que els van forjar. El que vull dir és que, a vegades, algunes catàstrofes haurien de fer-nos veure la situació de privilegi de què gaudim, haurien de servir-nos de mesura per a valorar el nostre benestar i per a relativitzar la transcendència dels nostres drames.

Barcelona – Pirineus 2022

2010-01-15T06:00:00.001+01:00

Si mai el Comitè Olímpic Internacional atorga l’organització dels Jocs Olímpics d’Hivern del 2022 a una futura candidatura de Barcelona – Pirineus el país en traurà, o en podrà treure si se sap aprofitar l’oportunitat, beneficis de tota mena, econòmics i d’equilibri i desenvolupament del territori més enllà de l’àrea metropolitana, i és segur també que els catalans ens hi il•lusionarem gairebé tant com ho vam fer el 1992. I, no obstant, l’anunci de l’alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, ha aixecat més crítiques que no pas adhesions entusiastes. Aquesta circumstància ja és altament sospitosa. D’arguments per a recelar de les intencions últimes d’Hereu n’hi ha un bon grapat; com que ni Barcelona sembla la seu més indicada per a fer uns Jocs Olímpics d’Hivern, encara que es recolzi en el rerepaís muntanyenc, ni el moment econòmic sembla el més indicat per a pensar en festes olímpiques que costaran un dineral, i a més a més totes les enquestes detecten una davallada molt considerable dels socialistes al municipi, més aviat sembla que Hereu ha decidit fer un salt endavant de caiguda imprevisible però amb una clara intenció electoral. Hi ha encara un altre factor d’inoportunitat, que és la competència que la candidatura Barcelona – Pirineus li farà a la de Saragossa – Pirineus. Aquest no és un factor que hagi de fer desistir la candidatura catalana, perquè també Granada va competir contra Jaca en el seu dia, però és veritat que en un moment tan delicat de les relacions de Catalunya amb Espanya, amb tants fronts com hi ha oberts, per a plantejar-ne un altre de tant simbòlic s’ha d’estar molt segur de gaudir de la simpatia del Comitè Olímpic Espanyol, que és qui triarà l’opció que anirà a la votació definitiva del COI. I no sembla que sigui el cas. El més greu de tot no és el secretisme amb què ho ha dut l’alcalde i el seu equip, que si l’expliquessin potser seria comprensible i tot, sinó l’individualisme amb què l’ha dut. No s’ha encomanat a ningú. No ha presentat cap projecte, només una idea, un propòsit, però ho ha fet amb una solemnitat que no es correspon i que goso qualificar d’irresponsable. Uns Jocs Olímpics, la mera candidatura a organitzar-ne uns, no poden ser mai ni una idea ni un projecte individual ni partidista, ni tan sols un projecte de ciutat, ha de ser una aposta de país. Hereu s’ha equivocat en les formes i la seva proposta fa un tuf electoralista que tomba d’esquena.

Amb el cap ben alt

2010-01-14T00:46:00.002+01:00

El FC Barcelona ha quedat eliminat als vuitens de final de la Copa del Rei. Ha guanyat el Sevilla al Ramón Sánchez Pizjuan, per 0 a 1 (gol de Xavi), però no n’ha tingut prou per a remuntar l’1 a 2 de fa una setmana al Camp Nou. Algun dia havia de passar; fins avui, tret del Joan Gamper i la Copa Catalunya, el Barça de Josep Guardiola ho havia guanyat absolutament tot. I no sempre es pot guanyar, no hi ha cap equip invencible. Els sis títols de la temporada, el ple de títols assolits el 2009, és una gesta insòlita que queda més en relleu per l'eliminatòria d'avui. Els blaugranes han sortit a guanyar des del primer minut, posant al terreny de joc una alineació que ha estat una declaració inequívoca de les intencions amb què afrontaven el partit de tornada: volien guanyar i el tècnic blaugrana, Josep Guardiola, no ha reservat ningú, només ha mantingut la concessió de Pinto a la porteria i ha posat la parella Piqué – Puyol al centre de la defensa i, al davant, Henry, Ibrahimovic i Messi (els laterals i el centre del camp són faves comptades, no hi ha gaire més on triar). La primera part ha estat molt intensa i molt igualada; el Sevilla s’hi ha jugat totes les forces i ha aconseguit mantenir el joc, primer, a camp blaugrana i, després, a mesura que anava defallint i perdia la pilota, no gaire a prop de la seva àrea; Palop ha salvat un parell de bones ocasions, però el 0 a 0 reflectia bé el que havia succeït. En canvi, la segona part ha estat una història totalment diferent. S’ha jugat de manera constant i abassegadora al camp del Sevilla, dins de la seva àrea molt sovint. El Barça només ha fet un gol, al minut 64, tot i que n’hauria pogut fer quatre o cinc més ben bé però ha topat amb un Palop excel•lent, que ha tret rematades a boca de canó, i amb el pal que ha escopit un xut de rosca de Messi. No ha pogut ser perquè ha faltat encert i sort. Caure eliminat provoca tristesa, és clar, perquè l’esportista sempre vol guanyar i acceptar la derrota és un gest que li costa de fer, per més necessari que sigui i entengui que n’és una part també. El Barça ha caigut eliminat, sí, però ho ha fet amb el cap ben alt. I si no serveix de consol, almenys, s’hi assembla. Em penso que els barcelonistes poden estar ben orgullosos del seu equip i de l'entrenador que tenen.

Voldran guanyar

2010-01-13T06:00:00.001+01:00

El FC Barcelona és a un pas de quedar eliminat de la Copa del Rei. El resultat de l’anada al Camp Nou, d’1 a 2, i el fet que el Sevilla s’estigui quedant molt despenjat a la Lliga, farà que els sevillans es prenguin la Copa com al seu gran objectiu de la temporada, al marge de lluitar per remuntar posicions i tornar a obtenir la classificació per a la Campions. Serà un rival encara més perillós per als blaugranes. A més, sent pràcticament irreal pensar en repetir el ple de títols aquesta temporada i tenint en compte el calendari que tenen al damunt, és obvi que de tots els títols possibles el que menys ràbia faria perdre és la Copa del Rei. Ara bé: dit tot això, no tinc cap dubte que Guardiola plantejarà una alineació i un partit per a remuntar l’eliminatòria i passar als quarts de final. I ho penso no només pel que va dir ahir en la roda de premsa prèvia al partit, també ho crec perquè en el partit d’anada, quan el resultat es va complicar, va acabar posant sobre el terreny de joc totes les peces clau de l’equip que va poder, que van ser Ibrahimovic, Xavi i Sergio, en una clara intenció d’obtenir el millor resultat possible. A més, per l’experiència de la temporada passada, sabem que més enllà de Pinto i Bojan, el tècnic blaugrana va aprofitar la Copa del Rei per a donar descans a molts jugadors i provar-ne d’altres, però combinant-los de manera que sempre hi hagués un onze competitiu i, el de la tornada, condicionat al resultat de l’anada. És veritat que la temptació de deixar anar llast, vull dir de pensar en la Lliga espanyola i la Lliga de Campions i no córrer ni riscos ni patir un desgast excessiu, és molt gran i el dilema que es planteja no és de fàcil resolució. Personalment, si ho hagués de decidir, no sabria pas què fer, però com que no ho he de fer, prefereixo que Guardiola opti per a anar a totes i mirar de passar l’eliminatòria. Perquè em sembla que els beneficis de no deixar-se anar i mantenir la tensió competitiva i, si fos el cas, remuntar una eliminatòria tan complicada, de tenir tota la plantilla compromesa en l’esforç i concentrada en l’intent de tornar-ho a guanyar tot són extraordinaris. I també perquè l’esport va d’això, de voler guanyar sempre i voler guanyar-ho tot, encara que sigui impossible i encara que si avui el FC Barcelona, aquest FC Barcelona, cau eliminat de la Copa del Rei pel Sevilla no passi res; algun dia succeirà.

Colgats per la neu (i 2)

2010-01-12T06:00:00.002+01:00

Dissabte havíem previst de baixar a Barcelona; a les dotze del migdia havíem d’assistir a la cerimònia per la memòria de Teresa Cordomí, traspassada tot just fa una setmana. La nevada de dijous i divendres havia deixat intransitables els camins de sortida del poble; els esforços per a netejar-los permetien marxar-ne algunes hores, però el vent serè que bufava entremaliat de seguida tornava a cobrir de neu les vies obertes per les pales dels tractors. En previsió del que podria passar, l’alcalde Antoni de Solà, que també volia venir a la cerimònia per la matriarca de la família Vallbé, va fer tornar a netejar el camí de sortida del poble a primera hora i ell mateix havia de venir amb el seu tractor i la pala per a obrir-nos pas. Havíem quedat a tres quarts de deu del matí, i amb el Jaume i la Berna de Cal Torra, amb temps de sobres per a arribar a Barcelona a la cerimònia. Però a tres quarts de deu l’alcalde no havia arribat al punt de trobada i tampoc responia al telèfon. Vam decidir sortir, confiant a trobar-lo i en què el camí fos prou practicable. I sí, el vam trobar un quilòmetre enllà. El tractor amb què venia netejant el camí havia relliscat i havia caigut en un marge, amb perill d’anar-se’n avall. Vam estar una hora i mitja llarga aturats fins que el van poder treure i el camí va quedar obert. Ja era tard per a anar a Barcelona, a la cerimònia per la Teresa Cordomí, i ens va saber greu, és clar, molt de greu. Però no hi vam poder fer més. De fet, en aquella estona que vam quedar aturats sense poder anar endavant ni endarrere, vaig pensar que ens costa molt acceptar que en situacions com la que ens havia sobrevingut no podem mantenir l’activitat que tenim per normal; pretenem circular com si els carrers i els camins estiguessin nets de neu i no volem resignar-nos a les condicions a què ens veiem abocats. Dissabte era la neu, però no cal pensar en fenòmens meteorològics per a adonar-nos que ens costa acceptar la realitat tal com és i pretenem adaptar-la al nostre gust i caprici, sense pensar en els trasbalsos que podem arribar a provocar. Al final, van aparèixer fins a quatre pagesos amb els seus tractors disposats a treure el company del mal pas en què havia quedat per voler-nos ajudar, sense pensar en el risc que corrien ells, i vaig tornar a pensar en la seva pagesia és un dels puntals del país, encara que en general no tingui aquesta consideració.